de l'Horta estant

Ara que la Generalitat de Catalunya posa en marxa una llei que permetrà veure cinema en català, se senten veus indignades que es queixen de la imposició lingüística que això representa. No és que la nova llei pose els drets lingüístics dels catalans al mateix nivell que ho estan els dels castellans. Ni de bon tros!. Una persona de Valladolid -posem per cas– té el dret -i pot exercir-lo– de veure totes les pel·lícules que s’estrenen a la seua ciutat, doblades o subtitulades en la seua llengua. La nova llei -en canvi– només garanteix als catalans un 50% dels títols que s’hi estrenaran. Un sofisticat càlcul matemàtic ens mostra inequívocament que -tot i la nova llei del cinema– els catalans tindran la meitat de drets que els castellans. De contribucions -això sí– no en pagaran la meitat. 

Els valencians ho tenim pitjor. Ara mateix, la quantitat de pel·lícules que podem vore en valencià a les sales comercials és mínima. I les poques que n’hi ha són les que organitzen -sempre excepcionalment– institucions com la Universitat de València o entitats com Escola Valenciana. A la nostra Generalitat no li fa ni fred ni calor que siga  pràcticament  impossible accedir al cinema en valencià. Es veu que pensen com el company d’un amic meu, professor d’institut, que -precisament a compte de la llei catalana del cinema– s’exclamava l’altre dia en contra de “la imposició lingüística”. Transcriuré el diàleg, perquè la senzillesa de l’argument s’ho val:

– Tu tens fills? -li preguntà el meu amic-

– Sí

– Jo també. I els has ensenyat a parlar la teua llengua?

– ¡Pues claro!

– Jo també. I tu pots dur-los al cine, a vore una pel·lícula en la seua llengua?.

– Pues sí, pero…

– Jo no.

No vull dir que el company del meu amic se n’anara convençut, amb el pes indiscutible d’aquesta evidència. Fa falta molt més que una bona argumentació per a fer baixar del burro algú que ha trobat tant de gust a estar sempre en la posició més còmoda. Els monolingüistes radicals -com el company del meu amic– en general, no poden entendre per què unes altres persones han de voler uns drets que ells mateixos exerceixen sense cap esforç. Convençuts com estan de la seua natural superioritat, s’estranyen i s’indignen si algú s’atreveix a demanar un tracte similar al que ells ja reben.

Devem ser un dels pocs territoris del món en què els nouvinguts (això sí, segons d’on vinguen), no és que tinguen els mateixos drets que els autòctons, és que en tenen més. Si no que ho pregunten als meus veïns, que són uruguaians. Des que van arribar ací, que poden exercir el seu dret a dur els fills al cinema, a vore pel·lícules en la seua llengua. Pagant, això sí. Jo, en canvi, només puc exercir el meu dret a pagar, perquè les pel·lícules, el 100%, estan en la llengua d’ells. En la meua, no. 

És per això que he de confessar que, tal com la decimonònica teoria freudiana atribuïa a les dones un greu complex psicològic anomenat enveja de penis, jo patisc, ara mateix, d’una greu i manifesta enveja de pel·lis. Enveja dels veïns del Nord, que podran veure la meitat de les estrenes en la seua llengua. I enveja -més encara- dels castellans de Toledo o de Càceres, que les poden vore totes. O sense anar tan lluny, dels castellans de casa nostra, que -a diferència de nosaltres– sí que poden dur els fills a vore pel·lícules en la seua llengua. Es veu que, com diu la Constitució, tots som iguals, però uns són més iguals que altres.

La cultura valenciana, i no solament la llengua, està sotmesa a una intensa  contraplanificació, per part de moltes de les institucions i autoritats que –d’acord amb la lletra i amb l’esperit de les lleis vigents—haurien de promoure-la. No m’estic referint –només—al fet que figures com el President de la Generalitat, els Consellers o els alcaldes i alcaldesses de les principals ciutats valencianes no usen per a res el valencià, o que –en les comptades ocasions en què ho fan—es mostren com uns analfabets funcionals. Ni tampoc –només—a la sistemàtica destrucció del nostre patrimoni natural i arquitectònic que –com en el cas del Cabanyal—s’ha convertit en una altra de les seues tristes prioritats. Es tracta també de la imatge del poble valencià que transmeten a través dels mitjans públics de comunicació.

