Visible o invisible. Explícit o implícit. Interior o exterior. Aparellar antònims ens ajuda a desvelar el misteri de la vida humana. Inclús de la naturalesa: fred o calor, claror o obscuritat, amunt o avall… Sense contraris tot confluiria en una línia recta sense matisos. Durant tants de dies de confinament he pujat i baixat milers
Els arbres fruiters estan sotmesos a les modes. Les varietats de préssecs han anat canviant al llarg de les últimes dècades; les de taronges i les de mandarines, també. Però un arbre costa fer-se gran i, per això, els empelts permeten canviar la biografia d’un tronc: de productor de préssecs d’aigua a fabricant de nectarines.
Si dic blau, en què penseu? Què se us representa? Què veieu mentalment? En realitat, blau és una maleta que conté totes les tonalitats situades en l’espectre solar entre el verd i l’indi —agafant-nos al que ens diu el diccionari. El món és tan divers que no tenim prou etiquetes per a descriure’l sense marge d’error;
Dins i fora. Soroll i silenci. Memòria i oblit. Llum i ombra. Delicadesa i perversió. Esforç i desídia. L’oscil·lació entre contraris marca el ritme del món, condiciona la vida dels pobles i s’integra en l’ànima humana. Malgrat la insistència a representar-nos en blanc o negre, els grisos s’escampen pertot. Continuem confinats. Tot i que no
Adaptar-se o morir. Ai, Darwin! Per mil·lennis que passen, s’imposa la implacable llei de la supervivència. Volem continuar vivint i ens emmotlem als canvis. No els triem. Els acceptem i prou. Acabarem el mes de març de 2020 d’una manera que no havíem previst tot just en començar-lo. El temps està fet d’una matèria altament
Silenci. Despertar-se en silenci. Esmorzar en silenci. Escriure, pensar, rentar-se, cuinar, llegir, treballar… sense interferències al voltant. Viure en silenci. Que nou, això. El confinament ens ha repartit a tots els de casa per diferents bandes de la geografia catalana. Uns cap aquí, els altres cap allà. Tenim els mòbils a mà. Estem en contacte
No sé per on començar. El cap em bull. Tinc moltes idees acumulades per les experiències de les últimes setmanes. La lletra ha pres un protagonisme total en tantes esferes al meu voltant que no dono l’abast de retenir-ho tot. Ara mateix noto la companyia de dos lectures en què m’he estat capbussant com en
Per què ens fascina tirar una pedra a la quietud de l’aigua i contemplar com creixen les circumferències concèntriques a partir de l’epicentre de l’impacte? Perquè és una metàfora de la vida. Per això, ha estat una de les imatges més explotades en l’art de narrar històries visualment. Jo ara tanco els ulls i m’imagino
Què us han regalat aquestes festes? Qui ha estat el missatger que ha fet arribar a les vostres mans un present per a fer-vos pessigolles emocionals: el Tronc de Nadal, els Reis d’Orient, l’amic invisible, el Pare Noel o algú altre encara més exòtic? Us han fet contents? De totes les coses que es poden
Debatre és batre les idees dels uns i dels altres. Els debats ens fan grans. En solitari els pensaments no polemitzen; reposen en un son de certeses. En canvi, en els intercanvis hem d’esmolar els arguments, fer-los precisos i entenedors més enllà de les intuïcions del nostre convenciment íntim. Vint-i-vuit de desembre de dos mil
Realment és incommensurable, el poder de les paraules? De veritat ens transporten a escenaris desconeguts, ens fan sentir compassió o dolor, construeixen objectes d’una bellesa explícita? Sí, i tant. Constitueixen la matèria primària del pensament, que es reverbera -perpètuament, si convé- en la memòria. Fa mesos vaig proposar una destinació turística a les meues amigues
El vent, la pluja intensa o la foscor trasbalsen el paisatge. Caminar quietament per l’espai obert es torna més incòmode i, per això, l’hivern empeny a arrecerar-se en els racons més acollidors dels edificis. Alhora, el magnetisme de la natura assotada per la inclemència del mal oratge és innegable. Sento el vent com xiula a
No hi ha paraula més difícil de definir que la normalitat. L’adjectiu normal en el cap de cadascú es pinta d’un color invisible des de l’exterior: n’hi ha de verds, de lilosos, de rosats, de daurats, de negres… Només una llarga interacció ens fa sospitar la tonalitat que li atribueixen els altres. Enmig de la
Sabia que les paraules són capsetes plenes d’emocions. Sabia que els lligams que fem amb les persones es trenen en les converses que hi mantenim. Sabia que compartir la manera concreta de referir-nos als objectes del món que coneixem ens fa reconèixer-nos els uns als altres com a aliats. Però tot això que ja sabia
Tots els comiats no són igual de tristos. N’hi ha que ho són molt. Perquè no tocaven; perquè tots els que assisteixen al sepeli senten que han perdut alguna cosa valuosa; perquè els de casa seua es queden amb un buit irreparable. Divendres passat centenars de persones omplien l’església de Ribes de gom a gom