de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

Arxiu de la categoria: General

Lògica espanyola (I)

1
Publicat el 17 de setembre de 2012
El diccionari podria definir la lògica espanyola com l’aplicació de la llei de l’embut a l’anàlisi de la realitat social i a la intervenció sobre aquesta mateixa realitat. Es tracta d’una metodologia peculiar, que facilita la interpretació d’esdeveniments socials futurs o passats, sempre d’acord amb els propis interessos, sense fer perillar -en cap moment- la construcció de la realitat que més agrada a l’analista en qüestió.
Vegem-ne un exemple, centrant-nos en l’anàlisi d’esdeveniments ja ocorreguts. Posem per cas que hi ha hagut una manifestació esborronadorament majoritària, que clamava d’una manera tan unitària que resulta innegable, per una consigna -la independència de Catalunya- que no ens acaba d’agradar, o que -fins i tot- atempta frontalment contra els nostres interessos i principis més sagrats (per exemple, els econòmics). 
A l’hora de fer-ne una interpretació cabal, allò que realment compta i que cal prendre en consideració -en aquest cas- és la quantitat de gent que no hi ha anat. Els que han fet l’esforç d’anar-hi, viatjant durant hores en molts casos, i assumint-ne el cost econòmic i personal, aquests no compten. Els qui realment han fet un gest decidit, valent i significatiu són els que no hi han anat.
El següent pas -perfectament coherent i lògic- serà donar per fet que totes aquelles persones que no hi han anat, ho han fet perquè dissenteixen frontalment dels objectius de la manifestació, i -en canvi- combreguen amb robusta vehemència- amb el sacrosant principi de la unitat indissoluble de l’eterna pàtria espanyola.
Un altre exemple ens ajudarà a copsar la profunditat analítica de la lògica espanyola, quan els esdeveniments tenen un caire ben diferent. Imaginem ara que es convoca una manifestació contra ETA i el terrorisme, a la que assisteixen -en autobusos fletats des de nombroses localitats de la geografia espanyola- unes cent-mil persones (una gentada), que en les xifres oficials es transformen ràpidament en un milió pel senzill procediment de multiplicar per deu.
Diríem -en estricta aplicació dels principis il·lustrats més amunt- que caldria pensar que -per tant- hi ha uns 39 milions de persones (les que no hi han anat) que estan a favor d’ETA i són decididament partidàries del terrorisme, no?. Evidentment que no! La manera lògica de procedir en aquest cas és -en primer lloc- deduir (científicament) que qui no hi ha anat és perquè li ha estat físicament impossible per malaltia, impediment  greu o dificultats insalvables de conciliació familiar.
A més a més, caldrà prestar especial atenció al fet que milions i milions de persones poden haver seguit l’esdeveniment a través de la televisió, la ràdio o -fins i tot (no cal descartar res) senyals de fum solidàriament enviats pels assistents al patriòtic esdeveniment.Tot pegat, ens permet d’afirmar sense complexos que la immensa majoria de la població ha assistit (físicament i/o en esperit) a la nostra manifestació.
De magnífics exemples de la impagable lògica espanyola, n’hi ha més, molts més. La premsa espanyola i els venerables liders polítics del país veí ens n’ofereixen a manta. En el següent epidodi analitzarem l’aplicació de la lògica espanyola a la intervenció sobre la realitat social. Entretant, si algú s’anima a aportar nous exemples d’aquesta eina imprescindible del pensament contemporani, ho pot fer amb l’etiqueta #lògicaEspanyola del Twitter.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Punt i apart

0
Publicat el 12 de setembre de 2012
L’11 de setembre, mentre tornava cap a casa després de la Diada de Catalunya, escoltava la ràdio. Representants dels partits del parlament català explicaven les seues valoracions de la manifestació més gran -i més intensa- que ha recorregut mai els carrers de Barcelona. 
Em va resultar curiosa -tot i que no inesperada- la insistència dels portaveus de partits espanyols (PP, PSOE i Ciudadanos) que seria un error fer només una interpretació de la manifestació. Em venia al cap aquella citació, que no sé a qui atribuir, que diu que la capacitat més desenvolupada de l’ésser humà és -sense cap mena de dubte- la d’autoenganyar-se.
Deia el representant del PP que cal tenir en compte totes les persones que no han anat a la manifestació, i que -per tant- ell considera com a no partidàries de la independència. Magnífic argument, d’acord amb el qual,
quan es convoca una manifestació contra el terrorisme i hi van -posem
per cas- cent mil persones, haurem de pensar que totes les altres estan a favor del terrorisme. 
No sé quina manifestació veurien ells. En la que jo vaig estar se sentia pràcticament un sol crit. Un crit proferit de manera sincopada. Amb un quequeig (in-inde-independència) que potser reflecteix les vacil·lacions i la indiecisió històrica que hem patit en creure’ns patranyes com la transició,  sopars de duro com l’estat de les autonomies, o enganyifes barates com la reforma de l’estatut. 
Potser és això, aquesta història d’ingenuïtat, tots aquests anys de voler creure que seria possible sobreviure dins d’Espanya, el que ens ha fet quequejar. També ha estat, però, una manera d’agafar embranzida per acabar cridant -tot d’una i tots a una- l’única paraula que ens ajunta i ens empeny; la que no volen sentir aquells polítics que s’inventen arguments impossibles, i miren d’engalipar-nos amb la mena de tripijocs que justifiquen la idea -tan estesa- que no són més que una colla de ganàpies i vividors sense escrúpols.
La paraula és INDEPENDÈNCIA. I no sé si cal escriure-la en majúscules. El que sí que sé és que, després de l’última A, cal posar-hi un punt i apart. Perquè d’ara endavant, ja ningú no podrà seguir jugant amb les regles anteriors. Poden fer-ne tantes interpretacions com els vinga de gust. Inventar-les, si convé. Tant se val. Ells també han sentit el clam; com l’ha sentit tothom.
El President Mas, el Govern de Catalunya, i tots els representants electes el Parlament tenen -des d’ara mateix- la responsabilitat històrica de decidir quina serà la primera frase, després d’aquest punt. I després de la primera, en vindran moltes més. Totes les que calen per a escriure la història d’un poble que ha decidit -pacíficament- abandonar la subordinació a què l’havien condemnat les armes durant tres segles.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Noms incorrectes

