marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 de gener de 2009
0 comentaris

ANY NOU, MANUEL NOU. Capbreu gazanenc 6

En Manuel entrà a Can Gazà, ahir, estrenant l’any, a les vuit i mitja del matí. El deixà, com si fos una andròmina i el casal una deixalleria, el fill de l’amo de la pensió on ha viscut el darrer  mig any. No tudà, tampoc, les paraules, el jovençà: m’han dit que deixàs aquest home aquí, va ser l’únic que el belitre deixà caure. S’acomiadà amb un gruny de fàstic. I en Justí el maleí. Sabíem que vindria, en Manuel, tot i que no l’esperàvem tan de jorn. Un conegut -persona de pes i influència- d’un dels responsables ens suplicà que l’acollíssim en tractar-se d’un gestor reputat altre temps. Durant molts anys va portar la gerència d’un dels col·legis de més renom de l’illa. I ara és reu de la indigència. De la pensió l’han tret per brutanxo i per deutor. Del cotxe baixaren amb ell dues bosses de brossa negres que contenien tot el seu aixovar. Cap cofre de records ni caixeta de memòria.

I un cop obertes aquestes maletes de miserable, res del seu contingut es pogué salvar del crematori. En Manuel pudia, literalment i ofensiva. Feia temps que no ens acaràvem amb la fetor extrema del retut. Les arcades de tots cridaven tant com la pudícia. En Lluís es ficà amb ell davall la dutxa. No bastà una ensabonada. És clar que en Manel feia esgarips i escarafalls, qui sap el temps que feia que no es rentava, però en Lluís, bo és ell, no es deixà impressionar per les manotades. Net i amb la muda nova feia una altra fila. Asserenat, s’intentà parlar amb ell. I tanmateix tenia la mirada desimantada i la raó estranyada. Només fou capaç de dir que per les tasques domèstiques era una nul·litat; que ell només sabia fer comptes i quadrar balanços. I que als seus setanta-tres anys ja no li valia la pena aprendre’n. Bona la digué. N’Àngel, el patriarca gazanenc que llegia el diari, rigué a les totes i li digué que la plaça de marquès de Can Gazà estava ocupada per en Rafel –tot un senyor mallorquí que treballà deu anys a Ginebra de banquer molt considerat- i tenia el lloc gelós. I s’oferí per ensenyar-li el maneig de la granera dels excusats: en dues sessions de mitja horeta n’esdevindràs expert, li digué. No l’atabaleu, digué n’Ignasi. Que descansi avui i demà ja en parlarem. No en sabem res, d’en Manuel, a part de la pietat amb què ens suplicaren que l’acollíssim. Deu viure amistançat amb la litrona o el
vi barat i per viure a Can Gazà s’han d’haver divorciat d’aquests verins. Se’ns ha girat feina, perquè en Manuel no ha tocat mai carrer, com la resta dels seus companys. I per sobreviure en el carrer no serveix haver estat un comptable extraordinari. En Manuel, al carrer, no hi sobreviu dues nits. Els carrers ciutadans, de nit, no coneixen cap més llei que la de les feristeles; la lli del més porc.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.