ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Arxiu de la categoria: BUILDERS

Hem estat ressenyats al diari Alicante Plaza

Deixa un comentari

La nostra mirada sobre la reforma de la casa Consistorial d’Altea, la plaça i les seues connexions urbanes.

——————————————————————————————————————————

La proposta es centra en integrar tres idees principals del punt de partida per la millora integral de l’àmbit urbà i la creació d’una nova centralitat a Altea de Baix.

La primera és la peatonalització ordenada de la plaça front l’ajuntament i les artèries que hi arriben o se’n van mitjançant la posada en valor de l’entorn de la Casa Consistorial tot facilitant les connexions entre les dos parts d’Altea. Considerem que la revitalització de l’espai ha de centrar-se a crear espais on les persones s’emplacen  sota ombres i espais diàfans per a celebració d’ esdeveniments. D’esta manera s’aconsegueix crear el nou pol urbà principal d’Altea Baix, tal i com la Parròquia de la Nostra Senyora del Consol s’alça com l’altre d’Altea Dalt. Posant-los, ambdós, en relació visual per la seua il·luminació subtil, però preeminent de la resta d’edificacions.

La segona, emfasitzar i integrar l’eix de comunicació de la passarel·la connectant la plaça actual entre dos espais a diferents altures per a gaudir de l’espai urbà de distinta manera tal y como passa ara entre les dos partes de la vila. La conjugació d’ambdues places i la passarel·la aconsegueixen crear una peça única que macla els dos pols del municipi integrant-hi les vies de tren com un element singular més sempre des d’un enfocament respectuós i accessible del vianant.

La tercera caracteritzar l’edifici de la Casa Consistorial conjunta amb l’ampliació com a element que no desentone amb l’entorn residencial però destacar la seua funció institucional pel buidatge d’encristal·lats i el balcó de representació amb els nous espais enfocats més versàtils que suggerisquen transparència entre el govern municipal i la població. S’hi opta per la construcció d’una nova planta completament pública per a la celebració d’esdeveniment socials, zona d’exposicions que inclouen una gran terrassa basada en criteris sostenibles amb vistes privilegiades cap a la Serra de Bèrnia, Altea Dalt i la mar. Vegetació autòctona i manteniment escàs adoben el conjunt final.+

El document que vam presentar al Concurs fet pel Col·legi Oficial d’Arquitectes d’Alacant i la batlia va ésser aquest:

La ressenya crítica en forma d’article ha vingut de la mà de l’arquitecte i periodista de Mutxamel (L’Alacantí) resident a Porto (Portugal), en Carles Pastor i Garcia amb l’enllaç que ve tot seguit

Auditoris a l’aire lliure, plataformes i fluxos d’aigua: així es podria connectar l’Altea de Dalt i la de Baix – Alicanteplaza

 

3r PREMI. CONCURS D’AMPLIACIÓ DE L’AJUNTAMENT D’ALTEA (MARINA BAIXA) I ORDENACIÓ DEL SEU ENTORN URBÀ.

Deixa un comentari

Com les imatges no s’hi veuen bé us enllacen al nostre web:

https://www.blesarqestudio.com/va/projectes/concursos/concurs-de-idees-ampliacio-ajuntament-d-altea

L’objectiu d’aquesta proposta es centra en la reordenació de l’espai urbà prioritzant un ús de vianants, i creant una connexió mitjançant una passarel·la amb la part antiga del municipi per donar-li una nova vida a l’espai urbà, i d’altra banda, l’ampliació de l’actual edifici de l’ajuntament per adaptar-se a les noves necessitats que es plantegen.

 

Per això plantegem una idea conjunta d’urbanització i ampliació d’espai destinat a Ajuntament que solucione els problemes de connexió entre els espais urbans separats pel traçat de la línia ferroviària i millore la urbanització existent en l’actualitat, limitada pels traçats viaris, els aparcaments públics i la línia de ferrocarril.

La premissa principal de la nostra proposta gira al voltant de la connexió visual entre Altea Dalt i Altea Baix. Dues parts d’un mateix poble, dues fites com a posada en valor de la revitalització de cadascuna de les zones. La llum serà l’artífex d’aquesta connexió.

 

El que busquem és una urbanització de l’espai públic amb un llenguatge comú que permeti la lectura de tot el conjunt d’intervenció com una unitat, jugant amb la pavimentació, mobiliari urbà i zones verdes, el que ens permet crear una imatge unitària de tota la nostra àrea d’intervenció, i dotar de personalitat a l’espai públic.

