marginàlies

Durant aquest any que ja acaba l’OCB ha festejat amb distints actes els seus primers 45 anys de navegació. El mes de setembre, una bona representació dels seus socis es reuniren a Lluc per homenatjar els quatre membres fundadors que encara resten dels trenta-un que, seguint l’impuls de Francesc de B. Moll, signaren l’acte de constitució de l’entitat el 1962: Bartomeu Barceló Pons, Norbert Bauçà Frontera, i Aina i Francesca Moll Marquès. Aquest encontre, a part de servir de marc per presentar la Xarxa territorial per la cultura, la llengua i el país, va ser el moment més adient per reafirmar els objectius de l’entitat tot manifestant que les nostres illes, en el seu vessant lingüísticocultural i en el caire de la seva identitat, no serien les que són sense el treball
esforçat, el coratge sense escletxes i la passió indòmita per aquesta terra enmig de la mar de les persones que han conformat i formen l’OCB.

Aquest reconeixement tan necessari als iniciadors de l’OCB per força havia de culminar amb el testimoniatge de gratitud a Climent Garau i Arbona, el segon president de l’entitat que la dirigí des del 1970 al 1976. Uns anys de forta efervescència social, cultural i política en què l’associació –de la seva mà- experimenta un fort creixement en nombre de socis, a més d’augmentar considerablement la seva presència pública arreu de les Illes Balears. Temps, aquells, exigents quant a compromisos i valors, en què l’entitat arrela fortament i creix amb la solidesa necessària per garantir-ne el futur que es
mereixia. Anys, de lluites, treballs i il·lusions en què l’OCB, amb Climent Garau al capdavant, va servir lleialment tant de recer democràtic a la força antifranquista com de viver d’idees i iniciatives de progrés, i de recuperació de la nostra dignitat com a país tant de temps befada o vexada. Anys en què es guanyà a cops de feina i fidelitat a les deus de la nostra personalitat col·lectiva el dret a ser la millor i més prestigiosa interlocutora de la societat civil illenca amb l’administració pública.

Diu l’adagi que qui s’assembla als seus no fa tort a ningú. Doncs no ens aniria gens malament, si volem reconquerir democràticament i assenyada els nostres atributs de poble adret, prendre de model un home íntegre que mai no ha deixat de perseguir l’excel·lència; d’un patriota exemplar; d’un esperit entercament inquiet que mai no es cansa de cercar raons per no deixar ni un instant d’enraonar quina l’ha de fer per desvetllar consciències, per cercar complicitats, per inocular passió pel país, pels nostres Països Catalans.

Seguim necessitant rebels amb causa, això vol dir, voluntats i activismes ferms per donar la cara sempre i on sigui pel nostre país, per la catalanitat -plural i diversa, com ha de ser- dels nostres països. Perquè els contraris al reconeixement dels nostres drets, no deixen d’escometre’ns i en moltes ocasions
amb males arts. Les andanades contra la nostra llengua no tenen aturador, com tampoc no en tenen els atacs a la cultura que ens agermana per tal d’esquarterar-la. Saben bé, els qui ens volen convertir en peces de museu, que la millor manera d’afeblir-nos –i al capdavall, d’anorrear-nos- és fent parts i quarts del nostre domini. Uns territoris, ho sabem bé, que van de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Per això, per evidenciar que les batusses i invectives contra qualsevol part de la catalanoparla afecten i comprometen seriosament el conjunt, ens calen bons replicadors, tan assenyats com lleials. Ens calen, en definitiva, els millors actius perquè tostemps ens ajudin a esbrossar el camí que ens ha de menar, necessàriament, a la plena vigència de la nostra personalitat com a poble.