Arxiu de la categoria: BUILDERS

Learning by doing

Oficina del Canvi Climàtic de la Batlia de València

El dia 14 de novembre de 2018 va eixir el resultat del Concurs per a l’elaboració del Projecte i Execució de l’Oficina del Canvi Climàtic de l’ajuntament de València. Oficina que està regida per la Fundació Observatori del Canvi Climàtic. Podria dir que l’hem guanyat, però no ha estat així. Una sèrie d’imponderables ho han impedit.

I va estar la nostra proposta la adjudicatària d’aital competició.

Però no va poder-se portar a cap. Circumstàncies estranyes ho han impedit. Silencis pregons així ens ho indiquen, si més no, certa renuncia a reproduir el concurs, aquesta vegada sense publicitat i en una tria de 5 empreses de dubtosa inclinació envers l’activitat front el canvi climàtic, la sostenibilitat, la producció d’energia provinent de fonts inexhauribles.

STAND UP (CEVISAMA-2019)

La nostra proposta

 

 

 

 

 

 

 

Evolució del disseny…..

 

Les 3 premiades per ordre de classificació:

 

Plaça de l’ONA. Marina de VLC

La nostra proposta extensible a les cinc entrades a la Marina de VLC.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

Heus ací les làmines presentades amb les seccions longitudinals i transversals de l’espai urbà definit.

 

 

 

Ampliació Museu d’escultures.

A Leganés. (Madrid. Spain). La idea d’arrancada és quasi la de “l’objet trouvé”, la seqüenciació de pedres d’un jardí Zen. Deixant-hi closques i buidant l’interior tot unificant mitjançant un pla que unifica totes les diferents colves i deixa el pas de túnel per a accedir als blocs d’habitatges.

La nostra opció consisteix a no ampliar, sinó, crear un edifici d’escultures modernes deixant l’edifici antic amb les del fons existent.

 

I.E.S. LA PATACONA. ALBORAIA

Una solució industrialitzada. Una traslació dels ítems d’oficines i centres d’investigació a un complex educatiu de secundària.

*********************************************************************************

 

*********************************************************************************

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

 

https://www.josepblesa.com/projectes/escolar-docent/2018-i.e.s.-la-patacona.-alboraia

 

Centre de Salut a Vilamarxant. Camp de Túria

La solució implementada consistia a punxar l’accés al mig.

Cercava arribar a la recepció tant des del carrer de la Font Nova com des del Mercat que tenen previst construir al solar veí.

Per una altra banda hom cercava la segregació funcional como representem en l’esbós de colors. Tothom, aleshores, parlava de contenidors i volums únics, nosaltres dispersàvem volums per a que, al remat, semblés una escultura-edifici.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Separant funcions com veiem en l’esbòs entre maternal independent, les urgències en semi-soterrani i l’assistència normal distribuïda entre la planta baixa sobre-elevada i la planta primera.

La implementació de la prefabricació i la industria de la construcción en edificis que, fins a eixe moment, 1991, havien estat construïts sempre d’obra, maó caravista, etc.

I ací podeu conèixer les plantes distribuïdes

 

Remolí. Istanbul.

Prenent idees dels seus antecendents ambientals, geogràfics i culturals vam idear una solució que revertia la idea de Frank Lloyd Wright per al Guggenheim de Nova York.

Si ell recorria interiorment les diverses plantes, nosaltres ho feiem per l’exterior com a punt de guaita mòbil del conjunt de la ciutat.

Al buit central passarien tots els esdeveniments, àdhuc, petites simulacions de terratrèmols. Mentre els ascensors panoràmics traginaven visitants fins el cinema Imax instal·lat a l’última planta.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam aportar-hi dos solucions de vídeo:

  1. Una casolana amb música Indie d’Òscar Briz, més pausada que s’addia a la idea original.

I la 2ª muntada per l’Àlex Carbonell, més Heavy Metall, més sincopada visualment. On s’hi implementava el procés constructiu prefabricat i l’organització urbanística de l’entorn proper.

PETER RICH. L’ARQUITECTE MANDELIÀ (1)

L’arquitectura no acaba en la materialitat,
doncs, cal donar-li finalitats. Peter Rich.

 

Fa uns mesos el meu company d’estudis, professor de la UPV-ESCOLA D’ARQUITECTURA, amic i director de la meua futura tesi doctoral, Fernando Vegas, va organitzar una Conferència al CTAV amb Peter Rich (1945. Johanesburg), l’arquitecte sudafricà que al meu entendre planteja una nova visió del nostre quefer professional. Un arquitecte blanc amb l’ànima negra passeu-me la frase retòrica joecockeriana.

