Agafada al vol

Vist des de l’aire un delta impressiona. Això és gràcies a milions de partícules que s’hi han anat sedimentant al llarg d’anys i anys, de segles i segles. Un delta avança mar endins per la força de tot el que arrosseguen les pluges que han caigut en muntanyes i valls que no l’arribaran a veure mai, que no saben que l’han fet créixer. De tots els deltes, el de l’Ebre és nostre.

Al cap de dos mesos de sortir de l’hospital, aquesta setmana hi hem tornat. Una altra operació. Un altre ingrés. Cures generoses, hores de lentitud exasperant, converses noves. L’arribada a l’habitació ens va fer coincidir amb un pacient acabat d’operar com mon pare; deu anys més jove, afable i discret. Sense furgar en les intimitats ni posar gaire esment en les biografies particulars, dos o tres dies compartint quatre parets desvela la vida d’uns i altres. Les converses suren en l’aire estàtic d’un espai sense ventilar, sense intimitat. Però ens ha agradat conèixer aquests veïns ocasionals.

De tot el que hem compartit, en destaco només un parell d’anècdotes lingüístiques. Han viscut de sempre, l’home, i durant molts anys, la dona, a Deltebre. Fa un temps se’n van allunyar una mica; just només per a contemplar-lo amb perspectiva. Ara viuen envoltats d’europeus de nord enllà, anglòfons de llengua franca. Malgrat la cordialitat no verbal, les comunicacions amb els seus veïns no són fluïdes perquè no comparteixen cap llengua. No són un cas aïllat. Per les collades amb més bones vistes del riu o del mar, fa anys que s’hi han instal·lat centenars de petits nuclis familiars d’europeus benestants, que viuen en el seu món idíl·lic particular. D’altra banda, ella i ell em fan xalar exhibint unes poques particularitats dialectals del valencià que desconeixem riu amunt. Fan anar “li ho diré”, per exemple. I em descobreixen alguna perla especialment preciosa: matàfula. La diu ella enmig d’un relat sucós sobre conductes una mica tèrboles. Quan la sento, me l’apunto.

Tot això a mi me pareix una matàfula.

Després de remenar diversos diccionaris, he localitzat aquesta paraula amb aspectes diversos: el DCVB ens informa que té el sentit d’engany (en valencià) i que, etimològicament, és una deformació de metàfora. També apareix al DNV, amb la forma mantàfula. I encara, en el Diccionari històric del valencià col·loquial de Joaquim Martí Mestre, que recull les formes mantàfula, matàfula i metàfula amb el significat de “engany dissimulat fet amb sornegueria, trampa”. Per cert, l’endemà de caçar-la al vol, li vaig comentar al company d’habitació que escriuria un apunt al blog sobre aquesta paraula que havia dit la seua dona. Ah, sí —va assentir. És com una “tapadera” —va afegir. Prenem-ne nota, doncs. Si a algun cronista de la societat li sembla poc suggeridora l’opció de referir-se a un assumpte que aixeca sospites com a tapadora d’una activitat delictiva, l’animo a incorporar matàfula en el seu argot. No em direu que no té una vigorosa expressivitat!

Amb tot això, doncs, hem descobert un camí descendent des d’un recurs literari brillant —la metàfora— a una falta gairebé punible —la matàfula. En algun moment, algú va detectar un nexe entre la poesia i l’engany. En tot cas, sí que és evident que la poesia amaga el missatge; ens demana un esforç per a desvelar-lo. A més, les paraules de la poesia van carregades de significats com els núvols foscos prenyats de pluja. Reblem-ho amb uns versos¹ de la Gemma Gorga, per acabar.

Les paraules són aquesta col·lecció
de llavors minúscules desades
sota la llengua.

—

¹ Viatge al centre, Gemma Gorga. Godall Edicions, 2020.

Fotografia de Jr Korpa a Unsplash