L’ajuntament es converteix en la fita d’Altea Baix i mitjançant una passarel·la-mirador que actua a manera de cicatriu entre les dues parts de la població s’aconsegueix un espai versàtil, sostenible i actua de catalitzador per redescobrir la Vila d’Altea.

PS: Bo, un tercer premi. Aquesta vegada amb dotació econòmica. D’altres vegades eixe mateix lloc tercer a la Plaça de l’Església d’IBI, fou sense.

Agraïment a tot l’equip:

Pablo Palmero (arq.), Pilar Polo (projectista i coordinació de tasques), Immaculada Hernàndez (arq.), Àngel Puig Soler (arq.), Fernando Nebot (enginyeria industrial), Rubén Alsina (Arquitecte Tècnic-Enginyer de la Construcció), Rafa Ybarra (Enginyer de Camins, Canals i Ports) i Pepa Leyda i Salvà (Coordinadora i avalentadora de tots nosaltres). 

 

El jurat ha dit això de la nostra proposta:

El jurado propone conceder el tercer premio al trabajo con el lema:

B00001

Se destaca la destreza funcional en la conexión de la Altea de Dalt con la de Baix, con
un paseo arquitectónico en una rampa reconocible intuitivamente, que desembarca en
una plataforma elevada y relacionada visualmente con la plaza principal del
ayuntamiento. Se valora la ocupación de la planta de ático para actividades municipales.
El jurado habría valorado una imagen institucional más clara del edificio, una menor
ocupación del espacio público de la plaza para mejorar su versatilidad de uso, una
permeabilidad de la misma hacia el interior, y extender el ámbito de actuación al
espacio ubicado entre el edificio y las vías del tren.

 

BIBLIOTEQUES, ARQUITECTURA…..I MOLT MÉS.

Deixa un comentari

Un llibre, no ho és fins que una persona el llig. Un llibre es pot llegir tot sol o en companyia d’altres. Un llibre es conversar amb aquell que l’ha escrit. Mai no estàs tot sol en llegir. Els llibres són accés a la informació. L’acumulació d’informació és coneixement. La diversitat de coneixements crea esperit crític. Obliga a triar. L’esperit crític es desenvolupa mitjançant d’altres parers sobre un tema que ens ocupa i entreté. Per això llegir i debatre és lloc de trobada. Una acció que crea inclusió dels diversos. Açò és sociabilitat entre iguals. Per això el tracte crea obertura i acolliment d’altres.

Els llibres són tan diversos com els éssers humans. Perquè som diferents, com els llibres. Sorprenentment llegir és interpretar. Allò que aquell altre diu i tu entens. Si rellegim un llibre ens meravella trobar més coses que l’altra vegada anterior. Perquè aquell i aquest “jo”, som uns altres.

Que, endemés de lletres, en duen símbols, motius gràfics i d’altres objectes que conformen llur estètica. La seua plàstica també ens en parla. Per això és tan important l’embolcall i el grafisme interior. Llurs variades tipografies.

Avui els llibres ja no són només de paper sinó que han esdevingut aparells electrònics amb els quals llegim lletres, dibuixos, pel·lícules i un inabastable conjunt de sensacions que ens ajuden a fer el nostre entorn apte per a conviure, informar-nos i formar-nos en comunitat humana. Igual que s’esdevenia quan eren de paper només.

Els conceptes i accions fonamentalment humanes romanen però les maneres evolucionen. Eixa mateixa evolució tecnològica fa l’ús vaja variant i adaptant-se a cada moment de la vida dels grups humans. Talment com ha evolucionat la pintura des de les rupestres a les parets d’una balma fins les instal·lacions actuals en mig d’un espai públic o els museus.

Hem fet aquesta introducció des de l’objecte al qual es ret homenatge en aquesta exposició de la Festa Estellés 2020 a l’Ateneu de Bétera. El llibre és, però, Els Llibres, uns estintolen uns altres o els repliquem. Així construïm el(s) discurs(os) d’una societat. Per analogies i/o per contrast. El que el fa esdevenir un mitjà de comunicació. Fa molts segles entre erudits copistes dels monestirs. A partir de la impremta del segle XV començà a ésser un fet entre entesos lletraferits, després entre capes més amples dels il·lustrats del segle XVIII. L’esclat del segle XIX el fa esdevenir un fenomen de masses. Fins la banalització actual dels Planeta i altres gran editorials que han aconseguit banalitzar-lo tant que serveixen per a decorar estances. I que siga solament de ser les cobertes sense cap llibre endins.

