L’any que s’enfuig
Com acostumo a fer en aquestes dates, he escrit un poema per celebrar l’arribada de l’any 2020:
Universum, Flammarion, gravat, París (1888);
versió acolorida d'Hugo Heikenwaelder, Viena (1998)
L’ANY QUE S’ENFUIG
El neguit dels dies ens atrapa
com un fòssil dins la roca del temps.
Per sort, encara podem estendre la mà
i tocar la crinera encesa d’un astre
o descobrir viaranys delerosos
que ens acosten al futur.
Nua freqüència que determina
els viratges del nostre cos:
ara el vesteix amb una sort favorable,
adés el sotmet a l’engranatge de l’amor;
tostemps el fa oscil·lar, com un pèndol,
entre els caires de la complaença i el dolor.
Un any passa ràpid si tenim elecció.
Abans d’esvanir-se definitivament
amb el so de la darrera campanada,
ens demana que restablim els baluards
de la nostra muralla interior, que hi elevem
un compromís, un propòsit:
una forma intemporal d’allò que som.
Joan Graell i Piqué