Agafada al vol

Som les paraules que diem

27 de març de 2021
0 comentaris

Xuruvia

Transcendir forma part del somni humà. Saber segur que la mort ens arribarà ha activat des del moment més incipient de la humanitat el mecanisme per a acceptar-ho amb conformitat i per a no desesperar-se, a més, davant de la total incertesa sobre el moment en què el final trucarà a la porta.

Avui hem tornat al poble, després de tres mesos. Pel viatge ma filla i jo hem mantingut una de les converses nostres que recordaré sempre. Ella conduïa i jo li llegia un poema que he escrit a ma iaia. I m’ha parlat de Lacan. M’ha explicat que aquest psicoanalista francès distingia entre tres elements essencials: lo simbòlic (paraules), lo imaginari (imatges mentals) i lo real (realitat complexa). Lo imaginari i lo simbòlic fan d’escut davant de lo real, identificat en part amb la idea de la mort. Amb simplicitat perquè em fossen accessibles els postulats lacanians, ho ha reformulat així: el cos és real, però el subjecte [= significant] va més enllaç del cos i la referència que guarda cadascú del subjecte [=el significat] és estrictament individual i intransferible.

Tot això venia a tomb del poema que li he llegit. Li ha semblat que era una manera pertinent d’explicar que, malgrat que el cos de ma iaia ja fa quinze anys que no hi és, el seu subjecte encara continua evocat per les persones que la vam estimar; cadascú a la seua manera, amb un significat personal que es fonamenta en el vincle concret que hi teníem. Tu la fas viure sovint—em diu. I d’aquí hem passat a parlar de la idea d’immortalitat. I —ja que hi érem— a admetre que una persona existeix més enllà de la seua pròpia consciència gràcies al lloc que ocupa en el pensament dels altres. Ens hem passat la sortida de l’autopista de llarg i hem fet més quilòmetres del compte, però ha estat formidable.

Si una paraula em lliga l’evocació de ma iaia i el debat filosòfic que hem tingut amb ma filla és xuruvia. Aquest era un dels elements sempre presents en les olles de caldo de la cuina de casa i, justament, no fa gaire la jove i el seu xicot van debatre sobre la validesa d’aquesta variant tortosina tan peculiar i me’n van demanar parer. De fet, xuruvia ve de lluny, de l’àrab jiriwiya, ‘pastenaga’, o d’origen incert segons Coromines, tal com ens explica el DCVB. I potser perquè ve de tan lluny ha pres formes diverses en els parlars de la nostra llengua. El mateix DCVB en fa la transcripció fonètica d’unes quantes: ʧiɾiβía (valencià); ʃəɾəβíə (oriental); ʧeɾeβía (Xàtiva, Gandia); ʃəɾβíə (Garrotxa); ʃəɾovíə (mallorquí); ʧuɾuβíə (Tarragona); ʧuɾuβía (Tortosa). En aquest diccionari, també té entrada pròpia però no en el diccionari normatiu, com era d’esperar. La forma estàndard és xirivia. En tot cas, per a fer un bon caldo continuarem posant-hi xuruvia a casa nostra.

Si una cosa m’agrada de posar ingredients dispars en els escrits d’aquest blog és comprovar que les parts díscoles acaben formant part d’un tot compacte. No fem textos immortals, és clar, però ens serveixen per a allargar l’ombra dels nostres records més enllà de la posta de sol del dia en què han nascut.

Imatge de Jameson Fink

Fou
01.07.2013 | 10.05
Cadup
19.12.2014 | 7.20
Nesprons
17.05.2013 | 10.56

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.