Com hi hauran percebut fa estona que vaig escapolint-me del tema que se’m va encomanar. Escriure-hi sobre l’arquitectura i les biblioteques. Doncs no. A un servidor de vostès i d’aquesta màtria que m’acull la vida li agrada anar des de les petites coses i obvies fins les grans.

Mètode empíric d’arrel anglosaxona front a l’abstracció grandiloqüent d’arrel francòfila.

Quan tenim molts llibres, tant a títol personal com a nivell social, ens cal l’espai per a encabir-los i conservar-los. N’esdevé un fet social i d’encontre. Llavors ens fem prestatgeries i armariades a casa o recintes públics on anar-los a consultar, llegir o passar l’estona, si més no, acompanyat per d’altres individus que fan el mateix que tu . I qui diu llibres pot dir diaris, revistes, CD’s, films, filmines, o qualsevol altre mitjà passat, actual o actualitzat. Avui diem biblioteca a un lloc que realment és molt més: una mediateca. De fet, molts exemplars per a conservar-los n’han calgut ser digitalitzats per a conservar-los. A una biblioteca anem a estudiar, a informar-nos i formar-nos. I en certa manera es converteix en una mena de museu-cine-sala d’exposicions, sala d’actes, de presentacions, conferències, debats, etc.

Convertint-se en un(s) espai(s) multi-usos on els esdeveniment (events com diuen les gents coentes i kitsch actuals als actes i esdeveniments).

Vull deixar per escrit -com a falca- l’estranyesa que em produeix el mot EVENT. Paraula que vaig descobrir en un parell de llibres comprats al museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) en 1995, on feien una exposició sobre l’arquitecte suís Bernad Tschumi. Els llibres que n’eren un en una mateixa edició en què el primer era el teòric i el segon les aplicacions pràctiques tant construïdes com propostes. Architecture and Disjuction i Event-Cities (praxis)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un llibre avantguardista de base deconstructivista que impregnà totes les altres disciplines. És a dir, que de-construïa el “discurs” anquilosat que havia generat el postmodernisme i la filosofia feble. Aquella que relativitzava i banalitzava tot, fins i tot, el terrorisme d’estat. Recorde un episodi revelador en el llibre d’en Tschumi, professor de la Architectural Association of London, qui organitzà amb els seus alumnes uns actes d’instal·lacions arquitectòniques a alguns barris de Derry, (en gaèlic la capital d’Irlanda del nord, el que els anglesos, llavors, en deien Londonderry, si bé recordeu) i la policia britànica desplegada allà els confonen com a membres de l’IRA prohibint-los les actuacions urbanístiques.
Tornant, de bell nou, al tema de les biblioteques, cal dir, després de l’exposició inicial, que han de ser espais arquitectònics on es conjuminen una sèrie de fets:

-El respecte entre tots els seus usuaris.

– La igualtat entre ells.

-La col·laboració i la sinergia entre diferents per a millorar la informació i el coneixement de qui hi acudeix.

– Que ha d’ésser un espai social inclusiu i acollidor.

– D’estudi i reflexió individual i –a poder ser- col·lectiva.

– Una biblioteca escolar o pública, és sempre un espai social i col·lectiu. A tenor d’açò recorde Joan_Francesc Mira, que me’l trobava molts matins a la del col·legi d’arquitectes estudiant l’arquitectura dels Borja, on Fina Alberola, la dona d’Alfons Cucó, ens feia de bibliotecària i es sabia tots i s’havia llegit o fullejat molts d’ells per a catalogar-los.

– Una biblioteca en el sentit de mediateca té uns objectius que cal preservar i programar de bestreta.

-Qui acudeix a una és perquè té unes necessitats vitals concretes i llurs rectors han de donar solucions ad hoc.

– Les biblioteques han de ser espais fluids i flexibles. No estancs com ens passava en la de la vella UPV, plena de caus privats insonoritzats i estancs sense finestral i on només entrava llum per claraboies zenitals.

– L’espai cal que siga suggerent i que la vista, de tant en tant, guaite cap a l’infinit per a relaxar-se.

