El trànsit de la llum
(Text publicat al núm. 25 —tardor de 2014— de la revista Portella)
Des que Vicenç Llorca va hissar la vela del seu vaixell literari i va començar a solcar el mar posant proa als diversos ports de la paraula (poesia, novel·la, assaig, crítica literària) han passat més de vint-i-cinc anys de dedicació i esforç en què ha publicat nou llibres de poesia —a més d’una antologia i un volum de poesia reunida amb un bloc de poemes inèdits—, sis d’assaig i crítica literària, dos de prosa, quatre traduccions i una novel·la. En aquest viatge poètic per mar i terra, per deserts i oasis, per l’aigua i el cel, per places i ciutats, ha recollit diversos premis literaris de poesia, assaig i periodisme i s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica, l’admiració dels lectors i el respecte dels poetes coetanis. Calendari d’instints (València: Tres i Quatre, 2014) és el darrer port on el vaixell de la paraula descansa, fins al moment, del llarg i venturós trajecte.
La poesia d’aquest autor nascut a Barcelona, resident al Masnou i vinculat amb Organyà entronca, pel seu to reflexiu, amb el pensament humanista dels clàssics europeus. Com a poeta, Vicenç Llorca se sent hereu del llegat simbolista i neosimbolista. Per això confia en el símbol l’expressió dels sentits. Els seus versos cerquen la perfecció mètrica i s’obren a la intuïció i al sentiment per explorar la realitat des de diversos camps: l’amor, la bellesa, l’espiritualitat, la natura, l’art, la sensualitat, la metafísica… En un poema de dos versos del llibre Mirall, espai, aparicions: poesia (1970-1980) (Barcelona: Edicions 62, 1981), Pere Gimferrer va fer una definició magistral de la poesia: Art poètica: «Alguna cosa més que el do de síntesi: / veure en la llum el trànsit de la llum». A Calendari d’instints, Vicenç Llorca aconsegueix que aquesta llum que va identificar Gimferrer transiti al llarg del temps i l’espai, d’estació en estació, com un fil conductor que enllaça la infància del poeta amb el present i el futur, obrint camins entre l’instant i l’eternitat, enllaçant l’origen amb l’infinit i essent portadora de saviesa per tal com té la capacitat d’instruir en la filosofia i l’art.
En cada part del llibre, que pren el Pirineu com a font d’inspiració en diversos poemes, la llum exerceix d’element transfigurador de les estacions de l’any. Així, a la primavera, es va transformant de la blancor de l’hivern a la verdor primaveral mentre passa de la fredor a la calidesa que renova l’instint de totes les criatures. Als versos d’En la cendra del foc s’identifica com la portadora d’un somni que ens ha creat i ens dóna facultats per obrar, a diferència de la resta de criatures, més enllà del cos. La llum, doncs, s’identifica des de bon principi com a font de creació, com a essència creadora i integradora de la natura, capaç fins i tot, al poema París al maig, d’aturar la mort.
A la part dedicada a l’estiu hi ha un conjunt unitari de sis poemes en els quals el poeta s’identifica amb el concepte de «Junzi, l’home de bé», de Confuci. En aquests poemes curts, la llum ens transporta a Orient i es desplega com un pergamí antic de saviesa i filosofia; es manifesta com a portadora d’una joia i una bondat capaces d’instruir i crear bellesa. La lluminositat es percep amb tot el seu esplendor: «Blau clar del cel que mira l’horitzó / on neix el somni etern de l’esperança». En aquesta part cal fer una menció a banda al poema Niàgara, en el qual la llum pren un caire màgic i transcendent que evoca, a partir d’un altre element de la natura, la mateixa pau espiritual que es fa present al poema Pregària al Bryce Canyon del llibre Cel subtil.
A la tardor aquest calendari s’il·lumina de forma espectacular. Aquesta estació és la preferida dels poetes. Així, al poema Seguiment de la presència hi apareix l’element de la natura que millor expressa el trànsit de la llum i el seu caràcter benefactor i màgic: l’arc de Sant Martí. La literatura anglesa incorpora sovint aquest element de la natura com a motiu literari tant en poesia com en narrativa. Els autors anglesos utilitzen el rainbow amb molta freqüència associant-lo a una simbologia gairebé màgica. En la poesia catalana, en canvi, és usat amb comptagotes. Vicenç Llorca és un poeta hàbil i intuïtiu. En un llibre en què la llum exerceix tot el seu protagonisme, no li podia passar per alt l’ús d’aquest element com a motiu poètic. ¿O potser és que ell, a més a més de l’herència dels poetes, també ha rebut, com Vinyoli, el llegat dels bruixots i els «magians»?
A l’hivern, la llum es manifesta de forma més tènue, però manté el seu caràcter conductor, benefactor i transformador. Així, al poema D’Alella a Vallromanes la llum blanca de la neu regala un cant d’hivern als camins que solquen l’ànima del Mediterrani. A Deures, la llum esdevé, en contacte amb l’aigua, un fil conductor de la memòria, que transporta el poeta a la seva infància. A Bandera pròpia hi trobem una llum balsàmica, que pren matisos del paisatge del Maresme i dibuixa una franja de colors (el verd de la vegetació, el blanc de les barques i el blau en les tonalitats del cel i el mar) per erigir-se en bandera d’amor. Al darrer poema del llibre, Instant i eternitat, la llum s’associa amb el foc per servar intacte l’instint de totes les criatures fins a l’esclat de la primavera. I encara va un pas més enllà: partint des de l’instant traça, il·lumina, un camí que mena a l’eternitat.
De vers en vers, Vicenç Llorca ha fet un viatge per l’existència comparable al que fa Ulisses en un dels poemes que tanquen el llibre, cercant la tornada des de l’infinit als ulls d’un fill, als braços d’una dona, als noms d’una terra i a la seva gent. Aquesta dona, aquest fill, aquesta terra i aquesta gent existeixen més enllà de la imaginació del Vicenç; existeixen en el seu cor; són reals. I són la força motriu, el vent, la vela i els rems que impulsen el seu vaixell literari. I també el timó que el guia de port en port.