La saviesa popular diu que les comparacions són odioses però, en aquesta ocasió, no deu ser veritat del tot perquè la llengua està farcida de modismes comparatius que durant segles ens han dibuixat imatges al costat de les paraules. Aquest recurs és tan productiu que Eugeni S. Reig n’ha fet un llibre en què en
No totes les paraules tenen la mateixa fondària. No totes transporten una càrrega exacta de sentit, no s’expandeixen amb el mateix nombre de sons, no ens vinculen a les nostres experiències amb la mateixa força. Dels milers de mots que ens ronden pel cap, només alguns ens fan d’amulets o de souvenir. Durant l’última setmana
Donar sentit a les paraules és un acte creatiu. A les pàgines dels diccionaris s’apilen milers de significats ben endreçats però els glossaris de mots no els tenim sempre a mà ni els portem incrustats en el mecanisme per a desxifrar els missatges que ens arriben contínuament des de tot arreu i en qualsevol circumstància.
Les nostres vides no caben en les pàgines d’un llibre, ni en cent vint minuts de pel·lícula. Un dia comença i un dia s’acaba, la vida; sobre el paper. Però de vegades comença abans —en el desig intens de qui ens vol veure nàixer— i, sovint, no s’acaba en el moment d’extingir-se el cos. En
Exagerem quan diem que la major part del que comuniquem ho transmetem amb el llenguatge no verbal. Proveu d’explicar una història sense ni una sola paraula! Però és cert que el cos ens fa d’aliat a l’hora d’expressar-nos: esvaeix malentesos, precisa significats. Des de fa mesos alguns divendres tenim seminari d’un curs del CUSC. Som
Transcendir forma part del somni humà. Saber segur que la mort ens arribarà ha activat des del moment més incipient de la humanitat el mecanisme per a acceptar-ho amb conformitat i per a no desesperar-se, a més, davant de la total incertesa sobre el moment en què el final trucarà a la porta. Avui hem
Quantes vegades heu entropessat en la mateixa pedra? No n’aprenem mai prou, de les coses que ens passen. Potser algun dia acceptarem que ens entrebanquem amb els mateixos obstacles perquè nosaltres no canviem tan fàcilment. A més, al nostre voltant, tot és com sempre. Per tant, encara que ho vegem vindre de lluny hi tornem
Saber o no saber. Aquesta és la qüestió. Hi ha vocables que se’ns escapen. Potser si els pesquem enmig d’una conversa en directe, entre braços que gesticulen i carasses que expressen aprovació o rebuig, la incomprensió es relaxa i acabem captant el sentit que se’ns volia escórrer de les mans com una llíssera. A mi
Darrere de la idea de simetria, hi batega la idea de simplicitat. En la vida real, però, costa trobar relacions basades en la biunivocitat. En el gran món de les llengües, també. De fet, seria molt més senzill aprendre idiomes nous si poguéssem traçar correspondències nítides entre el lèxic d’una llengua i el d’una altra,
Allà on van els teus pensaments, van els teus passos. Fa uns anys em vaig estampar una samarreta lila amb aquesta frase en blanc. Encara la tinc. Era per a un viatge amb amigues al País Basc. L’havia descobert poc abans de la nostra escapada en l’etiqueta d’una samarreta de la marca Ternua que li
Hi ha camins en línia recta i camins en ziga-zaga. A peu o a cavall d’un vehicle, no sempre encertem un trajecte sense revolts per a arribar on volem. I malgrat que fent marrades perdem més temps, recorrent més tros tenim més oportunitats de descobrir el que no esperem. Perdre’s té premi, de vegades. Últimament,
A través del ritual de l’eucaristia els cristians reben simbòlicament el cos i la sang de Crist. Déu els alimenta l’ànima. És una idea potser inquietant per als no creients, però en molts altres escenaris profans tenim la convicció que vivències i persones ens alimenten, ens fan créixer, ens donen ales. Efectivament, les relacions que
Vist des de l’aire un delta impressiona. Això és gràcies a milions de partícules que s’hi han anat sedimentant al llarg d’anys i anys, de segles i segles. Un delta avança mar endins per la força de tot el que arrosseguen les pluges que han caigut en muntanyes i valls que no l’arribaran a veure
Si anem als orígens dels fenòmens avancem en la comprensió de la realitat. El malestar se’ns presenta com un símptoma i no hi ha cura possible sense trobar l’arrel de la dolença. Per això, m’imagino els començaments i els finals trobant-se com dos extrems d’una mateixa corda, que ha dibuixat una circumferència gairebé perfecta. Vinga
La nit arriba prompte. Per més anys que passen, a moltes persones el canvi d’hora ens sembla una murga innecessària. Sembla que el cicle de la vida que cap en un dia sencer s’escurce. I ara, més. Cada vegada, més; per l’hora, per l’hivern, per les restriccions. No ens agraden les restriccions i, en canvi,