
Proposta de seu de tresoreria de la Seguretat Social. (València)
Deixa un comentari[slideshare id=44857443&doc=planos-150218191543-conversion-gate02]
[slideshare id=44857443&doc=planos-150218191543-conversion-gate02]
Le Corbusier 1926 (París) —Mies Van der Rohe Pavelló Alemany 1931 (Berlín) — Terragni 1933 (Como. Llombardia)
Un monument a la ciència. Obra del frare oratorià Tomàs-Vicent Tosca i Mascó. El “frare de les ratlletes” ens ofereix missatges simbòlics com el “compàs” presidint tot el frontó triangular. Al costat d’un rellotge de sol. Any 1736.
I qui vulga entendre, que n’entenga !
[slideshare id=44722351&doc=p03-150216041453-conversion-gate01]
Durant la dècada dels vuitanta hi hagué un concurs d’habitatge social a Berlín, simultàniament els nostres professors, encapçalats per Josep-Lluís Ros i Joan Blat proposaren que agafàrem una petjada de bloc de l’illa de cases del concurs i que hi incloguérem la nostra proposta junt a les figures arquitectòniques com Aldo Rosi (mireu-li la “cafetera” que va fotre!), Giorgio Grassi, Hans Hollein, Vittorio Gregotti, Rob Krier, John Hedjuk, etc. Considere que aquesta fou un exercici il·lusionant i engrescador. Pocs anys després vaig visitar les obres i emplaçament i considere que no haguera desentonat gens ni mica la proposta. La proposta lliurava totes les façanes i els envans eren mòbils.
Cap De pont: Tros de terreny en què una força armada aconsegueix d’ocupar a l’altra banda d’un riu, en territori enemic, des d’on pren embranzida i prepara el pas del gros de l’exèrcit.
Cap de pont: perquè som a l’altra banda de la riba del pont a punt de creuar-lo.
Cap de pont: sa força prové del que hi ha darrere.
Cap de pont: sa atracció del que té per endavant. A l’altra riba.
Cap de pont: arquitectura de transició del que té a la vora i amillora.
Cap de pont: arquitectura que suavitza el seus costats.
Cap de pont: serpentejant uneix els segles XIX, XX i XXI.
Cap de pont: manté el programa i significa els límits.
Cap de pont voreja l’ordenança sense sotmetre’s.
Cap de pont: respecta invariants de totes les centúries.
Cap de pont: significa les horitzontals i les fa esdevenir escala urbana.
Cap de pont: ordena els buits i massissos.
Cap de pont: diu amb el llenguatge d’avui, no caricaturitza el passat.
Cap de pont: usa de la ceràmica com els altres, però en ús actual.
Cap de pont: usa la mallorquina, para protegir-s’hi.
Cap de pont: usa del vidre perquè el seu habitador puga guaitar el cel.
Cap de pont: usa del ferro amb desvergonyiment. Aital com fa segle i mig.
Cap de pont: usa del basament a la manera clàssica. A través dels segles.
Cap De pont: usa el vol per a somniar.
Cap de pont: la coberta per nodrir-se i compensar-se energèticament.
Cap de pont: se modula per a ésser econòmic i viable.
Cap de pont: se construeix amb prefabricats.
Cap de pont: se prefabrica sense monotonia, ans singular.
Cap de pont: porque solcarà entre el verd urbà del Túria.
Cap de pont: perquè els àtics són torres de guaita.
Cap de pont: perquè la composició és actual, però de sempre.
Cap de pont: perquè es construeix amb la indústria d’ací.
Cap de pont: la millor manera de protegir patrimoni és fer-lo créixer.
Si bé és certa l’existència d’una urbanística dinovesca que s’implanta des de finals del segle denou fins el primer quart del segle XX, que hom transmet per una edilícia del moment, també és cert que fins a finals del XX hom no se produeix una reconversió amb arquitectures del moment que inicien l’expansió fins l’altra ribera del caixer del riu. I és en aquest cas on, a l’entorn de plaça d’Amèrica es produeix el canvi de paradigma. La pròpia peça que substituïm així ens ho indica: una obra racionalista d’influències italianes i madrilenyes.
ELS HI PROPOSEM:
– Una arquitectura d’ara, sense grans alardos.
