Agafada al vol

Darrere de la idea de simetria, hi batega la idea de simplicitat. En la vida real, però, costa trobar relacions basades en la biunivocitat. En el gran món de les llengües, també. De fet, seria molt més senzill aprendre idiomes nous si poguéssem traçar correspondències nítides entre el lèxic d’una llengua i el d’una altra, entre les estructures sintàctiques que ordenen el pensament en la llengua que coneixem i en la que volem adquirir. Però la cosa no va així.

Una de les primeres dificultats que afloren en l’aprenentatge de segones llengües consisteix, justament, a interioritzar que la correspondència entre lletra i so potser no segueix el model que nosaltres tenim incorporat en la gramàtica mental de la nostra llengua primera. Per exemple, com sonen piccolo o bacio o piscina en italià? Per a fer-ho bé, hem de començar de nou; cal que assignem a les lletres un valor diferent, si convé. I estem disposats a fer-ho, quin remei! Ara bé, normalment no som gaire conscients que dins de la nostra pròpia llengua també tenim alteracions en la correspondència entre lletres i sons d’uns dialectes a uns altres dialectes. Vegem-ho.

Avui és vint-i-quatre de gener i se celebra a les xarxes el #DiaDelPuntVolat per visibilitzar un signe gràfic de la llengua catalana que serveix per a representar la ela geminada i que s’ha pogut normalitzar en el programari i en els sistemes informàtics gràcies a campanyes de reivindicació de la comunitat catalanoparlant. Per això, avui m’ha vagat de fixar-me en el so d’aquesta grafia i en la correspondència entre els sons laterals i les lletres que els representen.

Segons l’Ortografia Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, [l] es presenta com a l (sal) i [ʎ] correspon a ll (ull). De vegades, però, aquests sons geminen i —tal com recull la normativa— “llavors s’escriuen amb les grafies tll i tl. La grafia tll representa el so [ʎʎ]: ametlla, batlle, espatlla, motlle […]. En els parlars baleàrics i valencians aquest so geminat és alveolar [ll], i llavors la grafia utilitzada per a representar-lo és tl (ametla, batle, espatla, motle, motlura, rotlo, vetla; Fondespatla, Novetlè), per bé que en bona part del valencià la pronúncia no és geminada sinó simple [l]”. Afegiré a la nota transcrita de l’Ortografia Catalana que aquest so [ll] el fan els parlants baleàrics i valencians però també els tortosins, incloent-hi evidentment els de la Franja de Ponent. Fontdespatla és al Matarranya.

I ara me’n vaig a Mallorca. En la novel·la que estic llegint he trobat diversos exemples de paraules que contenen la grafia tl i que deuen sonar, doncs, com a una ela geminada. Es tracta de La mar rodona de Sebastià Perelló, que més enllà del valor literari em mostra fins a quin punt compartim lèxic i expressions els parlants mallorquins i els ebrencs. Una de les paraules que hi he marcat és precisament aquesta: “I sents gel al clotell, t’hi passes les mans i no hi ha res. Sol, com un mussol. I arrufes les espatles“.

En tot cas i per a recapitular, tornaré a explicar amb unes altres paraules el que recull la normativa amb relació a les laterals perquè potser és una mica embolicat: escrivim ametlla si sona [ə’meʎʎə] o bé ametla si sona [a’mella], amb el so lateral alveolar geminat que teòricament s’identifica amb ela geminada. Per tant, els parlants de la nostra llengua que usem espontàniament en el registre col·loquial el so geminat [ll] no estem fent sonar una ela geminada sinó la grafia tl. Alhora, nosaltres mateixos no pronunciem com a so geminat la grafia l·l sinó com a simple [l], com fan gairebé tots els parlants de qualsevol dialecte de l’àmbit lingüístic. Probablement, a hores d’ara, només sentirem l·l com a so geminat en els registres formals, si algú té ganes d’esforçar-s’hi.

Bé, ja sé què esteu pensant i teniu raó. Que sí, que tot seria més fàcil si les relacions fossen només d’un a un; si a cada so li correspongués només una grafia i si, a més a més, aquesta relació fos equivalent en totes les llengües. Però de què parlaríem si tot fos tan senzill? A l’últim, la complexitat de les llengües deu reflectir —per pura simbiosi— la complexitat de la nostra espècie.

—

Fotografia i gargot propis.