INTERNET VERSUS REHABILITACIÓ

És una evidència que la xarxa d’internet no està feta per a treballs que requereixen molt de temps i dedicació. Tots anem curts de temps. Rehabilitar és tot el contrari a la rapidesa i immediatesa de la xarxa. Internet practica el ‘facilisme’; ho vol tot comprimit: Temps, Espai i coneixement lleuger. Rehabilitar és com si fóra faena d’artesans. Fer obra nova  és més directe i tothom es pensa a si mateix capaç a fer-ho. I se n’equivoquen de cap a cap. Qui pot reconstruir, pot construir. I les escoles d’arquitectura no han fet aquesta pensada encara. La rehabilitació, però, caldria que fóra obligatòria en l’aprenentatge, no pas sols com a una optativa en la carrera. Possiblement, els que tenen una formació més clàssica, que l’actual, puguen entendre-ho. Tret de Suïssa i l’estat espanyol, en els quals les competències i responsabilitats en l’obra són totals, en la resta del continent s’ha aprimat tant el coneixement transmès per les universitats que la ‘competència’ arquitectònica s’ha reduït merament que a ser dissenyadors i dibuixants.
Ensenyament que condueix a fer arquitectura de paper i de pantalla multimèdia. Podem imaginar l’arquitecte suís Peter Zumthor, el premi Pritzer-2009,
ficat en aquesta mena d’obres menudes. Però no imaginem molts d’aquells que
tenen una gran estel·la mediàtica a prova de bomba. Als arquitectes
se’ns està  oblidant l’art de construir, perquè sols acabem dibuixant,
deixant la construció en mans dels promotors, dels constructors i de tot
quisqui qui aparega amb algun interès per l’obra. De la resta ja se n’encarreguen els tècnics de les constructores, de les marques multinacionals, dels mega-estudis interdisciplinaris multi-ubicats que fan tot amb la seua marca personal i no amb la de la ciutat i la societat per a qui treballen.

El càlcul, el detall constructiu, les instal·lacions, la il·luminació, la dessecació de murs, els tractaments antixilòfags, la història de l’edifici, la seua ubicació en la trama urbana, els antecedents urbans, la composició i assignació a la seua època ja han passat a ser una rèmora del passat.
Ja no replantegen els tècnics. Els aparelladors s’han convertit en mers gestors de l’edificació -dins dels despatxos- segons la nova estructura de l’edificació europea. No hi cap ja ni tan sols el nom d’aparellador o arquitecte tècnic.

c. de les danses:

Aquest edifici que estem rehabilitant és una gran sort personal. Hi ha un constructor (que té el títol d’enginyer) però no sols té el títol sinó que la seua experiència exerceix com a tal. L’equip multinacional d’operaris de què disposa és d’un coneixement dels oficis molt gran. Ucraïnessos, romanessos, sudamericans i valencians és d’un nivell que no havia conegut en vint-i-cinc anys de professió. Com sempre topetem amb la manca de recursos de les comunitats de veïns. Això ja hosabem i ho assumim. Com a detall val a dir que primera vegada estem posant un morter de calç directament importat de la Toscana. L’escala de volta que hem hagut d’augmentar és talment feta com s’ha fet ací al llarg dels segles. L’edifici és de cinc (5) plantes: Ja apareix en el plànol del pare Vicent Tosca i Mascó en 1704, però amb sols dues plantes. Les altres tres superiors són una intervenció unitària durant el segle XIX, en profunditat que el sobreelevà i homogeneïtzà compositivament en l’alçat. Els edificis mentre els rehabilites te’n parlen, i cal tindre molt fina l’oïda per a comprendre’ls.  

Vegeu el següent SLIDER fotogràfic.

Un conyàs del 30 !

És avorridíssim. Però explica perquè la gent no vol ficar-s’hi a rehabilitar.
De pas explica –sensu contrario– perquè construïm l’obra nova tan malament. Qui no ha aprés del passat segurament errarà en el present. Calen un gran nombre de treballs previs i secundaris però imprescindibles per a fer el bo que ens interessa. També en parla dels perills intrínsecs que comporta. En aquest cas amb gent que ha continuat vivint fins que vaig haver de cridar els bombers perquè era impossible prosseguir així.

I per què l’obra nova és molt més agraïda. Ací, per contra, cada dia, apareix una novetat del tot imprevista i cal improvisar-hi i respondre’n amb celeritat en obra. És un treball del tot recomanable.

REHABILITAR EN GENERAL.
Obliga a ‘passar-se’ un edifici pels dits ajuda a comprendre la ciutat i la societat que l’ha feta possible. Internet està feta per a ser ‘acurats, polits i elegants‘ no admet mostrar la realitat bruta de la rehabilitació. Contra el que hom pensa en general, requereix d’una gran càrrega tecnològica.
Com a mostra n’observeu com estem refent les motlures amb motles de resines i elastòmers.

(*) Recorde la Praga, abans de la separació d’Eslovàquia, on s’estava rehabilitant moltíssim. Avui, l’arquitectura txeca contemporània és de les més reeïxides del continent. 

6 pensaments a “INTERNET VERSUS REHABILITACIÓ

  1. rginer

    Quina sort poder treballar així al carrer de les danses (un nom preciós) i després de veure les fotografíes …. uf quina feinada, però agraïda i encara més en llegir el teu post. Com ho he viscut una miqueta, a casa, després de tantes setmanes, vas descobrint que rehabilitar és més que una obligació, una necessitat. Els operaris de la constructora, increïbles, un vingut d’altres terres del sud i paleta tota la vida, l’altre vingut del nord d’un altre continent, experimentat; un arquitecte jove i responsable; un serraller que honore el bon treball dels catalans que ens deixarà la porta d’entrada, com ell m’ha dit, ‘molt digna’; una empresa responsable del tot ens ha posat un ascensor nou que fa goig; el marbre del vestíbul és una meravella. La finca és coneguda per la gent gran del barri com ‘la presó’, construida l’any 1931, i no té balcons enfora.
    Hi ha molt per rehabilitar, molt i els veïns amb una mica d’esforç, poquet a poquet, ho podem aconseguir, treballant amb gent seriosa, honrada i eficaç, vaja com un tal Blesa que conec …
    I sí, com internet, requereix d’una gran càrrega tecnològica !
    Recorde una amiga, propietària d’una casa, catalogada d’arquitectura modernista, prop del Park Güell, va rebre infinitat d’ofertes mil.lionàries de les grans empreses, va dir NO … i ara els tres fills viuen cadascún en una planta, rehabilitats els pisos, uns taulellets meravellosos i fins i tot pintures que es poden veure al sostres o amagatalls que es van trobar on hi havíen llibres prohibits ! Quantes històries en cada racó d’aquests edificis !
    Bon dia Josep ! 

    Respon
  2. Victòria
    pareix que cal fer-ho a la vida també amb cura, respecte i bona mà…com tu ho expliques de la feina. Qui no ha après del passat errarà el present, com tu dius. Salutacions cordials
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*