– Una arquitectura que mostra el serpentejant moviment vers l’altre costat del riu.
– Una arquitectura que mostra el prestigi d’aquesta ciutat sempre en trànsit. Com qualsevol altra que s’autovalore.
– una arquitectura que valora allò que recull el principi de Navarro Reverter, els caps de pont de Sorní, etc. I hi mira cap l’altre terreny sobre el què s’establí l’Exposició de 1.909.
– Una arquitectura que manté el programa, com a expressió d’una indústria, la de la promoció immobiliària.
– Una arquitectura que remodela l’exterior per a significar la situació actual. Que discorre vorejant les ordenances del PGOU. Que ordena a l’antiga però amb criteri contemporani. NO un remake, sinó un fer de nou. Des d’ací.
– Una ordenación no sols de les quatre façanes a la via pública sinó la cinquena, la coberta, la que fa que siga coherent la València a vista d’ocell. Amb la implementació d’elements necessaris per a assegurar l’auto-sostenibilitat del propi edifici.
L’interès d’aquesta obra radica en les qüestions tècniques bàsicament. Possiblement es tracte d’un dels pocs edificis de quatre plantes alçats íntegrament amb bloc de Termoarcilla® un material que vaig veure per primera vegada a Alemanya a finals de 1980′. Un material que conjuminava la capacitat portant i la funció d’aïllament completa d’un sol colp. Vam arriscar-nos-hi perquè les prevencions i suggerències dels fabricants i d‘Hispalyt aconsellaven que, per totes, els encontres entre panys foren a escaire i a angle de 90º. En aquest cas veiem que els encontres eren oblics i ens comportaria la creació d’uns micro-pilars de cantons de 100 x 100 m/m. Endemés, de la forta rostària (pendent) del carrer que ens obligava a crear juntes de dilatació i escalonats. Per una altra banda ens trobàvem que la podia haver-hi assentaments diferencials doncs les fàbriques se’ns partirien. Amb la qual cosa optàrem a fer una llosa armada única de 110 cm de potencia i uns forjats que foren taules indeformables úniques assentades sobre els murs. Un altre punt interessant fou la supressió de l’escaló del pas entre la golfa i eles terrasses que s’hi va resoldre mitjançant una biga en forma de Z que absorbia el quall de la formació de pendents contra la dita biga passant.
Aquesta pregunta ha formulat Abolfazl Mekanik , en el Linkedin Architecture
La meua resposta ha estat aquesta:
“In Latin language the word “verna” was the son of slave born within a Roman’s house. That’s why I think that shapping a superiority is a wrong concept. All is “vernacular” including the star-system of architecture as N. Foster, F. Gehry, Z. Hadid, B. Tschumi, Calatrava (see traditional Catalan architecture), etc. As the modern/contemporary music” starts from the “vernacular song” becomes forward the “international music” when bands like Supertramp, Beatles, black-disco music, Bob Marley (reggae) set electrified on their old instruments. In architecture occurs same way. Every “new” architecture follows by an older “vernacular” form way. Architecture cannot be creat neither are destroying. Only it is transforming. See also Kenneth Frampton about his ” Regional Criticism” on International architecture.”
COBERTES.- Són de dos tipus :
L’arreplega d’aigües es realitzarà per mitjà de canaló vist en els altres dos carrers, de planxa coure ø 160 mm. Les baixants vistes (2) seran igualment de coure de ø 80 mm. en la planta baixa seran arreplegades amb tram final de fosa. Se subjectaran amb abraçadores, cada 2,50 m. i tots connectats i evacuades, les aigües, a la xarxa general de clavegueram.
Pitgeu sobre l’enllaç i, crec, que vos agradarà.
e.issuu.com/embed.html#0/10972706
La memòria primer.
Els plànols en segon lloc.
I un parell de vídeos entre l’estat actual i la nostra proposta.
Aleshores un servidor caminava mentalment per la senda de les hoff centreeuropees i una certa mediterranitat racionalista hereua dels Giuseppe Terragni, Coderch de Sentmenat, Francesc Mitjans, Joan-Josep Estellés i Ceba, antic professor meu. L’ombra venerada d’Álvaro Siza Vieira s’intueix de ben a prop.
