Totxanes, totxos i maons

Com cada 19 de març, Sant Josep enriqueix la meva biografia amb el regal d’un any més. Ja he arribat, doncs, al capicua dels dos sisos. I va bola…

Instal·lat de ple en les rutines de la jubilació (i més enfeinat que mai!) em trobo en una situació en què començo a treure molt partit d’un parell de targetes de plàstic que porto habitualment a la cartera i que no són, precisament, ni la Visa ni la Master Card. Em refereixo a la del Servei Català de la Salut i a la de la mútua DKV de serveis mèdics. Llei de vida, en diuen d’això…

I ja que parlo de targetes i de carnets us diré que aquesta setmana he renovat el DNI. Recordo perfectament el dia, ara fa 50 anys, que vaig anar a fer-me’l per primera vegada. Seria el 21 o el 22 de març de 1966, tot just superada l’edat mínima que aleshores era obligatòria per tenir DNI: els setze anys. No abans.

Em va tocar fer-ho en una comissaria que hi havia al carrer del Doctor Dou, molt a prop de la Biblioteca de Catalunya (aleshores “Biblioteca Central”) que era la que corresponia al nostre districte. Les oficines de la policia eren al principal i la gent fèiem cua al replà, a l’entrada de l’edifici i al carrer. Recordo encara amb un pèl de repugnància les parets d’aquell tram d’escala empastifades amb les ditades de la gent a la qual poc abans li havien pres les empremtes digitals i que no n’havia tingut prou amb el drap  –no menys repugnant–  que el funcionari et deixava perquè et netegessis els dàtils.

Ara que m’hi fixo, el fet que aquests dies em toqui renovar el “carnet” vol dir que durant aquest mig segle he respectat escrupolosament  –com és la meva obligació, vaja–  els terminis de renovació cada cinc anys i que, per tant, no he portat ni un sol dia la documentació caducada. Un altre dels records relacionats amb les cues en aquella comissaria del carrer del Doctor Dou és de març de 1981, la tercera renovació, perquè tinc molt present que mentre esperava vaig llegir la notícia del compromís oficial de la senyoreta Diana Spencer amb el príncep Carles d’Anglaterra que, efectivament, es varen casar a finals de juliol, pocs mesos després.

Ara he renovat el “Documento Nacional de Identidad” per deu anys més. No és pas la primera vegada que em donen tant de marge: l’anterior ja va tenir també aquesta vigència. El que m’han donat ara, però, és un artefacte tecnològic bastant intimidant, amb la meva cara en blanc i negre, un xip incorporat i no sé quantes marques i proves de seguretat per evitar falsificacions.

Aquesta vegada, la novena renovació, he volgut adonar-me bé de tots els detalls del cerimonial: la cita prèvia, el policia de la porta, la funcionària que m’ha atès, la càmera electrònica que m’ha retratat les empremtes dels dits (ara ja sense tinta ni drap per eixugar-me), l’estampació de la fotografia… I m’hi he fixat molt perquè, cinquanta anys després d’aquell primer document d’identitat, tinc la certesa que aquest sofisticat DNI que acabo d’estrenar serà l’últim de la meva vida.

Ep! No us embaleu, que quan faig aquesta afirmació no em refereixo a res relacionat amb l’ús sovintejat d’aquelles dues targetes que us explicava més amunt. És, senzillament, que el proper  –moooolt proper– document identificador de la meva persona ja no portarà la paraula “España” a l’encapçalament sinó “Catalunya”, el distintiu territorial que en bona lògica pertoca.

Com que ja no falta gaire és molt possible que les fotografies que ara m’han sobrat em serveixin pel nou carnet, però no: he decidit que, arribat el moment, m’empolainaré com pertoca a les grans ocasions i em faré una nova tongada de fotografies. I, com el país, fent un somrís d’orella a orella.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!