Hi ha una creença molt estesa que el temps és un luxe. Si imaginem què faríem si en tinguéssem sense límit, ens fem la il·lusió que aconseguiríem el que desitgéssem. No correríem per a fer les faenes, aniríem amunt i avall sempre que ens vingués de gust, ens delectaríem conversant o bé contemplant les aranyes
Bum-bum. El cor bombeja la sang i l’envia a recórrer tots els racons del cos. El cor batega en silenci. I, sense sentir-lo, el sentim igualment. Dòcil, afligit, festiu o en èxtasi. Bum! Esclata a voltes. Però finalment torna a la calma discreta que ens permet sobreviure els trasbalsos. Bum-bum. Podria escriure un guió cinematogràfic
Riure cura. Atansa i ajunta les persones. Les rialles salten els màrgens que voregen els perfils personals i que marquen fronteres. Riure no val diners però fer riure costa una mica perquè no tothom riem del mateix ni sempre tenim el somriure a flor de llavi. Últimament amb els alumnes del nivell elemental ens havíem
Les definicions limiten la realitat, que s’escapa igualment entre petits badalls o pels porus invisibles. No hi cap tot als diccionaris. Ni que fossen infinits, hi cabria. Per tindre-hi tota la llengua a dins, caldria uns observadors que miressen a tot arreu, a totes hores, a tothom i que, a més, escoltessen els silencis que
Ser o no ser. Sé o no sé. Són dues qüestions distintes. Què existeix més enllà o més ençà dels límits que coneixem? Què tinc la certesa que és real, jo? Repetim-ho: són dues qüestions distintes. La realitat ens supera, no la podem abastar, no la coneixerem mai del tot. Som massa insignificants davant de
Si el vuitanta per cent del nostre cervell és aigua, on es deu embotir la singularitat de cadascú? En quin amagatall minúscul guardem el que ens distingeix dels altres? Realment se sustenta en alguna matèria orgànica allò que fa que els que ens tracten ens coneguen? Som només aquella engruna distinta, en essència? Fa poques
Reprendre, tornar, reviure. Enfront de la voràgine de les novetats, repetir pot semblar poc. En canvi, per unanimitat, descobrir eixampla la ment. Però per a què volem la memòria si no reprenem aquell vincle, si no tornem a l’origen, si no revivim el que havíem après amb les mans? Quan a l’hivern tornem al poble,
Estem en comunió amb els llocs. Els espais que habitem són una extensió de la nostra personalitat i dels gustos que ens defineixen. Anem apilant al voltant objectes que tenen sentit per a nosaltres, que ens agraden estèticament, que ens mantenen connectats amb la trajectòria que hem fet. Per això, entrar a les cases és
No cal inventar per a escriure. Només de parar l’orella tenim a la punta dels sentits diàlegs memorables que, en canvi, es fonen a l’acte. En l’escenari de la quotidianitat els instants s’encavalquen i no tornen mai més. Recordar-los és un prodigi. Per sort, escriure’ls els fa eterns. Encara fa bo. Som a l’octubre però
Inspirar, expirar. Comprimir, expandir. Concentrar, dispersar. Ordre, caos. Uniformitat, diversitat. Les oscil·lacions marquen el ritme del que es mou. I en l’episodi concret que ve a continuació ens ha costat decidir-nos cap a on ens havíem de decantar. La perla que us mostro m’ha vingut a trobar en l’última passejada d’estiu per les muntanyes ebrenques.
Explicar batalletes equival a desplegar algun dels capítols que conformen la biografia d’algú. Les autobiografies tenen molt d’èxit. Omplen les sobretaules. A qui no li agrada explicar les coses que ha viscut, adornant-les i posant-les en un pedestal? Ser tema de conversa complau, però quan una persona s’esplaia, més enllà dels fets narrats, retrata també
Estic convençuda que hi ha mots que són territoris sense fronteres; prescindible, posem per cas. De què es pot prescindir. És impossible establir un consens sobre l’abast real d’aquest adjectiu. Roig, viu, sa, vigorós, feble… ofereixen una lectura més homogènia de la realitat. Però no sempre és així. En alguns casos especials, com en aquest,
La saviesa popular diu que les comparacions són odioses però, en aquesta ocasió, no deu ser veritat del tot perquè la llengua està farcida de modismes comparatius que durant segles ens han dibuixat imatges al costat de les paraules. Aquest recurs és tan productiu que Eugeni S. Reig n’ha fet un llibre en què en
No totes les paraules tenen la mateixa fondària. No totes transporten una càrrega exacta de sentit, no s’expandeixen amb el mateix nombre de sons, no ens vinculen a les nostres experiències amb la mateixa força. Dels milers de mots que ens ronden pel cap, només alguns ens fan d’amulets o de souvenir. Durant l’última setmana
Donar sentit a les paraules és un acte creatiu. A les pàgines dels diccionaris s’apilen milers de significats ben endreçats però els glossaris de mots no els tenim sempre a mà ni els portem incrustats en el mecanisme per a desxifrar els missatges que ens arriben contínuament des de tot arreu i en qualsevol circumstància.