Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Arxiu de la categoria: poemes

Poemes de Josep Espunyes

0

Us ofereixo un tast de poemes de l’Obra poètica de Josep Espunyes (Edicions Salòria; la Seu d’Urgell, 2012) que a mi m’agraden especialment.

El primer, De no judicar el proïsme, fou publicat per primera vegada al llibre De l’Evangeli segons sant Lluc (Ketres Editora; Barcelona, 1977); el segon, Misèria, es va publicar al llibre Racó de calaix (Garsineu Edicions; Tremp, 1999), però fou escrit a Barcelona l’hivern del 1967. Aquests dos poemes, que participen del realisme social dels anys 60 i 70, tornen a ser plenament vigents avui, al cap de quaranta anys d’haver estat escrits. Els poemes següents són de caire més rural: els tres primers, La fulla, L’olivera i Sargantana, pertanyen al llibre Cendra a l’abast (Editorial Urgell; Agramunt, 1979); els dos sonets, els podeu trobar al poemari Notes mínimes d’un paisatge (Edicions del Mall; Barcelona, 1987); Cançó de temps d’estiu i L’hivern és llarg formen part del recull Pa d’àngel (Eliseu Climent, Editor; València, 1991). Finalment, la tanka que copsa el destí amarg del pagès és una de les quaranta-dues que conformen el poemari Alt Urgell, plany i passió (Garsineu Edicions; Tremp, 1996).

 

Poemes de Josep Espunyes:

DE NO JUDICAR EL PROÏSME
Ll. 6, 37-42              

Escup silenci. I, mansuet com un vell bou,
no judiquis, no condemnis i perdona;
no cometis la malvestat de l’enrenou
i accepta l’injust tracte que se’t dóna.
Resigna’t si per tot tall al pot del brou
t’hi trotxa del pernil només la cotna,
i no et capfiquis amb l’horari ni amb el sou
que fóra, tot plegat, perdre l’estona…

Si un dia, però, per naps o per cols t’adones
que per viure mig com cal te’n veus un bull,
refusa de pensar en l’exemple biga-brossa
i considera de bell nou si tens pa a l’ull.

(més…)

La meva mare es preguntava per la mort

0

Selecció de poemes del llibre La meva mare es preguntava per la mort  
Teresa Colom 
Pagès Editors, Lleida, 2012

 

Llum

qui entra dins dels somnis
que una nena que ja no hi és
em va dir que series amb ella abans que hi fossis?
cap bisturí té la clau
la carn no cap dins la carn
són meves totes les petjades?
hi ha paret darrere tots els miralls?
el passadís són les arrels d’un bosc
un bosc que no fa por
s’escolten passes
sóc jo?
a la casa de vidre
la llum no entra per la porta

(més…)

Publicat dins de poesia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El combat de les roses

0

Espiritualitat i realisme en la poesia de Josep Grau i Colell

Quan Josep Grau i Colell (Fígols i Alinyà 1937-Barcelona 1995) va escriure els poemes que conformen el recull El combat de les roses, amb els quals l’any 1960 va merèixer el primer accèssit al XVII Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, era un seminarista de vint-i-tres anys, a punt de ser ordenat, que havia rebut la llavor d’estimació a les lletres catalanes que mossèn Albert Vives sembrava al seminari de la Seu.

Josep Grau i Colell

En cada vers d’El combat de les rosesla mirada i l’anhel del poeta traspassen els miralls de la natura per acollir el batec llunyà, però intens, de les estrelles. L’espiritualitat sobre la qual s’edifiquen aquests poemes, amb un domini de la llengua sorprenent, constitueix un eix que impulsarà, juntament amb el realisme, la seva creació poètica posterior, que aplegà a Suïssa l’any 1965 amb el pseudònim L’Ermità dels Alpsen el llibre Joc d’arrels i d’estels, prologat per Joan Fuster i il·lustrat per Georges Flammer.Per il·lustrar aquesta breu aproximació al poeta de Fígols he escollit sis poemes d’El combat de les roses en què preval el gust estètic pel llenguatge. Tal com apunta Josep Espunyes a l’article de Lo Banyut núm. 23 —primavera de 2008— on foren publicats per primera vegada, sobten per la seva modernitat i per la delicadesa de les imatges que hi crea, sota una tènue influència de mística lul·liana.    

