Tots els comiats no són igual de tristos. N’hi ha que ho són molt. Perquè no tocaven; perquè tots els que assisteixen al sepeli senten que han perdut alguna cosa valuosa; perquè els de casa seua es queden amb un buit irreparable. Divendres passat centenars de persones omplien l’església de Ribes de gom a gom
L’excepcionalitat ajuda a viure més intensament. Com que l’inesperat irromp en la quotidianitat, les històries personals van dibuixant un perfil singular. Deu ser per això que els humans es van inventar les festes populars. I en la nostra tradició cultural, setembre tanca un trimestre intens de celebracions al carrer: de les fogueres nocturnes de juny
Sento paraules. Pels llocs la gent explica històries. Amb intranscendència parlen de les novetats que corren pel poble; del que els amoïna; de la salut i del temps. Falta poc per a marxar d’aquí i tornar a la vida que passa fora d’aquí. Algunes paraules s’acomiaden de mi. Al matí he segut a la vora
Els rellotges són inútils en alguns moments: quan estem de vacances, quan xalem molt, quan volem que els instants es dilaten fins a l’eternitat. No haver de gestionar el temps és un reducte de llibertat que encara ens queda, de tant en tant. A l’estiu la platja és un espai d’oci irrenunciable per a la
Fer errors no es pot evitar. Qui no estiga disposat a fer-ne tampoc no estarà disposat a perdonar els dels altres. Dels errors, n’escriuria un tractat d’elogi: en traiem grans lliçons de vida. Són una via de coneixement d’un mateix i dels qui ens envolten. Ara bé, també és lloable intentar evitar-los quan els tenim
La memòria és l’esquelet de l’ànima. Si tenim els ossos densos de records, vivim en un present més ben acomodat. En bona part, cadascun de nosaltres som fruit d’una fórmula única que aglutina vivències en càpsules intransferibles. Però els records comuns, com es consoliden? Qui posa les condicions perquè una comunitat faça perviure un mateix
Qui se’n recorda, de la televisió en blanc i negre? Quantes fotografies conservem amb pàl·lids contrastos de grisos? Quin impacte feia veure la realitat en dos colors? Per a un món dual, n’hi havia prou: TV1 i TV2, els bons i els dolents, els homes i les dones, el cel i l’infern. Ara ja no
La precisió té valor en el món d’ara. Les estadístiques, els valors borsaris o els pressupostos es basen en xifres rigorosament calculades. En sentit contrari, ens estem perdent sinònims que carregen detalls finíssims; mirades que descriuen una realitat de contorns exactes. Som a l’hivern. Les nits són llargues i humides. Quan despunta el dia, es
Quan un grup de comensals s’ajunten en una taula no s’admeten els silencis. Aquí es menja parlant. Recorrent a trivialitats, estirant el fil d’acalorats debats o, tot sovint, explorant la cultura culinària dels tertulians. Parlar de menjar menjant és un tòpic. Ahir vam fer el dinar de Nadal amb companys de la faena. Érem a
Saber nadar no s’oblida. Ni l’habilitat d’anar en bicicleta. Ni esborrem els guanys aconseguits en el domini de la lectura ni tampoc en el de la costura. Però les paraules es tornen borroses amb la distància i amb el temps. Les llengües apreses poden acabar desapareixent, fins i tot. Algunes persones han enterrat llengües del
Abunden les persones monotemàtiques. Només parlen de futbol. Els interessa únicament conversar sobre moda i complements. Tot el seu món gira al voltant de la cuina i dels aliments. En definitiva, estan absolutament abocades a un sol centre d’interès. Després hi ha els filòlegs. Som gent que llegim les parets i que sentim totes les converses.
Proliferen les narracions durant les vacances. La gent fa coses diferents i les explica. Hem anat, hem vist, hem trobat, hem descobert… La màquina del temps està en plena ebullició amb la contribució inestimable dels adverbis temporals: ahir, demà, fa una setmana, l’altre dia, d’aquí a tres dies, d’avui en vuit… Fa no res, en
L’excés és una convenció social inestable. On se situa la frontera que separa la correcció de la incorrecció; allò que resulta apropiat del que acaba esdevenint una molèstia? Menjar poc o menjar massa depèn dels gustos de cadascú. Igualment, parlar poc o parlar massa queda supeditat a l’arbitri de la concurrència. Així i tot, ens
Hem creat noms per als noms: ictiònim per a un nom de peix; fitònim per al d’una planta; hidrònim per al d’un riu; zoònim per al d’un animal… El topònim designa el nom propi d’un lloc i l’antropònim el d’una persona, perquè els llocs i les persones que ens envolten marquen la nostra biografia. L’Ebre, posem per cas, ens
Les llengües transmeses oralment tenen una ànima babèlica. Tradicionalment, la nostra era apresa de paraula i a cada racó concret oferia una fesomia una mica singular. I a l’últim, alguns elements de la realitat s’anomenaven de tantes maneres diverses que una tènue boira s’estenia per les valls de la intercomprensió. Ara no tant. Tenim escola