ARCHILETTERS

L’arquitectura no acaba en la materialitat,

doncs, cal donar-li finalitats. Peter Rich.

Fa uns mesos el meu company d’estudis, professor de la UPV-ESCOLA D’ARQUITECTURA, amic i director de la meua futura tesi doctoral, Fernando Vegas, va organitzar una Conferència al CTAV amb Peter Rich (1945. Johanesburg), l’arquitecte sudafricà que al meu entendre planteja una nova visió del nostre quefer professional. Un arquitecte blanc amb l’ànima negra passeu-me la frase retòrica joecockeriana.

Un home que coneix tota l’arquitectura occidental però que és capaç de desvelar-nos els  seus orígens ancestrals en el continent africà. Una nova envestida contra l’occidento-centrisme.

Ell visqué l’apartheid racial al costat de les comunitats rurals negres. Quan perfectament -i còmoda- podria haver-ho fet amb l’elit blanca.  La què remenava les cireres en aquella època premandeliana.

Com ell explica va haver de triar entre romandre en la seua comunitat o afegir-se als negres protestataris de la revolta com a actvista anti-apartheid i eixir-ne malmès, que és el que li demanava el cos.

Ell tria una tercera via més fecunda: anar a viure amb les comunitats negres rurals  i aprendre’n d’elles per a poder-ho explicar al món alhora que l’aprenentage implimentaria en la seua obra.

Pertany a allò que es digué The New generation for an Open World. Una generació que en els darrers 30 anys ha intentat explicar-nos des d’un punt de vista desprejuiciat -i obertament- l’existència de les diverses cultures africanes. Una confrontació franca amb l’eurocentrisme i l’americano-centrisme per a fer-nos entendre noves dreceres.

Unes cultures que, per contraposició a l’esdevenir oficial occidental, s’aprèn i transmet majoritàriament amb les femelles, no pas amb els mascles.

L’AFRICA GENIUS

El genius loci africà, ens diu Rich, és un imperi comandat per dones. El seu coneixement començà estudiant un grup particular situat a la cosrta prop front Madagascar. Un grup humà que no marca el territori. Arribant a estudiar 17 grups humans. Uns estudis que passen per Eritrea, Etiòpia, Sudan, Tanzània, etc.

Peter Rich ens explica que a l’igual que els occidentals tenim el meridià de Greenwich com a inici, a l’Àfrica el meridià inicial que tenen és aquell que traça verticalment el globus terraqui des de la desembocadura del riu Nil cap avall, tot seguint una alineació aproximadament vertical que travessa els grans llacs africans. És l’existència d’aigua – o no- la que estructura el continent.

• el llac Victòria
• el llac Albert
• el llac Eduard
• el llac Turkana
• el llac Kivu
• el llac Tanganyika
• el llac Malawi
• el llac Rukwa
• el llac Kyoga
• el llac Mweru

La seua via d’aprenentage la començà amb un grup particular els N’medebe fins estudiar desset grups humans. S’ajudà de la col·laboració d’un matemàtic amic que el portà a determinar que aquests assentaments humans tenien la mateixa lògica matemàtica interna com creix la vegetació, ço és, d’acord amb la secció àuria.

Les tribs, els grups humans s’empoderen de l’assentament, però no se l’apropien, i això ho fan mitjançant embelliment i enriquement de l’entorn. Per això a un home de negocis occidental difílment li pot attraure les formes tradicionals africanes, ens diu l’arquitecte i antropòleg, Peter Rich.

Intuïció i estudi que en el món occidental ha estat advertida per reputats arquitectes d’avantguarda com Maximiliano Fucsas i Bernard Tschumi que han girat els ulls vers Àfrica.

Com en tota cultura hi ha clars i foscors. Com per eemple que les lesbianes i homosexuals eren col·locats a banda i fora dels recintes.

Els materials eren els que tenien a prop, eren els locals, però del mateix lloc, i això té un valor intrínsec d’autosuficiència.

Els africans s’estimen la penombra i construeixen llurs recintes amb la idea de parar l’enlluernadora llum solar -per excés- sense privar-se de tindre vistes cap a l’espai infinit. La relació íntima amb la terra és una mica de “tu a tu” per això colpegen el terra amb les seues branques per a demanar-li que l’univers els siga venturós. Quasi demanant explicacions davant les malvestats naturals. Tot convertint l’espai cobert en recinte sagrat. Eixes penombres s’aconsegueixen amb la vegetació, com ara, plantes enfiladisses, no amb persianes, brise-soleils, verandes, etc.

Rich , per contraposició, fa una crítica a l’arquitectura occidental avisant-nos de que n’hi ha massa actualment. Hem perdut l’encís per aquesta sensació amb tant de vidre, que després cal dominar mitjançant elements superposats per tal de gestionar-hi l’excés.

Estudià els assentaments del poble Massai, que encara són pastors. Quasi l’origen de la nostra espècie.

Qui estiga interessat a conèixer una mica més la seua obra, ací teniu l’enllaç al seu web.

Paga la pena de visualitzar-la. Us en sorprendrà. Totes aquelles pruïges que que hui en dia ens capfiquen del món arquitectònic aquells ancestres nostres ja les havien pressentit.

PS: NO TENIEN CAP MÉS ARGUMENT TRANSCENDENT QUE EL PRESENT I LLUR SUPERVIVÈNCIA COL·LECTIVA.