     Organyà, setembre de 2013 

Poemes de Josep Grau i Colell:

 

Sols l’enyorança…

Sols l’enyorança de l’aigua
al foc incert de les arrels,
mentre camino per la terra
que m’és germana i no m’estima.
Seguint aquests camins deserts,
porto la veu com un combat
al foc llunyà de les estrelles,
i sento tremolar en mi
el viu neguit d’aquesta carn
que es trencarà, turgent d’amor,
com un mirall ple d’horitzons.
Quan jo cauré sota aquest cel,
només les roses breus sabran
la meva mort, i ploraran.       (més…)

EL CAVALL D’EPONA

0
Publicat el 4 d'abril de 2013

La poesia i l’escultura comparteixen tot sovint les mateixes inquietuds. Deu ser per aquesta raó que Philippe Lavaill em va proposar de fer un poema sobre el tema d’Epona, la divinitat celta del cavall, relacionada amb la fertilitat i la natura i associada indistintament amb l’aigua, la curació i la mort.Els pobles celtes de l’antiguitat creien que els cavalls eren els guies de les ànimes fins a l’altre món. Partint d’aquesta idea, el Philippe va fer una escultura i em va oferir la possibilitat de complementar-la i ampliar-ne el significat per mitjà del vers i la paraula.L’escultura i el poema han passat a formar part de l’exposició Ànima ferrata, que es va inaugurar el dia 27 de març a la sala Portal del Pardo del Vendrell i que hi romandrà oberta fins al diumenge 28 d’abril de 2013.

 

EL CAVALL D’EPONA

Per a Philippe Lavaill, que esculpeix
amb ferro l’ànima dels cavalls.

Batega l’aire. Un cavall
s’atura davant nostre
per calmar la set dels ulls
als miralls de l’art.
Des de l’origen del temps
ha acollit damunt la gropa
el dolor de boscos i afraus.
Ara travessa, amb trot serè,
muntanyes que infonen el do
tel·lúric de l’escultura.
Un ramal de foc li cenyeix l’alè
i el guia per camins inesperats.

Fugint de la foscor,
un genet es perd al galop
per viaranys ancestrals.
¿Quin atzar l’empara, al límit
extrem de l’ésser, i li mostra
rutes de pedra i ferro per tornar
il·lès de les cabanes de l’oblit?

¿Quina mà esculpeix
els contorns de l’aire?

Publicat dins de general i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Llibre del vesc

3
Publicat el 22 d'agost de 2008

Llibre del vesc
Joan Graell i Piqué
Finalista Premi Joan Santamaria de poesia 2008
convocat per la Penya Agrupació Joan Santamaria per al foment de la Cultura Catalana.
La Busca Edicions. Barcelona, 2008.



 
Com qui camina amb peus descalços…

  




PÒRTIC

 

 

Pòrtic obert a la creixença

il·limitada dels sentits:

asseguts al primer replà

d’un tram d’escala que s’enfila,

eloqüent, cap als llindars

fructuosos de l’esperit,

la paraula arrela dins nostre
com la flor més bella i antiga

d’un jardí prematur, granat
en somnis.

 

(més…)

Un llapis com el vent

1

Un llapis com el vent
Joan Graell i Piqué
Tremp: Garsineu Edicions, 1997

 

Un llapis com el vent és un llibre d’aprenentatge poètic que recull els primers poemes d’un poeta que ha sortit de la terra i de la gent que la sembra. Uns poemes que ens descobreixen un autor compromès, tant amb l’entorn que li és més proper com amb els qui, arreu del món, són víctimes de la violència. Aquesta opera prima desplega feixos de poesia curulla de vitalitat, íntegra de cap a peus, contundent en la crítica social, dolça quan parla d’amor.

