Atribuïm a les metàfores un valor poètic. Redenominem el nostre contorn a còpia de trobar semblances entre formes, de lligar els efectes que ens provoquen els elements que ens travessen. Si som d’embrutar-nos els dits amb paraules, el joc lingüístic ens fa semideus. Però la llengua col·loquial també ha explorat aquest mecanisme des d’antic. I,
En la saliva dels llavis s’abeuren les paraules abans de sortir de viatge per a sempre. Beuen i surten volant. I tan bon punt traspassen el límit de la cova, es fan invisibles i sonores com un ratpenat que s’orienta per les ones fins que troben el cau de l’orella a què anaven disparades. Així
Si algun dia podem arribar a preveure tot el que passarà, no caldrà que posem el peu en terra de bon matí. Ni caldrà guaitar per la finestra per a decidir si agafem un paraigua. Ni ningú ens farà una assegurança de vida. Ni tindrem la mínima opció d’experimentar què ens provoca una sorpresa; un
Viure intensament sembla una fita inassolible. Dormim, cuinem, netegem, aparquem el cotxe, esperem, obeïm. Això no aporta intensitat a la nostra vida. Si fos possible viure intensament seria esgotador. Agraïm que no ho és i, alhora, busquem moments fugaços d’èmfasi, que constitueixen justament el condiment de la vida. Les muntanyes que s’alcen en mig de
Si deixes de veure les persones que has conegut de sempre durant tretze mesos i mig, quantes emocions pot pair el teu cervell quan les retrobes moltes de cop? Quantes abraçades pot absorbir la teua pell? De quantes besades et pot arribar l’afecte? Quantes converses tranquil·les ets capaç d’emmagatzemar? Amb quines sensacions et vols quedar?
Diuen que diuen. Jugar al joc del telèfon confirma que el que som capaços de repetir d’allò que acabem de sentir pot semblar-se com un ou a una castanya. En la mateixa línia, l’aprenentatge oral d’una llengua fomenta la inventiva. Fem el que podem i gràcies. No cal escarrassar-se gaire a demostrar aquesta observació. Per
Mirar-nos en un espill ens fa partícips del que perceben els altres en nosaltres. Però només ens mirem als ulls quan estem desperts i si comptem amb la contribució d’una superfície reflectora. Eminentment, doncs, vivim ignorant-nos. Potser per això ens resulta tan fàcil perdonar-nos els defectes propis. De lo que els ulls no veuen, el
Falta gel i sobra foc. El sol escalfa els carrers i les teulades i entra dins de les cases en forma d’una estuba insuportable. No farem res de bo si això no afluixa. Només podem anar a estirar les cames de bon matí i sostindre un llibre al tardet. I jugar amb les paraules ingràvides
Sacralitzem algunes paraules perquè s’ho mereixen. Tenen poder i els hi reconeixem. Mouen els fils i mouen muntanyes, si cal. Curiositat és d’aquesta mena de paraules. Sense tindre’n, no avançaríem. Aquesta setmana he assistit a dues jornades; una de terminologia i l’altra d’emprenedoria. Quan vaig a formació, sort de les notes que prenc a la
Hi ha una creença molt estesa que el temps és un luxe. Si imaginem què faríem si en tinguéssem sense límit, ens fem la il·lusió que aconseguiríem el que desitgéssem. No correríem per a fer les faenes, aniríem amunt i avall sempre que ens vingués de gust, ens delectaríem conversant o bé contemplant les aranyes
Bum-bum. El cor bombeja la sang i l’envia a recórrer tots els racons del cos. El cor batega en silenci. I, sense sentir-lo, el sentim igualment. Dòcil, afligit, festiu o en èxtasi. Bum! Esclata a voltes. Però finalment torna a la calma discreta que ens permet sobreviure els trasbalsos. Bum-bum. Podria escriure un guió cinematogràfic
Riure cura. Atansa i ajunta les persones. Les rialles salten els màrgens que voregen els perfils personals i que marquen fronteres. Riure no val diners però fer riure costa una mica perquè no tothom riem del mateix ni sempre tenim el somriure a flor de llavi. Últimament amb els alumnes del nivell elemental ens havíem
Les definicions limiten la realitat, que s’escapa igualment entre petits badalls o pels porus invisibles. No hi cap tot als diccionaris. Ni que fossen infinits, hi cabria. Per tindre-hi tota la llengua a dins, caldria uns observadors que miressen a tot arreu, a totes hores, a tothom i que, a més, escoltessen els silencis que
Ser o no ser. Sé o no sé. Són dues qüestions distintes. Què existeix més enllà o més ençà dels límits que coneixem? Què tinc la certesa que és real, jo? Repetim-ho: són dues qüestions distintes. La realitat ens supera, no la podem abastar, no la coneixerem mai del tot. Som massa insignificants davant de
Si el vuitanta per cent del nostre cervell és aigua, on es deu embotir la singularitat de cadascú? En quin amagatall minúscul guardem el que ens distingeix dels altres? Realment se sustenta en alguna matèria orgànica allò que fa que els que ens tracten ens coneguen? Som només aquella engruna distinta, en essència? Fa poques