Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Teodor Llorente, entre Wordsworth i Whitman: de la imaginació a l’espiritualitat

Vista des d’una perspectiva actual, l’obra poètica de Teodor Llorente és equiparable a la d’altres poetes romàntics europeus, i nord-americans, que van escriure contra la destrucció del passat, en defensa del territori i de les formes tradicionals de vida i amb la idealització del paisatge com a motiu poètic essencial.

Teodor Llorente retratat per Sorolla

D’entrada, abans d’encetar la dilucidació del contingut dels seus poemes, cal tenir en compte dues afirmacions del crític Josep Vicent Boira [2011: 212, 219]: «Llorente s’incardina a bastament en dues tendències, entrellaçades, de vegades indestriables. Em referisc a la literatura de base regional i al romanticisme». En el terreny estrictament poètic, segons aquest autor, Llorente tenia les tres mateixes matèries de preocupació que l’escriptor romàntic anglès William Wordsworth: la natura, la solitud i la imaginació. Per tant, «Llorente és un romàntic (un “poeta geògraf”, com és definit Wordsworth) per les tres mateixes raons: les seues descripcions dels paisatges, la preferència per la solitud i l’ús de la imaginació reconstructora». D’altra banda, tampoc no podem perdre de vista el tarannà conservador i marcadament religiós del poeta. Així ho assenyala Rafael Roca [2004: 226]: Llorente, amb la seva poètica, «exalçà i mitificà l’espiritualisme cristià, el bon seny, les austeritats de la vida humil i el quefer diari»; és indubtable que els seus versos conferiren una dimensió religiosa al paisatge, amb la qual aconseguí «la immortalitat d’elements [···] com ara la llar, la muntanya i la barraca.»

Entre les influències de l’obra de Llorente, Ricard Blasco [1983: 228] hi situa la del parnassianisme francès, que es caracteritza per la defensa de l’autonomia de la poesia, l’elaboració formal, la imitació dels clàssics i l’emoció continguda. Per aquest motiu, fou «refractari a comunicar impressions subjectives» i «s’estimà més ser un poeta cívic que no pas un poeta líric. D’un civisme burgès, és clar». Així, segons Blasco, Llorente equiparà civisme a valencianisme, s’aferrà a un doctrinarisme estètic i orientà els seus poemes cap a un tradicionalisme impermeable. No ens ha d’estranyar, doncs, que, tot i que en devia ser conscient, ignorés els nous corrents estètics vers els quals evolucionà la poesia francesa d’aquell temps.

Un cop establertes aquestes consideracions, ja podem entrar de ple en l’anàlisi de la seva obra poètica. Les citacions dels títols dels poemes que seguiran corresponen a la numeració de pàgina de l’edició del Nou llibret de versos publicat a València: Estampa de Federich Domènech (col·lecció Rat-Penat, núm. 6), 1902; que podeu consultar en línia a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives, al lloc web de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, en aquesta adreça: http://www.cervantesvirtual.com/obra/nou-llibret-de-versos/

Signatura de l’autor | Fons de la Biblioteca de Catalunya

D’entrada, cal assenyalar que Llorente majoritàriament escrivia els seus poemes amb versos llargs, decasíl·labs, dodecasíl·labs i alexandrins, i, quan ho feia amb versos curts, seguia l’estructura mètrica del romanç i la cançó. Al llarg de tots els poemes del Llibret de versos, que anà ampliant i reeditant d’una forma semblant a com ho feu, als Estats Units, Walt Whitman amb el seu Fulles d’herba, hi podem identificar la majoria dels elements característics de la poesia romàntica. Així, al romanç «En la montanya» (63), hi trobem l’exaltació de la naturalesa: «¡Oh mare naturalesa! / Abeurar-me en ton si vullch: / may al malhaurat li negues / l’aspra llet de ton pit dur.» De forma semblant, al poema «A Maria Santíssima» (35) hi expressa la seva devoció a la Mare de Déu, valent-se dels ítems característics romàntics i afegint-hi elements de la mitologia hebraica («Com Salomó llohava la Sulamita bella») i grecollatina («De càntichs de sirena pertot omplint los ayres»). El poema més conegut i valorat de Llorente és, sens dubte, «La barraca» (135). Aquesta octava romàntica ha inspirat a altres poetes posteriors, com Joan Vinyoli, que al poema «Dies al camp» [2008: 238], del llibre Vent d’aram, entoma l’aixada del mur on la penjà Llorente i n’intensifica la significació. Cal dir, aquí, que els poemes de Llorente no depassen gairebé mai l’àmbit purament descriptiu.