Oculten sistemàticament tota la riquesa de manifestacions culturals de la nostra societat, substituïnt-les per unes altres d’importades. Així, durant les festes de Nadal programen villancicos d’origen andalús o castellà, i –si cal—Christmas songs angleses. Qualsevol cosa excepte alguna de les tradicionals nadales valencianes. El Palau de la Música (que fa tots els seus anuncis exclusivament en castellà) programarà excel•lents cantaors flamencs, però mai un fenomen del cant d’estil valencià com el magnífic vocalista Pep el Botifarra. I Canal 9 emetrà –en horaris de màxima audiència– concursos dirigits per presentadors monolingües en castellà, com si no tinguérem ni professionals ni concursants capacitats per a oferir un entreteniment similar en la nostra llengua, tal com TV1, TV2, Tele5, Cuatro, i un llarg etcètera, ho fan en la seua.

I quina relació té això amb la Universitat?

Amb uns models com els descrits, que o bé són directament forasters i volgudament aliens a la cultura valenciana, o bé són nascuts ací, però carregats d’una incomprensible vergonya de ser valencians i de comportar-se com a tals, necessitem figures alternatives. Ens cal poder visualitzar persones que –sense renunciar a ser valencianes—són competents, cultes, eixerides i exitoses en els diversos camps de la vida social.

I la Universitat, una de les poques institucions valencianes que no està profundament implicada en la tasca de castellanització que han abraçat -de manera creixentment descarada– els representants del poder polític, és qui pot -ara com ara– exercir desacomplexadament la seua condició de valenciana, i -d’eixa manera- prestigiar-la.

La Universitat, les universitats valencianes en conjunt, tenen un potencial de generació de coneixement, i també de divulgació, que -en una societat desatesa i culturalment empobrida com la que ens volen encolomar des de dalt– cobra una importància especial. Mentre les autoritats que haurien de vetlar per la cohesió social i treballar pel desenvolupament armònic, dediquen els diners públics (els nostres) a predicar la ignorància i a estimular l’odi i l’obscurantisme, no sembla que hi haja ningú, fora de la Universitat, amb força suficient per a contrarestar la mala maror que els altres escampen, a peu i a cavall.

És per això que, ara que la Universitat afronta un nou procés d’elecció de l’equip que regirà el seu destí durant els propers anys, és molt important que el nou Rector (o Rectora) no siga corretja de transmissió de cap partit polític, sinó una persona fermament decidida a apostar fort perquè la Universitat jugue el paper que -especialment ara– la societat valenciana li demanda. Necessitem un Rector amb una personalitat sòlida, capaç de representar tot el dinamisme de la nostra Universitat, i de mantenir-ne la identitat, per tal de projectar-la internacionalment, que és un dels reptes més imminents que tenim ara mateix. Perquè només des de la identitat pròpia es poden fer aportacions significatives al coneixement, i a la humanitat. I aquesta tan universal, és una de les funcions prioritàries de tota universitat.

El bertsolarisme és una tradició molt antiga de la cultura basca, que no s’ha limitat a conservar-se sinó que s’ha desenvolupat, adaptant-se als nous temps i a la realitat d’una cultura mil·lenària, que no compta amb un estat que la sustente. L’arrelament social que té actualment deu molt a aquesta capacitat d’evolucionar, al seu inqüestionable poder d’emocionar auditoris, i al fet que el bertsolarismne es practica a les escoles.  Des del punt de vista psicològic, sembla una magnífica eina per a treballar diverses capacitats intel·lectuals, incloent-hi el sentit del ritme, el càlcul, la riquesa de vocabulari o la creativitat i l’ingeni. Difícilment podríem trobar un mètode més eficaç per a treballar eficaçment -amb una sola activitat- totes aquestes qualitats.

La popularitat del bertsolarisme fa que molta gent -fins i tot els qui no tenen l’èuscar com a llengua pròpia- s’hi acoste amb interés, i em diuen que no són pocs els que diuen -fins i tot amb una certa indignació- que els bertsos s’haurien de fer també en castellà, per tal que aquells que no coneixen la llengua basca, no se’ls perden. El comentari és molt interessant perquè reflecteix una forma de pensar – fortament recolzada i sostinguda per la utilització demagògica del concepte de bilingüisme- que podem anomenar prepotència lingüística. Qui diu això (que els bertsos també haurien de ser haurien en castellà), a banda de passar per alt les enormes dificultats pràctiques (què fem amb la rima?; qui en fa la traducció?; com es mantenen els jocs de paraules i el sentit original?… ), està expressant una idea bàsica, de profund contingut discriminador i antidemocràtic: que aquelles persones que, vivint en un territori, han decidit d’ignorar-ne la llengua pròpia, no s’han de privar de res; ni tan sols de l’accés a les manifestacions culturals més genuïnes.

