Agafada al vol

Som les paraules que diem

17 de gener de 2021
2 comentaris

Esgarronar

Allà on van els teus pensaments, van els teus passos. Fa uns anys em vaig estampar una samarreta lila amb aquesta frase en blanc. Encara la tinc. Era per a un viatge amb amigues al País Basc. L’havia descobert poc abans de la nostra escapada en l’etiqueta d’una samarreta de la marca Ternua que li havia comprat a mon fill. Non gogoa han zangoa.  És un proverbi basc, de fet. Em va agradar tant que encara la recordo de tant en tant.

Aquest cap de setmana hem caminat molt. Dissabte i diumenge hem fet excursions llargues, entremig de les vinyes podades d’hivern i per camins de bosc. Hem arribat a la platja. Un dia hem sigut quatre i l’altre, tres. Ens anem canviant els torns de conversa durant el trajecte i sempre aprenem coses, de nosaltres i de la vida. Intercanviem paraules perquè les paraules són les pedres que fan paret. I ens sorprenem entre nosaltres. Per què caminaríem en grup, si no? En una pujada pronunciada m’he atansat massa a la companya de davant i li he dit: “Vigila, que t’esgarronaré“. I ella s’ha tombat i m’ha mirat amb els ulls més oberts que mai, per damunt de la mascareta.

El verb esgarronar és un derivat d’un nom: garró, que en tortosí i en valencià significa “part inferior i posterior de la cama, on esta s’articula amb el taló”, segons la definició del DNV. També tenim altres maneres de referir-nos a aquesta acció. Segurament tots estem familiaritzats amb la variant estàndard, que és estalonar, però destalonar i esgarronar també estan recollides tant al DIEC2 com al DNV. En la mateixa conversa la meua amiga d’origen empordanès hi ha afegit una mica més de sucre: “Tu saps què és la clavia?”, em diu. I no, no ho sabia. M’ho ha desvelat ella: és l’os del turmell. I m’ho he cregut. Però la cosa és una mica enrevessada. Resulta que, segons el DIEC2 turmell té molts sinònims: garró, torterol, clavillar i clavilla. Ara bé, d’entrada, no m’apareixia la forma clavia per cap banda. De totes maneres, ja veia d’on sortia aquesta forma: la pronúncia ieista podia explicar perfectament aquesta reducció. I, efectivament, a l’entrada de clavilla del DCVB ens diu que aquesta paraula és equivalent a turmell a Girona i l’Empordà i, a més, en l’apartat de la transcripció fonètica recull la pronunciació [kləvíə] com a pròpia de les Illes Balears. Ja la tenim, doncs.

M’arriscaré a cansar-vos, va! Vull afegir un altre comentari que emparenta el garró ebrenc i la clavia empordanesa. Aquestes dos formes prenen en els dialectes respectius un sentit més concret que el que els atorguen els diccionaris generals. De fet, la meua amiga i jo ens fem mal al turmell si entortillem. I, alhora, tenim una etiqueta precisa per a referir-nos a una part molt específica d’aquesta part del cos: a la part del darrere del peu just damunt del taló, en el cas del garró; i a l’ós interior que sobresurt del turmell, en el cas de la clavia. Potser es tracta de dos exemples d’especialització semàntica i no té més misteri, la cosa. Tot i així, em pregunto si aquestes parts concretes tenen altres noms en altres dialectes. Digueu-nos-ho, si en teniu.

Bé, aquí s’acaba el trajecte. Els peus són l’extrem del cos que ens fa tocar en terra. Els passos ens porten allà on volem. I a través de les paraules arribem allà on potser mai no arribarem de cap altra manera. Per exemple, al vostre pensament. Gràcies per la lectura.

Vegeu l’entrada de turmell a la Viquipèdia.

Vegeu Ieisme al web Els sons del català, Universitat de Barcelona.

Fotografia de Kati Hoehl a Unsplash

 

 

 

 

Baluerna
24.11.2013 | 7.50
Botana
13.03.2015 | 6.15
Llacor
14.10.2015 | 11.58

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.