Agafada al vol

Hi ha camins en línia recta i camins en ziga-zaga. A peu o a cavall d’un vehicle, no sempre encertem un trajecte sense revolts per a arribar on volem. I malgrat que fent marrades perdem més temps, recorrent més tros tenim més oportunitats de descobrir el que no esperem. Perdre’s té premi, de vegades.

Últimament, vaig canviant d’itinerari en els passejos llargs i freqüents que ajuden a dissipar una mica tota aquesta boira que tenim a dins. La companyia sempre és magnífica però també va canviant. Aquesta setmana la Quima i jo ens vam extraviar en una excursió que no havíem explorat mai abans. Vam sortir a les quatre de la tarda sense rumb prefixat i vam tornar quan ja fosquejava de fort. En el tram final, vam haver de tornar enrere perquè de cop i volta no sabíem ben bé on aniríem a parar. Desfent els nostres passos ens vam trobar de cara amb una construcció de pedra seca al costat del ribàs d’una vinya, que ens havia passat desapercebuda quan havíem tirat avall. La Quima hi va donar valor: “Mira, si no haguéssim tornat enrere, no l’hauríem vista! D’això, se’n diu una mulassa”.  I em va encarregar que ho investigués i que en fes una de les meues historietes. I vet aquí.

Primer de tot, busco mulassa al DIEC2. En una de les accepcions ens diu que es tracta d’una “cintra de fusta emprada pels paletes per a construir revoltons”. Aquesta definició em sembla que pot tindre algun lligam amb la denominació d’aquesta construcció per la forma arrodonida que comparteixen aquests dos elements. A més, faig una ullada al DCVB i hi especifica que mulassa com a motle de fusta s’usa justament al Penedès. Em reforça aquesta idea l’anotació que llegeixo en una font¹ que m’ha arribat per un amic entès en el tema: “Les barraques de pedra seca (a Vilanova i la Geltrú s’anomenen mulasses) tenen la finalitat de ser un refugi temporal del pagès o de guardar estris i eines del seu treball. Segons l’historiador Vicenç Carbonell, el motlle de fusta que probablement empraven per aconseguir el sostre corbat de les mulasses és la clau de volta per entendre l’aplicació del nom mulassa a les barraques de pedra”. Aquest mateix estudi ens diu que aquesta edificació també es coneix en territori penedesenc com a barraca de vinya. Sembla que ja ho tenim! Però dic: “Va, fes una cerca més per Internet!” I què em trobo? Doncs, una fitxa preciosa del Lèxic del parlar del Penedès² dedicat al nom d’aquesta petita obra d’enginyeria rural.

Segons aquesta font, la forma molassa —que sona [mu’lasə] en aquesta zona— tindria tres accepcions: 1. Pedra idònia per a les construccions de pedra seca.  2. agric. topon. local. A Vilanova, barraca de pedra seca. 3. Motlle de fusta per a la construcció de revoltons. Per tant, a partir de les perquisicions de l’Institut d’Estudis Penedesencs (IEP), l’accepció quarta de l’entrada mulassa del DIEC2 [referida al motlle de fusta per a fer revoltons] estaria mal escrita. En tot cas, sembla que l’ortografia correcta per a designar la barraca ha de ser, efectivament, molassa. Ens ho referma el fet que al TERMCAT trobem documentada la forma molassa en enginyeria forestal, amb les equivalències en les llengües següents: (es) molasa, (fr) molasse, (en) molasse. Segons els diccionaris de la RAE, Petit Robert i Collins, aquestes formes es refereixen en totes aquestes llengües a un tipus de pedra. A més, pel que fa a l’origen, coincideixen a dir que ve del francès, que l’hauria heretat del llatí mollis, suau.

En tot cas, molassa no apareix al DIEC2, a pesar que la trobem documentada al TERMCAT i també al DCVB i al DNV. Potser es tracta d’un error. Potser hauríem de tindre dos entrades diferents al diccionari normatiu: una per a mulassa amb les actuals tres accepcions primeres [Ninot figurant una bèstia…/ Guarniment de fusta cobert de roba negra…/ Escalfeta de llit…], i una altra per a la forma molassa [amb els tres significats que apunta l’IEP]; d’altra banda, seguint el que fan llengües veïnes.

Si heu arribat fins al final d’aquest camí, haureu vist que hem estat zigzaguejant. Que hem trobat petits tresors que no esperàvem. I que hem acomplert el desig de la meua estimada acompanyant. Tant de bo tot anés sempre tan bé!

—

¹ Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Vilanova i la Geltrú. Fitxes paisatgístiques. Les construccions de pedra seca, pàgina 2.

² Lèxic del parlar del Penedès, Institut d’Estudis Penedesencs.

Fotografia de la Quima