0
Publicat el 1 de setembre de 2012

És habitual sentir polítics bascos i catalans que es refereixen als partits nacionalistes espanyols, amb la denominació de ‘partits constitucionalistes’. S’ha de reconéixer que això és una mica millor que no l’acceptació del nom-trampa de ‘no-nacionalistes’ que ells mateixos preneten atorgar-se, però tot i això, es tracta -en la meua opinió- d’un nom clarament incorrecte.
La constitució espanyola es va aprovar el 1978 amb l’objectiu de dotar l’estat espanyol d’una estructura superficialment democràtica (que legalitzava alguns partits i permetia celebrar eleccions), al mateix temps que garantia la pervivència dels privilegis obtinguts de manera ilegítima –manu militari– durant la dictadura de Franco, i establia un sistema -la monarquia- de clara essència antidemocràtica.
Tot i això, uns partits autènticament constitucionalistes orientarien la seua acció política al compliment i desenvolupament íntegre de les normes recollides en aquesta constitució. De cap manera és això el que fan els partits del nacionalisme espanyol, com ara PP, PSOE o UPyD, que únicament s’ocupen de defensar l’article 2, que sacralitza la unitat d’Espanya, i l’article 8, que atribueix a l’exèrcit la funció de mantenir la unitat territorial que tan va obsessionar el dictador.
Deixant de banda el fet que aquesta sospitosa coincidència entre els objectius de la dictadura franquista i els dels partits esmentats hauria de portar a la seua il·legalització, en estricta aplicació de la infame ‘doctrina de l’entorn’, que energúmens de la judicatura com Garzón o Grande Marlaska han utilitzat per a condicionar il·legítimament els resultats electorals i el dret al vot dels ciutadans d’Euskal Herria, el cas és que -a tot estirar- el nom que caldria aplicar a aquests partits seria els de “articledos-i-vuitistes” (ja em perdonareu el neologisme).
Com que això no sembla -de cap manera- una proposta viable, jo diría que és més correcte fer ús d’unes altres denominacions, capaces de descriure adequadament el grup en què s’enquadren -cojuntament- les esmentades formacions polítiques, i també algunes altres com ara Equo, que fa poc reconeixia el dret d’autodeterminació per al Sàhara, però no per als Països Catalans o Euskal Herria, deixant així ben clar que primer són espanyolistes, i després -en tot cas- ecologistes o d’esquerres. 
Si atenem al fet que sovint ens referim als partits de defensen el dret a la sobirania d’algun poble que encara no posseeix un estat com a ‘partits independentitses’ o bé ‘sobiranistes’, llavors crec que la denominació adequada per als altres seria la de ‘partits dependentistes’ (que propugnen la dependència d’una altra nació), o ‘antisobiranistes’ (que s’oposen a l’exercici de la sobirania popular).
Qualsevol d’aquestes denominaciones és clarament més descriptiva que no la de ‘partits constitucionalistes’, que podria fer pensar que les esmentades formacions polítiques tenen un interés especial en el conjunt de la constitució, quan -en realitat- ni el dret a l’habitatge ni el dret a un treball digne, o el de no ser discriminat per raons de raça, creença o llengua -també recollits a la constitució de 1978- no els fan ni fred ni calor, i no mereixen cap iniciativa per la seua part.
Així que -si pot ser- diguem les coses pel seu nom, parlem clarament dels partits dependentistes o antisobiranistes quen vulguem referir-nos -en conjunt- a totes aquelles formacions que -amb més o menys subterfugis- defensen de manera inequívoca el supremacisme espanyol, en contra -sempre que cal- de la voluntat dels pobles, i fins i tot, de la possibilitat de fer consultes capaces d’aclarir quina és aquesta voluntat. Anomenar correctament les coses no soluciona res, però contribueix sensiblement a aclarir el panorama. 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tens foc?

