Com acostumo a fer en aquestes dates, he escrit un poema per celebrar l’arribada de l’any 2020:

 
Universum, Flammarion, gravat, París (1888); 
versió acolorida d'Hugo Heikenwaelder, Viena (1998)

L’ANY QUE S’ENFUIG

El neguit dels dies ens atrapa
com un fòssil dins la roca del temps.
Per sort, encara podem estendre la mà
i tocar la crinera encesa d’un astre
o descobrir viaranys delerosos
que ens acosten al futur.

Nua freqüència que determina
els viratges del nostre cos:
ara el vesteix amb una sort favorable,
adés el sotmet a l’engranatge de l’amor;
tostemps el fa oscil·lar, com un pèndol,
entre els caires de la complaença i el dolor.
Un any passa ràpid si tenim elecció.
Abans d’esvanir-se definitivament
amb el so de la darrera campanada,
ens demana que restablim els baluards
de la nostra muralla interior, que hi elevem
un compromís, un propòsit:
una forma intemporal d’allò que som.

Joan Graell i Piqué

La Biblioteca Sant Agustí de la Seu d’Urgell acull, des del 14 de juny fins al 31 de juliol, l’exposició “La veu de la terra. L’Alt Urgell”. La mostra, sota el comissariat de Núria Garcia Quera, recull textos de disset autors de l’Alt Urgell, acompanyats d’un vídeo produït en el marc del Pla de Transició al Treball de la Seu d’Urgell. En la gravació, patrocinada per l’IDAPA, diverses persones llegeixen els fragments literaris.

Al meu plafó hi han inclòs aquest fragment del conte Bancal, roca, ocell:

En aquests darrers dies de l’any, que han sigut de recolliment poètic per a mi, he escrit un poema a partir d’uns quants versos que han trobat l’encant i la força en la llum tènue d’aquest inici de l’hivern, amb el qual, si us abelleix de llegir-lo, m’agradaria de celebrar l’arribada del nou any amb tots vosaltres.

Bon any nou!

LA CABANA DEL MOLÍ

Dins la cabana del molí
ens delim per un somni
de neu i bosc. Amb propòsit
de remença separem
l’alegria del dolor.

A la planura del cel
un ramat d’estels
recompon la llum dels dies.

Aquesta nit, un vent extint
farà girar les aspes del molí.
Als trulls del cor, l’anhel
dels sarments brotarà
amb saba nova.
Així, quan la certesa
del raïm fermenti dins nostre,
sabrem que els signes
del fred ens són propicis,
que la flor que deslloriga
els paranys de l’oblit
habita en el fum.

L’hivern ens espera. Encenguem,
doncs, damunt la pedra
viva de la cabana,
el foc tendre de l’any nou.

Joan Graell i Piqué

Paraula de Nargó
Ramon Minoves
Voliana Edicions, Argentona, 2018

Ramon Minoves

Al meu entendre, una de les principals funcions de la poesia, i de la literatura, és cercar allò que es fragmentari o que està ocult o dispers, o les tres coses a la vegada, connectar-ho, unificar-ho i infondre-li bellesa. Aquesta connexió a vegades va més enllà del text, depassa l’àmbit purament literari i és reflecteix en el terreny personal. Això és el que em va passar quan vaig començar a llegir els poemes del llibre Paraula de Nargó (Voliana Edicions, 2018), de Ramon Minoves.

Entre el Ramon i jo, entre la seva escriptura i la meva, tot i que jo no tenia el plaer de conèixer-lo personalment i ell segurament no havia sentit a parlar mai de mi abans, hi ha una sèrie de coincidències que jo crec que van més enllà de l’àmbit purament anecdòtic, que tenen l’origen, m’atreveixo a dir, en una mena de reflex de la constel·lació poètica que il·lumina el cel de Turp. No us espanteu: ho entendreu de seguida.

(més…)

música:

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.

Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

(més…)

Per a crear la seva obra, Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) es desdoblà en tres heterònims. No es tracta de pseudònims amb què el poeta signava les seves creacions, sinó de tres autèntics «altres jo»: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro.

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions.

Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. La seva poètica, consubstancialment pagana, ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.

Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

(més…)

Il·lustració: Ramon Berga

Fogaina

El foc de l’hivern
arrela dins la cabana,
al peu d’una roca-bressol.
Cel amunt, el fum dissipa
els paranys del fred.
Arraulit al llindar de la porta,
un pit-roig foragita el desig
que li encén el plomatge;
així rep —directa al cor—
una mica d’escalfor.
Sobre la neu, una clapa
de sang retuda ofega
el crit d’un alfabet
renadiu. La flor lúcida
de l’arç encara és lluny.

Il·lustració: Ramon Berga

L’ull feréstec

Una roca-mugró
nodreix l’aridesa del cel.