– L’arquitectura d’una biblioteca cal que siga destil·lació del seu temps i de la seua societat.

– Avui en dia, mitjançant la digitalització i internet en un petit espai podem encabir tot el saber d’una època. Produint-se un efecte paradoxal: la desglobalització de la globalització. Si des de final de la 2ª guerra mundial els centres de poder havien intentat acaparar i atraure les ments més meravelloses, avui cada lloc del món ha de ser un centre de coneixement de la totalitat del món i llurs infinites formes descentralitzades.

A tomb d’açò fem un discret repàs històric:

1) La Biblioteca d’Alexandria. Egipte. De Ptolomeu II (285-246 a. C) sent cremada en temps de Juli Cèsar. Amb 40.000 volums i centre del coneixement hel·lenístic.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1. Reconstrucció per NixPixMix (treta d’internet). Curiosament els egipcis denominaven les biblioteques com a casa dels llibres o de la vida. Aquesta és la més coneguda.

2. Hosni Mubarak impulsà la construcció d’una moderna en recuperació d’aquella realitzada pels arquitectes escandinaus SNØHETTA, CHRISTOPH KAPELLER, KJETIL THORSEN, CRAIG DYKERS.

4. Biblioteca vaticana vers 1448.

 

5. Els Scriptorium. Tots tenim en la ment la novel·la El Nom de la Rosa d’Umberto Eco i el film on Jorge de Burgos, el bibliotecari cec, el situa al monestir de Sant Domènec de la Calçada, prop d’aquella ciutat castellana. Els Scriptoriums no eren talment llocs on hi havia llibres, més aviat es copiaven manuscrits i interpretaven textos antics grecs i romans. Al remat esdevenien biblioteques.

6. Biblioteca Nacional de París (Foto cedida pel MoMA de NY). És a partir de l’assentament pràctic del concepte de servei públic després de la Il·lustració i l’avanç de les tècniques constructives estructurals del ferro colat que Henri Labrouste Les seues lleugeres estructures metàl·liques donen lluminositat i contingut espacial a dos biblioteques i edificis culturals a París: les biblioteques Nacional i la de Santa Genoveva.

7. Biblioteca Nacional de Santa Genoveva de París. (Foto cedida pel MoMA de NY).

8. La Biblioteca Nacional Valenciana situada en el monestir jerònim de Sant Miquel i Els Reis (impulsat pel duc de Calàbria, Ferran d’Aragó a Tavernes Blanques al segle XVI) i que a partir dels fons bibliogràfics del patrici suecà Nicolau Primitiu Gómez i Serrano s’ha convertit en el fons bibliogràfic més important en territori valencià.

9. Concert i classe musical a l’interior d’un dels claustres de Sant Miquel i els Reis.

 

10. Interacció entre tots els elements de l’entorn. Aules, vegetació i zones de circulació de vianants i de jocs a l’exterior.

11. I per a finalitzar una proposta pròpia de l’estudi Josep Blesa, per a l’ESCOLA GAVINA, Coop. VALENCIANA, on esvaïm totes les parets i els murs són de vidre i la protecció solar es fa mitjançant una imperceptible xapa microperforada que fa que la biblioteca s’escampe per l’exterior i els alumnes i professor practiquen allò tan antic com eren les classes dels peripatètics grecs i les contemporànies escoles ESCANDINAVES.
On l’escalfament ambiental es produeix mitjançant el terra radiant impulsant la calor per circuits d’aigua escalfada pel sol i maquinària de geotècnia.

A Bétera, a 1 d’Octubre de 2020

Josep Blesa i Morante, arquitecte.
En representació d’Estudi d’Arquitectura Josep Blesa, SLPU.

ACTE DE VIOLÈNCIA ESPAÑOL CONTRA L’ESCULTURA D’ENRIC MESTRE

Deixa un comentari

UNA ESCULTURA PÚBLICA DESAPAREGUDA, OBRA D’ENRIC MESTRE.

 

Tots, alguna vegada o moltes, hem vist / contemplat –en anar cap a l’aeroport de Manises, des de València– la presencia destacada de la seua escultura cerámica (580 x 800 x 100 cms) inspirada en la forma potent d’una ALA DELTA, amb colors blaus en degradació i un fort dibuix geomètric, que reforça l’estructura concebuda.

Obres Públiques l’hi va encarregar allà per l’any 1984.