0
Publicat el 24 de juliol de 2012
Atribuir la culpa dels focs que ens estan cremant el país de nord a sud, només a les imprudències de ciutadans individuals és -des de la perspectiva de qui mana- ben poc acceptable. I sona a excusa de mal pagador. Sobretot quan, tot i que l’activitat humana ha deixat de ser beneficiosa per al manteniment del bosc, no és tan car mantenir-los nets. Si més no, és molt més barat que construir aeroports inútils o trens d’alta velocitat d’escàs interés comercial i econòmic. 
Ara bé, si ens ho mirem des del punt de mira de la gent normal, dels qui no tenim poder polític (en una democràcia tothom en tindria, però això seria en una democràcia, no en el sistema de vota-i-calla que patim), és sagnant que -a hores d’ara- encara hi haja qui llança burilles per al finestra del cotxe, o quan va a berenar al camp. I no és, de cap manera, un fenomen aïllat. Només cal anar a qualsevol platja qualsevol dia, per a comprovar que no hi ha un pam d’arena neta, on una criatura puga jugar sense trobar-hi una burilla, o més aïna un centenar.
Sé molt bé que l’elevat nombre de persones que fumen és producte, en bona mesura, de passades polítiques salvatges de promoció del negoci, a major glòria de les companyies tabaqueres. Entenc que no tota la responsabilitat del manteniment de l’addicció correspon individualment a la persona fumadora. No entenc, però, com és que continuen pensant que tots els altres hem de participar i patir el seu hàbit tabàquic, incloent-hi el fet d’haver de trobar-nos burilles per tot arreu on anem.
No hi ha paratge natural o cim de muntanya que no continga els residus d’algú que ha considerat que era un lloc fantàstic per a gaudir d’una estona de fum pestilent. I més encara, que una vegada esgotat l’instant de glòria nicotínica, té tot el dret del món a desfer-se’n dels residus sense més complicacions, deixant-los a l’abast de tothom, ens agrade o no. El fet no té només un valor estètic, o més ben dit, antiestètic. Té també greus conseqüències ecològiques, fins i tot quan la burilla està ben apagada abans de llançar-la, que arriben a la categoria de catàstrofe quan la llancen encesa.
I tot això només es pot evitar si canvia radicalment la consideració social de la conducta de fumar. No pot ser que siga una càrrega que hem de dur entre tots, fumadors i no fumadors. Ha de passar a ser un hàbit individual, pel qual cada persona assumeix plena responsabilitat. I això significa no obligar ningú a compartir-ne les conseqüències. Si les persones que fumen estan habituades a fer-ho allà on els ve de gust, i a desfer-se de les burilles de la manera que els resulta més còmoda, no hi ha dubte que també ho faran així en llocs on és clarament perillós. 
Només un canvi radical d’hàbits socials pot fer que la brutal irresponsabilitat que suposa llançar un objecte encés al camp, deixe de ser un gest automàtic, despatxat sense cap mena de reflexió, per a convertir-se en una acció deliberada, feta amb la plena consciència que ningú més -a banda de la persona que decideix que vol fumar- no haja de compartir-ne cap de les conseqüències. Sobretot, la de veure com se’ns crema el país.
És imprescidible que totes les persones que decideixen que volen seguir fumant aprenguen a recollir i emportar-se els seus residus, tal com tothom vol que facen els propietaris de gossos i gats amb els seus excrements. Després de tot, tant abans com després, una burilla és molt més nociva i perillosa que una bona tifa.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Defensant la llengua

0
Publicat el 17 de juliol de 2012

Enllaç al documental de Latituds (Canal 33): http://blogs.tv3.cat/latituds.php?itemid=46620

Es va emetre per primera vegada el 17 de juny de 2012, i conté -entre altres coses- escenes d’un curs per a professors impartit a la Universitat Jaume I de Castelló, i una entrevista amb mi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Partit Piròman

