Bloc de notes

Com que tenim Nadal i St Esteve trucant a la porta, ens hi hem hagut de posar i la cosa ha anat prou bé (a falta de tastar-ho!). La MJ s’ha encarregat dels canelons vegetals (d’espinacs, panses i pinyons) i jo dels de carn (carn picada de vedella, pollastre i porc més una colla d’altres ingredients que he trobat online en una recepta de la mare dels Roca).

Les plaques per fer els canelons les hem fetes de crep, tal i com ens va ensenyar la Fina de La Columna. Voilà com ha sortit l’invent:

Avui, per sopar, salmó fumat en torradetes per a nosaltres dos, que les nenes no hi són. I demà per dinar (amb les nenes) sopa de galets i pasta bo

Escapada a Camprodon i Ulldeter per tocar neu. Hem caminat fins a dalt, al refugi, i hem recordat la nit que hi vam passar tots quatre, ara deu fer cap a dos anys.

Igual que llavors, hem trobat una natura pletòrica i exultant. Què ho deu fer que la neu sigui tan guaridora? Més encara en dies assolellats. Quan baixavem teníem els esperits més alegres i plens que a la pujada.

En canvi, els esperits d’aquests quatre ratolins que hem trobat congelats a la neu ja deuen ser al walhalla dels rosegadors.

Per cert, hi ha molta aigua corrent per sota la neu. Passarà per Salt si no cau a les trampes que li han parat a Sau, Susqueda o el Pasteral.

I al vespre, una bona passejada per Camprodon.

Aquest matí, la MJ i jo hem acompanyat en P fins a Girona perquè hi agafés el tren. Probablement tornarà dimarts i és possible que després anem a passar uns dies a Palamós. Aquella seva proposta del Marroc ja ho hem deixat estar perquè no em veig amb cor de fer de turista quan encara tinc l’A al cap (i això que segurament és el que ell hauria volgut).

Per altra banda, penso (em retrec que encara no ho faci) que m’hauria d’anar acostumant a prendre notes quan em vinguin idees al cap perquè no em puc refiar de la meva memòria i quan em poso davant del portàtil no recordo la major part de coses que se m’han acudit per escriure.

A la tarda ha passat la N. M’ha agradat que digués que casa nostra és un dels pocs llocs (em sembla que ha dit “l’únic”) on pot presentar-se sense avisar i sentir-se ben rebuda.

Avui he fet el camí fins a l’entrada de la cova d’en Boratuna. Al menys, jo sempre l’havia coneguda amb aquest nom, com si la cova fos d’algú que es digués així, però es veu que aquest és el nom de l’indret: Boratuna. Per tant, he de dir cova de Boratuna. A més, segons he llegit a can Coromines i altres, “bora” vol dir “cova” en un idioma preromà indoeuropeu i “tuna” vol dir el mateix en el català d’aquestes contrades, de manera que es tracta d’una cova-cova (!). També s’anomena Boratuna el serrat on es troba.

En qualsevol cas, me la va descobrir algú de la colla d’amics de Salt (devia ser en JM o la NC o potser en FC) a la meva adolescència i després l’he visitada mitja dotzena de vegades amb gent diversa o tot sol, però feia molts anys des de l’últim cop. Avui només hi he entrat uns pocs metres perquè no duia llanterna. He vingut més que res per veure si recordava el camí i com que l’he trobat (amb l’ajut de Wikiloc) ara tinc ganes de tornar-hi per ensenyar-ho a la MJ i les nenes.

Aquest any tindrem una bona collita de kiwis, al menys en quantitat. Potser el tamany dels que han sortit no és tan gran com els de l’any passat però la quantitat de fruita ho compensa.

La MJ, que és qui els cuida encara que no en pugui menjar, diu que el tamany de cada kiwi depèn de les vegades que hagi estat pol·linitzat. És veritat que aquest any no hem pas vist tantes abelles com l’any passat, de manera que la cosa lliga.

Aquesta tarda hem anat al riu per acomiadar la temporada de bany i n’hem tornat amb una bona bossa plena d’escombraries (llaunes, roba, ampolles, paper d’embolicar…). Quina ràbia que em fa aquesta gent que ho empastifa tot amb la seva merda.

Em feia mandra anar a Barcelona aquesta Diada però hi he anat perquè crec que és el que havia de fer, tot i que he de confessar que he fet tard per assistir a la concentració dels CDR als Jardinets de Gràcia. Com que ho tenia lluny i vist que no hi arribava a temps i encara era aviat per anar a la mani gran, i com que he dut el llibre que estic llegint, he anat a seure en una terrassa per acabar-lo mentre esperava la tarda.

La MJ i les nenes s’han quedat a casa, aquesta lluita no és la seva. O aquesta manera de lluitar. Jo, simplement, crec que s’hi ha de ser perquè crec en la constància. Hi ha hagut molta més gent de la que preveia i estic content perquè sembla que la majoria no oblida tan fàcilment com els líders polítics es pensen o voldrien. Per cert, hi ha hagut un moment en què he coincidit al carrer amb l’Oriol Junqueras i he estat testimoni d’una bona xiulada/esbroncada que li han dedicat.