El civisme burgès, el valencianisme, que he mencionat més amunt, Llorente el desplega a la composició «Als bons valencians» (195). De la resta de poemes de caire nacionalista, cal fer menció especial a «Cant a la pàtria» (141), per tal com hi emprèn la reconstrucció èpica del passat medieval. Més passat que es fa present: davant les parets malmeses del monestir de Santes Creus, Llorente hi compon un romanç, «Tempesta» (123), en el qual el paisatge s’allunya de la visió idíl·lica i harmònica de l’horta valenciana i esdevé malastruc i sinistre. En aquest context, no es fa estrany el predomini de la fantasia, concretament em refereixo a la presència d’un altre element mític de l’edat mitjana: «les ales obrí un dragó». Una de les poques composicions en què el lirisme es manifesta sense entrebancs és «Plany de la teixidora» (245), una cançó folklòrica de versos hexasíl·labs que, com el seu títol indica, és de to planyívol. Finalment, vull fer una menció al sonet —l’únic que escriví— «A la mar Mediterrània» (241), un poema de to èpic i líric alhora, en el qual fusiona la seva concepció de l’art i la fe, de l’escriptura i la història; una exaltació, en definitiva, de les seves arrels hel·lèniques i llatines.

Teodor Llorente | Foto: Acadèmia Valenciana de la Llengua

Al cinquè paràgraf, he parlat de les semblances del Llibret de versos amb l’obra de Walt Whitman. No em referia únicament a la forma com van ser editats els seus respectius llibres, sinó també a semblances conceptuals a l’hora de configurar espais i elements de la natura com a fonts unívoques d’espiritualitat. A tall d’exemple, per posar de manifest la connexió tel·lúrica entre l’obra poètica de Llorente i la del patriarca de les lletres nord-americanes, serveix la comparació d’aquests versos del quart sextet del poema «València y Barcelona» (11): «rius brolla, per nosaltres, de llet y mel la terra, / y en ses dures mamelles vos va nodrir la serra / dels antichs laletans.»; amb aquest altre del «Cant de mi mateix», núm. 21, de Whitman, magníficament traduït per Jaume C. Pons Alorda [2014: 57]: «Estreny-me més fort, nit de mamelles despullades, estreny-me més i més fort, nit magnètica i nodridora!». La relació de Llorente amb la natura era d’amor cortès. Whitman, en canvi, no es conformava amb això. Ell la penetrava: n’era l’amant.

Joan Graell i Piqué

 

Bibliografia

Blasco, Ricard [1983]: “Llorente i el llorentinisme”. A: Diversos autors (Direcció: Enric Cassany). Panorama crític de la literatura catalana. Segle XIX. Barcelona: Vicenç Vives, 2009, p. 227-228.

Boira, Josep Vicent [2011]: Cuadernos de geografía, núm. 90. València, Universitat de València, p. 211-226.

Molas, Joaquim [2002]: “Joaquim Maria Bartrina”. A: Diversos autors (Direcció: Enric Cassany). Panorama crític de la literatura catalana. Segle XIX. Barcelona: Vicenç Vives, 2009, p. 230-231.

Roca, Rafael [2004]: “Teodor Llorente”. A: Diversos autors (Direcció: Enric Cassany). Panorama crític de la literatura catalana. Segle XIX. Barcelona: Vicenç Vives, 2009, p. 226-227.

Vinyoli, Joan [2008]: Joan Vinyoli. Poesia completa. Barcelona: Edicions 62.

Whitman, Walt [2014]. Fulles d’herba. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Barcelona: Edicions de 1984.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de sobre literatura · aproximacions, | s'ha etiquetat en , per Joan Graell i Piqué | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent