de l'Horta estant

La manera com el president del govern espanyol ha
encarat la crisi dels sobres ha posat clarament de manifest la brutal
incompetència de la casta que ens governa. Ja entenc que no és un tema fàcil
d’abordar, en qualsevol cas, però crec que, des del punt de vista de la
comunicació, és molt difícil fer-ho pitjor de com ho ha perpetrat el Sr Rajoy.
Dubtar, farfullar, embarbussar-se, quequejar, fer l’ullet (en el pitjor
moment), llançar el bolígraf… És possible mostrar públicament menys
sinceritat i més discapacitat comunicativa?

I això, per part d’un individu que deu comptar
-pel cap baix- amb més d’un centenar d’assessors (segur que alguns d’ells, fins
i tot tenen el graduat escolar). Com és possible, doncs, que ho faça tan
malament com si li ho hagueren encomanat a algú sense cap experiència en
aparicions públiques o en explicar mentides?

Crec que la resposta està en el tipus de partits
que emergeixen del sistema espanyol. Tant la llei de partits com la llei
electorat han tingut l’efecte de generar uns partits sobredotats, convertits en
oficines de col·locació, i d’una verticalitat insuportable. Uns partits en què,
per tal de progressar, cal ocultar qualsevol mena d’esperit crític, aprendre a
alinear-se amb les opcions guanyadores, i a no mostrar-se –en cap sentit- com
una possible amenaça per als qui manen en cada moment. És a dir, uns partits en
què la manera de progressar és ser (o començar semblant-ho per acabar sent-ho)
profundament mediocre.

No calen més proves que repassar els perfils dels
governants que han ocupat la Moncloa els darrers anys, però una repassada per
les cúpules dels dos partits del nacionalisme espanyol ho mostra amb una
claredat particularment cruel. Els partits espanyols són maquinàries de
selecció inversa; estructures nefastes que garanteixen que el talent no puga
passar de les capes més baixes de l’accés al poder, mentre que les més properes
als centres de decisió queden en mans d’individus tristament grisos, mancats de
qualsevol mena de talent, que han arribat on són gràcies a una radical carència
d’escrúpols i un menyspreu salvatge de qualsevol mostra d’ètica.

L’efecte ‘llistó baix’, que estableix que un
individu mediocre tendeix a rodejar-se de gent que és –o ho sembla- encara més
mediocre que ell mateix, s’encarrega d’acabar d’arrodonir la perversitat
estructural. En comptes d’assessors especialitzats en diversos àmbits
(economia, comunicació, xarxes socials…) es rodegen d’aduladors diversos que
no tenen res més a aportar que la suavitat de les seues llengües obsequioses.

És per això que quan apareix una emergència, no hi ha ningú capaç de fer una aportació significativa. En tots
els llocs clau no hi ha més que inútils que hi han arribat a base de llepar les
mans (com a mínim) dels qui tenien per damunt. L’estructura és profundament
inoperant. Tant, que no té capacitat de reacció ni tan sols quan és
imprescindible per a la seua pròpia supervivència.

Estructuralment, el sistema espanyol de partits
és una perfecta nul·litat, una oda a la incompetència suprema, una exaltació de
la imbecil·litat. I amb aquesta matèria primera és impossible construir res que
pague la pena de mantenir. Crec que la corrupció podria reduir-se dràsticament
amb la simple -però efectiva- aplicació sistemàtica del codi penal vigent.
Tanmateix, el mal estructural de l’estat que patim no és només el seu grau de
corruptibilitat sinó la mediocritat desmesurada que exhibeixen -sense ni tan sols avergonyir-se’n- els qui manen..

Crec que qualsevol reforma,
si pretén de veritat modificar aspectes essencials de l’actual statu quo
que està massacrant la societat, ha de tenir com a prioritat essencial la de crear un
sistema de partits capaç de seleccionar qualitats positives, en comptes de
potenciar l’estèril mediocritat que ens veiem obligats a patir ara mateix. És
descoratjador pensar que qui haurà d’impulsar aquest canvi són els m mateixos mediocres
lamentables que ara com ara ocupen la immensa majoria de les esferes de poder que
existeixen.

La Declaració de Sobirania recentment aprovada pel Parlament de Catalunya és un dels pocs exemples de democràcia autèntica que s’han vist en les darreres dècades. Amb la democràcia passa sovint com amb la ciència, que s’ha d’esforçar per establir de manera inequívoca coses que -en realitat- són una obvietat. En tots dos casos, el de la democràcia i el de la ciència, és fonamental i imprescindible que ho facen així. 

Declarar que el poble de Catalunya és sobirà per a decidir sobre el seu futur hauria de ser una obvietat. Tots els pobles ho són. No ho és tant en el context d’acceptació generalitzada del supremacisme espanyol en què hem viscut els darrers tres segles. És en aquest marc, que una expressió com “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà” pot resultar poc menys que revolucionària. 

Supremacisme significa, precisament, assumir que uns pobles tenen uns drets (més aviat, privilegis) que uns altres no han de compartir. Després de la mort de Franco, l’obsessió supremacista del dictador es va reescriure en forma d’una constitució amanyada sota l’amenaça militar, i destinada a consagrar el franquisme pel mitjà de dotar-lo d’una tènue pàtina electoral. El document, ferotgement atacat per la mateixa dreta que ara l’ensalça, ha acabat convertint-se -per als continuistes- en una mena de llibre sagrat, que hauria de ser referència última de tot.

El supremacisme espanyol no pot acceptar la sobirania de Catalunya perquè considera que els seus drets      -els dels espanyols- són superiors als d’uns altres -els catalans- per dret de conquesta. Els mateixos espanyols que són radicalment independentistes (no volen que el seu país siga governat per un altre), neguen el dret a la independència a un altre poble, senzillament perquè el consideren inferior i -per tant- no mereixedor dels mateixos drets.

