Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
L’escena passa un dia d’aquesta mateixa setmana en una plaça de Ciutat Vella. Estic assegut en un banc, a la banda on hi toca el sol, resolent el Senyor Ventura i el Sudoku fàcil del dia mentre faig temps perquè obri una botiga que m’interessa visitar.
Al banc del costat una parella amb aspecte de no arribar als quaranta anys acomboien un nen d’uns tres o quatre anys i un altre de pocs mesos que dorm plàcidament en el cotxet.
Al cap de poc apareix una senyora gran que de seguida saluda a la noia del banc amb grans alegrois. Velles conegudes, pel que dedueixo, que fa temps que no es veien.
La dona para atenció en les criatures i la noia els hi presenta. Jordi i Marcel, crec recordar.
I tot seguit li presenta el pare de la canalla: ‘En Jordi, el meu marit’, diu.
I just en aquest punt és quan el meu cor de carrossa passat de moda es posa a cent. Ha dit ‘el meu marit’; no ‘el meu company’ ni ‘la meva parella’ ni ‘el meu parent’ ni ‘el pare dels meus fills’ ni ‘el meu manso’. Ni tan sols el molt genuí i nostrat ‘el meu home’.
Ha dit ‘el meu marit’, un apel·latiu que fins ara situava en boca de gent de la nostra edat –la meva i la de l’A.— però no pas en personatges trenta-cinc o quaranta anys més joves.
La trobada continua però jo he de marxar. Ho faig amb l’alegria d’haver viscut una situació cada vegada més inusual i amb el convenciment que he rebut un inesperat regal de tancament d’aquest 2021 tan malparit en altres aspectes.
Com ens tornem, Déu meu…
Respon a SALVADOR ROFES Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens tota la raó. Avui “el meu marit” ja no s’escolta gaire….A mi tembé em produeix un alegria especial sentir paraules com aquestes….