Creix a les mans l'embruix dels astres...

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.

Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

(més…)

Per a crear la seva obra, Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) es desdoblà en tres heterònims. No es tracta de pseudònims amb què el poeta signava les seves creacions, sinó de tres autèntics «altres jo»: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro.

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions.

Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. La seva poètica, consubstancialment pagana, ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.

Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

(més…)

Adaptació a la vall de Lavansa de l’obra Os Eidos
del poeta de la vall del Courel Uxío Novoneyra.
Lluís Felip

Retrat d’Uxío Novoneyra realitzat per JV Vales

Lluís Felip

Traducció basada a partir de l’edició d’Os Eidos
Novoneyra, Uxío. Os Eidos, Xerais, Vigo, 1990

El traductor voldria dedicar aquesta traducció-adaptació a tots aquells veïns
que no l’han poguda llegir i a aquells altres que mai no la llegiran.

Per a l’Aranatze

……………………………………………………………………..

Cadí, esquenall altiu que mires de dalt estant!
Aquí se sent ben bé el que un home val…

* * *

[COUREL dos tesos cumes que ollan de lonxe!
Eiquí síntese ben o pouco que é un home…]

1952

……………………………………………………………………..

Haig d’anar al Cadinell i a la canal Baridana
ajeure’m a la Bacanella en una clariana.
Haig d’anar al Prat dels Agols i a Sant Salvador
a la Plana, a l’Estivella i als Planells del Sastró.
Haig d’anar a Sorribes de la Vansa i a Tuixent
a Sant Pere, Josa de Cadí i Adraén.
Haig d’anar a Colldarnat, passar per l’Espluga
pujar al Montsec, a Banyeres i a la Muga.
Haig d’anar a Cerneres i al dolmen d’Ossera
baixar al Lavansa i caminar per la ribera.
Haig d’anar al Sisquer passar coll de Creus i, a peu,
fer camí avall, cap a Cerc i a la Seu.
Haig d’anar als Garrics i al Roc de Cogul
i a un prat tot sol on no em vegi ningú.

* * *

[HEIN d’ir o Pía Páxaro i a Boca do Faro
deitarme na Campa da Lucenza nun claro.
Hein d’ir á Devesa da Rogueira i a Donís
ó Rebolo á Pinza i ó Chao dos Carrís.
Hein d’ir a Lousada i a Pacios do Señor
a Santalla a Veiga de Forcas i a Fonlor.
Hein d’ir ó Cebreiro pasar por Liñares
rubir ó Iribio a Cervantes i a Ancares.
Hein d’ir a Cido i a Castro de Brío
baixar i andar pola aurela do río.
Hein d’ir a Céramo cruzal’o Faro i entón
debrocar pra baixo cara Oéncia e León.
Hein d’ir a Vales i a Pena da Airexa
i a un eido solo onde ninguén me vexa.]

(més…)

Il·lustració: Ramon Berga

Fogaina

El foc de l’hivern
arrela dins la cabana,
al peu d’una roca-bressol.
Cel amunt, el fum dissipa
els paranys del fred.
Arraulit al llindar de la porta,
un pit-roig foragita el desig
que li encén el plomatge;
així rep —directa al cor—
una mica d’escalfor.
Sobre la neu, una clapa
de sang retuda ofega
el crit d’un alfabet
renadiu. La flor lúcida
de l’arç encara és lluny.

Il·lustració: Ramon Berga

L’ull feréstec

Una roca-mugró
nodreix l’aridesa del cel.

Surt de la pedra, veracitat
de bec i ala —primer gargot
dins el crani de l’ocell—
i davalla a frec de segles
cap a la intempèrie del paper.
(Ja ara t’anticipes, com un foc
propici, a l’acuit del tossal
i l’astre.)

Fa temps que m’allunyo
de la impostura:
sota la finitud dels peus,
la muntanya desclou
un ull de ferro i salobre.

Com ressona, en una branca
austera, el corn hieràtic
de l’afrau!

Tràiler del llibre aiguafoc · bancal, roca, faune

musica: Arnau Obiols | imatges: Ramon Berga | veus: Joan Graell i Anna del Río | producció: REC Produccions Audiovisuals del Pirineu

Veure tràiler aiguafoc · bancal, roca, faune

​

A aiguafoc · bancal, roca, faune la visió lírica de la muntanya que caracteritza la poètica de Joan Graell pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida») el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre els elements que configuren l’espai de la muntanya en una gradació de la natura matèrica a la natura mítica.

Quan desplega la seva veu, el poeta crea un ecosistema propi, un espai o tensió que s’obre per confirmar i separar roca i núvol, ocell i tret, home i camp obert. El seu vers és el vincle que beu del sotabosc de l’entorn i de les seves cabòries per poder tirar amunt i fer-se flor, poema. En Graell és el faune, la bèstia entremig, l’home sensible dintre del bosc. El mèdium que furga. La muntanya el crida i ell rep l’embat com una pregunta que només pot respondre escrivint.

