Agafada al vol

Som les paraules que diem

29 d'octubre de 2020
0 comentaris

Amanir

La nit arriba prompte. Per més anys que passen, a moltes persones el canvi d’hora ens sembla una murga innecessària. Sembla que el cicle de la vida que cap en un dia sencer s’escurce. I ara, més. Cada vegada, més; per l’hora, per l’hivern, per les restriccions.

No ens agraden les restriccions i, en canvi, en tenim moltes. Aprenem a carrejar-les amunt i avall com a equipatge de mà però, si en tenim ocasió, les amollem. Les deixem anar. Les restriccions també operen sobre les paraules i sobre la manera com ens expressem en general. La variació lingüística —dialectal, social, de registre…— té implícita l’obligació de triar què és més pertinent en cada moment. Som capaços de camuflar-nos en l’entorn; sense adonar-nos-en gaire. Sabem fer-ho perquè n’hem après pel mètode d’assaig i error. Si notem que una paraula o una determinada dicció provoca una reacció que no volem, ens autocorregim. Ens imposem límits.

En aquest sentit, els parlants que usem una modalitat dialectal fora de lloc tenim molta pràctica a calcular quan podem despentinar-nos i quan no. Evidentment, en un context de confiança, ens sentim més còmodes recuperant la manera d’expressar-nos com a parlants genuïns de la nostra variant geogràfica originària. Però de tant en tant no podem evitar interferències entre dialectes. Anteriorment, he recopilat aquí vocables que causen sorpresa quan els dius fora del seu hàbitat natural (platxa, allargar-se, banyar-se, bullit, xocar…). N’hi ha alguns de recurrents; sempre provoquen sorpresa quan els dic a algú per primera vegada. I malgrat tot, em resisteixo a deixar de dir-los. Amanir n’és un.

L’altre dia feia plans. Si he de pensar a agafar una llista de coses intento ser previsora perquè la memòria em comença a flaquejar. Ho tenia tot amanit i ho vaig dir talment. Però de seguida em vaig adonar que se m’estaven imaginant amb un setrill d’oli i una vinagrera a la mà. I no, simplement ho tenia tot a punt. Ho vaig haver de subtitular: tot preparat. Potser era previsible, el malentès, però encara em sorprèn quan m’hi trobo. I encara em sorprèn més després de comprovar que el verb amanir en sentit d’aparellar o preparar apareix com a accepció primera en tots els diccionaris. Per tant, amb el sentit de condimentar, el trobem més avall. Això vol dir que en algun moment amanir com a preparar devia ser d’ús més general que no pas ara.

Més enllà de l’autoritat del diccionari, em pregunto si potser podria restringir una mica més les aparicions d’aquestes paraules particulars del meu parlar en les converses fora de casa. La veritat és que no saps mai quin efecte acaben fent. Tant poden fer gràcia com poden causar la impressió que vols cridar l’atenció. Tant hi fa; ens arriscarem a quedar malament i les continuarem dient. Almenys amb els interlocutors amb qui tinguem una certa familiaritat i en contextos que no siguen massa formals. Perquè, si no, al final llimaríem totes les diferències del nostre idiolecte i acabaríem practicant una actitud endodiglòssica¹, és a dir, de prejudici cap a la pròpia variant. Abans de tancar i per si fos necessari justificar-ho més, hem buscat un referent literari d’aquest ús, que apareix a Terres de l’Ebre de Sebastià Juan Arbó²:

Havia entrat a la barraca i s’amania per marxar.

 

Així doncs, les restriccions, si no calen, millor.

¹ NAVARRO, Bartomeu i RULL, Xavier (2000), «Estàndard, dialecte, endodiglòssia: la llengua que tots volem», Llengua i mitjans de comunicació, Lleida: Pagès, pp. 269-279.

² Fitxa del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (IEC).

Fotografia de Sarah Wayte a Unsplash

Esgolar-se
04.06.2016 | 10.45
Goig
23.04.2017 | 9.23
Oixos
18.02.2018 | 7.32

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.