(més…)

Creixia a les mans l’embruix dels astres

2

Creixia a les mans l’embruix dels astres
Joan Graell i Piqué
Premi Guillem Viladot de poesia 2006
convocat pel Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona
La Busca edicions. Barcelona, 2006

 


Selecció de poemes:

 

 

Mossec


Cerca profit en les coses menudes.
Trenca una nou i menja’t el moll
amb delit de pobre. Assaboreix
el gust aspre de la terra: només
així comprendràs la impaciència
del viatger que s’asseu al baterell
dels astres i queda atrapat per sempre
en el descans mineral de la joia.


Sents com batega dins teu
el cor immens del noguer?

 


 

 

Camí


Lluna d’aram
al bosc del somni.


Viarany obert
a un rostre de pedra.
Nua fesomia.


Camí antic,
embruix de l’herba.

 

 


 

 

Arbre


Captius en miralls d’atzar
que l’alè del temps esmicola,
només ens salva un instant
de lucidesa, una sort
diàfana, i la por de caure
en el pou de gel de l’oblit.
Efímers, els ulls absorbeixen
la llum fecunda dels astres.
Segles i segles de somni
i realitat broten dins nostre,
amb força, i nodreixen l’arbre
feixuc de la consciència.

 

 


 

Riu avall


Als raiers de Nargó

 

A trenc d’alba,
destrals madures de foc i aire.
De sol a sol,
el cop ferreny dels picadors
fereix el plàcid anhel dels arbres.
Invulnerable,
el cor del bosc batega
en arrels i branques.


Llavor de pins, esclat d’aigua:
del bosc al riu, en afany memorable,
l’enginy i la força,
la destral i la ganxa.


Redortes de bedoll,
amb delit de lluna tendra,
lliguen feixos de records
a l’esquena del rai.
I l’encís obert a boca de fosc
aferra l’antiga sort dels astres
al barrer… La fusta davalla
riu avall, guiada per la mà
serenya dels raiers.
El rem és lleuger
i no tem el brogit de l’aigua.

Un bullit de gent atura el temps
al pas dels pobles, la vida s’allarga:
cafè i dones a Lleida,
diners a Tortosa
i tabola a Nargó.

 



Vesc


Pell fosa del bosc, engany de l’aire:
captiu en zel d’amor vora l’aigua
el neguit del verderol abrusa
el cor indolent del moixonaire.

 



Terrat


Salacitat de roba estesa
amb els dits inconsolables
del desig. Matèria d’insomni
en zel de vidres i antenes.
Càlida rajola. Oasi.

 

 


 


Neguit


Agonia d’aram
a les arestes de l’aire.


Un sol tèrbol, com de fang, s’escola
pels terrats somnolents de la vila.


Passa una falzilla
amb un signe de mort a les ales.
El vertigen del cel engendra
un reclam d’ocells insaciables.


Sagna el crit.
El cor s’afua.

 

 


 


Captaire


El vi de la sort ja no t’alimenta.
Entorn dels ulls, la pietat t’atrapa
en un miratge incert de l’oblit.
El teu dolor ens acull. El sol cru
de l’hivern bat la tristesa i t’esfulla
les mans inconsolables: les transforma
en dues flors tremoloses, brevíssimes.

 

 


 



Plany


Àrida solitud dels aurons.


Un aire eixorc ha corsecat
la soca perenne dels dies.
Amb una espurna de lluna tendra
el garbí encendrà els ulls de la terra.


Arreu s’alça un plany esquiu.
Negra sort, fredor de la pedra.
Pit estellat sobre la neu:
mort de griva.

 

 


 


Encanteri


Rodolen cantals
amb oblit de marges.


Designi del bosc,
arrels encantades.


Aigua estremida
al fons de la vall.


Un silenci cru
devora els pollancres.

 

Afrau

0
Publicat el 8 de gener de 2008

Afrau
Joan Graell i Piqué
Il·lustracions de Philippe Lavaill
March Editor.
Vallbona de les Monges, 2005.

 

Afrau és un camí lumínic. Els primers poemes ens remunten a un passat primigeni que dóna forma als fenòmens culturals o espirituals que representen interpretacions del món. El lector té la possibilitat de recórrer un ampli espai de temps i de reconèixer les constants que caracteritzen la nostra existència, com a éssers deutors d’un passat primitiu i com a anelles d’una cadena immortal. Des de la fecundació de l’òvul del destí, som fills de la llum, però també de les nostres circumstàncies, i continuem el nostre periple, intentant comprendre el perquè de tot plegat.