Particularment imbècils són els arguments que fan referència a la necessitat d’obeir la legalitat vigent. Segons les lluminàries que s’omplen la boca amb aquestes expressions, es veu que els Estats Units d’Amèrica del Nord haurien de ser encara una colònia britànica. Com colònies espanyoles haurien de ser Holanda, Bèlgica i la major part dels estats del continent americà. I les dónes no haurien de poder votar, i l’apartheid sud-africà hauria de continuar plenament vigent. En tots aquests casos, i en molts i molts més, s’ha capgirat una situació injusta, o senzillament no desitjada per la majoria, pel mitjà d’ignorar, desobeir o atacar frontalment les corresponents legalitats vigents. La legalitat no pot estar per damunt de la democràcia. És justament al contrari. És la democràcia, la voluntat del poble, la que ha d’establir la legalitat.  

De fet, si consultem el diccionari, ens trobarem que ‘democràcia’ és -precisament- “Govern en què el poble exerceix la sobirania”. S tot el que tenen per a oposar a això és l’argument que uns pobles (el seu) sí, i uns altres (el nostre) no, ja no caldrà que tornem al diccionari a cercar el mot ‘supremacisme’ (que -per cert- no hi figura). 

El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha dictat sentència contra les ínfules faraòniques del políticament difunt Francisco Camps. Els tribunals han de tenir, per a l’expresident, una mena de qualitat agredolça. D’una banda, en declarar-lo ‘no culpable’ el van salvar d’un calvari més gran; de l’altra, i amb les successives sentències en favor d’ACPV, deslegitimen obertament el que va ser un dels eixos centrals de la seua política: l’atac sistemàtic a tota manifestació cultural que no estiguera profundament acastellanada.

Des d’un punt de vista psicològic (potser seria millor dir-ne psicopatològic) hom podria pensar que el Sr. Camps reuneix totes les característiques de l’autoodi, que Gordon Allport definia com “el sentiment de vergonya que pot tenir algú per posseir les qualitats que menysprea en el propi grup, ja siguen aquestes qualitats reals o imaginàries”.

Com a bon dirigent del seu partit, el Sr. Camps té un cognom ben valencià, que ha heretat dels seus avantpassats, i un nom ben castellà, que en cap moment ha volgut valencianitzar, fent així una clara declaració de submisa vocació castellanista. En perfecta sintonia amb això, mentre que el seu castellà és ben correcte, quan -en comptades ocasions- s’expressa en valencià, ho fa en un registre vulgar, incult, més propi d’una persona analfabeta o no il·lustrada, que no de tot un doctor en dret. I ho fa amb una fonètica pobra, de ressonància forastera, com la que correspon a algú que usa ben poc eixa llengua, i mai per a res que li importe.

Des d’aquestes premisses, no resulta difícil entendre quin servei cognitiu li podia fer una dèria persecutòria com la que ha exhibit. Contra Acció Cultural, sí, però -en realitat- contra tot allò que per a ell representa. Contra la voluntat de consolidar una cultura valenciana autèntica, no sucursalista i digna. És això, la dignitat, el que Camps i els seus no poden suportar. Havent-se rendit des de fa generacions al vassallatge; tenint com tenen els genolls nafrats de tant d’ajupir-se a llepar les sabates de l’amo de torn amb seu a Madrid, la mera idea d’una cultura valenciana independent de la castellana els resulta radicalment insuportable.

La perspectiva de guanyar vots a base de contentar la clientela més energumènica, tot assenyalant un odiós enemic intern, li proporcionà la coartada tàctica que necessitava, però el fons de la qüestió era més profund. Es tracatava de la mateixa obsessió que fa que no toleren ni la més mínima expressió en valencià que no vaja acompanyada de la corresponent traducció castellana. No importa que siga perfectament innecessari. Té igual que les paraules siguen tan semblants que ni tan sols un ximpanzé necessitaria la traducció. La qüestió no és eixa, sinó deixar ben clar que l’única expressió cultural valenciana que toleraran haurà de ser pregonament subsidiària i subordinada a l’espanyol; una mena d’apèndix residual i perfectament inútil de l’estil de “Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà” o “Visca la Mare de Déu”.

És per això -també- que els fa nosa TV3. Pel mateix motiu que els molesta que diguem País de la nostra terra,  que parlem, que escrivim, que cantem o que pensem en valencià. Es veu que la cosa és realment tan patològica, tan destrellatada i absurda, que ni tan sols els seus tribunals, els tribunals espanyols, no han pogut donar-los la raó. En comptes d’això, els han fotut una bona galtada. Una galtada que -a falta d’una autèntica reparació- ressona gloriosament en les nostres oïdes.

Generalment tendim a pensar en la corrupció en termes ètics, com un fenomen
d’injustícia social, en la mesura en què es proporcionen recursos a unes
persones (“amiguitos del alma“) en detriment
d’unes altres (les que no combreguen amb les pràctiques del partit en el
poder), fins i tot quan aquestes últimes els mereixen molt més. 

També hi ha, però,
un altre punt de vista, des del qual cal analitzar la corrupció política,
particularment quan és una pràctica tan prevalent com ho és al País Valencià (i
ja sé que no en tenim l’exclusiva). Es tracta del punt de vista de
l’eficiència, que és especialment rellevant quan es tracta d’eixir d’una
situació de crisi econòmica (acceptem -de moment- aquesta denominació oficial
de la gran estafa que ha fet els rics molt més rics, i els altres molt més
pobres).

En les
administracions públiques profundament corrompudes -com la valenciana- els
càrrecs i llocs de decisió, no s’atorguen en funció de las capacitats i mèrits
de les persones, sinó de la seua vinculació als individus en el poder, als
quals es recompensa per favors que han fet, o bé per favors que hauran de fer,
en el futur, a qui els ha nomenat. Això fa que l’objectiu de la persona
nomenada no tinga res a vore amb la gestió eficaç del sector que li correspon,
sinó amb la retribució del favor al seu benefactor. 