Un home que coneix tota l’arquitectura occidental però que és capaç de desvelar-nos els  seus orígens ancestrals en el continent africà. Una nova envestida contra l’occidento-centrisme.

Ell visqué l’apartheid racial al costat de les comunitats rurals negres. Quan perfectament -i còmoda- podria haver-ho fet amb l’elit blanca.  La què remenava les cireres en aquella època premandeliana.

Com ell explica va haver de triar entre romandre en la seua comunitat o afegir-se als negres protestataris de la revolta com a actvista anti-apartheid i eixir-ne malmès, que és el que li demanava el cos.

Ell tria una tercera via més fecunda: anar a viure amb les comunitats negres rurals  i aprendre’n d’elles per a poder-ho explicar al món alhora que l’aprenentage implimentaria en la seua obra.

Pertany a allò que es digué The New generation for an Open World. Una generació que en els darrers 30 anys ha intentat explicar-nos des d’un punt de vista desprejuiciat -i obertament- l’existència de les diverses cultures africanes. Una confrontació franca amb l’eurocentrisme i l’americano-centrisme per a fer-nos entendre noves dreceres.

Unes cultures que, per contraposició a l’esdevenir oficial occidental, s’aprèn i transmet majoritàriament amb les femelles, no pas amb els mascles.

L’AFRICA GENIUS

El genius loci africà, ens diu Rich, és un imperi comandat per dones. El seu coneixement començà estudiant un grup particular situat a la cosrta prop front Madagascar. Un grup humà que no marca el territori. Arribant a estudiar 17 grups humans. Uns estudis que passen per Eritrea, Etiòpia, Sudan, Tanzània, etc.

Peter Rich ens explica que a l’igual que els occidentals tenim el meridià de Greenwich com a inici, a l’Àfrica el meridià inicial que tenen és aquell que traça verticalment el globus terraqui des de la desembocadura del riu Nil cap avall, tot seguint una alineació aproximadament vertical que travessa els grans llacs africans. És l’existència d’aigua – o no- la que estructura el continent.

La seua via d’aprenentage la començà amb un grup particular els N’medebe fins estudiar desset grups humans. S’ajudà de la col·laboració d’un matemàtic amic que el portà a determinar que aquests assentaments humans tenien la mateixa lògica matemàtica interna com creix la vegetació, ço és, d’acord amb la secció àuria.

Les tribs, els grups humans s’empoderen de l’assentament, però no se l’apropien, i això ho fan mitjançant embelliment i enriquement de l’entorn. Per això a un home de negocis occidental difílment li pot attraure les formes tradicionals africanes, ens diu l’arquitecte i antropòleg, Peter Rich.

Intuïció i estudi que en el món occidental ha estat advertida per reputats arquitectes d’avantguarda com Maximiliano Fucsas i Bernard Tschumi que han girat els ulls vers Àfrica.

Com en tota cultura hi ha clars i foscors. Com per eemple que les lesbianes i homosexuals eren col·locats a banda i fora dels recintes.

Els materials eren els que tenien a prop, eren els locals, però del mateix lloc, i això té un valor intrínsec d’autosuficiència.

Els africans s’estimen la penombra i construeixen llurs recintes amb la idea de parar l’enlluernadora llum solar -per excés- sense privar-se de tindre vistes cap a l’espai infinit. La relació íntima amb la terra és una mica de “tu a tu” per això colpegen el terra amb les seues branques per a demanar-li que l’univers els siga venturós. Quasi demanant explicacions davant les malvestats naturals. Tot convertint l’espai cobert en recinte sagrat. Eixes penombres s’aconsegueixen amb la vegetació, com ara, plantes enfiladisses, no amb persianes, brise-soleils, verandes, etc.

Rich , per contraposició, fa una crítica a l’arquitectura occidental avisant-nos de que n’hi ha massa actualment. Hem perdut l’encís per aquesta sensació amb tant de vidre, que després cal dominar mitjançant elements superposats per tal de gestionar-hi l’excés.

Estudià els assentaments del poble Massai, que encara són pastors. Quasi l’origen de la nostra espècie.

 

Qui estiga interessat a conèixer una mica més la seua obra, ací teniu l’enllaç al seu web.

