marginàlies

Denejar paraules, sí, molt millor que captar-ne. De vegades, el pànic no s’esdevé davant un full en blanc que espera, boca i cames oberts, una torrentada de lletres, sinó quan, acarat al caramull de mots que fa goig, el descart s’imposa, aquí los bons i su-allà los mals. Poques coses hi ha més enjogassades, estimulants i profitoses que anar a la recerca de la raresa, del be negre, de la cabra boja, de l’agulla dins el paller, del caire més esbiaixat, aquell que et serveix de poltre per desbrocar-te i no parar fins a ser a la tanca de la bella vista on cada dia i a tota hora s’hi programen balls de roselles.

Qui ha trobat pedres a lleus en més d’una ocasió està facultat per pontificar sobre el goig de viure i la vida paràsita dels escarrassos. Discordar és un plaer, una dolcíssima metzina, una altíssima saviesa a la qual només s’hi pot accedir rentant de brut i de net. I el magí, molt sovint, no va d’aigua; i
així es perd, la floridura se’l menja. El cervell, de natura, és poc net i l’evolució que ha experimentat fins avui no ha estat suficient perquè hagi adquirit l’hàbit de passar per aigua regularment just per no fer olor de resclosit o de misèria, que és molt forta i ofensiva. Té més bo de fer encarfoxar-se i dormitar com els quissons o els óssos en hivern. N’hi ha que fins i tot els fa
vessa somniar, com els pertoca i convé. Encara sort que queden garrigues per esgarrinxar-nos i boscos per amollar la ment i que pasturi. Comencen a curtejar les paraules, indiquen els observatoris més reputats, per seriosos i gens condescendents. Abans de fer venir els taumaturgs, però, sortim dels sestadors i que la serena ens acompanyi: la intempèrie farà virar en rodó la dormiguera que ens fa ser tòts.