Els favors es
retribueixen estalviant problemes al teu superior
jeràrquic, cosa que -sovint- significa ocultar-li l’existència dels problemes,
pel procediment de fer recaure les conseqüències negatives sobre l’organització
en conjunt, i sobre els subordinats en particular. Òbviament, l’estratègia no
es pot mantenir eternament, i arriba un moment en què tot peta. I què? Potser,
en aquell moment, el benefactor i el beneficiat (el col·locat, n’hauria dit el
meu avi) ja han passat a un altre lloc, segurament de més categoria, com
 a recompensa a la seua fidelitat, que és l’única qualitat que es pren en
consideració a l’hora de nomenar càrrecs. 

Això, evidentment,
converteix l’administració pública en una maquinària rovellada, defectuosa i de
difícil reactivació, fins i tot quan reactivar-la, seria beneficiós per
als mateixos corruptes, ja que els podria permetre de maquillar una miqueta els
resultats desastrosos de la seua gestió. 

El nepotisme (que
ve de la paraula llatina per a ‘nebot’) és molt comú en l’espècie humana, i el
podem trobar en totes les cultures. De fet, podem dir sense enrojolar-nos, que
forma part de la naturalesa humana actuar en benefici d’aquells amb qui
compartim càrrega genètica i -per extensió- dels qui ens són afins. 

Les
societats democràtiques, però, se suposa que han d’establir límits normatius a aquesta
pràctica. En tota societat és normal que qui està en el poder, si ha de designar
algú per a un càrrec en què són importants els coneixements de -posem per cas-
economia, seleccione, d’entre els millors economistes del país, aquell que li
és més pròxim. En el cas del País Valencià, senzillament s’ha obviat la primera
condició: quan han d’elegir algú per a un càrrec, trien el més amic, amb
independència de si té o no la menor idea d’economia. 

I això, a banda de
ser immoral i injust, és sobretot absolutament ineficient, i impossibilita la
producció efectiva dels canvis que són imprescindibles per a
reactivar econòmicament un sistema que ha tocat fons, perquè, com es diu popularment,
no hi ha pa per a tants xoriços. 

Durant l’última setmana, molta gent hem fet bromes sobre la capacitat matemàtica d’alguns dirigents del PP, del mateix partit, i de molts mitjans afins al règim. Allò que es coneix com la caverna espanyolista, en general, s’ha dedicat a encapçalar portades de diaris amb títols que suggerien que l’independentisme havia resultat derrotat a les eleccions catalanes. 

És evident que uns comptes que podria fer qualsevol escolar d’ensenyament primari deixen ben clar que hi ha una aclaparadora majoria d’escons de caràcter sobiranista (87 front a 48), al Parlament català sorgit de les eleccions del 25N. I tanmateix, els partits espanyolistes han fet un clar exercici de traure pit, que pot interpretar-se -com a mínim- d’acord amb dos hipòtesis diferents. 

La primera -de caràcter psicopatològic- és que -efectivament- s’han begut l’enteniment. Que alguna mena de col·lapse neuronal d’ampli abast ha atacat, a la manera d’una epidèmia, els cervells de quantitats considerables d’espanyolistes radicals. La patologia hauria afectat tant les estructures més involucrades amb la percepció i interpretació de l’entorn (capacitat de diferenciar molts/pocs; majoria/minoria…), com l’expressió de les emocions (triomf, orgull, vergonya), o la simple capacitat de càlcul (sumar i restar, fonamentalment, ja que la capacitat de dividir la mantenen intacta). 

La segona hipòtesi és, en canvi, de caràcter estratègic. Es basaria en acceptar que les capacitats intel·lectuals dels espanyolistes continuen intactes. Així, la seua conducta haurà de ser interpretada en una altra clau. A diferència del PSOE, el PP no basa els seus triomfs electorals a Espanya, en grans resultats a Catalunya. Probablement això explica que la senyora Camacho haja optat, en tot moment, per abraçar la caspa rància de l’espanyolisme tradicional (fins i tot l’espavilat Rivera ha fet mans i mànigues per distanciar-se’n, per bé que això és -probablement- una missió impossible), probablement amb la vista posada, no sols en els comicis catalans, sinó en la batalla electoral a Espanya.

Per contra, el PSOE (especialment la sucursal a Catalunya) ha fet un exercici de funambulisme, en ressuscitar la peregrina idea d’un federalisme que ni ells mateixos no es poden creure, perquè ells sí que necessiten uns resultats bons a Catalunya per arribar de nou a ocupar la Moncloa, i -per tant- no es poden permetre el luxe d’abandonar completament un cert ‘catalanisme’ per tebi i irreal que siga.

Així doncs, les explicacions delirants de la caverna no s’haurien d’entendre com a deliris psicòtics, per molt que la brutal desconnexió amb la realitat que reflecteixen ho puga suggerir. Es tractaria més bé d’una conducta perfectament instrumental, orientada a guanyar adhesions en Espanya, per tal de contrarestar la inevitable davallada de la popularitat a què els aboca que la política econòmica suïcida i genuflexa amb el poder financer, que porten a terme el senyor Rajoy i els seus sequaços.

És de manual que trobar un enemic exterior i vendre la idea que l’estem derrotant, és una tàctica que -per absurda que puga semblar vista des de fora (mireu la premsa internacional si voleu saber com es poden interpretar els resultats electorals)- pot arribar proporcionar un rèdits no gens descartables. La paradoxa implícita en el fet que usen Catalunya com a ‘enemic exterior’ al mateix temps que proclamen que és una part indestriable de la seua nació, i que -a més a més- l’estimen profundament, potser sí que caldrà abordar-la des de l’àmbit de la psicopatologia.