Em sap greu per ell des del punt de vista personal però penso que políticament s’ho mereix. Ell i tota la plana major del seu partit ens volen fer creure que l’1 d’Octubre o no va existir o la vam cagar quan en realitat va ser un dels dies més clarament victoriosos que recordo haver viscut en el meu país.

Tornant al llibre, però, deia que per fer temps fins a l’hora de començar la mani m’he assegut en una taula i he acabat el que estava llegint: “El càstig”, d’en Guillem Sala.

La primera impressió que em va fer aquest llibre va ser molt dolenta. Més ben dit, la segona impressió, perquè la primera va ser fruit de llegir-ne extractes de ressenyes de diversos diaris i revistes literàries que hi ha a la solapa del llibre, i va ser sorprenentment bona. Sorprenentment perquè no havia sentit mai a parlar de l’autor (que després ha resultat que havia fet classe a la Maria) i tot i això les crítiques el deixen pels núvols.

Quan he començat a llegir el llibre, doncs, la impressió ha estat molt dolenta per una raó: no m’agrada gens que en una novel·la catalana els personatges parlin en castellà. Ja sé que és la llengua habitual de la majoria de la gent que viu a Catalunya però normalitzar el castellà en un llibre en català em sembla que és acceptar el resultat d’una imposició.

Després ha resultat que no pas tots els personatges parlen sempre en castellà, d’acord, però hi ha una cosa que potser és pitjor: el narrador fa servir repetidament castellanismes o escriu directament en castellà. Probablement dirà que això dóna autenticitat a la narració i la fa més versemblant, més propera a la realitat del carrer, però és que es tracta justament d’una realitat que és el resultat d’una imposició, la conseqüència de ser una colònia espanyola, i jo crec que és precisament contra aquesta normalització que hem de lluitar.

Dit això, la història del llibre em sembla molt bona i a més entra de ple en el que és el meu àmbit laboral. Aviam si demà en parlo més.

Suposo que aquests dies podrien tenir aquest títol perquè ara sí que es veu el començament de curs aquí mateix i tothom està apretant el pedal del gas a la línia de sortida. Avui vinga papers, demà fot-li dos claustres, dilluns presentacions i dimarts inici de curs.

“Setembre de nervis” també seria un títol ben escaient. Aquestes són les setmanes mes estranyes de l’any, amb les vacances encara fresques en el record (ah, el riu, la Vall d’Aran, el País Basc…), els problemes d’aterratge a la feina (on vam acabar l’any passat?, com es deien els nens?…), els canvis a la rutina diària (i aquest any encara més amb la la MJ treballant de bon principi, la P estudiant a Barcelona…), la pressió per tenir-ho tot a punt per començar de seguida…

Matí d’endreça, dedicat a posar ordre a casa, a tornar el cotxe llogat i a refer el cau un cop hem tornat del País Basc. Ja tornem a ser a casa.

Respecte el cotxe, resulta que a l’oficina he tornat a trobar la noia lituana que ja hi treballava quan vaig llogar el vehicle, només que aquesta vegada he sabut algunes coses més d’ella. Resulta que és lituana però de la minoria polonesa que viu en aquell país. No sé si amb la dominació russa de Lituània aquesta població polonesa era més o menys feliç que no pas ara que Lituània és un país independent, però la qüestió és que aquesta noia és molt refractària a qualsevol cosa que posi en dubte l’espanyolitat del país on treballa. I això que el seu cap, o el noi que sembla el seu cap (potser és només el seu company d’oficina), sembla que és de la ceba i li deu haver explicat com ho tenim aquí. O potser no li ho ha explicat. Ella parla cinc llengües però l’empresa que l’ha contractada no ha cregut que fos gaire important que no entengui l’idioma de la ciutat on treballa i és per això que vam xocar l’altra vegada. Avui no m’ha ni mirat.

Al matí encara hem tingut temps per dir adéu a la platja de Zarautz i ens hi hem estat fins al migdia. Elles han baixat a la platja pel caminet que hi va des del càmping i jo he agafat el cotxe per deixar-lo aparcat tan a prop com he pogut i així no haver de tornar a pujar dalt del turó un cop banyats i assolellats.

A migdia hem tornat al cotxe i cap a Salt d’una tirada. Ahir ja ens vam acomiadar de la Koro i per tant avui no hem pas passat per Donosti. Tampoc no hem fet cap altra parada llarga; a l’anada haviem parat a Logronyo però el camí tampoc no és tan llarg i al cap d’unes set hores de sortir de Zarautz ja hem entrat a la plaça de la Vila, tot i que una mica groguis de tant de seure en un espai tancat com és el cotxe. Demà acabarem de despertar-nos.

Ja som al càmping de Zarautz! Bilbao ens ha agradat molt i pel camí cap aquí hem parat a Plentzia, Bakio, Bermeo i Gernika. Formidable! Aquesta part de la costa és impressionant:

En el càmping ens hem trobat el que havíem demanat: un bungalow de lona per comptes de fusta (en diuen fer glamping) amb una vista sensacional sobre la platja de Zarautz.

