Bloc de notes

Les insistents recomanacions de l’Adrià i la MJ han fet que finalment llegís “El nom del vent”, o més ben dit “El nombre del viento” perquè la versió que he llegit és la del llibre que m’ha deixat la MJ.

La fantasia no és pas el meu gènere preferit però de la mateixa manera que m’agraden les bones pel·lícules siguin del gènere que siguin, també aprecio bons llibres si tenen alguna cosa a dir. Aquest llibre explica moltes històries, que és una cosa que m’encanta, i per això m’ho ha fet passar bé. Les aventures que hi ha al llarg de la narració el fan entretingut i les dosis de màgia i fantasia, que en general no m’agraden, no el fan especialment inversemblant. M’ha fer pensar una mica en “El senyor dels anells” però jo diria que més enllà de ser un reguitzell d’històries fantàstiques ben explicades no tenen pas gaire coses en comú.

Sí, “ben explicades” perquè trobo que descriu amb detall personatges i situacions, és amè i el desenvolupament de la història et passeja per un món imaginari sòlid, ben construït. La història té lloc en un país i temps de fantasia però tot plegat ambientat, com tants altres llibres i serials, en algun lloc que recorda l’Europa de l’Edat Mitjana. Va de la vida d’un cèlebre personatge que explica la seva vida mentre s’està amagat de la gent en un petit hostalet perdut lluny de tot arreu. No m’ha pas fet venir ganes de llegir els altres dos llibres de la trilogia que aquest enceta, que per cert encara no està acabada perquè només n’hi ha un altre de publicat, el segon.

M’ha agradat llegir-lo però em sembla que no puc pas dir que en vulgui més. Crec que és un bon llibre per passar l’estona perquè la història t’atrapa i et va fent passar les pàgines, és a dir, el temps que hi dediques. Si només busques distracció és un gran llibre però jo no sóc ningú per dir si el llibre és bo o no. Potser el que m’ha agradat més ha estat treure’l de la llista de llibres pendents.

Sempre m’han agradat els llibres, entre ells els còmics, i també les pel·lícules. La pel·lícula que es va fer a partir d’aquest còmic és un clàssic que els meus fills han vist mil vegades. Per això, perquè a ells els agrada tant la versió peli i perquè saben que a mi m’agraden els còmics i han pensat que és una manera de fer-me agradar el que diu l’argument, estic molt content que avui m’hagin fet el regal que m’han fet. Gràcies! Encara no m’havia llegit l’original i aquesta nit ho faré d’una tirada! (aquesta nit, al llit, amb un got de whisky a la tauleta, com en els vells temps). Gràcies a tots tres, P, A i MJ!

A més a més i per postres, sembla que avui wikiloc també ha pensat en el meu aniversari i m’ha regalat aquesta proposta per fer muntanya. Gràcies també!!!

La vall de Sant Daniel és la part de les Gavarres que tenim més a prop de Salt i de tant en tant amb la meva parella o les nenes ens hi acostem per gaudir natura sense haver de fer gaires quilòmetres. Avui hi hem passejat entre la font dels Lleons i la font del Ferro, més o menys; tot plegat una mica passat per aigua però també entretingut i interessant com sempre. No m’havia fixat mai en els molts ruscs d’abelles que avui hi hem vist.

Aquest matí hem sortit a passejar cap al riu i ens hem trobat que l’aigua ha anat modelant tot un altre paisatge a resultes del Glòria. El Ter conserva tot el seu encant però no és pas el mateix riu.

Ens ha sorprès agradablement veure-hi tants ocells; es nota que la primavera va fent la seva feina malgrat vents i tempestes. Això sí: el Glòria va arrossegar tot d’andròmines i galindaines i trastos poc desitjables que s’haurien d’anar a retirar. Nosaltres n’hem arreplegat uns quants i els hem deixat al costat del camí perquè se’ls endugui la brigada municipal quan faci la ronda.

Ahir al vespre la meva parella ens va tornar a avisar que la ISS, l’estació espacial internacional, tornava a passar pel damunt de casa. Jo ho trobo fascinant, al·lucinant.

Per començar, no em sé avenir que un objecte tan relativament petit, d’un tamany que només permet d’allotjar sis tripulants a dins, es vegi a 400 km de distància.

