Agafada al vol

Som les paraules que diem

13 de desembre de 2020
0 comentaris

Repàs

A través del ritual de l’eucaristia els cristians reben simbòlicament el cos i la sang de Crist. Déu els alimenta l’ànima. És una idea potser inquietant per als no creients, però en molts altres escenaris profans tenim la convicció que vivències i persones ens alimenten, ens fan créixer, ens donen ales.

Efectivament, les relacions que ens busquem ens adornen la vida. Ahir, per exemple, vam fer una excursió de més de quatre hores amb dos amigues amb qui hem compartit molts camins i moltes hores de vol. El temps és una variable essencial en la construcció dels afectes i dedicar temps a algú ens retorna beneficis múltiples. En el trajecte pel mig del bosc, se’ns encavalcaven els torns de parla. De vegades, encara em sorprèn com podem tindre tantes coses a dir-nos després de tants anys, però continua sent així. Sense treva, s’elevaven al nostre voltant incomptables paraules i relats. Concretament pel que fa al vocabulari, en les nostres interaccions hi acaben apareixent una hora o una altra elements llampants. Gens imprevisible en els debats entre tres parlants de tres dialectes diferents: empordanès, penedesenc i tortosí.

Mentre ens endinsàvem pel bosc hivernal i trescàvem per damunt dels còdols d’una riera seca, anàvem desplegant historietes pròpies o de personatges coneguts. La L. i jo sempre acabem fent referència als nostres pares, que es diuen igual i que tenen, a més, una idiosincràsia comuna: una passió malaltissa per l’estalvi. De son pare parlava ella quan ens va explicar que en algun moment de la vida només feia un repàs i prou. Que bo! —la vaig tallar de seguida. Ho dieu com en francès! —vaig afegir. Em va perdonar la interrupció perquè, de fet, li va fer gràcia prendre consciència d’aquesta peculiaritat lèxica, que li havia passat inadvertida. I vam continuar desplegant una conversa i una altra, compassant-les amb les gambades que ens feien avançar sempre endavant.

M’imagino que teniu curiositat per saber si aquest gal·licisme és una forma admesa per la norma i, en efecte, la podreu trobar al DIEC2, com a sinònima d’àpat. No cal dir que també la recull el DCVB, amb l’anotació de l’àmbit on és pròpia: Andorra i Empordà. S’entén que aquesta forma ha penetrat en aquestes zones per pura proximitat geogràfica. I probablement la recull el diccionari normatiu perquè ha estat emprada literàriament per autors reconeguts com ara Caterina Albert i Paradís, àlies Víctor Català, cosa que sempre ha facilitat l’acollida d’un dialectalisme en el diccionari normatiu. Un dels exemples que llegim en l’entrada d’aquest mot al DCVB és d’ella i en tenim un altre al CTILC¹:

Va aixecar-se de taula, pagà el repàs a l’hostaler, tragué el morralet al matxo, l’abeurà, i, ànsia, torne-m’hi! carretera amunt, de clatell al sol i amb les anques encastades al revers de la taula, com suara.

Ens hem alimentat, doncs. De paraules i de passejos. En definitiva, d’afectes. Espero que us aprofite la lectura, també.

¹ Corpus textual informatitzat de la llengua catalana. IEC.

Fotografia pròpia.

Rabior
22.07.2014 | 6.37
Fardatxo
05.03.2014 | 5.41
Envenzió
30.06.2014 | 8.05

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.