S’hi està molt bé en aquest hotel, l’hem ben encertat! Les nenes tenen una habitació per a elles i així la MJ i jo podem estar tranquils a la nostra pròpia habitació. A més, es troba a prop del centre i podem anar caminant a tot arreu. Avui ens hem llevat tard però hem fet una bona passejada per acabar d’aprofitar el matí.

Em sembla que és demà que la MJ ha trobat hora per entrar al Guggenheim. Mentrestant, avui havent dinat hem agafat el tren per arribar fins al mar; ens ha agradat passejar per Portugalete. Per cert, que hi hem vist una pont molt interessant:

Diu que és el pont penjant amb transbordador més antic del món (del 1893) i la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat perquè es veu que és una de les obres de ferro més destacades de la Revolució Industrial, al menys en aquesta zona.

En realitat, la nit d’estels va ser ahir, que per força (!) en vam veure molts, tot i que ha estat avui que havent sopat hem decidit de passar una estona sotjant el cel per mirar de trobar estels fugaços al cel de Betlan. Nit tranquil·la, aquesta darrera. Fresqueta al carrer i incertesa a l’habitació. Pau en procés.

Però la nit ha arribat després del matí i de la tarda. Al matí hem anat a explorar els naixements de la Garona i de la Noguera Pallaresa. Els rius no volen saber res de fronteres; nascuts a Occitània, un també hi mor després de travessar la línia entre el Regne d’Espanya i la República Francesa i fer cap a l’Atlàntic; l’altre entra a Catalunya per ajudar a omplir el Segre i l’Ebre i morir al Mediterrani. L’aigua de la Garona cap a ponent i la de la Noguera cap a llevant.

Hem sortit a estirar les cames però a poc a poc ens hem anat animant i el que havia de ser una passejada d’un parell d’horetes ha acabat sent una travessa fins al Forau d’Aiguallut (en català és en plural: Forat d’Aigualluts). La manca de planificació, el fet d’encantar-nos sovint, improvisar sobre la marxa i anar decidint cada poc temps si continuar o fer mitja volta, tot plegat, tot això ha fet que ens hi estéssim moltes hores i hem acabat esgotats, però ha valgut la pena!

La primera part és la passejada que de bon principi havíem decidit de fer per anar de l’aparcament als Uelhs deth Joeu i tot seguit al Refugi dera Artiga de Lin, però aquí hem dit el primer «per què no?» i hem començat a pujar pel barranc dera Ribèra i tot seguit hem acabat d’arribar al coll (Còth deth Hòro). Hem vist l’estany i hem dit «va, acabem d’arribar-hi». La cosa ja s’estava allargant però la glacera era tan maca que hem pensat que valia la pena acostar-s’hi. Després hem vist vaques als prats de baix i hem pensat que si elles en gaudien per què nosaltres no? Després… etc. Total, que hem acabat arribant al forat famós on desapareixen les aigües que baixen de l’Aneto, passen per sota terra i apareixen uns quilòmetres més avall a l’altre costat de la muntanya: els Ulls del Diable o Uelhs deth Joeu.

La tornada s’ha fet llarga, és veritat, però estàvem animats pel paisatge que vèiem i l’aventura d’arribar-hi. En realitat, l’aventura ha vingut després quan hem descobert que no podíem treure el cotxe de l’aparcament perquè (incomprensiblement!) tenen tancada una part de l’aparcament des de les 6 de la tarda fins l’endemà a les 9. Per què només una part (i justament la nostra)? Resulta que les visites als Uelhs són tantes que l’aparcament es veu desbordat cada dia. La direcció del parc va demanar a l’ajuntament més de terreny i l’ajuntament, després de negar-s’hi durant molt de tems, va cedir finalment i va permetre de fer servir una mica d’espai en un terreny seu a canvi que no estigués sempre obert sinó només durant el dia (per què? només ells ho deuen saber, si és que de debò hi ha alguna raó).

Al llarg de la nit hem vist força gent que pujava i baixava perquè l’aparcament es troba a certa distància del refugi, i hi havia excursionistes que hi anaven o en venien. A més, altra gent dormia a l’aparcament perquè és el lloc més elevat on es pot deixar un vehicle i l’endemà volien sortir ben d’hora per fer algun cim. Ara, gent que no podia sortir de l’aparcament, només nosaltres!

A l’oficina de turisme ens van recomanar de visitar algun dels dos pobles abandonats de la Vall i avui hem anat a St Joan de Toran. En diu la Viquipèdia:

…poc abans de l’arribada de les tropes franquistes a la Vall d’Aran (1938), la immensa majoria de la població va fugir de cop i volta a França (a menys d’un quilòmetre), bàsicament per por de represàlies. Aquest fet va provocar que el poble es quedés pràcticament abandonat fins que més recentment, als anys 80, les cases es van convertir en segones residències.

La visita al poble ha estat el començament d’una bona excursió per veure una cascada espectacular, el Saut deth Pish:

I la resta de la caminada -i tots aquests dies, en realitat- ha oxigenat tant els nostres pulmons com la relació entre tots dos, que darrerament passava per un mal moment. Que duri!