 

Selecció de poemes:

 


Nit

Als confins de la nit,
els límits de la rosa.


Pètal invisible,
lluna que floreix,
llavor de l’alba.


Silenci fragant,
bosc adormit,
fronda d’estrelles.

 


Arbre del cos


Reposant en un sentit mineral,
l’arbre del cos cerca un solaç
de llum estesa a l’horitzó.
Segles tel·lúrics d’aigua i foc
nodreixen la soca de la memòria.
Tot és alhora tardor i primavera:
les fulles cauen sense recança
i un vent molt suau escampa la tendra
olor de la molsa i de les flors.

La vida ha esdevingut per atzar,
en un temps remot de llum i pedra.

 


Retorn


Tòtems de pedra
somouen el cor del bosc.


Sota el llambrec
delerós dels estels,
els druides clouen
un cèrcol d’ulls i foc.


Nit encrespada:
per viaranys
inaccessibles
retorna l’Unicorn.

 


Paisatge amb ocells


Un silenci mineral
acull el murmuri
frondós dels àlbers.


Al mirall del riu
batega, transparent,
el cor de l’aire.
Infinits i purs,
els cristalls de l’aigua
rutilen com estrelles.


La tarda s’adorm
als ulls d’un infant,
sotmesa a l’obscur
embruix del crepuscle.


Si la lluna fa cèrcol,
els ocells passaran de llarg,
amb foc a les ales.

 


Poesia


Escriu els colors,
la metàfora de la vida;
així el teu art
mai no es dirà mediocre.
Escandeix cada mot,
cerca el ritme just
del vers, del poema,
i et cobriran d’elogis.


Però recorda que al món
també hi ha mentida,
poeta: cal que tinguis
sempre els peus a terra…
I la terra al cor.

 


Cançó de finestra


            Als trobadors

Amb un sol bri de tu
n’hi ha prou per iniciar-me
en ofici de requesta.


Invoco el desfici
a trenc de pell -nua
tempesta dels sentits.
Al teu voltant, un eixam
de mirades et percaça
l’esclat de l’ànima bruna
sota el vestit. L’atzur,
embriac de cuixes,
obre ferides de passió:
el goig sadoll i el cor ardit…
La fruita madura
t’esberla l’escot.
Amb els ulls hi cullo el desig.


L’estiu porta una estranya
melangia de llavis en flor.
A redós dels estels,
si em despulles de metàfores,
tindràs l’encís del foc:
cançó de finestra
que desgrana la sal
del meu reclam en cada mot.
Però et fas l’esquerpa:
tens marit?

 


A trenc d’atzar


       Al Jordi Graell

A frec de vent
s’allera l’esperit.


Un somni de fuga
fa rodar la vida
sobre quatre rodes:
dins el motor esclata
l’impuls inexorable,
la força de mil cavalls…


A la falda de l’horitzó
llisquem, un dia rere l’altre,
per vials de fortuna
que s’endinsen en la nit.

Quina ruta hem de seguir?
Si l’oratge ens despulla
d’antigues recances,
de llegats feixucs,
estendrem les ales
al caprici del vent.
A trenc d’atzar,
el present renovarà
la fràgil herència dels sentits.
Que no ens venci la nostàlgia,
la confusa por de viure
a rampeu de l’oblit.
No cal fugir de cap país
per cercar la llibertat
inesgotable de les muntanyes;
contra l’enyor,
com ho fan les aus migratòries,
n’hi ha prou amb collir
un brot d’espígol
al moment d’aixecar el vol.


Però a cada revolt
es pot estroncar el delit.
Asfalt enllà, el camí
sense estels esdevé llarg…,
i la nit massa fosca.
De tant en tant convé
aturar-se, aixoplugar-se
a recer del temps,
i només recomençar
l’engranatge de motors
quan s’hagi espassat
l’ofec del món.

