El dia de Sant Donís de 1978, presidia el Consell valencià el Molt Honorable Josep-Lluís Albinyana. Recorde bé aquell dia perquè un amic meu, Domènec Serneguet, m’havia demanat de formar part d’una espècie de guàrdia personal del president, atés que hi havia motius sòlids per a pensar que la policia espanyola no el protegiria dels atacs -més que previsibles, anunciats- dels sectors més reaccionaris.
Efectivament, calgué defensar el president d’un seguit d’accions violentes que anaven des d’atacar-lo amb bastons (els màstils de les banderes que exhibien) fins a llançar pólvores tòxiques al públic, durant l’espectacle que tingué lloc al Teatre Principal. Els insults i les brofegades no cal ni esmentar-los; tenen l’avantatge que no fan brollar la sang. Tot això, davant la passivitat absoluta de les forces de l’ordre, que s’ho miraven amb un mig somriure sorneguer.
Explique això perquè crec que il·lustra molt bé l’actitud dels poders públic espanyols respecte al valencianisme, que pot resumir-se en tres simples paraules: falta de respecte. O si voleu, només en dos: supremacisme castellanista.
La passivitat policial front als atacs a la primera autoritat dels valencians no fou més que una bestreta d’allò que vindria després, i que no s’ha aturat en cap moment. Entre la decidida actitud exterminacionista d’uns (UCD, Aliança Popular i -després-PP) i la tebiesa i el conformisme submís d’uns altres (PSOE), les institucions autonòmiques valencianes mai no han fet res de significatiu per a dignificar i respectar els valencians.
Han aprovat lleis tímides i coixes des del naixement, com ara la LUEV, que després ni tan sols han aplicat, ni molt menys, han fet respectar. Varen crear una televisió que naixia -teòricament- per a ser un instrument de normalitat cultural valenciana, i que van convertir des dels inicis en un nou (en calien més, encara?) instrument de castellanització. Pel·lícules en castellà, anuncis en castellà, programes en castellà….Com si no n’hi haguera prou amb totes les cadenes castellanes que emetien i emeten en territori valencià.
I en cap moment no hi ha hagut la menor intenció de qüestionar i eradicar el supremacisme castellanista que el franquisme va consolidar, amb la brutalitat que li és pròpia. El castellà era una llengua superior, i el valencià una anormalitat indigna. Això, per extensió, ens convertia -i encara ho fa- als valencians en ciutadans de segona, amb els mateixos deures però molts menys drets que els nostres conciutadans de llengua castellana.
És per això que ara mateix, en ple segle XXI encara ens trobem amb abusos policials contra persones que cometen el greu delicte de parlar en valencià en el seu poble o ciutat. Això que ara hauria de ser motiu d’estudi històric, i que hauríem de poder explicar als nostres xiquets com a una pràctica obsoleta de temps més foscos i absolutistes, encara és una habilitat que els hem d’ensenyar a evitar, no siga que caiguen en mans d’algun energumen amb uniforme, que els acabe llastimant.
Tenim per davant un repte: aconseguir la igualtat de tots els valencians, parlen la llengua que parlen. Ara com ara, els qui opten pel castellà tenen tots els drets que els corresponen. Poden dur els fills al cinema, escolaritzar-los en tots els nivells educatius, i accedir absolutament a tot, en el seu idioma. Els qui optem pel valencià, en canvi, difícilment podem completar una sola jornada sense haver de recórrer a l’altra llengua oficial. I, molt important, no hi ha ningú a qui cap cos policial haja maltractat per expressar-se en castellà. I jo no voldria que això passara mai, ni amb governs espanyols ni amb governs valencians.
Només vull el mateix per a nosaltres, els valencians. Vull que puguem viure en condicions d’igualtat. Que gaudim dels mateixos drets que ja usufructuen plenament totes les persones que opten per expressar-se en la llengua dels castellans. Potser aquest 9 d’octubre, dia de Sant Donís de 2013, tot i que no sembla que hi haja massa honorabilitat en els nivells més elevats de l’administració, serà un bon punt de partida per assolir allò que diu la Declaració Universal dels Drets Humans, i que recull -fins i tot- l’obsoleta constitució espanyola: que totes les persones som iguals.