No sé per què alguns records es tornen immortals i d’altres s’evaporen a l’instant. Per què en tenim tants d’emmagatzemats i encara n’hi continuem fent cabre dia sí dia també en l’espai sense fons de la nostra memòria. Per què d’alguns se sostenen imatges que ens donen pau i d’altres ens retorna l’espectre d’un dolor
Pensar en l’univers fa vindre vertigen. No es pot mesurar i, si no es pot ni mesurar, s’assembla molt a un acte de fe. No ens hi cap al cap, l’univers. Ni ajuntant el cap de tots els humans existits, existents i existidors no ens hi cabria. L’univers és màgic. Òbviament, que el festival de
La gent s’ajunta per a fer coses que els lliguen a una mateixa causa: pares anant als partits d’handbol de la seua descendència; caminadors que recorren senderes cada divendres; gent que queda per a fer una cervesa a l’hora de sempre… Qui s’ajunta en aquests rituals es reconeix com a part de la mateixa tribu.
A la que poden hi tornen. Els supura la fel. Fan recular l’idioma treballat amb molt d’amor¹ de les biblioteques, dels concerts i de les institucions. Pretenen prohibir paraules per a dissimular que som els del blau i el verd i el groc. Però la gent del carrer sap una cançó: La llengua no es
Una illa no sura però ho sembla. Des del cel es veu completa, envoltada de mar, ingràvida. No s’enfonsa per més avions que hi vagen aterrant, per més gent que hi desembarque i s’escampe pels carrers dels seus pobles i ciutats. Mallorca no sura òbviament però és esplèndida. Entre el dos i el tres d’abril
Un diccionari normatiu sempre creix. S’unfla com un globus pels mots nous, que s’ajunten als de sempre. A les parets de plàstic translúcid s’hi enganxen els vocables obsolets. Però dins de l’esfera volàtil no hi han tingut mai accés els lemes desestimats, que des de terra miren com els altres s’enlairen cel amunt. Quantes paraules
Si no hagués passat, hauríem fet veure que no podia ser. No preveiem tot el que arriba a succeir de veritat, sense retorn possible. El món gira tant si en som conscients com si no. Tant si tenim els peus enganxats al planeta a l’hemisferi nord com si els tenim a l’hemisferi sud. Hi ha
Singular funciona com a elogi però no sempre. És un adjectiu carismàtic. En gramàtica té un pes rellevant: que denota una sola persona o cosa. També l’interpretem com a únic a posseir algunes qualitats. Per a bé o per a mal. Ser diferent té mèrit però no sempre. Estem a punt de tancar l’any 2023.
Construir entre molts no resulta fàcil. Quan una suma és molt llarga ens descomptem fàcilment. Vet aquí per què les cooperatives i les assemblees són els millors models teòrics i els més difícils de fer avançar sense perdre el nord. Deu ser per això que emociona tant conèixer experiències de cooperació entre col·lectius diversos, entre
Els carrers són un simulacre de la vida salvatge per als menuts que hi poden córrer tots sols. I tal com seuen per a descansar, beuen quan tenen set: l’aigua els arriba als llavis per instint. Ningú no els ensenya a fer cassoleta amb les mans per a proveir-se’n de la font de la plaça.
La velocitat és una magnitud física vectorial. Amb fórmules plenes d’incògnites, es calcula la velocitat mitjana d’un vehicle. També la notem sense mesurar-la: si traiem el cap temeràriament per la finestra del cotxe quan anem de copilot per la carretera o si baixem vertiginosament per una muntanya russa. La velocitat ens toca. Ens podria ferir.
Sobre el misteri s’han construït molts relats. Del que no en sabem l’origen, del que ens arriba per un camí que no coneixem o del que es queda mirant-nos des de la penombra, no ens en sabem avenir. Ens intriga. En veritat, les preguntes sense resposta ens pertorben. Per això som buscadors incansables de respostes.
Atribuïm a les metàfores un valor poètic. Redenominem el nostre contorn a còpia de trobar semblances entre formes, de lligar els efectes que ens provoquen els elements que ens travessen. Si som d’embrutar-nos els dits amb paraules, el joc lingüístic ens fa semideus. Però la llengua col·loquial també ha explorat aquest mecanisme des d’antic. I,
En la saliva dels llavis s’abeuren les paraules abans de sortir de viatge per a sempre. Beuen i surten volant. I tan bon punt traspassen el límit de la cova, es fan invisibles i sonores com un ratpenat que s’orienta per les ones fins que troben el cau de l’orella a què anaven disparades. Així
Si algun dia podem arribar a preveure tot el que passarà, no caldrà que posem el peu en terra de bon matí. Ni caldrà guaitar per la finestra per a decidir si agafem un paraigua. Ni ningú ens farà una assegurança de vida. Ni tindrem la mínima opció d’experimentar què ens provoca una sorpresa; un