0
Publicat el 8 de juliol de 2012
El verb ‘cremar’ té múltiples significats en tots els idiomes que conec, i segons les paraules que l’acompanyen, pot significar coses ben distintes. Així, ‘anar cremat’ no és ben bé el mateix que ‘estar cremat’, i algunes variants com ara ‘socarrat’ poden adquirir matisos particularment carregats de simbolisme. Sempre, però, es tracta d’un verb que evoca la destrucció; sovint, en una mesura extrema, o amb un caràcter irreparable. La massa forestal que ha cremat sense clemència ni aturador al País Valencià, n’és un exemple perfecte. Ho ha fet en virtut d’una política piròmana executada -des de fa massa anys- des de tots els nivells de l’administració i de la vida pública.
No és només que han invertit els diners públics (relativament pocs) que hauria costat mantenir els boscos nets i en condicions no tan proclius al sinistre, en xorrades inútils i rendibles exclusivament per a les seues butxaques privades (passant -això sí- primer per les d’uns quants ‘amiguitos el alma‘). Vegeu la Ciutat de les Ciències, l’aeroport de Castelló, Terra Mítica, la fórmula 1 o qualsevol altra de les estructures o esdeveniment insostenibles que ens han obligat a pagar. 
És la mateixa política de terra cremada que han fet servir per ocupar-se de les arts i els espectacles (repartir prebendes a llepaculs sens cap mena de trajectòria o vàlua), els mitjans de comunicació (apartar els autèntics professionals, en benefici de comissaris polítics profundament incompetents), o la cultura i la llengua (apostar indissimuladament per una política d’extermini lingüístic i desertització cultural com no s’havia vist des de temps de Franco).
A més d’haver-se gastat els diners que correspondrien als nostres fills i nets, han arrasat tot vestigi d’ètica ciutadana o de moral social. Han cremat fins a reduir-la a cendra qualsevol resta de valors de convivència. Han elevat a la categoria d’imperatiu moral la fal·lera d’enriquir-se a qualsevol preu (públic) i per qualsevol mitjà, lícit o no. I qui no ho feia, era poc menys que un imbècil o un inútil. Han convertit l’amiguisme en l’únic mèrit que realment compta a l’hora d’accedir a un lloc de treball. I la ‘lealtad inquebrantable‘, la submissió abjecta i el més repugnant llepaculisme han passat a ser els únics avals necessaris per a la promoció laboral.
Un país no pot subsistir així; amb una inversió tan radical del valor, el mèrit i la competència, que fa que els inútils amb carnet estiguen per damunt de les persones que coneixen, saben i tenen la capacitat real de gestionar efectivament les diverses àrees de la vida social. I això és aplicable des de la presidència de la Generalitat fins a la consergeria d’un poliesportiu, o el contracte per a gestionar el bar de la casa de la cultura del poble. El clientelisme que ha practicat -i practica- el Partit dels Piròmans és un foc que ho assola tot. Acaba amb la il·lusió; destrossa el valor de l’esforç personal o col·lectiu, i destrueix la confiança mútua imprescindible perquè una societat -qualsevol societat- puga funcionar, prosperar i aspirar a un futur viable.
No hi ha dubte que el lloc més adequat per als piròmans és la presó. El seu delicte és dels més perversos que una societat humana pot conéixer. I el Partit del Piròmans ha elevat la seua pràctica a la categoria de sistema de govern. Un estat de dret, una organització social autènticament democràtica mai no hauria de donar lloc a un fenomen com aquest. És evident que la societat que tenim i l’estat que ens ocupa, no ho són. I ens correspon a nosaltres canviar-ho. Canviar-ho radicalment perquè mai més no siga possible que una casta de piròmans asocials i indesitjables es puga instal·lar i perpetuar en el poder amb l’únic objectiu programàtic d’enriquir-se a qualsevol preu. 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Entrevista a Vilaweb

1
Publicat el 27 de juny de 2012

En Pere Cardús, de Vilaweb m’ha fet aquesta entrevista sobre l’última sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el català:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4023951/20120626/ferran-suay-sentencia-ataca-periode-critic-laprenentatge-linguistic.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Amstel: publicitat ofensiva

2
Publicat el 19 de juny de 2012

Una marca de cervesa edita un anunci en què ridiculitza un idioma, pel procediment de reduir-lo a la mera repetició d’una sola paraula. Amb això, dóna a entendre que l’idioma en qüestió és menyspreable i prescindible, però també -lògicament, perquè una llengua no és res sense els seus parlants- que els valencians som un pobres individus ximplots i ignorants, que a penes som capaços de repetir un sol vocable -això sí, amb diverses entonacions- com a forma de comunicar-nos. 
I això és gratuït. Sabeu per què? Molt fàcil, perquè l’anunci d’Amstel no ridiculitza els espanyols, sinó els valencians. Imagineu un anunci en què l’espanyol quedara reduït a una simple paraula, i els espanyols hi foren mostrats com uns personatges morònics a penes capaços de repetir un mot amb idiòtica persistència. Quant tardarien els mitjans de comunicació espanyols a esgarrar-se les vestidures? O potser -fins i tot- la fiscalia general a actuar-hi d’ofici, acusant de racisme l’empresa anunciadora?
Els insults als espanyols, o als seus símbols i himnes (per cert, els mateixos que feien somriure Franco: deu ser casualitat) són temes de tan indiscutible transcendencia, que poden ocupar hores de discussió en les corts, al mateix temps que l’estat s’enfonsa en la ruïna econòmica i el ridícul internacional. En canvi, insultar els valencians, o els catalans, els bascos o els gallecs és de bades. I si ens en queixem, ens diran que tenim la pell massa fina.
No és així -per contra- quan algun polític català deixa anar una afirmació que es pot entendre com a lesiva per a la dignitat dels andalusos. Llavors, es veu que cal retirar les afirmacions i demanar disculpes. Deu ser perquè els andalusos sí que són espanyols, mentre que a nosaltres ens consideren simples pagadors, sense dret a la ciutadania. Deu ser per això que a nosaltres no cal defensar-nos dels atacs racistes d’empreses impresentables. Com no cal defensar-nos de les propostes de boicot dels nostres productes, o de les campanyes sistemàtiques que ens insulten de maneres múltiples i imaginatives. 
Només els imbècils poden tolerar que els roben els diners al mateix temps que els ridiculitzen i els insulten de manera constant. Nosaltres ja hem començat a demostrar que no som tan imbècils com a ells els agradaria. Amb campanyes com la de #novullpagar, hem començat a recuperar la dignitat, enfrontant-nos amb potents empreses estretament lligades al poder polític. Reivindicar la dignitat davant d’una empresa cervesera és molt més fàcil. Només cal que deixem de comprar els seus productes, i que els ho fem saber ().

