Imaginar fa volar. Amb ulls closos o amb ulls esbatanats fabriquem paisatges no viscuts. Les rondalles populars van ser plantades en el terreny de la imaginació i, igualment, hi continua arrelant la literatura d’autoria reconeguda, que viatja en llibres impresos en fulls de perfum efímer. Imaginar ens convé. I, alhora, ens obrim ferides incurables a
Les certeses s’han de demostrar. D’aquí ve la conveniència dels exemples en els discursos persuasius. Entenem els fets més que no pas les idees. Deu ser perquè ens hem anat construint a base d’anècdotes: les de més aquí esborrant les de més enllà i així fins a fer-nos únics. Divendres vam tindre l’enèsima conversa filològica
Si fa dies que no plou, la pluja es torna un anhel. L’absència de les coses engendra desig de recobrar-les, si les coses ens fan bé. Per això, la pluja que ha tardat a ploure naix del desig que ploga. Desperta la pols dels camins, repinta les fulles perennes, enllustra les teulades i ens fa
No saber que ho pots dir no et deixa dir. Fas giragonses, gastes saliva més del compte i no ets prou eficient expressant-te quan no tens el vocable precís per a descriure allò que ja anomenaven altres parlants que t’han precedit. Descobrir que tu també ho pots dir és un regal, per tant. En endavant,
Som rics encara. Malgrat que la riquesa depèn d’on situem el llistó amb què es mesura, la nostra llengua és ben rica en alguns llocs i segons qui la parla. Cert que la pobresa li fa ombra en esplanades extenses del país i en contingents significatius de parlants, però enfoquem els nostres tresors. Perquè en
Sobre gustos no hi ha res escrit. Contra gustos no hi ha disputa. Sobre gustos no hi valen disculpes¹. O això diu la cultura popular, però no és veritat. Un dels esports més practicats en societat és justament la crítica voraç de la manera de vestir o de l’aparença física dels que s’aparten dels estàndards
Els ulls dels altres assenyalen la frontera de la nostra normalitat. Quan topem amb l’estranyesa dels interlocutors ens adonem que el que assumim com a habitual potser no ho és per a tothom. El dring de la seua estranyesa contra la nostra normalitat fa protagonistes paraules, conductes o pensaments. Sense aquests drings no tindríem banda
Hi ha camins en línia recta i camins en ziga-zaga. A peu o a cavall d’un vehicle, no sempre encertem un trajecte sense revolts per a arribar on volem. I malgrat que fent marrades perdem més temps, recorrent més tros tenim més oportunitats de descobrir el que no esperem. Perdre’s té premi, de vegades. Últimament,
A través del ritual de l’eucaristia els cristians reben simbòlicament el cos i la sang de Crist. Déu els alimenta l’ànima. És una idea potser inquietant per als no creients, però en molts altres escenaris profans tenim la convicció que vivències i persones ens alimenten, ens fan créixer, ens donen ales. Efectivament, les relacions que
Vist des de l’aire un delta impressiona. Això és gràcies a milions de partícules que s’hi han anat sedimentant al llarg d’anys i anys, de segles i segles. Un delta avança mar endins per la força de tot el que arrosseguen les pluges que han caigut en muntanyes i valls que no l’arribaran a veure
Què ens queda per a dir? Quan s’apaga la llum del dia, quantes converses ens han quedat al pap? Quan ens allunyem els uns dels altres per camins divergents, quins debats trobarem a faltar? Quan algú se’n va del món, quants comiats no s’hauria volgut estalviar? El silenci amaga la densitat màxima de paraules. Hi
Si anem als orígens dels fenòmens avancem en la comprensió de la realitat. El malestar se’ns presenta com un símptoma i no hi ha cura possible sense trobar l’arrel de la dolença. Per això, m’imagino els començaments i els finals trobant-se com dos extrems d’una mateixa corda, que ha dibuixat una circumferència gairebé perfecta. Vinga
La nit arriba prompte. Per més anys que passen, a moltes persones el canvi d’hora ens sembla una murga innecessària. Sembla que el cicle de la vida que cap en un dia sencer s’escurce. I ara, més. Cada vegada, més; per l’hora, per l’hivern, per les restriccions. No ens agraden les restriccions i, en canvi,
La mesura física del temps no ens ajuda a amidar el ritme de les vivències. Associat a la incertesa o al dolor, el temps arrela en les rajoles del terra i es torna immòbil. Quan s’embolica amb l’exaltació o amb el goig, accelera el pas i fuig abans d’hora. Malgrat tot, no renunciarem mai a
Penso en les paraules com a matèria; perceptibles, mesurables, objectives. Els de la nostra espècie ordenem el món a través de recursos lèxics, fabricant lleis i teoremes. O tot sovint volem transformar-lo a través de vocables, en debats o en pancartes. De vegades, necessitem simplement desendreçar-lo a través de poemes i de ficcions que ens