Paga la pena de visualitzar-la. Us en sorprendrà. Totes aquelles pruïges que que hui en dia ens capfiquen del món arquitectònic aquells ancestres nostres ja les havien pressentit.

PS: NO TENIEN CAP MÉS ARGUMENT TRANSCENDENT QUE EL PRESENT I LLUR SUPERVIVÈNCIA COL·LECTIVA.

 

Reforma interior d’habitatge. (Inner Reform)

València ciutat està convertint-se un pol d’atracció del turisme centreeuropeu, que inverteix per a tindre una propietat prop de la Mediterrània. Fa un mes uns d’ells van contactar amb l’Estudi a causa del web de l’Estudi. No ens ho podíem creure. Hi havien adquirit un habitatge que els servira de sopluig vacacional i, possiblement, també de casa de retir en jubilar-se. No es situa en un lloc prop de la platja. No. Sinó en un barri popular de classe mitjana. Un edifici dels anys 1920′. A nivell interior de l’Estudi ens va encoratjar el record de la pel·lícula Portiere de Notte que desenvolupava les escenes interiors en el complex habitacional Karl Marx Hof vienès.

Els calia un “claus en mà” i van contactar amb nosaltres. Ens comuniquem en anglès. Per això no existeix cap referència que puga desvelar res. Una distribució que han volgut mantindre, unes noves instal·lacions, renovació de particions i portams tant a exterior com a interior. Com ens han comentat el que els interessava era un bon preu, qualitats mitjanes, un bon oratge i una ciutat neta, tranquil·la, i on encara l’escala fóra humana. I on els desplaçaments foren senzills com l’ús de la bicicleta que al seu país és massiu. L’existència d’un gran parc en girar la cantonada del carrer on s’ubica l’edifici ajudà molt a fer la tria.

La casa dels pares de Lázaro a Matanzas. Cuba

A mitjans dels anys 1990′ vaig conèixer Lázaro, un jove cubà assentat a València. Vam establir una certa relació degut a que em trobava relacionat amb gent per a la què, jo, treballa. En intensificar la mútua coneixença m’explicà les penúries que passaven a l’illa en aquells anys de blocatge econòmic.

Desconeixia per complet la meravella que s’amagava en aquelles latituds. Només les referències d’alguns amics que hi havien viatjat a l’illa que parlaven del bon tracte humà i el paisatge brillant de la mar, platges i el deteriorament material que sofria.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

N’estava amoïnat per la seua família que havia deixat a l’illa caribenca.

Un bon dia, veient que les coses que feia aguantaven i tenien un punt decoratiu més aviat poc carregat ni retòric, em demanà que dissenyàs una casa senzilla per als seus pares, doncs vivien en unes condicions força precàries i que ells anirien construint-la a Matanzas, a poc a poc, i ell des d’ací els aniria ajudant tant aportant-hi diner com alguns materials inexistents llavors a l’illa, però bastant comuns ací.

M’advertí, que allà, el ferro dels forjats era escàs i llis, sense corruga per a afermar el treball conjunt entre concret i acer, que els diàmetres eren del 8 o del 10 mil·límetres i que se’n servia plegat en rotllanes que es desplegaven i adreçaven en la mateixa obra per a servir d’armat de moments negatius. Allò em va fer transbalsar i pensar que, en la distància, podria esdevenir-se una solsida de la casa. I com solc fer, vaig “carregar el matxo” per si de cas fallava alguna cosa.

Podem observar, també, l’existència d’alguns materials ceràmics típics de les comarques de la Plana Baixa i Alta de Castelló per a banys de producció massiva fa dues dècades avui ja totalment descatalogats.

Vaig en recordar-me d’aquella prevenció de Gottfried Semper sobre la seua teoria de que els arquitectes europeus si estiguérem a l’Àfrica acabaríem construint com els constructors de les tribus africanes.

Perquè l’entorn i els materials a l’abast són els que n’hi ha, i no cap altres. Hi han passat els anys i des de fa un parell d’anys aquella casa que vam construir s’ha convertit en una mena d’hotelet per a ús turístic. Possiblement un dels recursos econòmics que pot tindre l’illa amb un esplet de recursos que revertisquen sobre els cubans en els propers anys sense abandonar la seua ideosincràsia i identitat.

En aquest cas, i més que mai, van fer realitat una d’aquelles línies de pensament que més m’ha influenciat com és l’archittetura povera.

Avui la casa que amb tanta tendresa vam bastir és una mena de petit hostal de nom:

tarjeta Hotelito Babalu

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.