Els establiments d’El Corte Inglés mai no han estat -si més no al País Valencià- un exemple de bones pràctiques lingüístiques. Dic això -malgrat que personalment he estat atés amb molta freqüència en valencià, quan hi he anat- pel tractament que dispensen a l’idioma propi del territori on tenen instal·lats alguns dels seus establiments. A les sucursals d’Alacant o València, les obres literàries en valencià es troben en una prestatgeria retolada “Idioma autonómico” o bé “Otras lenguas”.

Personalment, ho considere un insult. “Otras lenguas” podrien ser l’anglés o el francés (malgrat la seua importància quantitativa), el suomi o el romanés, però en cap cas, la nostra, la de molts dels clients que hi comprem, i la que la legalitat vigent (estatut d’autonomia) reconéix com a oficial i pròpia dels valencians. I “Idioma autonómico” és un nom absurd i ridiculitzador, que pretén reduir -falsament- l’àmbit d’ús d’un idioma, a una entitat de caràcter administratiu, com és una comunitat autònoma.

Entenc perfectament que una empresa amb una orientació tan comercial i centrada en el client com aquesta, només adopta segons quines mesures si considera que li resulten favorables. Deu ser, per tant, que la direcció d’El Corte Inglés considera que insultar-nos li resulta rendible i afavoreix els seus interessos comercials, i que tractar-nos com a estrangers, estant a casa nostra, és una bona política comercial.  

Potser tenen raó, i els valencians (dels dos sexes, eh?) som criatures estúpides i mancades de la mínima dignitat que cal per a dir a qui t’insulta que no li aportaràs ni un euro més. No sé si és així, si la direcció d’aquesta empresa tan madrilenya té raó i als valencians no ens fa res que ens insulten, ens pixen damunt i continuen fent negoci amb nosaltres. Sé -en qualsevol cas- que no és així per a mi. Que a mi no m’agrada que m’insulten. Que no em dóna la gana que classifiquen el meu idioma com si fos una cosa exòtica, de reserva indígena, que ni tan sols mereix un nom propi.

És per això que he destruït la meua targeta de l’esmentat establiment, que no hi tornaré fins que no rectifiquen l’insult, i que faré campanya entre amics, coneguts i saludats, en persona i a través de les xarxes socials, perquè tothom sàpia que El Corte Inglés insulta els valencians qualificant la seua llengua com si es tractara d’alguna vel·leitat exòtica, que no arriba ni a meréixer una denominació que la identifique. 

Propose que totes aquelles persones a qui no els agrade que els insulte qui depén dels seus diners per a fer negoci, facen el mateix. Que no es limiten a tornar la targeta o no anar-hi a comprar, sinó que els ho facen saber per correu electrònic (clientes@elcorteingles.es), per carta o en persona. I -sobretot- que ho escampen al llarg de tot el seu radi d’influència, de manera que no quede ningú sense saber que El Corte Inglés insulta els valencians. 

Ho ha dit el conseller Ciscar (de nom José, per complir amb el requisit de cognom català-nom castellà, que es veu que cal per a ser algú al PP valencià), prescindint valentament de la impopularitat d’aital afirmació en temps de suposades austeritats pressupostàries, i de sonores galtades en forma de finançament encara més escàs per al país dels valencians, que ni rebaixat a la categoria de mera ‘comunitat’ no aconsegueix un tractament mínimament equitatiu per part del govern de Madrid.

Els assessors són necessaris, ha afirmat el senyor Ciscar, referint-se als que contracta el seu partit, amb càrrec als pressupostos públics. I té raó. Molta raó. Els assessors són necessaris, però sobretot, són imprescindibles per a uns partits sobredimensionats i sobrefinançats com ho són -per herència directa del franquisme que ells mateixos contribuiren a eternitzar- el PP i el PSOE (acceptem provisionalment, i com a acte de bona fe, que -tal com ells mateixos declaren- es tracta de dos partits diferents).

Ho són per dos motius importants. Primer, perquè el sistema espanyol de partits és una gran maquinària de selecció inversa, que prima la lleialtat canina i la manca d’escrúpols per damunt de qualsevol altra qualitat, i on prosperen principalment persones profundament mediocres i d’escasses capacitats intel·lectuals. Aquesta gent, quan ocupa un càrrec, bé deu necessitar colles d’assessors que els expliquen com han de fer la feina per la qual cobren uns sous tan generosos generosos com evident és la incompetència de qui els cobra. 

En segon lloc, els assessors són imprescindibles perquè aquests partits produiexen un superavit de gent massa informada sobre quines coses passen i com passen dins del partit. Gent que -per tant- no pot quedar despenjada – i desproveïda d’un bon sou pagat de l’erari públic- sense més. Perquè saben massa. Perquè en saben massa, de com funciona el seu partit; de com s’aconsegueixen els vots, les concessions, els contractes i les lleialtats. 

Tota aquesta gent seria molt perillosa anant per lliure. Podrien tenir idees, explicar coses. I no ho faran mentre estiguen lligats a la menjadora per una assignació mensual lliure de càrregues ridícules com ara complir un horari o haver de retre comptes a ningú pel treball que suposadament fan. Tot això està bé per a la gent vulgar, per als qui han de patir que no hi haja diners per als hospitals, els medicaments o l’educació; per als que cobren menys que l’any passat i han de pagar les coses més cares, i més comissions als bancs. I què? 

Mentre n’hi haja per a pagar assessors, el sistema no correrà perill. El sistema de veritat, no la xorrada eixa de l’estat de dret, sinó el sistema de relacions que permet convertir les institucions públiques en agències de col·locació per a familiars, i en proveïdors de contractes sucosos per a ‘amiguitos el alma’ que, auan convindrà, ja retornaran el favor de maneres diverses i ben rendibles.

És per això que l’experiència d’aquestes persones és del tot imprescindible, i que sempre serà preferible deixar els vells sense medecines, els xiquets sense educació o les ciutats sense transport públic eficient, que no prescindir d’una extensa nòmina d’assessors ben pagats. Com deia el títol d’una vella pel·lícula sobre la màfia: és el preu del silenci. I -per descomptat- que qualsevol semblança entre la màfia i els dos grans partits del nacionalisme espanyol és pura coincidència, i que no està en la intenció de qui açò escriu suggerir -ni remotament- cap relació entre dos realitats tan òbviament allunyades. 

El Govern Balear ha anunciat que imposarà -per decret- l’educació en castellà, acabant així amb un sistema, el d’immersió lingüística, que -a banda de ser garantia de cohesió social i d’igualtat d’oportunitats- compta amb plena acceptació acadèmica dels especialistes en educació. Tot això, evidentment, són arguments menors, davant de la necessitat suprema d’imposar l’idioma dels castellans a qualsevol preu. Aquesta és -des de l’inici del mandat- l’autèntica prioritat del govern del PP a les illes. 

L’anunci no deixa de tenir el seu interés, sobretot si tenim en compte que l’argument fonamental dels castellanitzadors al llarg dels darrers anys ha estat la “llibertat lingüística”. Aplicant una mena de liberalisme adulterat i trampós, adduïen que calia deixar la gent en llibertat per a triar quina llengua volien usar, o en quina volen que s’escolaritzen els seus fills. Això, evidentment, a Barcelona, València o Palma, però mai a Madrid, on -vulgues o no- les criatures són escolaritzades en castellà, sense que la manca d’opcions per a les famílies haja despertat la més mínima protesta per part dels abrandats defensors de la llibertat lingüística.

Aquest liberalisme aplicat a les llengües minorades és com si pretenguérem fer una cursa de velocitat entre un atleta ben entrenats, i una persona que ha passat els darrers anys confinada en una cel·la de dimensions reduïdes, per a dir després que ha estat una competició neta, i que ha guanyat el millor. La simple proposta mereixeria el qualificatiu de profunda deshonestedat intel·lectual, si el terme ‘honestedat’ fos d’aplicació a un partit que ha elevat la corrupció dels seus càrrecs a la categoria de condició sine qua non per a fer carrera política.

Amb aquest nou anunci del conseller Bosch, el PP balear ha llançat al foc la careta. Després d’haver fracassat insistint (amb recursos públics, per descomptat, que és com financen sistemàticament les seues polítiques partidistes) fins a la sacietat per intentar que les famílies triaren el castellà com a idioma d’escolarització, ara decideixen que -ja que no els han convençut- els ho imposaran per decret. Com li agradava a Franco; com li agrada a Rajoy i -per tant- com li encanta al Bauzá, el president permanentment agenollat davant -entre altres- del govern espanyol.

Ja no cal parlar de llibertat lingüística. Fora disfresses! Diguem d’una vegada les coses clares. Cal imposar el castellà; espanyolitzar les criatures de les illes, tal com han fet sempre tots els imperis amb les colònies. Ja saben que els 40 llargs anys de franquisme no ho van aconseguir. Que hem seguit parlant català malgrat els colps de culata, les execucions sumàries, la discriminació administrativa, la proscripció del català a la vida pública i les tortures inflingides a criatures de poca edat en les escoles de la postguerra. Confien, però, que amb els nous mitjans de manipulació a la seua dispoició, potser ara ho aconseguiran.

L’escola és l’últim bastió que s’han atrevit a atacar. Poc els importa generar desigualtat entre les persones i conflictivitat social. La major força dels exterminacionistes és la ignorància. És per això que pretenen mantenir (i si cal, construir-la) una bossa d’ignorants monolingües (a imatge i semblança del mateix president del govern espanyol, per exemple), que puguen servir de justificació per a usar constantment el castellà amb el sòlid argument que “así lo entendemos todos“. Un govern democràtic hauria de treballar per l’equiparació a l’alça de tots els ciutadans, i no per la igualació a la baixa consistent en convertir tothom en discapacitats lingüístics, però no crec que hi haja ningú -dins del PP- a qui li importe poc ni molt què fan els governs democràtics.

La bona notícia és -potser- que faran curt de temps. Cap imperi no és etern; i el de la mentida tampoc. Espanya mateixa és un vaixell a la deriva, i el PP està ajudant sòlidament a enfonsar-lo en un oceà de corrupteles, fracassos, mentides i degradació. I a l’altre costat tenen la societat civil de les illes, que ja ha mostrat en més d’una ocasió que té la maduresa i la consistència necessàries per a plantar cara a aquests genocides culturals que ocupen les poltrones autonòmiques. Potser aquest espanyolisme radical, tronat i violent, encara acabarà costant-li la carrera política a l’agenollat president balear.

Sembla quasi increïble la insistència a formular propostes federalistes, que pretenen mostrar-se com una tercera via a la dicotomia entre independentisme i dependentisme que es viu a Catalunya. Val a dir que les esmentades propostes només han sorgit d’una certa -diguem-ne- esquerra, que exerceix exclusivament en aquells territoris que als mapes del segle XIX es apareixien com a ‘Espanya assimilada’: Catalunya, País Valencià i Illes Balears, i que mai no ha trobat l’imprescindible complement (algú amb qui federar-se) en l’Espanya de veritat, magníficament resumida i representada per Madrid.

Per no perdre’ns en disquisicions històriques, val a dir que a hores d’ara, podem pensar sobre aquestes propostes de dos maneres. La primera és que siguen propostes honestes, fetes per gent que creu que aquesta és la millor alternativa per a Catalunya. La segona és que es tracte simplement d’una cortina de fum, llançada per aquells que volen impedir -tant sí com no- la independència, i no s’acaben de sentir còmodes amb la defensa del radicalisme espanyolista que caracteritza formacions filofranquistes com Ciutadans, UPyD o el PP.

En el segon cas, la proposta queda desqualificada per si mateixa. En democràcia, qualsevol opció és legítimament defensable, a condició que es formule amb una mínima honestedat. I si no és el cas, tampoc no cal gastar més temps ni més esforç per a discutir-la. Còmodes o no, si el que pretenen és impedir l’exercici de la sobirania, hauran d’alinear-se amb l’espanyolisme clàssic, per molt caspós i antiestètic que el puguen considerar.

