El cant de cada matí, el cant de la finestra
a ciutat, és un lent despertar
en hora imprecisa; llençols blancs.
Moltes vegades són passos, descalços, trepitjant
els pixums mig secs d’un gos mai ensenyat.
I el primer a fer, mirar, entre finestra i la finestra
veïna, el moviment d’un aprenent, que és Cyrano, i
Don Joan.
Entre de monòlegs silents
escolto els seus llavis muts, i els gestos
de les sàvies mans. Davant el mirall, nua
a mig vestir.
Uns cants matinals són
les primeres veus de la ràdio
el brunzir de l’afaitadora, i el soroll de
l’aigua, partida en mil.
Els lladrucs de fam d’un gos
que m’esgarrapa amb alegria.
Tot just sóc preparat
acaronat per les veus dels Belmonts;
toco claus, la cartera, les altres claus
els papers…
(Com saba pacient… 1988)