PS: L’empresa -a hores d’ara- ha retirat l’anunci i ha demanat disculpes. Això és una mostra de flexibilitat, digna d’agraïment. Tanmateix, continuen semblant-me molt preocupants dos coses: (1) la manca de sensibilitat que pot fer que una empresa valenciana de publicitat dissenye un anunci basat en el menyspreu d’una llengua (justament, la dels valencians), i (2) que la companyia que s’anuncia haja pogut considerar que es tractava d’una bona idea. Cap de les dos coses no s’hauria pogut produir -de cap manera- si els vexats hagueren estat els castellans, els anadalusos o els espanyols en general.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Només un supòsit

0
Publicat el 12 de juny de 2012

Imaginem per un moment, que els partits polítics que s’han estat alternant en el poder durant les últimes dècades funcionaren com ho fan les màfies. Es tracta -senzillament- d’un exercici intel·lectual, sense més pretensions. 
Les màfies es basen en la comissió de múltiple activitats delictives. Sovint, com a prova d’admissió, cal cometre algun delicte que lligue el nou vingut amb l’organització, d’una manera suficientment sòlida com per a guanyar-se la confiança. Òbviament, els detalls d’aquestes activitats delictives són ben coneguts per part dels mafiosos; particularment, d’aquells que assoleixen quotes de poder considerables dins de l’organització. Això fa que el seu silenci siga especialment valuós, i que comprar-lo resulte, en general, una estratègia clarament rendible. 
Què ens podríem trobar si aquesta equiparació entre els partits del poder i la màfia fos correcta?
Potser ens trobaríem que uns determinats personatges exerceixen la seua àmplia influència durant llargs períodes de temps, sense deixar d’encadenar uns i altres càrrecs, en les més diverses institucions. Per bé que anirien perdent pistonada com a polítics, i que les seues aportacions serien cada dia més negligibles, compensaria mantenir-los en els diversos càrrecs com a forma de comprar el seu silenci sobre les activitats il·legítimes de les seues respectives organitzacions.
Això faria -probablement- que malgrat l’elevat cost econòmic, els partits del poder mantingueren estructures i institucions polítiques clarament innecessàries, com a formes d’arrecerar aquests personatges, una vegada amortitzats. Podrien anomenar-se senat, diputacions, assessories, etc, i tindrien com a característica comuna la duplicitat de funcions i una escassa o nul·la incidència en la vida política. Els partits estarien disposats -tot i que sovint els suposaria un cost en credibilitat- a mantenir aquestes institucions contra tot criteri racional, fins i tot en temps de greus crisi econòmica, perquè qualsevol preu (especialment si el paguen els ciutadans) és barat a canvi del silenci d’aquells que coneixen les entranyes autèntiques de l’organització. 
També ens trobaríem que, fins i tot en els pocs casos en què la justícia que els dos partits han establert a la seua conveniència, acaba per imputar algun d’aquests personatges en la comissió d’un delicte greu, el seu partit li proporcionarà un suport monolític. En el pitjor dels casos, el forçaran -finalment- a dimitir d’algun càrrec honorífic i més visible, però procuraran sempre mantenir-li sous i privilegis, per tal d’evitar la divulgació d’informació sensible. I com més prompte millor, faran mans i mànigues perquè s’oblide l’escàndol i restituiran al delinqüent tants càrrecs, sous i prebendes com els resultarà possible.
En les màfies, com en els partits del poder, eventualment arriben a produir-se situacions extremes en què ja no és possible seguir sostenint o donant suport a algun dels seus membres destacats, després que ha caigut en desgràcia. I és en aquest punt on podríem trobar la diferència més important entre ambdós tipus d’organitzacions. La màfia, si molt convé, acaba optant per l’execució sumària de l’interfecte com a forma d’allunyar el perill d’una delació important. Els partits, en canvi, han de trobar unes altres maneres de seguir comprant-li el silenci. Sembla que açò últim és més civilitzat. Llàstima que -això també- ho paguem entre tots. 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vocació de forasters

