Agafada al vol

Som les paraules que diem

16 de maig de 2021
0 comentaris

Jugar-se

Les nostres vides no caben en les pàgines d’un llibre, ni en cent vint minuts de pel·lícula. Un dia comença i un dia s’acaba, la vida; sobre el paper. Però de vegades comença abans —en el desig intens de qui ens vol veure nàixer— i, sovint, no s’acaba en el moment d’extingir-se el cos. En realitat, pot arribar a terme molt abans o força més tard. Ningú sap quant durarà sencer del tot, respirant només o, després, en el record dels altres.

Dilluns vam enterrar mon sogre. Tenia noranta-quatre anys i feia un lustre que anava perdent llençols a cada bugada. Veure la malaltia tan de prop ens provoca preguntes: qui ets quan ja no saps el teu nom, ni reconeixes els que has tingut sempre al costat? Diuen que les paraules marquen el límit del nostre pensament, perquè el que no sabem etiquetar no existeix. Així doncs, quin valor exacte té viure sense poder articular ni una sola paraula? Potser aquestes preguntes no serveixen de res quan no és a les nostres mans canviar les regles de joc. En tot cas, ens ajuden a decidir on no volem arribar.

Acomiadar una persona comporta uns rituals complexos. Enmig del xoc pel decés, cal organitzar el sepeli; amb detalls mundans diversos. També esdevé un lloc de trobada. Les cerimònies de comiat permeten, paradoxalment, retrobaments ajornats i verifiquen l’extensió del clan. Hi regna la tristesa juntament amb la gratitud. Les converses es clonen. Les expressions de condol es multipliquen: Us acompanyo en el sentiment. Hi ha moments per a petites confidències. El silenci s’evita. Les mirades són poderoses. I el dia té moltes hores.

Vam dinar al restaurant. Teníem poc temps, però vam parlar tranquil·lament. A les postres ens van oferir crema catalana, macedònia o pannacotta. Ma sogra va preguntar què era. Li vam explicar que portava nata i ens va dir: Ah, no. Me jugaria el dinar. Detesta la nata. I va triar macedònia.

Aquesta expressió té el mateix sentit que jugar-se la vida, el bon nom o la felicitat. Ho diu el DIEC2: “exposar-se a perdre’ls”. És un verb transitiu pronominal. Algú es juga alguna cosa. És a dir, s’arrisca que desaparega. En aquest cas concret, jugar-se el dinar funciona com a eufemisme de vomitar. Això no us ho dirà cap diccionari de sinònims. Però podeu creure’m. La meua sogra té un repertori inabastable de formes per a dir el nom exacte de cada cosa.

A l’últim, en la recepta de la vida no hi haurien de faltar mai tres ingredients: consciència, plenitud i paraules.

Fotografia de Steve Johnson a Flickr

Tenora
03.02.2013 | 7.06
Jugar-se
16.05.2021 | 7.07
Matàfula
29.11.2020 | 11.59

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.