Anit, a Can Alcover, espai de cultura, a les vuit del capvespre s’ha programat una taula rodona –Els nous catalanoparlants i les seves experiències– amb la qual es clourà el cicle de conferències “La cohesió social, projecte de tothom!”, organitzades per l’àrea d’interculturalitat de l’Obra Cultural Balear. Aquest seguit de ponències –emmarcades en la declaració
Farà noranta anys el mes que ve i cada dia, a punta de sol, se’l veu prendre la camada que mena al bosc. Hi va a cercar records conservats en ambre, com els trilobits. Sap millor que ningú que l’edat depreda la memòria, que s’escola pels intersticis de les vivències retingudes i ho fa tot
Acab de fer la migdiada. La necessitava tant que he somniat i tot: caminava pel fons de la mar nostra acompanyat d’elefants savis que me mostraven el millor camí per arribar enter a l’ull de la font d’on flueix l’esforç per vestir els somnis. I abans d’arribar-hi m’he despert inquietat per una pregunta: Què deu
Es tornà a despertar amb la vella melodia de l’ocarina enganxada a la peresa. Aquell primer de març, París clarejava amb una gelor trepanant. Es rentava la cara cantant per ell la cançó terrosa que, com cada pic que el despertava, el retornava amb tots els estris de baixista a la vila que deixà a
Callar vol dir deixar parlar les veus que neutralitzen sermons i discursos. És en el silenci on millor descansen els mots que fan de far a les quimeres. Qui tem no parlar, per tant, no confia en la plenitud del vocabulari. I de res val saber cal·ligrafia o escriure emotivament i correcta si no s’omplen
Els caps d’any no m’han provat mai i els tres darrers encara menys: s’ha estravengut que, per tercer pic consecutiu, en tocar els sants Innocents m’envesteix el refredat més iracund i fins als Reis menj morena. M’afecta primer la veu, escanyant-la; segueixen rosaris interminables d’atxems; se m’irriten els conductes respiratoris però no hi ha manera
En Manuel entrà a Can Gazà, ahir, estrenant l’any, a les vuit i mitja del matí. El deixà, com si fos una andròmina i el casal una deixalleria, el fill de l’amo de la pensió on ha viscut el darrer mig any. No tudà, tampoc, les paraules, el jovençà: m’han dit que deixàs aquest home
Les lladrades del ca del veí –un rottweiler que enamora- em desvetllen massa d’hora. L’animalet només ho fa, això de lladrar tan prest, quan no hi ha els seus amos. Reclama el carrer i els veïns encara deuen celebrar l’entrada de l’any. Són joves i eixerits, molt donats a fer nits tugurials. Des que són
Denejar paraules, sí, molt millor que captar-ne. De vegades, el pànic no s’esdevé davant un full en blanc que espera, boca i cames oberts, una torrentada de lletres, sinó quan, acarat al caramull de mots que fa goig, el descart s’imposa, aquí los bons i su-allà los mals. Poques coses hi ha més enjogassades, estimulants
Durant aquest any que ja acaba l’OCB ha festejat amb distints actes els seus primers 45 anys de navegació. El mes de setembre, una bona representació dels seus socis es reuniren a Lluc per homenatjar els quatre membres fundadors que encara resten dels trenta-un que, seguint l’impuls de Francesc de B. Moll, signaren l’acte de
On és la bassetja que pot reduir el buldòzer? L’harmonia dels raonaments i el sentir de la ment tornassolada són desdiapasonats per la ronquera eixordidora del giny destructor, que devora llentiscle i defeca formigó. La raó, així, és tallada de rel per raons de cobdícia, per ordre de la dictadura de la lletjor total. I,
L’Obra Cultural Balear, el Grup Blanquerna i la Federació Llull, demà dilluns dia 29 i al Teatre Principal de Palma, a les 20,30 hores, retran homenatge a Climent Garau i Arbona, expresident de l’Obra Cultural Balear. Aquest reconeixement nacional, sota el lema “Un home que ha fet país”, vol exemplificar el compromís de Garau en
Hi pensava mentre passejava matinerament amb la cussa, que des de fa dotze anys em repassa les escriptures i els grafits al front de la rebequeria: la condició humana ho resisteix gairebé tot. Pot superar tant les cícliques sequeres de creativitat, que ens tornen més bèsties, com les pluges de sang del temps en guerra,
La distància més curta entre dos punts és la línia recta, la més sobiranament dictadora de les direccions. La línia recta és la substància addictiva de la supèrbia i la bíblia de l’esclavitud. Quan les paraules no fan més que nosa entre dos batecs que reneguen a les totes, l’estupidesa fa llepadits del coneixement. Les
Tanmateix el pes dels absents em fa estar a l’estaqueta. Mai no he tingut predilecció per les festes de Nadal, digueu-me avorrit si us ho sembla. Ni m’he acostumat a sopar amb la taula ben parada la vigília de la festa, digueu-me estantís. Form part dels classistes que celebren el dinar de Nadal i la