0
Publicat el 12 de juny de 2012

He rebut a casa un escrit del PSPV-PSOE de Massalfassar en què m’informen sobre alguns problemes que pateix l’escola pública del poble, i per als quals diuen tenir propostes de solució. No ho dubte.
El paper ve escrit per les dos cares, de manera que quan comence a llegir ‘Estimados padres…”, li pegue la volta per tal de llegir la versió valenciana. No n’hi ha. Les dos cares han estat curosament redactades en castellà. O potser una està en castellà i l’altra en espanyol, i és aquest el bilingüisme que em proposen amablement. 
En el seu honor s’ha de dir que el comunicat no té ni una sola falta d’ortografia. No es pot dir el mateix del seu lloc web (https://sites.google.com/site/psoemassalfassar/), encapçalat per l’errada ‘progresistes (sic)’, ni del bloc adscrit, que declaren “dedicat a què (sic) conegues les nostres iniciatives“. Tampoc no sembla casual aquesta diferència en l’atenció i el respecte que dediquen a cadascun dels dos idiomes que són oficials en territori valencià. De fet, és perfectament coherent amb el fet que tots els cartells electorals de la seua formació política, en la darrera contesa electoral, estaven escrits en una sola llengua: la dels castellans. I encaixa immillorablement amb la decisió de nomenar com a portaveu a les corts valencianes una persona que no està ni tan sols mínimament capacitada per a expressar-se en valencià. 
Amb tot això estan fent una inequívoca professió de fe castellanista, i declarant ostentosament la seua intenció d’ignorar i marginar sistemàticament la llengua del poble que els acull. En tot cas, i considerant els temps que vivim, en què l’ús de l’eufemisme i la sinonímia tramposa han substituït el discurs i el debat d’idees i propostes, és d’agrair la sinceritat amb què mostren que el valencià els importa ben poc; que el paper que li reserven és -si fa no fa- el mateix que hauria plagut sense reserves a Franco, i més escàs encara que el que li atorga el PP (si més no, ací a Massalfassar). És destacable la claredat amb què declaren la seua vocació perenne de seguir sent forasters en el poble on viuen. 
I és -sobretot- una evident falta de respecte a totes aquelles persones que, malgrat tots els esforços esmerçats pel poder des de fa segles, encara ens sentim raonablement orgullosos de ser valencians, i no considerem que els nostres drets siguen inferiors als des castellans que viuen amb nosaltres. Són ells els qui ens consideren inferiors; ells els qui no pensen que tinguem al mateix dret a llegir les coses en la nostra llengua; ells els que proposen una societat amb dos castes: la d’aquells que tenen dret a accedir a tot -absolutament tot- en la seua llengua, i la dels valencians. No hi ha dubte de quina és la casta a què s’adrecen amb els seus comunicats a dos cares, no?
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bausset com el Cid

0
Publicat el 7 de juny de 2012

Com a part de la mística que van crear al voltant de la figura, als espanyols els agrada molt explicar que el senyor de la guerra Rodrigo Díaz de Vivar -conegut com el Cid- va guanyar una batalla després de mort. També el Molt Honorable homenot valencià, el senyor Josep-Lluís Bausset, recentment traspassat, ho ha fet. I ací s’acaben les coincidències.
El senyor Bausset -que ha exercit molt més de senyor de la pau que no de la guerra- ha guanyat una batalla pòstuma de dignitat; una més. Ho ha fet -en nom seu- la seua família, en retornar els infames telegrames del president Fabra i el conseller Castellano (m’estalviaré els títols tradicionalment atorgats a aquests càrrecs, per no provocar comprensibles riallades als lectors) de la Generalitat valenciana, redactats en un castellà perfectament monolingüe i perfectament  monolític. 
A ningú pot escapar la falta de respecte inherent a un gest com aquest. Ni davant la mort poden, aquests castellanistes radicals fins a l’extremisme, estalviar-se la burla cruel de l’idioma que haurien de defensar amb tots els recursos que tenen disponibles. Com que estic convençut que la legislació vigent -sempre respectuosa amb la llibertat d’expressió- considera delicte atribuir uns determinats qualificatius a segons quins dirigents polítics, no diré que aquests dos senyors són uns malparits sense ànima, ni decència, ni un mínim sentit del respecte. 
Potser cadascun d’ells tenien motius diferents per a insultar així la memòria del venerable senyor Bausset. En el cas del vicepresident, potser volia -senzillament- honorar el seu cognom, i és per això que escrigué el condol en imperial castellano. El president, per la seua banda, potser volia honorar aquells que l’han posat en el càrrec. Cal que recordem que els valencians no hem votat el senyor Fabra. Són els castellans del carrer Gènova de Madrid, els qui l’han proclamat president, i potser és això el que ell agraeix de moltes maneres, incloent-hi usar la llengua dels seus amos per a fer escarni de la memòria d’un autèntic patriota valencià. Doctors té l’església, i raons tenen els vassalls per a millor demostrar la submissió als seus amos.
També pot ser -no se m’escapa- que simplement tots dos hagen cursat ordre d’enviar un telegrama de condol, sense parar esment al fet que hi ha dos idiomes oficials al territori que ells governen (és normal que no se’n recorden; n’hi ha un que no l’utilitzen mai). Així, no havent donat indicació en sentit contrari, els seus subordinats l’han redactat en la mateixa llengua en què fan tota la resta; òbviament, la dels castellans.
No estic segur de quin dels possibles motius em resulta més repulsiu, o més significatiu de l’autèntic respecte que mereix, per a aquests vassalls dels seus amos madrilenys, la llengua dels valencians. En qualsevol cas, crec que -amb aquest últim estirabot- hi ha motius de sobra per a demanar formalment que canvien el nom de la institució que governen, i li diguen -en perfecta coherència amb el seu ideari i les sues fidelitats- Generalitat Castellana. No trobeu que seria un nom molt més adequat mentre ens la governen uns paràsits casposos i panxacontents?
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bilingüisme hipòcrita

