Dies enrere, tot repassant aquesta entrevista que Sílvia Còppulo va fer a Lluís Llach en el programa ‘El divan’ de TV3 em va cridar l’atenció la manera com el cantant evocava el seu concert del 6 de juliol de 1985 al camp del Barça (aquell de l’errada de Laura Almerich quan tocava el solo de ‘Laura’).
Enguany farem una Totxana de Quinze d’Agost ben monteverdiana. Començarem amb un enllaç a la Viquipèdia (aquest) per saber coses d’aquest gran músic i tot seguit sentirem una petita –‘Sì dolce è il tormento’– interpretada per la soprano Montserrat Figueras amb la Capella Reial de Catalunya dirigida per Jordi Savall: Tot seguit la versió, ben diferent però igualment
Gràcies a Vilaweb em vaig assabentar (vegeu aquí) que la setmana passada Joan Marí i Victorí Planells, els dos membres d’UC, el mític grup eivissenc de música tradicional, feien el seu recital de comiat després de quasi mig segle des que varen començar a cantar en format de trio. Un trio format pels dos membres
Si no em falla la memòria, pels volts de Sant Jordi de 1969 -ara ha fet, doncs, cinquanta anys- vàrem començar a sentir per la ràdio el primer disc d’un trio de xicots residents a Canet de Mar que després de diversos intents amb altres denominacions van optar pel nom artístic que els va portar
Fa una pila d’anys que conec l’Àlex Eslava. No exagero: parlo del període 1982-1985, quan jo feia a Ràdio Obrera un programa setmanal de música que es deia “Els meus discos” (vegeu aquí). Gairebé quaranta anys, doncs. Aleshores ell es dedicava a fer de representant -és a dir, promotor, distribuïdor, venedor, propagandista, etc- de Discos Blau, el segell
En l’atapeït calendari de Dies Internacionals, Universals o Mundials d’Alguna Cosa que tenim al llarg de l’any avui li arriba el torn a la música. Pel que sembla es tracta d’un invent del ministre francès de Cultura Jack Lang que el 1982 es va empescar que fóra bo d’instaurar un dia en el qual, sota el
Què gran que s’ha de ser perquè t’incrustis de manera inesborrable en el record de tot un país gràcies a uns acords desguitarrats i a unes llàgrimes de pura emoció davant d’un Camp Nou ple a vessar. Què gran que has estat, Laura Almerich! ———————————————————————————————— L’any 1997 Lluís Llach va escriure una altra cançó
Ara fa un any, en el transcurs d’un viatge que vaig fer al Valle de Baztán, se’m va acudir d’obrir una sèrie d’apunts dedicats al que vaig denominar ‘les cançons llargues’. És a dir, peces musicals que complissin, bàsicament, dos requisits: que superessin els sis o set minuts d’extensió i que s’haguessin publicat durant les
(La sèrie comença aquí) La cançó llarga d’aquest setmana té una llarga història: va ser escrita pel gran Serge Gainsbourg (vegeu aquí) i publicada el 1969 en un format que no arribava als dos minuts i mig de durada. El seu títol és “Elisa” i és una balada en la qual un home de quaranta anys
(La sèrie comença aquí) Avui us faré una micona de trampa perquè en aquesta secció dels dissabtes que habitualment dedico a parlar de cançons llargues i històriques que, com a mínim, superen els sis minuts avui us parlaré d’uns mestres que dubto que mai superessin els quatre minuts en alguna cançó: The Kinks (vegeu aquí).
Amb una mica de retard llegeixo el recordatori (vegeu-lo aquí) que Guillem Vidal, periodista d’El Punt Avui, fa de la visita que el cantant americà de folk Pete Seeger va fer a Barcelona l’any 1971 i em venen al cap un munt de records d’aquells dies. (*) Uns dies marcats pel meu servei militar –la inefable
Tal com explicava fa tot just dos dies (aquí), la dèria de col·leccionar, classificar i conservar em ve de lluny i, evidentment, m’agradaria que la cadena no es trenqués quan jo ja no hi sigui. És un desig raonable que, tanmateix, conté elements d’incertesa. D’alta incertesa, m’atreviria a dir. La complicitat entre pares i fills,
(La sèrie comença aquí) Després de la cançó llarga de la setmana passada (aquesta), amb Simon & Garfunkel com a protagonistes, continuo en el món del folk americà de final dels seixanta amb una figura senyera: Joan Baez (vegeu aquí què en diu la Viquipèdia). El meu interès per aquesta cantant –interès que en alguna època
(La sèrie comença aquí) Per a molta gent de la meva generació aquesta cançó inclosa en el tercer disc del mític duet Simon & Garfunkel (vegeu aquí) està íntimament lligada a una pel·lícula estrenada als USA el 1967: “The Graduate”, de Mike Nichols (vegeu aquí). Com no podia ser altrament, en aquestes Totxanes he escrit
(La sèrie comença aquí) Segurament algú s’escandalitzarà (amb una certa raó, val a dir) de veure un monument poètic de quasi una hora i mitja d’extensió com el “Coral romput”, de Vicent Andrés Estellés, reduït a la categoria de “cançó llarga”. Ho entenc, però el nom de la secció diu el que diu i, d’altra