Heus ací un slider al respecte, a ben segur avui ho faria ben diferent:
https://www.flickr.com/photos/128579527@N08/sets/72157647980637234
Les ciutats no tan sols pertanyen a llurs habitants sinó que – i cada vegada més- formen part del subconscient col·lectiu d’aquells que no ho som. Per això, quan el 25 d’agost de 1988 vèiem les imatges de El Chiado envoltat en flames un calfred ens recorregué el cos. A l’endemà van prometre a reconstruir-ho tot en un any. No ho farien. Si més no, però, amb un any els en sobra temps per a fer una proposta de rehabilitació i de la mà d’un dels grans arquitectes europeus: Alvaro Siza Vieira.
Com diu A. Rossi en L’Architettura de la città en el capítol de la ciutat com a història: “Tanmateix hi ha ciutats que realitzen llur vocació i d’altres que mai no porten a cap llurs projectes”.
Per tal de fer entenedora la descripció de la proposta hi anirem per apartats:
Lisboa es situa a la riba dreta del Tajo – o Tejo com diuen els lisbonenc i alguns mapes antics castellans-. Al sud i entre dos pujols – el de Sant Jordi (dreta) i Sant Francesc (esquerra) sobre el plànol de la ciutat- hi havia una mena d’entrants marins que foren terraplenats al llarg dels segles, conformant l’actual vall d’A Baixa, fruit de l’expansió comercial marítima que feia descendre la població dels barris alts a la ribera.
Arran del terratrèmol i incendi de 1755, i de la mà de l’il·luminista marqués de Pombal s’inicià la reedificació integral de la Baixa en detriment de la reconstrucció de l’aglomerat preexistent.
La Baixa pombalina posseeix una estructura morfològica semblant al Cabanyal-Canyamelar-Punta de França o a la Barceloneta de Verboom però amb una disposició perpendicular a les corbes de nivell, en contraposició als nostres exemples.
El Chiado es situa al vessant caient a la Baixa del pujol de Sant Francesc i és compost d’una colla de carrers entre ells el bellíssim de São Francesc (corbat i costerut, però força degradat).
Però allò que els lisbonencs en diuen fazer Chiado hi són: “as ruas Garrett, do Carmo i Nova do Almada”. Precisament aquells que sofriren l’actual incendi i constituïren el punt de concentració de la burgesia i intel·lectualitat lisbonenques. Morfològicament, El Chiado és un fragment de la Baixa, la qual es conforma com a part de ciutat.
Les permanències del Chiado són: de traçat i plànol, doncs, en la reconstrucció pombalina duta a cap hi hagueren, tanmateix, un total de sis propostes, sent la cinquena la d’execució. L’elaborada per E. Dos Santos i continuada per C. Mardel. Aquesta, en l’actualitat, és manté bastant fidedignament.
En quant als monuments cal destacar-hi: l’església i convent do Carmo, monument votiu de la batalla d’Aljubarrota, arran la invasió castellana i posterior independència portuguesa. En l’actualitat està bastant malmesa, producte, producte del terratrèmol de 1755. L’ús, avui, és de museu i hi ha un projecte de rehabilitació en curs.
En quant la dimensió tipològica hi ha hagut una creixent transformació, fruit del desplaçament de l’activitat residencial cap a la terciarització que sofreix aquesta zona. Disposició en graella de blocs allargassats. Tipologia de plurifamiliar, a l’estil de les cases de renda.
El territori d’intervenció s’estructura en tres blocs coincidents, més o menys, amb les illes de cases sinistrades, amb una estructura de la propietat de denou parcel·les. Amb els preceptes d’ubicar dos pàrquings coberts i una boca de metro fruit, aquesta darrera, d’una nova línia. Tot el sòl estava de propietat privada; hi havent algun banc entre els propietaris. La qual cosa en portà a una gestió urbanística de caire semblant a la reparcel·lació discontínua.