3
Publicat el 28 de maig de 2012
Des de fora de l’escoleta pública de Massalfassar, que -per descomptat- està en mans privades, i s’anuncia com a bilingüe, he pogut comprovar que el bilingüisme que fan servir és el mateix que utilitza el president Alberto Fabra: les instruccions que pronunciaven les mestres eren unes vegades en castellà i les altres en espanyol.
No m’he quedat a comprovar-ho, però no dubte que potser hi haurà algun moment, al llarg del dia, en què les criatures menors de tres anys podran sentir la llengua del poble en què viuen. O potser serà que a aquelles criatures que han estat prèviament identificades com a ‘valencianoparlants’ se’ls adreçaran -privadament- en valencià. La llengua d’ús, però, sense cap mena de dubte (ni de manies) és la dels castellans. 
I és que allò que molesta als exterminadors lingüístics (individus, empreses i institucions de la mateixa tropa ideològica que governa actualment el País Valencià i les Illes) no és que la gent sàpiga parlar idiomes. ‘El saber no ocupa lloc’, diran – segurament- incorrent en l’error ben freqüent de considerar que la capacitat del cervell humà és il·limitada. El que realment els molesta és que la gent parle en valencià; més encara, que pensen que poden usar el valencià com si fora una llengua normal, en comptes d’una parla subsidiària, subordinada i supeditada a l’autoritat superior (castellana, per descomptat!).
No els molesta el valencià sempre que l’usem durant les festes patronals, en ocasions assenyalades, i sempre després de comprovar que no hi ha al davant cap representant de la raça superior monolingüe, que puga sentir-se ofés, molest o insultat per l’atreviment indígena d’usar un idioma que tot i ser l’originari del lloc on vivim, i plenament oficial, té l’imperdonable pecat de no ser el castellà.
I és això el que malden per ensenyar-los des de la més tendra infantesa; des de l’escoleta. Que el que és ‘normal’ és parlar a tota hora en l’idioma dels castellans; cantar les cançonetes dels castellans i ignorar les valencianes; jugar als jocs dels castellans i viure d’esquenes als propis. Aquesta és la millor garantia que el dia de demà, creixeran per a ser uns valencianets acomplexats i submisos fins a l’angúnia, incapaços de mantenir la dignitat -i la llengua- davant d’aquells que -com a parlants d’una llengua que sí que té exèrcit- han de ser considerats superiors, per molt que siguen uns discapacitats lingüístics que només saben parlar un idioma i -sovint- el parlen malament.
Això és el que ensenyen les empreses privades que han aconseguit (amb licitacions tan transparents com solen ser les que perpetra el partit dels imPPutats) gestionar les escoletes infantils de molts pobles valencians. Ensenyen les criatures valencianes a avergonyir-se de ser el que són, i a plegar-se, des de ben xicotetes, a l’idioma dels amos castellans. I tot això ho fan -cal que no ho oblidem- amb la complicitat (ja siga resignada o entusiàstica) dels pares i les mares de les criatures.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ens guanyen per la mà

0
Publicat el 19 de maig de 2012
Que el llenguatge és arma d’actuació massiva és cosa que ja hauria d’estar fora de qualsevol mena de dubte. Ho pot ser també de destrucció, però això depén dels objectius de qui l’usa, i de la seua capacitat d’imposar els termes que més li interessen.
En èpoques difícils, quan trobar solucions no és senzill, els poders s’especialitzen en etiquetar els problemes de tal manera que (a) no queda clar que són ells qui els provoquen, i (b) l’etiqueta mateixa suggereix solucions que els afavoreixen.
Un bon exemple és el terme ‘retallades’ que tothom s’ha empassat com un ham enverinat. Protestem contra les retallades i inventem eslògans i logos ben imaginatius, amb tot de tisores i símbols diversos. Però el cas és que la paraula ‘retallar’ evoca el fet d’eliminar allò que és sobrer. Retallem els camals d’un pantaló quan són massa llargs. En les aules, les criatures retallen els contorns d’un dibuix, i en eliminar el sobrant de paper, la silueta emergeix diàfana. La mestra, llavors, somriu i els diu que ho han fet molt bé. Retallar és una cosa que està bé. 
I el cas és que el que fa cada dia el govern espanyol no és retallar sinó espoliar. No eliminen despeses supèrflues i innecessàries, com ara  tot els pressupost dels ministeris de Sanitat i Educació, que tenen el 100% de les competències transferides; que això seria retallar. No eliminen les partides assignades a que una colla de vividors, instal·lats en un luxe palatí (mireu si no els palaus arquebisbals) es dediquen a escampar la superstició i a apoderar-se de terres, propietats i edificis amb el vist-i-plau emocionat dels qui manen.
El que fa el govern espanyol és furtar els diners públics que calen per a educar, atendre, sanar i tenir cura de les persones. El que fan és dedicar-los a tapar els forats que la incompetència i l’avarícia dels seus acòlits han provocat en el sistema financer. Això és espoliació. Això és robar, desviar recursos, apropiar-se indegudament dels diners de la gent. I, de passada (tot i que -probablement- és el seu objectiu principal), propicien un retorn al passat en què els drets i les conquestes dels darrers segles de lluita es transformen en lletra morta, i les desigualtats socials creixen brutalment per tal d’afavorir -encara més- aquells que van obtingut els privilegis per la força il·legítima de les armes. No són retallades; són estafes.
Quan acceptem i usem els seus termes; fins i tot quan ho fem per oposar-nos-hi i combatre’ls, els estem servint la victòria en safata. La lluita contra aquests explotadors salvatges comença pel llenguatge. Comença per fer servir els nostres termes i no els seus. Qui imposa les seues paraules té moltes opcions de guanyar la batalla. Si parlem amb propietat, haurem de dir que cada divendres el consell de ministres aprova noves mesures per a estafar la gent.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Trobades i valencià

