Saber o no saber. Aquesta és la qüestió. Hi ha vocables que se’ns escapen. Potser si els pesquem enmig d’una conversa en directe, entre braços que gesticulen i carasses que expressen aprovació o rebuig, la incomprensió es relaxa i acabem captant el sentit que se’ns volia escórrer de les mans com una llíssera. A mi
Darrere de la idea de simetria, hi batega la idea de simplicitat. En la vida real, però, costa trobar relacions basades en la biunivocitat. En el gran món de les llengües, també. De fet, seria molt més senzill aprendre idiomes nous si poguéssem traçar correspondències nítides entre el lèxic d’una llengua i el d’una altra,
Allà on van els teus pensaments, van els teus passos. Fa uns anys em vaig estampar una samarreta lila amb aquesta frase en blanc. Encara la tinc. Era per a un viatge amb amigues al País Basc. L’havia descobert poc abans de la nostra escapada en l’etiqueta d’una samarreta de la marca Ternua que li
Hi ha camins en línia recta i camins en ziga-zaga. A peu o a cavall d’un vehicle, no sempre encertem un trajecte sense revolts per a arribar on volem. I malgrat que fent marrades perdem més temps, recorrent més tros tenim més oportunitats de descobrir el que no esperem. Perdre’s té premi, de vegades. Últimament,
A través del ritual de l’eucaristia els cristians reben simbòlicament el cos i la sang de Crist. Déu els alimenta l’ànima. És una idea potser inquietant per als no creients, però en molts altres escenaris profans tenim la convicció que vivències i persones ens alimenten, ens fan créixer, ens donen ales. Efectivament, les relacions que
Vist des de l’aire un delta impressiona. Això és gràcies a milions de partícules que s’hi han anat sedimentant al llarg d’anys i anys, de segles i segles. Un delta avança mar endins per la força de tot el que arrosseguen les pluges que han caigut en muntanyes i valls que no l’arribaran a veure
Si anem als orígens dels fenòmens avancem en la comprensió de la realitat. El malestar se’ns presenta com un símptoma i no hi ha cura possible sense trobar l’arrel de la dolença. Per això, m’imagino els començaments i els finals trobant-se com dos extrems d’una mateixa corda, que ha dibuixat una circumferència gairebé perfecta. Vinga
La nit arriba prompte. Per més anys que passen, a moltes persones el canvi d’hora ens sembla una murga innecessària. Sembla que el cicle de la vida que cap en un dia sencer s’escurce. I ara, més. Cada vegada, més; per l’hora, per l’hivern, per les restriccions. No ens agraden les restriccions i, en canvi,
La mesura física del temps no ens ajuda a amidar el ritme de les vivències. Associat a la incertesa o al dolor, el temps arrela en les rajoles del terra i es torna immòbil. Quan s’embolica amb l’exaltació o amb el goig, accelera el pas i fuig abans d’hora. Malgrat tot, no renunciarem mai a
Imaginem-nos unes persones fent ruta. Durant tot el trajecte, cadascuna va triant constantment entre veure i mirar; entre sentir i escoltar; entre sentir i olorar; entre conèixer i entendre. Les rutes compartides no fabriquen experiències idèntiques, perquè tot el que sabíem abans d’una nova experiència ens condiciona la manera de viure-la. He constatat aquesta idea
Té mala premsa, l’avorriment. Segons com, que ens passen coses emocionants està sobrevalorat. Tampoc no entronitzarem la monotonia ni la linealitat com a paradigma de felicitat, però els ensurts potser no fan la vida més interessant. Com a mínim en matèria anatòmica. Continuem en un escenari hospitalari. En el tretzè dia d’ingrés de mon pare,
Ho veiem. Això és així perquè els ulls ens ho diuen. Constatem que la realitat és com sembla perquè la percebem pels sentits. Però de vegades, no. Moltes vegades, no. I la part que no es veu continua existint sense el nostre consentiment, malgrat la nostra ignorància. Anys enrere cada nit a les deu en
Abans de nàixer, l’atzar ja es postula per a governar-nos. A partir del moment en què l’espermatozoide més veloç dels vuitanta milions d’unitats en competició fecunda l’òvul, ens queden assignades les marques de gènere que ens acompanyaran tota la vida, si res de substancial no canvia. És alta com sa mare. Sembla un xic espavilat.
Sobre el relleu de les muntanyes hi opera l’erosió; lentament, mentre el vent xiula. A les fatxades de les esglésies també s’esborren els rostres de les estàtues seculars. Al cap dels anys es dissipen molts records. S’esvaneixen algunes il·lusions amb el sotrac dels obstacles amb què ensopeguen ara i adés. L’eternitat és una ficció. Sense
Què és una llengua en essència? Quin conjunt d’atributs la fan ser allò que és i no una altra cosa? Quins trets distintius ha de posseir perquè siga reconeguda pels membres de la comunitat lingüística que la comparteix? Entremig de la variació que la travessa de dalt a baix, de dreta a esquerra i de