[Del pròleg de Vicenç Llorca i l’epíleg de Martí Sales]

Després de la publicació de Llibre del vesc, quan semblava que ja res no em podia fer tornar la inspiració, vaig escoltar Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, del Roger Mas, i les Muses van acudir al meu cau poètic per seduir-me de nou. Aquest és un dels primers poemes que vaig començar a escriure del meu nou llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

EL CAU DE LA SERP

                       Al Roger Mas

Un home canta, nu d’afany,
al cau de la serp i la veu
sadolla els corriols de l’aire.
Dins la muntanya,
la sal de la tendresa regalima
cançó rere cançó; tot el cos muda
en el desfici de les mans
i es torna fort i bell.

Una guitarra acluca l’ull
al bressol clar de la freixera.^*
Hi ha ritme de sol en la pluja
i un tany de nimfa escatimada
en la florida del sotabosc.
Com rondina sota el llavi
que la constreny!

Poques vegades la música
dóna turment d’arrel
o contrafort.

* freixera: freixe

(Text publicat al núm. 25 —tardor de 2014— de la revista Portella)

Des que Vicenç Llorca va hissar la vela del seu vaixell literari i va començar a solcar el mar posant proa als diversos ports de la paraula (poesia, novel·la, assaig, crítica literària) han passat més de vint-i-cinc anys de dedicació i esforç en què ha publicat nou llibres de poesia —a més d’una antologia i un volum de poesia reunida amb un bloc de poemes inèdits—, sis d’assaig i crítica literària, dos de prosa, quatre traduccions i una novel·la. En aquest viatge poètic per mar i terra, per deserts i oasis, per l’aigua i el cel, per places i ciutats, ha recollit diversos premis literaris de poesia, assaig i periodisme i s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica, l’admiració dels lectors i el respecte dels poetes coetanis. Calendari d’instints (València: Tres i Quatre, 2014) és el darrer port on el vaixell de la paraula descansa, fins al moment, del llarg i venturós trajecte.

(més…)

Josep Espunyes ha estat un mestre per a mi. Ell m’ha ensenyat a mesurar el vers, a contenir l’expressió, a cercar el ritme i la musicalitat… Ell en un temps i jo en un altre, tots dos vam néixer i vam viure la infantesa i la joventut en un poble de muntanya. Per això, l’un i l’altre estimem la terra que ens ha vist créixer. A l’hora d’escriure, tots dos establim vincles amb la natura com a realitat més propera, amb les persones i els animals, amb els arbres i les pedres… Aquest sentiment mutu no ens ha suposat de cap manera un impediment a l’hora d’escriure versos i compondre poemes, sinó ben al contrari, perquè ha estimulat el nostre neguit, ha enriquit la llengua que fem servir, ha fet arrelar les paraules a la terra i ens ha sadollat l’esperit. Ell és el mestre i jo sóc el deixeble. Quan jo començava a escriure, ell em va ensenyar a caminar pels corriols de la muntanya que és per a mi la poesia  i per això li estic agraït.

Josep Espunyes

Ja podeu trobar tota la seva Obra poètica completa reunida en un sol volum i publicada l’any 2012 per Edicions Salòria, de la Seu d’Urgell, amb un pròleg excel·lent del Marcel Fité que us ajudarà a copsar-ne l’abast poètic, humà, social i cultural. A la categoria Bosc poètic us hi ofereixo un tast de poemes que a mi m’agraden especialment.
           

Aproximació a la poesia de Teresa Colom

(Text publicat a Fil Directe núm. 34 —desembre de 2013— i a Lo Banyut núm. 28 —primavera-estiu de 2014—)

La poesia de Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) es conforma per mitjà de la combinació d’imatges i sensacions, de matèries i presències, d’objectes i animals, tots ells proveïts d’una forta càrrega evocativa, que es posa al servei de la recerca constant de la bellesa.

Teresa Colom concep cada vers amb una escriptura propera a l’hiperrealisme. Aquesta tècnica la proveeix d’instruments poètics —la precisió musical del llenguatge, la intuïció, el suggeriment, l’evocació— amb els quals és capaç de transformar els fets quotidians de la vida. En el pas de la paraula escrita a l’estadi del vers declamat, la dimensió musical creix i s’accentua; llavors, aquest canal esdevé tan poderós i seductor, sobretot quan recita els poemes ella mateixa, que corprèn a l’oïdor.

Teresa Colom

(més…)

Seguint una espurna de llum
per viaranys obscurs
hem arribat, per fi,
a la cova on batega
el foc intens del món.

La nit de Nadal,
el gran arbre del sentiment
il·lumina les cases.
Tots esdevenim
figures de terra cuita
en un pessebre favorable.
Cerquem, en un bosc amic,
branques d’afecte,
pinyes d’esperança.

Amb el caliu dels ulls i les mans
encendrem una foguera
al cor de la nit.

¿Què sou, vosaltres,
mags o pastors?

Bon Nadal!

(més…)