 


Res no em resseca


Res no em resseca.
Vora teu, el goig s’ablama,
en zel obert, a l’incendi
de la pell. Entre el desig
i la follia, el meu silenci
és una breu espera del teu gest.
Calladament celebro
la trista recança de la pluja,
l’embruix de la cambra,
mentre la rosa del teu cos
perfuma l’angúnia dels llençols.
L’amor desclou el desfici
de l’alba. La nit ens pertany.

 


Capvespre


Al gresol del capvespre,
lent degotall del temps,
el silenci arrela
al cor de les pedres.

 


Instint


Si el teu destí
pervingués
en blanc albatros,
ara ja et seduiria
la immensa blavor
del mar.
Però la natura
tan sols t’ha donat
el fluix instint d’un home.


Cap al vespre, l’atzar
et transforma en pur desig:
devorat per un dolç verí,
el teu ésser sucumbeix
als encanteris de la nit.

 


Revenja


El dia que vas néixer,
una àliga planava
sobre el meu front.


El dia que vas morir,
l’àliga implacable
del teu silenci
era jo.

 


Vent de ponent


Aquest vent que xiula
amb una bonior
corsecada de cendra i pols.
Aquest vent que porta l’oblit
a la sang, que eixuga els ulls.
Aquest vent que deslloriga.
Aquest vent que s’ho ha endut tot.

Germà llop i germana lluna:
jo sóc la font que tot ho cura,
llum de l’albada estesa
a la gran planura, destí
mineral del bisó dins la boira
i ploma del guerrer vençut
per armes que escupen foc.
Jo sóc l’ocell blau
que reneix de les cendres
enfortit amb ales
perfectes de futur.


Però no puc volar:
no veig l’horitzó.

 

 

Publicat dins de general, selecció de poemes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Memòria de les pedres

0
Publicat el 6 de gener de 2008

Memòria de les pedres
Joan Graell i Piqué
Garsineu Edicions. Tremp, 2002.

 

 

A Memòria de les pedres, el poeta es deixa seduir, a parts iguals, per les creences i els elements màgics de la tradició pirinenca i per l’herència conceptual dels poetes romàntics, sobretot als poemes profètics i foscos de la part final. La principal característica és la força visual de les imatges que cada poema transmet, a vegades fixes, com fotografies, a vegades mòbils, com en el cinema. L’autor hi retrata situacions i personatges amb nitidesa, sense vels, sense filtres. És el món tal com el poeta el veu i, sobretot, tal com el sent.

 



Selecció de poemes:

 


Invocació

 

Salut, oh Sal·lusti!

Retorna al món

i venta’n el trust.

Fes que t’acompanyi

Sòcrates el Trist,

per cercar la raó

en ulls no lectors.

I que Anníbal el Gran

travessi el desert

amb tretze elefants,

portant ben alta

l’estirp de Salomó:

justícia per a tots!

 

 

 

 


 


Rastre obert

 

La mort m’espia,

de reüll,

a cada revolt;

com una son molt fina,

com un arbre vestit de dol.

 

Però el meu cotxe

sap esquivar tot sol

cunetes i barrancs.

A l’espai que el vent

esmola, sense llei

ni memòria, la sort

hi enfila les agulles

del destí. El temps

s’aplana com un ocell

de tardor. I el rastre

obert sota la sola

de les rodes escurça

la distància del món.

 

 

 

 


 

 

Encís de pergamí

                 

                 A l’Isidre Domenjó,

                 amb agraïment.

 

Ritual o propòsit…:

encís de pergamí.

 

A les parets del temps

el cor hi penja miralls

de fortuna: la llum del món

és el vol rebec de l’esparver

fet poema. Roig de sang

i aurora escrit a les ales

i una visió subtil.

 

Quan el prodigi dels símbols

en harmonia uneix

amb foc desig i raó,

es deriven en passió

totes les imatges.

                             Així m’avinc

jo al goig de les paraules.

  

 

 


 

 

Pregària

 

Oh, Senyor!

A l’altre món,

només hi demano

una balança.

Mesureu-me bé

i feu-me purgar

cabals i rancúnia.

Llavors, lluny del foc,

deixeu-me ser arbre,

si pot ser.

 

 

  


 


Cariàtides

 

Falsos amors,

esveltes cariàtides,

em tempten el cor.