Això de l’ART, amb majúscules, és la força tel·lúrica d’aquesta terra incansable.

I eixe ACTE VANDÀLIC el producte d’un Estat polític putrefacte i anorreador de societats civilitzades.

De fet, el catedràtic Enric Mestre, tenia ja preparades, al seu taller, algunes plaques ceràmiques per a fer reparacions a l’escultura.

No ha estat la primera vegada que, al llarg d’aquests anys, l’han pintat, picat o colpejat.

Hi ha gent així, que no respecta el patrimoni públic comú.

Vandalisme plural i pense que, encara hui, inevitable, per molta pedagogía que es puga fer a favor de l’educació artística compartida.

El fet vertaderament sospitós es que, fa uns dies el mateix Enric Mestre es va desplaçar a Manises, per a adquirir diversos materials per a seguir experimentant al seu estudi-taller.

I en arribar, al gran revolt que condueix cap a l’entrada de l’aeroport, va girar el cap, com ha fet sempre, per a saludar la seua peça… i l’escultura no hi era ja.

Máquines i camions removien / acumulaven la terra, prop de la carretera i del pont.

Preocupació, gestions, preguntes a l’Ajuntament, a l’aeroport, als ministeris implicats, a les persones que hi eren…

Ninguna sabia donar una explicació justificativa de la desaparició de la peça cerámica d’Enric Mestre, sense haver rebut, com calia, per la seua part, cap información o communicat, al respecte, de les possibles autoritats intervinents, com autor de l’escultura; subjecte, doncs, d’uns drets morals, propis de la seua autoria.

Tot fent la recerca de la misteriosa desaparició que hi han aparegut en diversos mitjans… sense poder trobar una mínima pista.

Per aquest motiu he redactat el present escrit informatiu… per si a les xarxes socials podem rastrejar algún fil conductor del que ha passat a la rotonda de l’aeroport…

També pense comunicar el fet a les associacions culturals implicades. Aquestes aventures institucionals (vandàliques) que afecten al patrimoni cultural no poden deixar a part les bones practiques… que tant ventilen els poders polítics, en interessar-los el tema.

Lamentable i indignant. el que estem vivint, en aquest cas…

Hi som, doncs, a la nostra terra. Una terra conquerida amb violència als seus ciutadans…que mai no cessa.

És la nostra TERR*RRA, però no tenim el domini sobre ella, encara, ni tan sols de nosaltres mateixos, els seus ciutadans.

Però el tindrem a no tardar //*//

El perquè València és una de les ciutats amb més projectes innovadors d’Europa?

Deixa un comentari

Entre d’altres més, com ara, Amsterdam, Halifax, Tallin, Milan i Berlín.

Una conferència d’en Ramon Marrades i Sempere, director estratègic de la Marina de València,

al LINNAFOORUM ‘‘UUS VANASADAM – HEA ÜHISRUUM‘‘ a Tallinn (Estònia)

.

PS: llàstima que diga “balenzia” en anglès….però vaja, la projecció és impressionant.

En el fons tot estava ací. En el Think Tank de Compromís anomenat  FUNDACIÓ NEXE.

https://fundacionexe.org/publicacions/la-ciutat-construida/

Chema SEGÒVIA, David ESTAL i Ramon Marrades (LA CIUTAT CONSTRUÏDA) hereua directa

de LA CIUTAT DESITJADA d’en Josep SORRIBES. 

https://www.amazon.es/ciutat-desitjada-Val%C3%A8ncia-passat-Arguments/dp/8481311758

 

Projecte de conservació i manteniment d’edifici de finals de segle XIX

Deixa un comentari

Un projecte amb intervenció sostinguda durant massa temps. Un edifici de finals del segle XIX, afectat per totes les circumstàncies imaginables. Una esperança al 2002, una ressurecció al 2008, una traïció al 2011, una enrocada fatal al 2016, una fiblada nostra i un laisez faire laisez passer al 2019. Encara roman buit l’edifici. Em buscaren el voraviu i em trobaren.

 

Aquest apunt o entrada està lligat amb aquest altre que vaig fer fa una pila d’anys.

Oficina del Canvi Climàtic de la Batlia de València

Deixa un comentari

El dia 14 de novembre de 2018 va eixir el resultat del Concurs per a l’elaboració del Projecte i Execució de l’Oficina del Canvi Climàtic de l’ajuntament de València. Oficina que està regida per la Fundació Observatori del Canvi Climàtic. Podria dir que l’hem guanyat, però no ha estat així. Una sèrie d’imponderables ho han impedit.

I va estar la nostra proposta la adjudicatària d’aital competició.

Però no va poder-se portar a cap. Circumstàncies estranyes ho han impedit. Silencis pregons així ens ho indiquen, si més no, certa renuncia a reproduir el concurs, aquesta vegada sense publicitat i en una tria de 5 empreses de dubtosa inclinació envers l’activitat front el canvi climàtic, la sostenibilitat, la producció d’energia provinent de fonts inexhauribles.

Ampliació Museu d’escultures.

Deixa un comentari

A Leganés. (Madrid. Spain). La idea d’arrancada és quasi la de “l’objet trouvé”, la seqüenciació de pedres d’un jardí Zen. Deixant-hi closques i buidant l’interior tot unificant mitjançant un pla que unifica totes les diferents colves i deixa el pas de túnel per a accedir als blocs d’habitatges.

La nostra opció consisteix a no ampliar, sinó, crear un edifici d’escultures modernes deixant l’edifici antic amb les del fons existent.

 

I.E.S. LA PATACONA. ALBORAIA

Deixa un comentari

Una solució industrialitzada. Una traslació dels ítems d’oficines i centres d’investigació a un complex educatiu de secundària.

*********************************************************************************

 

*********************************************************************************

 

 

 

 

https://www.josepblesa.com/projectes/escolar-docent/2018-i.e.s.-la-patacona.-alboraia

 

Centre de Salut a Vilamarxant. Camp de Túria

Deixa un comentari

La solució implementada consistia a punxar l’accés al mig.

Cercava arribar a la recepció tant des del carrer de la Font Nova com des del Mercat que tenen previst construir al solar veí.

Per una altra banda hom cercava la segregació funcional como representem en l’esbós de colors. Tothom, aleshores, parlava de contenidors i volums únics, nosaltres dispersàvem volums per a que, al remat, semblés una escultura-edifici.

 

Separant funcions com veiem en l’esbòs entre maternal independent, les urgències en semi-soterrani i l’assistència normal distribuïda entre la planta baixa sobre-elevada i la planta primera.

La implementació de la prefabricació i la industria de la construcción en edificis que, fins a eixe moment, 1991, havien estat construïts sempre d’obra, maó caravista, etc.

I ací podeu conèixer les plantes distribuïdes

 

[slideshare id=114471325&doc=csalutvilamarxant-toteslesplantes-180914125426]

Remolí. Istanbul.

Deixa un comentari

Prenent idees dels seus antecendents ambientals, geogràfics i culturals vam idear una solució que revertia la idea de Frank Lloyd Wright per al Guggenheim de Nova York.

Si ell recorria interiorment les diverses plantes, nosaltres ho feiem per l’exterior com a punt de guaita mòbil del conjunt de la ciutat.

Al buit central passarien tots els esdeveniments, àdhuc, petites simulacions de terratrèmols. Mentre els ascensors panoràmics traginaven visitants fins el cinema Imax instal·lat a l’última planta.

Vam aportar-hi dos solucions de vídeo:

  1. Una casolana amb música Indie d’Òscar Briz, més pausada que s’addia a la idea original.

I la 2ª muntada per l’Àlex Carbonell, més Heavy Metall, més sincopada visualment. On s’hi implementava el procés constructiu prefabricat i l’organització urbanística de l’entorn proper.

PETER RICH. L’ARQUITECTE MANDELIÀ (1)

Deixa un comentari
L’arquitectura no acaba en la materialitat,
doncs, cal donar-li finalitats. Peter Rich.

 

Fa uns mesos el meu company d’estudis, professor de la UPV-ESCOLA D’ARQUITECTURA, amic i director de la meua futura tesi doctoral, Fernando Vegas, va organitzar una Conferència al CTAV amb Peter Rich (1945. Johanesburg), l’arquitecte sudafricà que al meu entendre planteja una nova visió del nostre quefer professional. Un arquitecte blanc amb l’ànima negra passeu-me la frase retòrica joecockeriana.

Un home que coneix tota l’arquitectura occidental però que és capaç de desvelar-nos els  seus orígens ancestrals en el continent africà. Una nova envestida contra l’occidento-centrisme.

