marginàlies

Farà noranta anys el mes que ve i cada dia, a punta de sol, se’l veu prendre la camada que mena al bosc. Hi va a cercar records conservats en ambre, com els trilobits. Sap millor que ningú que l’edat depreda la memòria, que s’escola pels intersticis de les vivències retingudes i ho fa tot malbé, com una pluja de caps de fibló. I per contrarestar tanta devastació, ell retorna diàriament al boscatge a la recerca de reviviscències. És la manera que té d’esperar –o d’espantar?- la mort que no tem perquè, com li ensenyà la garriga en mostrar-li des de ben jove els esquelets de tota casta de bèsties, la mort és una estructura òssia eficaçment funcional.

I repara que sent nins eren molt més savis que no ara perquè es limitaven a complir estrictament la llei de vida. I per aquesta llei de lleis, aleshores, no pensaven en el futur perquè era cosa de la gent gran que, en tornar vella, inexplicablement moria. El futur, així, era l’inconcebible i per això no hi pensaven. Vivien, fruïen i prou. I és clar, rondina, que és una falòrnia la pretesa saviesa dels vells; o que la vellura  ens reconverteix en infants. Bestieses! Els vells som tanoques i malsofrits a punt de dir amèn. Sants –i no de guix- sense credulitat. I travessant per aquestes pensades, ja ben endins del bosc, redreça el rumb per anar als agres de les innocències perdudes. I allí les troba, trepanades de fred però tan candents com quan feien de pellissa o d’armadura a infàncies orades. I s’asseu a la vora de la del seu cosí Nasi, la més pesarosa.

El dia que la perdé –o l’hi arrabassaren de viu en viu- venien tots dos de cercar cucs de terra per al seu oncle Agustí, que era lloser, dels de més anomenada de la contrada. En ser a la falda de l’alzinar clapat de pins sentiren veus poc acostumades per aquells entorns, acompanyades d’expressions d’espant. I cap allí on se sentia el tragí anaren saltironant com si fossin feristeles. I es toparen amb una desena d’homes al voltant d’un pi generós. Instintivament s’ajupiren i procurant no ser vists voltaren fins a veure allò que suposaven que vetllaven o esguardaven els homes. I de sobte veieren el cos, balancejant-se lleument  encara, penjat a la primera branca. No sabria dir qui primer dels dos s’adonà de qui era l’home que s’havia penjat, però quan es girà per evitar que en Nasi reparàs que era son pare, de la cara del seu cosí ja en rajava una llàgrima sangonosa i rera ella tot allò que li infonia vida.

Esblanqueït per la fiblada d’aquest record, es torna a dir la salmòdia que no l’abandona des que entrà en decadència: en morir, algú hauria de dur el cos fermat a una mola a la mar abissal perquè se’l begui  lentament. I en haver-s’ho dit, sense cap pressa, acotxa la innocència perduda del cosí Nasi i retorna a la vila.