 

Totes m’ofereixen

llur cos salabrós,

però res no serven

dins l’estoig de la pell.                                

 

Són dones de pedra.

 

 

 


 

 

Hivern

 

El coratge dels arbres

és blanc.

 

Amb el silenci confús

de la nit, un animal

invisible i pervers

s’ajoca damunt

l’escorça de les ciutats.                                

 

En un racó del parc,

a l’Ot, el vell captaire,

el vi se li ha glaçat

a les venes.

 

 

 


 

 

 

La dansa del corb

 

A cel obert,

bastió del firmament,

l’ull primitiu de l’univers.

 

Terra endins, un laberint

humà culmina l’existència.

El món és un forat eixorc

on el foc pren ulls a l’espasa.

A cavall del vent,

l’estirp del ferro rovella

l’espai urbà. El temps

per testimoni de la mort

i de la fam. Cap herència.

 

Només la serena voluntat

de viure pot redimir

el gust cruent dels sentiments

en cada pèrdua.

                        Però sempre

resta la borda llavor

del silenci ancorada

a les venes…

 

I una creença:

de nit, els corbs dansen

per espantar la por.

 

 

 

 

 

 

Enllaços a llocs web: literatura · llibres · art · cultura · pensament · antropologia

0
Publicat el 5 de gener de 2008

Antropologia (història, tradicions…)

Coscollet ~ Blog de l’escriptor Marcel Fité
Revista Cadí Pedraforca ~ Testimoni gràfic de les formes de vida a l’Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya


Art

Anna Cabiscol Muncunill ~ dibuix · grafisme · joieria · serigrafia · fusta · tèxtil
PORTELLA ~ Revista anual centrada en les lletres i les arts a Andorra
VaDeForja ~ Creació de peces úniques de forja artística


Biblioteques digitals

Biblioteca Digital Ciudad Seva ~ Casa digital del escritor Luis López Nieves
Biblioteca virtual Miguel de Cervantes
La microbiblioteca ~ Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès


Cultura

Catorze.cat ~ Cultura Viva
Núvol ~ Diari digital de cultura en català

Literatura: llocs web i revistes digitals

AVALON  & FANZINE ~ Fanzine sobre poesia de la Revista Poetry Spam
Catorze.cat ~ Cultura Viva
La lectora | Revista digital de crítica literària ~ Revista digital de crítica literària
LA VEU |V| dels llibres ~ Revista d’informació i crítica literària
lletrA ~ La literatura catalana a internet · UOC
Lletres Bàrbares ~ Reflexió, creació, debat
L’illa dels llibres ~ Actualitat literària
Núvol ~ Diari digital de cultura en català
POETRY SPAM ~ Revista antipoètica de treballadorXs precariXs i desocupaXs
PORTELLA ~ Revista anual centrada en les lletres i les arts a Andorra
Reduccions ~ Revista de poesia
Saforíssims. Societat literària ~ Societat literària

Microrelats

La microbiblioteca ~ Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès
La bona confitura ~ El blog del microrelat en català | Jordi Masó


Pensament

L’ésser humà en el tot ~ Reflexions existencials de Luis de la Fuente Hita


Poesia

AVALON  & FANZINE ~ Fanzine sobre poesia de la Revista Poetry Spam
Lletres Bàrbares ~ Reflexió, creació, debat
Lyricline ~ 1.475 poetes | 13.268 poemes | 88 llengües
Poeteca ~ Poesia feta en català. Veus i versos de tots els temps i indrets: de Santanyí arreu de la Mediterrània
Poetàrium ~ Poetes catalans contemporanis · Institut Ramon Llull
POETRY SPAM ~ Revista antipoètica de treballadorXs precariXs i desocupaXs
Reduccions ~ Revista de poesia
Versos.cat ~ Blog de poesia


Poetes

Anna Gual
Anna Aguilar -Amat
Antoni Clapés
Jaume C. Pons Alorda
Josep Pedrals
Lluís Calvo
Maria Josep Escrivà
Rosa Font Massot
Vicenç Llorca ~ El quadern blau


iQUIOSC.cat ~ Quiosc digital de revistes i premsa en català

i etiquetada amb , | Deixa un comentari