Surt de la pedra, veracitat
de bec i ala —primer gargot
dins el crani de l’ocell—
i davalla a frec de segles
cap a la intempèrie del paper.
(Ja ara t’anticipes, com un foc
propici, a l’acuit del tossal
i l’astre.)

Fa temps que m’allunyo
de la impostura:
sota la finitud dels peus,
la muntanya desclou
un ull de ferro i salobre.

Com ressona, en una branca
austera, el corn hieràtic
de l’afrau!

Tràiler del llibre aiguafoc · bancal, roca, faune

música: Arnau Obiols | imatges: Ramon Berga | veus: Joan Graell i Anna del Río | producció: REC Produccions Audiovisuals del Pirineu

Veure tràiler aiguafoc · bancal, roca, faune

​

A aiguafoc · bancal, roca, faune la visió lírica de la muntanya que caracteritza la poètica de Joan Graell pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida») el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre els elements que configuren l’espai de la muntanya en una gradació de la natura matèrica a la natura mítica.

Quan desplega la seva veu, el poeta crea un ecosistema propi, un espai o tensió que s’obre per confirmar i separar roca i núvol, ocell i tret, home i camp obert. El seu vers és el vincle que beu del sotabosc de l’entorn i de les seves cabòries per poder tirar amunt i fer-se flor, poema. En Graell és el faune, la bèstia entremig, l’home sensible dintre del bosc. El mèdium que furga. La muntanya el crida i ell rep l’embat com una pregunta que només pot respondre escrivint.

[Del pròleg de Vicenç Llorca i l’epíleg de Martí Sales]

Després de la publicació de Llibre del vesc, quan semblava que ja res no em podia fer tornar la inspiració, vaig escoltar Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, del Roger Mas, i les Muses van acudir al meu cau poètic per seduir-me de nou. Aquest és un dels primers poemes que vaig començar a escriure del meu nou llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

EL CAU DE LA SERP

                       Al Roger Mas

Un home canta, nu d’afany,
al cau de la serp i la veu
sadolla els corriols de l’aire.
Dins la muntanya,
la sal de la tendresa regalima
cançó rere cançó; tot el cos muda
en el desfici de les mans
i es torna fort i bell.

Una guitarra acluca l’ull
al bressol clar de la freixera.^*
Hi ha ritme de sol en la pluja
i un tany de nimfa escatimada
en la florida del sotabosc.
Com rondina sota el llavi
que la constreny!

Poques vegades la música
dóna turment d’arrel
o contrafort.

* freixera: freixe

(Text publicat al núm. 25 —tardor de 2014— de la revista Portella)

Des que Vicenç Llorca va hissar la vela del seu vaixell literari i va començar a solcar el mar posant proa als diversos ports de la paraula (poesia, novel·la, assaig, crítica literària) han passat més de vint-i-cinc anys de dedicació i esforç en què ha publicat nou llibres de poesia —a més d’una antologia i un volum de poesia reunida amb un bloc de poemes inèdits—, sis d’assaig i crítica literària, dos de prosa, quatre traduccions i una novel·la. En aquest viatge poètic per mar i terra, per deserts i oasis, per l’aigua i el cel, per places i ciutats, ha recollit diversos premis literaris de poesia, assaig i periodisme i s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica, l’admiració dels lectors i el respecte dels poetes coetanis. Calendari d’instints (València: Tres i Quatre, 2014) és el darrer port on el vaixell de la paraula descansa, fins al moment, del llarg i venturós trajecte.

(més…)

Josep Espunyes ha estat un mestre per a mi. Ell m’ha ensenyat a mesurar el vers, a contenir l’expressió, a cercar el ritme i la musicalitat… Ell en un temps i jo en un altre, tots dos vam néixer i vam viure la infantesa i la joventut en un poble de muntanya. Per això, l’un i l’altre estimem la terra que ens ha vist créixer. A l’hora d’escriure, tots dos establim vincles amb la natura com a realitat més propera, amb les persones i els animals, amb els arbres i les pedres… Aquest sentiment mutu no ens ha suposat de cap manera un impediment a l’hora d’escriure versos i compondre poemes, sinó ben al contrari, perquè ha estimulat el nostre neguit, ha enriquit la llengua que fem servir, ha fet arrelar les paraules a la terra i ens ha sadollat l’esperit. Ell és el mestre i jo sóc el deixeble. Quan jo començava a escriure, ell em va ensenyar a caminar pels corriols de la muntanya que és per a mi la poesia  i per això li estic agraït.

Josep Espunyes

Ja podeu trobar tota la seva Obra poètica completa reunida en un sol volum i publicada l’any 2012 per Edicions Salòria, de la Seu d’Urgell, amb un pròleg excel·lent del Marcel Fité que us ajudarà a copsar-ne l’abast poètic, humà, social i cultural. A la categoria Bosc poètic us hi ofereixo un tast de poemes que a mi m’agraden especialment.