Ell visqué l’apartheid racial al costat de les comunitats rurals negres. Quan perfectament -i còmoda- podria haver-ho fet amb l’elit blanca.  La què remenava les cireres en aquella època premandeliana.

Com ell explica va haver de triar entre romandre en la seua comunitat o afegir-se als negres protestataris de la revolta com a actvista anti-apartheid i eixir-ne malmès, que és el que li demanava el cos.

Ell tria una tercera via més fecunda: anar a viure amb les comunitats negres rurals  i aprendre’n d’elles per a poder-ho explicar al món alhora que l’aprenentage implimentaria en la seua obra.

Pertany a allò que es digué The New generation for an Open World. Una generació que en els darrers 30 anys ha intentat explicar-nos des d’un punt de vista desprejuiciat -i obertament- l’existència de les diverses cultures africanes. Una confrontació franca amb l’eurocentrisme i l’americano-centrisme per a fer-nos entendre noves dreceres.

Unes cultures que, per contraposició a l’esdevenir oficial occidental, s’aprèn i transmet majoritàriament amb les femelles, no pas amb els mascles.

L’AFRICA GENIUS

El genius loci africà, ens diu Rich, és un imperi comandat per dones. El seu coneixement començà estudiant un grup particular situat a la cosrta prop front Madagascar. Un grup humà que no marca el territori. Arribant a estudiar 17 grups humans. Uns estudis que passen per Eritrea, Etiòpia, Sudan, Tanzània, etc.

Peter Rich ens explica que a l’igual que els occidentals tenim el meridià de Greenwich com a inici, a l’Àfrica el meridià inicial que tenen és aquell que traça verticalment el globus terraqui des de la desembocadura del riu Nil cap avall, tot seguint una alineació aproximadament vertical que travessa els grans llacs africans. És l’existència d’aigua – o no- la que estructura el continent.

La seua via d’aprenentage la començà amb un grup particular els N’medebe fins estudiar desset grups humans. S’ajudà de la col·laboració d’un matemàtic amic que el portà a determinar que aquests assentaments humans tenien la mateixa lògica matemàtica interna com creix la vegetació, ço és, d’acord amb la secció àuria.

Les tribs, els grups humans s’empoderen de l’assentament, però no se l’apropien, i això ho fan mitjançant embelliment i enriquement de l’entorn. Per això a un home de negocis occidental difílment li pot attraure les formes tradicionals africanes, ens diu l’arquitecte i antropòleg, Peter Rich.

Intuïció i estudi que en el món occidental ha estat advertida per reputats arquitectes d’avantguarda com Maximiliano Fucsas i Bernard Tschumi que han girat els ulls vers Àfrica.

Com en tota cultura hi ha clars i foscors. Com per eemple que les lesbianes i homosexuals eren col·locats a banda i fora dels recintes.

Els materials eren els que tenien a prop, eren els locals, però del mateix lloc, i això té un valor intrínsec d’autosuficiència.

Els africans s’estimen la penombra i construeixen llurs recintes amb la idea de parar l’enlluernadora llum solar -per excés- sense privar-se de tindre vistes cap a l’espai infinit. La relació íntima amb la terra és una mica de “tu a tu” per això colpegen el terra amb les seues branques per a demanar-li que l’univers els siga venturós. Quasi demanant explicacions davant les malvestats naturals. Tot convertint l’espai cobert en recinte sagrat. Eixes penombres s’aconsegueixen amb la vegetació, com ara, plantes enfiladisses, no amb persianes, brise-soleils, verandes, etc.

Rich , per contraposició, fa una crítica a l’arquitectura occidental avisant-nos de que n’hi ha massa actualment. Hem perdut l’encís per aquesta sensació amb tant de vidre, que després cal dominar mitjançant elements superposats per tal de gestionar-hi l’excés.

Estudià els assentaments del poble Massai, que encara són pastors. Quasi l’origen de la nostra espècie.

 

Qui estiga interessat a conèixer una mica més la seua obra, ací teniu l’enllaç al seu web.

Paga la pena de visualitzar-la. Us en sorprendrà. Totes aquelles pruïges que que hui en dia ens capfiquen del món arquitectònic aquells ancestres nostres ja les havien pressentit.

PS: NO TENIEN CAP MÉS ARGUMENT TRANSCENDENT QUE EL PRESENT I LLUR SUPERVIVÈNCIA COL·LECTIVA.