0
Publicat el 13 de maig de 2012
Cada any, en acabar les trobades em venen unes ganes enormes de felicitar efusivament Escola Valenciana (ho faig ara mateix des d’ací). La capacitat de reunir tants milers de persones en un acte d’afirmació cultural és tota una fita. Més encara en un país que -com el nostre- pateix des de fa massa anys governs partidaris de sumir la població en l’analfabetisme. Com més incultes, més analfabets i més monolingües, més ens votaran, deuen pensar els partits nacionalistes (nacionalistes espanyols, per descomptat) que han ocupat la Generalitat des que morí Franco.  
També és un goig sentir com famílies de procedència castellana s’adrecen a les trobades amb somriures idèntics als que llueixen les que tenen el valencià com a primera llengua. Parlen en castellà entre ells, però porten els fills a educar-se en valencià i aprofiten un diumenge assolellat per a engrandir la festa de la nostra escola. No és -per tant- que el castellà em moleste.
Una altra cosa és anar a una de les paradetes i que s’adrecen directament en castellà a les criatures. No venim a la festa de les escoles en valencià? Llavors, per quins set sous una persona que està fent de voluntària en un dels tallers, ha de donar per fet que un xiquet de tres anys parla el castellà? Si anem a una festa anomenada ‘Encuentros de la escuela castellana‘, hi trobarem algú que se’ns adrece d’entrada en valencià?
En la parada de l’IES Vicent Andrés Estellés, de Burjassot, unes joves simpàtiques i eixerides feien trenes als cabells de qui  les xiquetes que ho demanava. En tot moment s’han adreçat a mi i a les meues filles en valencià. Cap problema. Ara bé, en tot el temps que hem passat allà, la xica ha parlat amb sis i set companys de la seua edat. El 100% de les seues interaccions s’han desenvolupat íntegrament en la llengua dels castellans. La mateixa que usa en exclusiva el partit que dedica el bo i millor del seu esforç a estrangular l’ensenyament en valencià. 
És evident que això no és responsabilitat de l’organització de les trobades, sinó de tots i cadascun de nosaltres. Si no som capaços, entre tots, de fer del valencià una llengua normal de relació entre les persones de qualsevol edat, llavors seran ells -els exterminadors de llengües- els qui hauran guanyat. Si els joves valencians, plenament capacitats per a expressar-se en valencià, es comuniquen entre ells en la llengua dels forasters, acabaran sent forasters ells mateixos. I un poble ple de forasters (no de procedència, sinó de vocació) deixa de ser un poble, i passa a ser -només- un barri perifèric i vassall d’un altre poble. 
És imprescindible que abandonem l’hàbit fatídic de ser ‘valencians de la secreta’, que arraconem d’una vegada l’etiqueta de ‘valencianocallants’ que se’ns pot aplicar -ara com ara- amb tota propietat, i que traguem a passejar la llengua, de manera que aquells que venen darrere tinguen models per a imitar. Això demana un esforç, és cert, però no cal ser un heroi per a fer servir -amb una mínima normalitat- una llengua que és formalment i legalment oficial. En un lloc normal, amb governants normals, les institucions podrien fer i farien molt per facilitar això mateix. 
Al País Valencià, en canvi, governat per lacais fanàtics de la submissió abjecta a eixa extensió de Castella que els agrada anomenar Espanya, només les persones, la gent de bé de qualsevol procedència, pot fer-ho. Tot allò que no fem nosaltres pel valencià, serà com si ho fem en contra. I la millor cosa que hom pot fer en favor d’una llengua és -senzillament- parlar-la. 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Torcar

6
Publicat el 9 de maig de 2012

Sembla que és una paraula que gastem -sobretot- els valencians. El diccionari diu que és “Netejar fregant amb drap, paper, etc., sobretot per llevar d’una superfície alguna matèria pastosa, enganxosa”, i jo l’he sentida molt en expressions com ara “torca’t la bava”, quan algú es mira embadalit algú (o alguna cosa) que li agrada molt. Torquem la taula, o el taulell. I també, q1uan alguna cosa ens sorprén o ens indigna especialment, podem dir (sense massa manies amb l’etiqueta social) que és “P’a cagar-se i no torcar-se”.
Apadrine aquesta paraula perquè és un mot de la meua infantesa que ha tornat a cobrar gran vitalitat, ara que les meues filles s’adrecen a mi sovint des del bany amb una innocent pregunta que actua com una ordre: “Aita, em torques?”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari