Imaginem-nos unes persones fent ruta. Durant tot el trajecte, cadascuna va triant constantment entre veure i mirar; entre sentir i escoltar; entre sentir i olorar; entre conèixer i entendre. Les rutes compartides no fabriquen experiències idèntiques, perquè tot el que sabíem abans d’una nova experiència ens condiciona la manera de viure-la. He constatat aquesta idea
Té mala premsa, l’avorriment. Segons com, que ens passen coses emocionants està sobrevalorat. Tampoc no entronitzarem la monotonia ni la linealitat com a paradigma de felicitat, però els ensurts potser no fan la vida més interessant. Com a mínim en matèria anatòmica. Continuem en un escenari hospitalari. En el tretzè dia d’ingrés de mon pare,
Ho veiem. Això és així perquè els ulls ens ho diuen. Constatem que la realitat és com sembla perquè la percebem pels sentits. Però de vegades, no. Moltes vegades, no. I la part que no es veu continua existint sense el nostre consentiment, malgrat la nostra ignorància. Anys enrere cada nit a les deu en
Abans de nàixer, l’atzar ja es postula per a governar-nos. A partir del moment en què l’espermatozoide més veloç dels vuitanta milions d’unitats en competició fecunda l’òvul, ens queden assignades les marques de gènere que ens acompanyaran tota la vida, si res de substancial no canvia. És alta com sa mare. Sembla un xic espavilat.
Sobre el relleu de les muntanyes hi opera l’erosió; lentament, mentre el vent xiula. A les fatxades de les esglésies també s’esborren els rostres de les estàtues seculars. Al cap dels anys es dissipen molts records. S’esvaneixen algunes il·lusions amb el sotrac dels obstacles amb què ensopeguen ara i adés. L’eternitat és una ficció. Sense
Què és una llengua en essència? Quin conjunt d’atributs la fan ser allò que és i no una altra cosa? Quins trets distintius ha de posseir perquè siga reconeguda pels membres de la comunitat lingüística que la comparteix? Entremig de la variació que la travessa de dalt a baix, de dreta a esquerra i de
La neutralitat està sobrevalorada. En molts moments ens tenalla la correcció lingüística; ens veiem obligats a mostrar neutralitat davant dels oients. En l’entorn laboral, especialment. Oscil·lem entre la nostra individualitat —com som i com ens trobem en cada moment— i els cànons imposats pel rol professional. Però, de tant en tant, tenim fugues. En l’última
Explorar ens fa conèixer. Posar els peus en terra, caminar i avançar per llocs on no hem estat mai abans ens obliga a buscar la manera més convenient de ser-hi. Qui no surt de la seua parcel·la, no necessita adaptar-se gaire als canvis. Després d’una dècada i mitja de vagar per les xarxes socials, hem
Visible o invisible. Explícit o implícit. Interior o exterior. Aparellar antònims ens ajuda a desvelar el misteri de la vida humana. Inclús de la naturalesa: fred o calor, claror o obscuritat, amunt o avall… Sense contraris tot confluiria en una línia recta sense matisos. Durant tants de dies de confinament he pujat i baixat milers
Els arbres fruiters estan sotmesos a les modes. Les varietats de préssecs han anat canviant al llarg de les últimes dècades; les de taronges i les de mandarines, també. Però un arbre costa fer-se gran i, per això, els empelts permeten canviar la biografia d’un tronc: de productor de préssecs d’aigua a fabricant de nectarines.
Si dic blau, en què penseu? Què se us representa? Què veieu mentalment? En realitat, blau és una maleta que conté totes les tonalitats situades en l’espectre solar entre el verd i l’indi —agafant-nos al que ens diu el diccionari. El món és tan divers que no tenim prou etiquetes per a descriure’l sense marge d’error;
Dins i fora. Soroll i silenci. Memòria i oblit. Llum i ombra. Delicadesa i perversió. Esforç i desídia. L’oscil·lació entre contraris marca el ritme del món, condiciona la vida dels pobles i s’integra en l’ànima humana. Malgrat la insistència a representar-nos en blanc o negre, els grisos s’escampen pertot. Continuem confinats. Tot i que no
Adaptar-se o morir. Ai, Darwin! Per mil·lennis que passen, s’imposa la implacable llei de la supervivència. Volem continuar vivint i ens emmotlem als canvis. No els triem. Els acceptem i prou. Acabarem el mes de març de 2020 d’una manera que no havíem previst tot just en començar-lo. El temps està fet d’una matèria altament
Silenci. Despertar-se en silenci. Esmorzar en silenci. Escriure, pensar, rentar-se, cuinar, llegir, treballar… sense interferències al voltant. Viure en silenci. Que nou, això. El confinament ens ha repartit a tots els de casa per diferents bandes de la geografia catalana. Uns cap aquí, els altres cap allà. Tenim els mòbils a mà. Estem en contacte
No sé per on començar. El cap em bull. Tinc moltes idees acumulades per les experiències de les últimes setmanes. La lletra ha pres un protagonisme total en tantes esferes al meu voltant que no dono l’abast de retenir-ho tot. Ara mateix noto la companyia de dos lectures en què m’he estat capbussant com en