I la velocitat a què viatja és extraordinària: 28.000 km per hora, entre 7 i 8 km per segon! Cada 90 minuts fa una volta a la Terra. Al·lucino.

Es veu una llumeneta, com una estrella, que avança pel cel. Ahir que hi havia un cel ras va ser espectacular però la bona notícia és que segons el seu web aquest mes encara tindrem més oportunitats de veure-la; aviam si també tenim el cel clar.

Explicat perquè jo ho entengui, la magnitud ens indica la claredat amb què es veu un objecte en el cel. Com més allunyada i per sota de zero és la magnitud més es veu. Les magnituds positives són més difícils d’apreciar.

Ahir, la ISS lluïa una magnitud de -2’9, és a dir, es veia més que Saturn (-2’2) tot i que no tant com Venus (-4’4). L’app que fa servir l’astrònoma de casa per fer el seguiment de l’estació diu que Plutó o Urà tenen magnituds positives i per tant no es poden veure.

Aviat tindrem els cumquats prou madurs per menjar-ne algun. M’agraden molt per la barreja de dolç i àcid que tenen, i a més s’hi posen molt bé perquè es deixen menjar amb pela i tot!

Per altra banda, les frèsies ja s’han obert del tot i estan esplèndides. La Maria està contenta i n’està molt orgullosa; és una bona jardinera!

També han sortit molt bé unes altres flors que la Paz i ella cuiden al pati de casa però aquestes no sabem com es diuen.

Des que el govern i la por al virus ens tenen reclosos a casa que sortim més al pati i l’aprofitem més. Com que a l’estiu no hi solem ser gaire perquè ens agrada viatjar ja havíem decidit de no fer hortet enguany, però sembla que ens hi tornarem a posar mal que sigui per distreure’ns amb alguna activitat que ens ajudi a passar aquestes setmanes de reclusió.

De moment, hem tret una part de la terra del compostador per barrejar-la amb la del sòl que tenim al costat, en el pati. L’any passat vam recollir albergínies, carbassons i un bé de déu de tomates, per exemple, tot i que les pastanagues no van acabar de funcionar bé. Pel que fa a la fruita, si bé la pomera i la prunera es van portar més que dignament, el premi va ser pels dos kiwis, que ens van oferir una collita espectacular i encara n’estem menjant. La poda que va fer la Maria i les cures que els ha dedicat han anar molt bé!

Acabem d’encetar el març i la pomera del pati de casa ja sembla que vol treure les primeres flors. Més d’un mes abans del que tocaria!

Els dos kiwis també van avançats però en aquest cas no sabria dir fins a quin punt perquè no conec aquesta planta. A més, els vaig tenir molt descuidats fins que la Maria va arribar a casa. A ella li agraden les tasques de jardí i ara estan molt ben cuidats. Cada any fan més de fruits però entre els mals anys que van passar i els canvis produïts pel canvi climàtic no em veig amb cor de dir si van molt o poc avançats.

El curs del Ter ha fet un canvi important des del temporal de fa quinze dies perquè el “Glòria” va fer baixar molta més aigua de la que baixa habitualment. Per una banda va escombrar els marges del riu i per l’altra va aportar sediments, sobretot sorra i rierencs (còdols), que han fet canviar tant l’alçada i aspecte de les ribes com la mateixa llera del riu.

Quan hi vam anar la setmana passada, el canvi del paisatge ens va impressionar. El passeig d’avui ens ha fet veure-ho d’una manera menys dramàtica. El Ter no ha canviat pas gaire respecte el de fa una setmana però ja entenem què vol dir que el riu estigui viu.

Sempre que faig aquesta caminada penso en un txec amic meu i la seva família. Sé que està enamorat tant del mar com del seu país i sol dir que si no fos d’on és voldria ser català perquè tant ells com nosaltres tenim països collonuts però nosaltres, a més, tenim mar i això és l’únic que li falta al seu.

També hi penso, i aquest és un altre tema, per l’episodi fosc de la seva lluita per mantenir un matrimoni que feia aigües i que va acabar d’enfonsar-se a la Costa Brava.

En qualsevol cas, aquesta ruta m’agrada perquè es troba a prop de casa (quan som a Palamós) i s’hi troben alguns dels encants que diuen que han fet internacional aquest trosset de Mediterrani. Aquesta vegada, però, em van cridar l’atenció altres detalls; per exemple, l’estat en què havia quedat l’escullera del port esportiu després del temporal de fa quinze dies, el Glòria.

