A còpia d’experiències teixim nodes que ens fan sentir vius. La connexió amb els llocs que reconeixem com a propis i el vincle amb les persones amb qui ens retrobem amb perseverança al llarg de les dècades ens descriuen. Què hi ha de més valuós que l’amor que ens mostren els altres? Som una part
La fórmula química de la il·lusió encara no ha estat pantentada. Per això, l’anem assajant dia a dia. A base de provatures sabem que conté un pessic d’ingenuïtat, una espetència de desmemòria, un pensament de realisme i alguns ingredients inconcrets més. Em fan il·lusió, les presentacions de llibres que faig de tant en tant. Persevero
Les ombres ens acompanyen pels llocs il·luminats. Si hi ha claror, l’ombra es projecta a una banda o altra. Discreta, potser. Sempre en silenci. Inadvertida per tothom, sense funció reconeguda. En canvi, esdevé un centre d’interès excepcional si algú en fa un art de titelles. De res a tot! Al segon calaix de la cuina
Les llegendes no tenen alfabet. No queden escrites i les transforma el vent. Perduren —si perduren— en el reducte inconnex d’una ment col·leccionista de relats. Per si o per no, si escoltes les pedres, si escoltes el vent, si escoltes els col·leccionistes, algunes llegendes arriben fins a tu. Dins del districte de Ciutat Vella de Barcelona,
Som la suma de les particularitats que ens toquen per atzar i de les particularitats que triem per voluntat. L’atzar del lloc de naixement ens condiciona amb la determinació de la força gravitatòria, si no migrem. Si migrem, també depenem del vent que bufa allà on som però la pròpia disposió pren més protagonisme. En
Quan escrius et despulles. Et vas traient capes de teixits que no t’havies adonat que duies al damunt. Ara te’n cau una per aquí, ara se’n desprèn una altra per allà. No preveus el que acabaràs mostrant: escriure comporta assumir el risc de quedar al descobert. Per això, si tries projectar fora de tu els
Anirem a l’infern dels indecisos si ens fan triar massa sovint. La llibertat pot arribar a ser un maldecap si els dilemes es dilaten. No haver-ho de decidir tot resulta més saludable que mantenir un debat constant sobre totes les opcions a l’abast. Ho diuen els savis i ho sabem per intuïció. Cadascú a la
La pau es guanya cada dia. Tot i que vivim a recer dels combats letals, ens cauen igualment diminutes gotes de litigi pels redols propers. Ens fem grans aprenent a esquivar-les. Ens entrenem a amansir-nos de seguida si alguna ens esquitxa. A voltes, però, perdem la brida. Avui m’he enfadat. No n’hi havia per a
En un ball hi ha una conversa. Només se sent la música potser però quan dos cossos ballen junts es parlen sense dir res. Avança cap a la dreta, fes una volta endavant, posa un peu en diagonal, recula, accelera, atura’t. La sincronia en dos cossos que ballen enlluerna perquè demostra que ha triomfat el
Ens perdem de vegades. A les fosques, amb una bena als ulls o sense brúixola no sabem on som. Sense el guiatge de les lletres, només amb la veu que travessa els corrents d’aire que viatgen de generació en generació, els mots s’alteren a voltes. N’hi ha que perden de vista l’origen. Fa només dos
Les coses que són com han de ser preserven l’ordre de l’univers: fer fred quan toca, ploure quan s’espera la pluja, celebrar els dies assenyalats, mantindre les tradicions, dormir tota la son que tenim… Malament rai si es comencés a moure tot! Ni fred, ni pluja, ni festes ni tradicions. Només insomni per a contemplar
No sé per què alguns records es tornen immortals i d’altres s’evaporen a l’instant. Per què en tenim tants d’emmagatzemats i encara n’hi continuem fent cabre dia sí dia també en l’espai sense fons de la nostra memòria. Per què d’alguns se sostenen imatges que ens donen pau i d’altres ens retorna l’espectre d’un dolor
Pensar en l’univers fa vindre vertigen. No es pot mesurar i, si no es pot ni mesurar, s’assembla molt a un acte de fe. No ens hi cap al cap, l’univers. Ni ajuntant el cap de tots els humans existits, existents i existidors no ens hi cabria. L’univers és màgic. Òbviament, que el festival de
La gent s’ajunta per a fer coses que els lliguen a una mateixa causa: pares anant als partits d’handbol de la seua descendència; caminadors que recorren senderes cada divendres; gent que queda per a fer una cervesa a l’hora de sempre… Qui s’ajunta en aquests rituals es reconeix com a part de la mateixa tribu.
A la que poden hi tornen. Els supura la fel. Fan recular l’idioma treballat amb molt d’amor¹ de les biblioteques, dels concerts i de les institucions. Pretenen prohibir paraules per a dissimular que som els del blau i el verd i el groc. Però la gent del carrer sap una cançó: La llengua no es