Ens queda -per tant- l’opció d’aquells que consideren que una solució federalista és una opció òptima. El seu posicionament, sense cap mena de dubte, ha d’estar al costat de l’independentisme, perquè només els estats sobirans es poden federar amb uns altres. I poden fer-ho en condicions d’igualtat, que són les úniques que permeten (ja que no la garanteixen) la possibilitat d’arribar a acords equànimes, que puguen beneficiar ambdues parts, i contemplar -si convé- qualsevol mena de solidaritat recíproca.

Per tant, ara com ara no cal esmerçar més temps a discutir les opcions federalistes. No sols perquè a l’altre costat no hi ha ningú amb qui federar-se, sinó -i sobretot- perquè es tracta d’una opció que només és factible quan són dos estats els qui s’asseuen a negociar-la. Així, els suposats federalistes hauran de donar la cara obertament. Si ho són, han de treballar per la independència com a pas previ a la construcció d’una federació viable. Si -per contra- no són més que uns partidaris de la subordinació més, hauran d’alinear-se amb els partits clarament dependentistes, i disputar-se el sector de l’electorat que és favorable a  continuar amb la subordinació de Catalunya.

Qualsevol de les opcions és legítimament defensable en un sistema democràtic. Embolicar la troca i tractar de confondre el personal amb propostes inviables és -en canvi- senzillament deshonest. 

Probablement, qui més ha contribuït al creixement de l’independentisme català durant els darrers anys no han estat els catalanistes sinó -ben al contrari- els espanyolistes de soca-rel. La fatxenderia casposa de l’Aznar, la hipocresia compulsiva de Zapatero, o el menyspreu burleta de Guerra i el seu ribot passat per damunt de l’estatut han convençut molta gent que -abans d’això- no volia o no pòdia creure que la independència de Catalunya fos possible. 

Hi han col·laborat també, i amb entusiasme, els dependentistes locals, fent gala d’un sucursalisme tan indigne, d’una subordinació tan poc atractiva, que molta gent els pot haver donat l’esquena per pur sentit de la dignitat. Els exabruptes de vells ultres com en Vidal-Quadras o de nous cadells de l’espanyolisme com l’Albert Rivera, somiant en veu alta amb les tropes espanyoles desfilant per la rambla no han fet més que afegir condiment a una olla que ja bullia.

I potser és Rajoy, amb el seu gest d’increïble poca traça, d’escriure una carta als caps d’estat de la Unió Europea, demanant que es neguen a acceptar Catalunya com a nou estat, qui ha assolit les quotes més sublims de l’estupidesa política, i que ha fet un favor més gros a la causa independentista. Si algú, a Europa, encara no sabia que això de la independència va de bo, ara ja ho sap: el president d’Espanya els ho ha dit alt i clar.

Com és possible que algú tan ben situat i profusament assessorat com el president del govern espanyol siga capaç d’una badada d’aquestes proporcions? Potser, per tal de respondre la pregunta, caldria revisar què i com són els partits espanyols, i qüestionar-se si hi ha algú que faça una autèntica funció d’assessorament, més enllà del llepaculisme que solem atribuir a aquesta mena de càrrecs tan ben retribuïts. 

Un factor fonamental, però, per a entendre-ho és -segurament- el fet que, tal com passa amb els mentiders patològics, els polítics espanyols ‘d’alta gama’ acaben creient-se les seues pròpies afirmacions, tot oblidant que han estat cuinades per a enganyar als altres, i no a ells mateixos. Potser és que quan algú viu en un entorn que repeteix obsessivament que Espanya és una unitat essencialment indissoluble, i que ho ha estat des del Paleolític, no pot evitar acabar creient-s’ho com si, en comptes d’una circumstància històrica, l’existència de la seua Espanya única, unitària i castellana, fos una veritat de fe o un fet experimentalment demostrat, més enllà de qualsevol dubte raonable.

I amb una convicció d’aquestes característiques, podria arribar a semblar lògic demanar -per carta- a un grapat de líders polítics, que manifesten, així, a la bestreta, el seu rebuig a un estat que encara no s’ha format. Potser és que per al Sr Rajoy era una cosa equivalent a demanar-los que s’oposen a la destrucció del sistema solar, o a l’anulació de la llei de la gravitació universal.

És clar que l’aplicació d’un mínim d’intel·ligència política (ja siga pròpia o comprada, que tant se val) el podria haver dut a pensar que els destinataris de les seues missives no hi tenen res a guanyar, fent allò que els demana, i que -per tant- no ho faran. Quan arribe el moment, ja s’hi posicionaran de la manera que més convinga als seus respectius països. I serà aleshores que convindrà establir-hi uns contactes (personals, i no per carta), que -per cert- el Sr Rajoy no podrà fer per ell mateix, perquè no està capacitat per a parlar cap més idioma que l’espanyol.

També és ben clar que esperar intel·ligència política d’un individu tan tristament mediocre com Rajoy seria una utopia tan absurda com la seua esperança d’obtenir aliats a Europa pel procediment d’enviar cartes. Només ens queda donar-li efusivament les gràcies per tot allò que ha fet, està fent i farà per accelerar el procés d’alliberament nacional de Catalunya.

Cada habitant de la comunitat autònoma de Castella i Lleó rep una
inversió estatal cinc vegades més gran que la que ens assignen als
valencians. Tenim una línia ferroviària netament antiga i insuficient (de via única en alguns trams),
per a comunicar-nos amb els veïns amb qui més negocis fem, que són els
catalans. Per contra, per anar a Madrid a ofrenar glòries hi ha un tren
d’alta velocitat, que ha resultat ser -com tantes altres- una inversió
de dubtosa rendibilitat.

Tot això -i molt més- que fins ara no suscitava cap comentari entre els empresaris valencians, es veu que ja els comença a coure. ‘Més val tard que mai’ és l’expressió poc original que em ve al cap en llegir les recents declaracions dels dirigents de l’AVE (Associació Valenciana d’Empresaris) en què critiquen obertament la corrupció omnipresent al PP valencià, i el finançament deficitari que rebem de l’estat.

Bé està que després d’haver assistit mudament i obsequiosament al saqueig sistemàtic del país per part dels partits sucursalistes que han ocupat fins ara el Palau de la Generalitat, s’ hagen decidit a obrir la boca per a protestar. Tant de bo que hagen quedat arrere els temps en què finançaven generosament els partits dels mateixos xoriços (expressió utilitzada pel Sr. Boluda) que ara critiquen. Potser és que -per fi- han comprés que els estan negant el pa i la sal. Bo seria que hagueren entés que, per més glòries que li ofrenen, Espanya no els tractarà millor. En tot cas, ho faran pitjor, que és com els individus i els grups dominants tracten -en tots els ordres de la naturalesa- es submisos que no els planten cara i es deixen abusar sense presentar batalla.

Des que el procés d’independència de Catalunya ha agafat una embranzida tan indiscutible, que ja és tema habitual de conversa, he sentit repetir fins a la sacietat que els valencians no som igual, que ací la gent, i sobretot els empresaris, se senten molt espanyols. No ho negaré. Com ha dit el sociòleg valencià Vicent Flor, fins ara no s’ha percebut l’existència de cap altra alternativa. I si una opció es presenta com a única, té moltes probabilitats de ser l’elegida per la majoria. 

La realitat social, però, és molt més dinàmica que no ens pensem, i hi ha fets que afecten l’experiència de tal manera que fan impossible tornar a l’estatus anterior. Quan una realitat deixa de ser percebuda com a única, perquè de sobte n’apareix una altra, deixem d’estar convençuts que no és possible triar. I l’Espanya única que -fins ara- ha provocat una resposta empresarial consistent en ajupir-se a llepar-li les sabates i riure-li les gràcies, fins i tot quan s’expressaven en forma de burla i menyspreu contra nosaltres, ja no és tan única. És -en canvi- un estat en galopant recessió, que ens mostra la cara més autèntica que té, que és també la més lletja i la menys profitosa per a nosaltres, també en termes estrictament econòmics.

És per això que fa temps que pense que la pregunta rellevant és si els empresaris valencians són més espanyols que empresaris o més empresaris que espanyols. Perquè potser arribarà un moment en què hauran d’escollir entre eixes dos opcions. Tal com van les coses, no està gens clar que continuen sent compatibles durant molt de temps.

Com li deu passar a molta gent, no puc estar-me de pensar que en Martí Gasull se n’ha anat sense poder viure la llibertat del seu país. 

És profundament injust que ens haja deixat sense assistir a l’esclat final de l’esperança. Després de tota la tenacitat  callada i discreta amb què en Martí Gasull ens ha obsequiat a tots, ens queda el seu llegat, que Plataforma per la Llengua mantindrà viu, actiu i en progrés, com ell ho volia. 

Sempre que he parlat amb ell l’he vist somriure, raonar calmosament, valorar l’excel·lència i esforçar-se per aconseguir-la en tots els projectes que emprenia.

Crec que el millor homenatge que li podem fer és imitar-lo en això; treballar incansablement per fer les coses no bé sinó millor. Amb paciència, fortalesa i constància, escalarem el cim que en Martí volia realment conquerir, que no és (només) un dels gegants de pedra de l’Himàlaia, sinó la plenitud i la llibertat del seu país complet.

Descanse en pau Martí Gasull, i treballem nosaltres -també en pau, si pot ser- per assolir el triomf del projecte que compartim amb ell.

“Hem viscut per salvar-vos els mots” deia el poeta Salvador Espriu. I donem gràcies que hem tingut molts homes i dones que ens han salvat els mots, i és per això que seguim parlant com parlem i no com als imperialistes els agradaria. Però els mots també poden salvar-nos o condemnar-nos a nosaltres, en funció de l’ús que en fem i dels significats que acceptem. 

Durant dècades ens han entabanat amb les denominacions. Algunes de les que ens han encolomat han estat -això sí- més eixerides que altres. Han aconseguit -per exemple- que el terme nacionalista s’aplique a persones i organitzacions que volen més llibertat i autogovern per als seus pobles, que no tenen estat. I -estrictament- caldria aplicar-lo, amb molta més propietat, a aquells que -posseint un estat- imposen el seu criteri, les seues regles i la seua cultura als pobles que no en tenen. Aquest nom-trampa ens l’hem empassat amb plomes i tot. 

Unes altres no han triomfat tan clarament. És el cas del terme ‘no-nacionalista’, que només se l’autoapliquen ells, els que són rabiosament, furibundament i ostentosament nacionalistes de la nació espanyola. Els mateixos que hissen una bandera tan gran que ni tan sols no se’ls aixeca, en perversa metàfora de la impotència d’una actitud tan prepotent, que els ennuvola la vista a l’hora d’analitzar una realitat que resisteix tossudament les quimèriques pretensions d’uns imperialistes de pa sucat amb oli, vinguts a menys.

I ara, si més no a Catalunya, ve un període en que caldrà dir de nou el nom de cada cosa. I serà molt important que ho fem correctament, amb coneixement. En les properes eleccions (a hores d’ara, el President Mas encara no les ha convocades) hi haurà un eix tan central que serà inevitable. Els partits concorrents s’hauran de posicionar respecte a la independència. 

Això conformarà dos blocs ben clars, els partidaris i els contraris. Els primers, seran anomenats -pels altres- separatistes o secessionistes, però no tinc cap dubte que la denominació que farà fortuna serà la d’independentistes. Un nom ben ajustat, considerant que és això el que pretenen: la independència.

És l’altre bloc el que mereix una etiqueta igualment descriptiva. Ells s’autoproclamaran unionistes (o potser trobaran algunes altres etiquetes més favorables). I no ho són. No són unionistes perquè no és la unió el que cerquen ni pretenen. Una unió es pot donar entre dos iguals, i no és això el que proposen els partits sucursalistes. Ni els que tenen seu a Catalunya ni els que actuen directament des de Madrid.

O és que la pretensió de la professional de la política Rosa Díez d’ocupar militarment Catalunya generaria molta unió? Una nova massacre de civils a Barcelona, com la de 1714 o la de 1939 seria una bona forma d’unir-nos més? Ja siga entre nosaltres o amb els espanyols? I no és l’única que ho diu, ni molt menys l’única que ho desitja.

El denominador comú de tots aquests partits no és la unió sinó la dependència. El que pretenen és que Catalunya continue essent dependent d’Espanya. Que els governs espanyols, de Madrid estant, puguen fer i desfer, negar competències, impugnar lleis, passar ribots (i riure-se’n obertament), o dinamitar sistemes educatius quan els vinga bé. I això no té res a veure amb cap mena d’unió, sinó amb dominació i supremacisme.

Així que, fem el favor de no cometre els mateixos errors. Apuntem bé a l’hora d’encunyar o acceptar etiquetes. I si parlem de partits independentistes, fem-ho també de partits dependentistes o sucursalistes. Tenen tot el dret d’argumentar i defensar les seues posicions polítiques. El mateix que tenim nosaltres a atorgar-los un nom capaç de reflectir inequívocament l’essència de les seues propostes, que és la defensa dels privilegis assolits manu militari per Castella i el manteniment de la posició subalterna de Catalunya respecte a Espanya. 

Ja s’ho faran, perquè tal com van les coses, defensar electoralment un ‘Visca l’esclavitud!’ -el pinten com el pinten- no sembla cosa fàcil. Els partits de la dependència s’hauran de disputar (i espere que ho facen amb ferocitat) aquest espai del sucursalisme que, si tot va bé, serà l’última vegada que apareix en unes eleccions catalanes. Perquè no hi ha ni un sol cas en la història de cap poble que, després d’haver assolit la llibertat, haja volgut tornar a ser dependent d’un altre.

La lògica espanyola no és tan sols una valuosa eina d’anàlisi a posteriori de la realitat social. També serveix extraordinàriament bé per a mirar d’influir sobre el curs de les coses, fent així que s’adapten al camí més correcte. Ho fa, això sí, amb algunes subtileses argumentals, que potser no resultaran fàcils de seguir per als no especialistes en tan sublim disciplina.

Vegem, per exemple, el cas recent de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre, en que un o dos milions (tant fa) de persones clamaven insistentment per la independència. Com que això, la independència de Catalunya, es considera negatiu per al futur i viabilitat d’Espanya, sembla que és convenient aconseguir que no arribe a produir-se. I com ho faran?

Doncs, en estricta i meticulosa aplicació de la lògica espanyola, raonaran: “Si els catalans volen anar-se’n d’Espanya, insultem-los fins que vulguen quedar-se amb nosaltres”. No em negareu que la cosa té una estructura de lògica paradoxal, que encisaria a més d’un teòric del caos. 

Encara tenen més interés les maneres d’insultar que seleccionen. Una de ben interessant és la que podríem resumir en la frase “Catalanes, joderos (sic) porque sóis españoles“. Queda ben clar que els autors de la frase donen per fet que ser espanyol és una desgràcia ben grossa, ja és -precisament- el terme que utilitzen per a insultar. Veritat que ningú no t’insulta dient “Et fots perquè ets alta, guapa i rica”?

També hi ha la variant “Cataluña es una región española”, etzibada igualment com a diatriba i amb notable afany ofensiu, que deixa ben palés que consideren que ser una regió espanyola (com ara, poser per cas, Cantàbria o Múrcia o Extremadura) és una condició ben patètica i miserable. Ep! que no ho dic jo, això, que tinc gran respecte per les persones nascudes en aquests i altres territoris. Ho diuen ells, els nacionalistes espanyols, i ho fan per tal d’humiliar i insultar els catalans. Una estratègia que -recordem-ho- els sembla ben adequada per tal de persuadir-los a no independitzar-se d’Espanya. 

Finalment, i com a meritori exemple del gran rigor intel·lectual que és norma entre opinadors espanyols de tots els pelatges, des de piuladors afeccionats fins a vividors professionals de la política o directors de diaris de gran tiratge, val la pena analitzar -ni que siga superficialment- la consistència interna dels seus arguments.

Ho faré quasi telegràficament. 

a) Afirmen que els catalans són garrepes i interessats, i trauen profit econòmic d’estar en Espanya. Però, si en trauen profit, i són garrepes de mena…per quins set sous haurien de voler anar-se’n?. 

b) Immediatament després d’assegurar que es beneficien d’Espanya, els acusen d’insolidaris perquè no volen aportar diners per a les comunitats més desafavorides (però, no havíem quedat que era Catalunya qui se’n beneficiava?).

c) Qualifiquen d’egoista l’aspiració d’independència, que haurien de considerar com un alliberament, ja que eixa Catalunya garrepa i aprofitada, deixaria de ser una càrrega econòmica per a la sacrificada i generosa mare Espanya. 

I per acabar-ho d’adobar, amb perfecta lògica espanyola, un senyor que no ha treballat en sa vida (no diguem ja remar), que deu tots els seus privilegis a un dels dictadors més sanguinaris de l’Europa del segle XX, i que sol ser notícia pels alts nivells de corrupció i desori en la seua pròpia família, ens diu que la independència de Catalunya no és una bona solució per a la crisi, i que hem de treballar tots junts per tal de mantenir intactes els seus interessos, i els dels seus descendents.

I, de veritat que es pregunten com és que Catalunya vol fotre el camp?