Agafada al vol

Si anem als orígens dels fenòmens avancem en la comprensió de la realitat. El malestar se’ns presenta com un símptoma i no hi ha cura possible sense trobar l’arrel de la dolença. Per això, m’imagino els començaments i els finals trobant-se com dos extrems d’una mateixa corda, que ha dibuixat una circumferència gairebé perfecta.

Vinga canvis! Canvis damunt de canvis. Hem esdevingut camaleons gronxant-se en branquetes fràgils, que just els aguanten el pes i prou. Al meu voltant i dins de mi proliferen les queixes, el descontentament, el plany. No s’acabarà mai, tot això? No m’agrada, tot això. A qui li podria agradar, tot això? No ens veiem les cares senceres o ens parlem a través de pantalles. Tot és perillós; tocar-se, atansar-se massa, ballar, trobar-se en grup, compartir un bolígraf! Tenim prou paraules per a tant de desconcert? Què en farem del malestar que anem acumulant? Cap a qui el dirigirem? Ai, quina por!

Fa uns dies encara compartíem despatx amb la I i ens parlàvem cadascuna des de la nostra taula, amb les mascaretes posades. I d’un rebot, se la trau i em diu: “M’ofego, no puc més!” I li responc que sí, que portar-la tot el sant dia és un marturi. Érem a quatre metres i amb les finestres obertes, però a dos pams l’una de l’altra potser la temptació hauria estat igualment incontrolable. Discretament, em vaig anotar la parauleta que havia dit jo mateixa a la llibreta, per a quan volgués desfogar-me. Que és avui.

La variant de martiri que jo faig anar la trobareu a tots els diccionaris; tant martiri com marturi són bones, per tant. Pel que fa al significat, al DIEC2 ens la defineix com a “turment cruel físic o moral”. Ara bé, m’ha cridat l’atenció comprovar que l’ètim que recull el GDLC el lliga amb el sentit de testimoniatge. És a dir, els nostres marturis d’ara vindrien de les “proves manifestes d’alguna cosa” dels grecs. Ja és això: els mals provenen de la constatació que la realitat és com és, a pesar del que nosaltres voldríem que fos. I ara què? Doncs, ara avant.

No paren de passar coses que no voldríem que passessen. Aquesta setmana hem fet les últimes classes presencials als cursos de català per a adults. Molts grups havien començat de bon començament en la modalitat virtual, però els que havíem tingut el privilegi de trobar-nos durant una mica més d’un mes a l’aula ens hem hagut d’acomiadar. Diuen que provisionalment; ja ho veurem. De moment, estem declinant aquestes paraules per a adaptar-nos a la realitat que se’ns imposa: acceptació, resignació, adaptació. I continuarem avançant entonant paraules noves: superació, consecució. Voldria que la meta final fos la satisfacció, però només hi podem somiar ara com ara. En aquest camí també trobarem experiències bones. Som experts a provocar-les! Però ens costarà una mica més aconseguir-les perquè tenim les energies llimades per l’acumulació de totes les adaptacions que hem hagut d’anar fent durant mesos i mesos.

A l’últim, les cordes dibuixen les formes que els marca la força que les mou. Voldria que entre tots trobéssem la manera de pintar la forma d’un somriure, quan tot això s’acabe. Digueu-me ingènua.

__

Fotografia de candibj a Flickr.