L’avanç de la proposta es presentà a maig de 1989 i a octubre del mateix any el projecte definitiu. En ell, la secció arquitectònica ha estat l’element imprescindible, tant com a element d’anàlisi –degut a les innombrables plantes que s’hi ha calgut de fer per tal de conèixer què passava a cada nivell – i com a element generador de tota la proposta en els seus elements fonamentals: viari i futures edificacions. Val a dir que en Siza realitzarà, a posteriori, l’execució de tota l’obra en formigó armat. Cal recordar-hi que a Portugal i a d’altres països, molt sovint, el parament de façana es conforma a base de pantalles de formigó. De tant bon punt que tenim una “ordenança dibuixada i executada” i per tant buits, altura de cornisa i nivells controlats. I com a conseqüència l’escala tradicional de El Chiado mantinguda, però no les edificacions preexistents i que, tot plegat, constitueixen un paradigma per a la rehabilitació de centres històrics. I no ho és el manteniment, a tota costa, d’unes construccions inservibles funcionalment. I a partir d’ací establir la relació entre escala i morfologia urbanes, on el teixit preexistent és hipòtesi de partida però l’escala ha de ser la constant.
Siza relega el plantejament simplista bidimensional del pla per a inserir-s’hi en una concepció/percepció urbana com a sistema de recorreguts, com a espai de representació total i d’acumulació d’usos en un centre històric.
A banda dels itineraris conformats pels carrers tradicionals i l’elevador, Siza, n’insereix de nous: l’un que va des de rua Ivens per les escalinates dins d’un passatge a través d’un edifici que uneix les ruas Nova do Almada a do Crucifixo que hi inclou la boca del metro, i l’altre exterior, a través de l’interior de l’illa del bloc B on la profunditat edificatòria s’escurça a catorze metres, que ens relaciona rua Garrett amb l’església del convent.
Josep Blesa i Morante, Arquitecte.
Publicat el dia 21 de juliol de 1991. Suplement de TERRITORIO Y VIVIENDA del diari Levante-EMV
L’embranzida inicial del nostre Estudi sempre ha estat sobre l’arquitectura contemporània. Volem ser uns fills del nostre temps. Tanmateix mai no hem declinat cap “derivada” provinent dels nostre clients. Tot nou projecte ha estat un repte. Hem provat de “donar llebre per gat” a l’inrevés què se’ns demana comunament. I no sempre hem reeïxit. Si ha estat un encàrrec de caient formal retrospectiva hem procurat insuflar-li d’actualitat contemporània. Va ser el cas de que ens proposen reptes estranys que ens fa repensar l’evolució tipològica de l’arquitectura domèstica. Aleshores s’ho prenem com un exercici d’actualització i d’aprenentatge amb les envistes d’aplicació en futures construccions. I és llavors quan admirem que els antics ens porten molt d’avantatge. Les maneres d’aplicar les orientacions, la manera de fer conscientment arquitectures i construccions bioclimàtiques, de fer els fluids aeris que creuen l’habitatge. La creació de porxes, la inserció de la vegetació, la manera d’inserir en la part baixa de la parcel·la del que avui és la piscina i abans la bassa de regar, el règim de vents i la protecció contra el ponent. La realització de la bocateula en el ràfec de les teulades, la bardeta del murs que escup les aigües fora dels paraments. La realització del basament separant.-nos del terreny i la remunta d’aigües del sòl per capil·laritat. L’ús de colors ocres i terrosos per a repel·lir la incidència del sol i l’augment de la temperatura a l’estiu i fer de magatzem de calor per inèrcia dels murs. Una de les dificultats més importants va ser la inserció de la peça arquitectònica en una parcel·la força irregular.
Les imatges exteriors. Omet a propòsit els interiors que pertanyen a l’àmbit privat dels senyors que ens els van encomanar i que han esdevinguts bons amics amb el pas dels anys. Fullejant els llibres que he ressenyat em vaig sorprendre per la gran quantitat d’arquitectes modernistes i noucentistes de renom que s’havien implicat en la realització de masos, masies per a senyors de la seua època. Tampoc em va estranyar gaire, car, a Escòcia, Anglaterra, Eire i Gal·les un dels camins dels innovadors del tombant de segle com ara per Voysey, Pugin, Philip Webb, Norman Shaw, Edwin Lutyens, W. Morris, etc. en allò que hom coneix com a The Vernacular Revival style. Reconvertim amb la introducció d’elements de la tradició que ens és pròpia en aquest terrer: verandes, porxes, panys de mur tancats amb obertures localitzades i no gaire “compostes” si no, en pro d’una atzarosa funcionalitat casual, la introducció del rellotge de sol, la inserció de pavesos de vidre que filtren en l’espai de doble alçada la llum, jugant en el menjador-estar, l’escala que cargola en el centre de gravetat del buit central, on les estances i alcoves van distribuint-se mitjançant corredors tangencials a ella. Individualitzant masses i volums d’acord als seus usos i funcions.