Altres llocs també van quedar tocats, com per exemple la sorra que va desaparèixer de la platja de cala Margarida.

La mateixa platja de Castell també va patir; en una banda de la platja, el nivell de sorra ha baixat ben bé un metre i mig…

…i els escalons que abans del temporal baixaven a la sorra fan curt i caldrà fer-ne més o afegir sorra perquè la gent hi pugui arribar més còmodament.

O potser no cal fer-hi res. La natura, a part de sàvia, és molt més resilient que nosaltres i tot això que alguns qualifiquen de desastre no és pas més que una de les seves neteges de cutis. La natura canvia, està viva. Que en un indret hi hagi sorra o no només és important per qui hi va a prendre el sol, però a la natura tant li fa, això.

Al cap d’uns anys de no ser-hi, avui hem tornat a la bicicletada de reis.

Amb l’excusa d’estrenar les bicis que els reis d’Orient han portat a la mainada, Mou-te en bici organitza cada any una pedalada popular per reclamar polítiques dirigides a afavorir que la mobilitat, si n’hi ha d’haver, sigui sostenible. Hi he retrobat la colla que portàvem «Mou-te» fa uns anys i veig que les cares han canviat poc, i també que es mantenen les ganes de servei i l’esperit tant de lluita com de passar-s’ho bé. Força, Moute!

Ahir vam anar a veure l’última peli de la sèrie de Star Wars, que acaben d’estrenar. No m’ha semblat pas tan dolenta com m’havien dit i havia llegit. És veritat que es volen tancar molts de temes i potser es vol córrer molt, però penso que el dinamisme i la rapidesa amb què se succeeixen els esdeveniments resulten en una bona pel·lícula d’acció. És veritat que no pas tot lliga completament, però si estem d’acord que no teníem pas la intenció de contemplar una obra mestra sinó simplement passar una bona estona, el resultat és més que correcte. Al cap i a la fi, de Willy Wilders o Stanley Kubricks no en surten pas cada dos per tres.

Aquest cap de setmana hem tornat a la neu. Potser ha estat la millor sortida a la natura que hem fet tots quatre; hem de tornar-hi!

Tant de bo l’engrescada serveixi per fer sortides a muntanya més sovint. El fet que mai no sortim tots quatre a fer caminades, travesses o tan sols sortides a passejar per muntanya és una de les coses que em saben més de greu de la nostra vida familiar.

Avui hem parlat amb un dels membres de Saltioli, l’encarregat de “nous socis” (més ben dit, de “noves unitats familiars”) i finalment hem formalitzat la nostra entrada al grup de consum. Ja era hora; ho teníem al cap de feia molt de temps, sobretot jo, i no acabàvem de fer el pas. La Maria és una mica escèptica amb aquestes coses i no s’ho acaba de creure; pensa que és un grupet de pijillos que paguen massa per uns productes que tampoc no faran gaire diferència amb els que troba al súper. Jo sí que estic convençut que va en la bona direcció tot i que sigui avançar poquet. És un passet de formigueta, si vols, un granet de sorra en el camí cap a una societat amb consum responsable i de proximitat, per una banda, i la llarga marxa cap a la independència econòmica del país, per l’altra.

Tant de bo a cada barri hi hagués un grup de consum com aquest.

Per fi una sortida de cap de setmana que ha estat un èxit! Divendres vam llogar un cotxe i dissabte i diumenge hem estat per la Vall de Camprodon. De dia passejant entre Beget i Ull de Ter, i de nit amagats sota els llençols d’un hotelet de la vall.

M’ha fet molta il·llusió tornar a veure isards després de tant de temps de no veure’n cap. Tot pujant cap a Ull de Ter ja n’hem trobat pistes…

Però ha estat a la baixada quan hem interromput l’àpat d’un ramat que pasturava tranquil·lament. No ens han pas fet gaire cas i ells han continuat fent la seva mentre nosaltres hem estat una estona fent-los fotos (sense acostar-nos-hi gaire, també s’ha de dir).

Un parell d’excursions maques que ens han donat l’oportunitat de refer ponts trencats i de passada gaudir una natura que feia temps que ens esperava.

Aviam si un altre cap de setmana ben aviat hi podem tornar amb dos o idealment quatre dels nostres fills.