Per a la confecció del projecte em vaig fornir d’una sèrie de lectures com foren:
1. Masies i Cases Senyorials del Bages. Llorenç Ferrer i Alòs. Angle Editorial. 1996.
2. La Masia Catalana. Joaquim de camps Arboix. Ed. AEDOS, Barcelona, 1976. 3ª EDICIÓ.
3. Temes d’Etnografia Valenciana. Dirigida per J.F. Mira i Casterà. Volum I. Capítol III. La casa tradicional valenciana. 1983. Edit: Institució Alfons el Magnànim. Col·lecció Politècnica.
4. L’arquitectura catalana. Alexandre Cirici i Pellicer. Edit. Teide. 1975. 2ª EDICIÓ
5. La casa. Joan Amades i Gelats.
Prenc com a motiu una construcció que vaig tindre l’honor de rehabilitar el palau del comte de Parcent, situat a la Boatella del que fou el barri de Velluters de la ciutat de València. En aquest barri limítrof amb els del Mercat i del Carme durant el segle XIX es van produir les renovacions urbanístiques de la València moderna. Així producte de les desamortitzacions de 1835 que “regalarien” les expropiacions religioses a “manaires” provinents de la “Villa y Corte“, Madrid, per a fer negoci immobiliari a costa dels antics propietaris de l’antic règim que es pensaven que per ser borbònics anaven a salvar llurs propietats. És el cas de la desamortització del convent de La Puritat als carrers del moro Said (zeit), c. d’en Jaume el Conqueridor, carrer de la bosseria, etc. tan aprop del nostre edifici situat al carrer d’en Joan de Vilarasa, i dels jardins del comte de Parcent, cantonada amb carrer de les reixes.
Se’ns encarregà la salvaguarda de l’edifici, doncs, tenia una ordre d’execució immediata pendent d’intervenció, i, simultàniament, l’execució dels projectes de rehabilitació integral i reconversió en edifici d’apartaments, oficines, locals i aparcaments en ple centre de la ciutat. Durant un any van desenvolupar els projectes i assegurar l’estabilitat mecànica -força deteriorada- de l’edifici. Encara recorde el soroll dels cruixits de les bigues, biguetes, solsida de revoltons i els murs i parets clivells mentre preníem dades i mesures de la peça, els estintolament des de els fonaments fins la coberta. La realització simultània dels fonaments que serien definitius per a la peça. L’aparició de noves reglamentacions que endurien la intervenció en termes contemporanis. Majors càrregues per a càlcul, prevenció d’incendis, inserció d’ascensors i d’aparcaments que mai no hi havien acollien l’edifici, mitjançant el descalçat i recalçat dels antics fonaments que caldria que actuessen com contemporanis. Obtingudes tots els permisos, llicències, etc. els promotors es van barallar entre ells i van acabar venent edifici i projectes a un inversor, que en sis mesos, van revendre a l’empresa madrilenya Fortuny. Van donar l’alternativa a un arquitecte madrileny – a qui explicàrem com calia actuar. Ell menyspreà les nostres explicacions doncs érem conscients de la singularitat de la nostra manera de construir i que a Espanya i, en concret a Madrid, era molt desconeguda la manera de fer. L’anècdota fou que al cap de sols tres setmanes l’edifici s’havia esfondrat cap endins. Amb la sort de que sols hi hagueren tres ferits lleus, salvant les vides miraculosament. Desmuntaren la runa i arrancaren d’acord al nostre pla d’intervenció i seguit fil per randa el nostre projecte. Si més no, tenim l’orgull de poder explicar el perquè els arquitectes dels Països Catalans posseïm una tradició constructiva que fa segles que renovem diàriament. Com els cuiners fan en la cuina, els pintors, en la seua pintura, els enginyers en les seues invencions, etc. tot entrellaçant tradició i contemporaneïtat en un trena indestriable d’ambdues aportacions.