La idea central és: si algun espectacle val la pena, ha d’estar disponible -també en castellà- per a aquells que opten per mantenir-se en la volguda ignorància d’un monolingüisme radical i militant. És evident que aquests adeptes del bilingüisme trampós, mai no mouran un dit per demanar que les obres del teatre clàssic castellà o les pel·lícules del cinema modern siguen traduïdes a l’èuscar. Això no forma part del seu empobrit concepte de la riquesa lingüística, ni de la seua raquítica comprensió de la cultura viva. Crec que hauríem de començar a fer servir el terme ‘discapacitats lingüístics’, per a referir-nos a aquesta mena de gent. Potser així, en la seua qualitat de discapacitats, podran reivindicar més bé el seu dret a que tot, en aquest món i en qualsevol altre, els hi siga donat en l’única llengua que coneixen.

Ahir em vaig quedar sense bateria al cotxe, i vaig haver de trucar al servei d’ajuda en carretera de la meua assegurança. Al cap d’una estona, un operari es posà en contacte amb mi i vingué fins on tenia el cotxe. Després de tres o quatre interaccions en què cadascun de nosaltres havia parlat en la seua llengua (ell ho feia en castellà), l’home em va dir:

-“Disculpe que yo no le hable en valenciano; es que estoy más cómodo en castellano“

Em passa sovint que algú s’excuse per no respondre’m en valencià, de manera que -com faig sempre- li vaig contestar que no hi havia cap problema, que entenc perfectament el castellà, i que jo estava en el mateix cas que ell. Després d’això, em va arreglar l’avaria, em va donar a signar un paper, i ens vam acomiadar sense més.

Per què explique una anècdota tan senzilla i intrascendent com aquesta? Bàsicament per això, perquè és una situació d’interacció entre parlants de distintes llengües, que es resol amb gran facilitat, sense estridències de cap tipus, i sense que cap dels dos no haja hagut de canviar de llengua. I m’agradaria remarcar tres punts, en relació a la conducta de l’esmentat operari, que ens poden servir per a reflexionar sobre la nostra pròpia conducta lingüística:

En primer lloc, que em sembla normal que s’excuse per no parlar-me en valencià, perquè -en aquest cas- jo era el client.En segon lloc, que en cap moment no es va generar una situació incòmoda o desagradable. Ans al contrari, diria que, després de l’aclariment per la seua part, la interacció va ser especialment cordial i fàcil. I finalment, que el seu argument (que està més còmode en castellà) és inapel·lable, no pressuposa cap ignorància per la seua banda (no diu que no sap parlar valencià), i no invita gens a demanar-li un canvi de llengua.

La impressió que a mi em va quedar és que era una persona educada i intel·ligent, que va saber resoldre la situació amb elegància. Tenint en compte això, per què no hauríem d’aplicar la mateixa estratègia nosaltres? Si preferim utilitzar el català com a llengua vehicular, no cal que suposem que cada trobada amb algú que no ho fa, es convertirà en una situació de conflicte, ni que experimentem la necessitat de proporcionar complicades explicacions per a la nostra opció lingüistica. N’hi ha prou de fer com el mecànic d’aquesta historieta i dir:

-“Jo parlaré en valencià perquè em resulta més còmode”

La justícia espanyola (dispenseu-me l’oxímoron) ha encausat un grapat de persones, entre altres el meu amic Jaume Claramunt, de Vilafranca del Penedès. El delicte que se’ls imputa és el de recollir signatures en favor del dret de decidir. Dit d’una altra manera, la democràcia espanyola considera que és un delicte replegar signatures de suport a un document que expressa que la gent ha de tenir el dret de decidir sobre el seu futur. Per tant, allò que és legal i desitjable per al règim espanyol és que la gent no siga partidària del seu dret de decidir, i estiga -per contra- a favor que siguen uns altres qui decidesquen per ells. Realment, sona molt democràtic!

Òbviament, no és que estiguen en contra del dret de decidir de tothom. És segur que no ho estan quan els qui han de decidir són i se senten espanyols, i allò que decideixen és que volen ser espanyols. Un sentiment, aquest, que em sembla absolutament respectable, des de qualsevol punt de vista. Exactament igual de respectable que el que podem tenir unes altres persones que no ens sentim espanyols, i volem exercir el nostre dret per a decidir que no volem formar part d’un estat que criminalitza els referèndums, tanca diaris que no són afectes al règim (Egunkaria), empresona dirigents independentistes bascos, acusant-los de voler refer partits abertzales al marge de qualsevol acció armada, conspira per a degradar -encara més- una llei aprovada en referèndum pel poble de Catalunya, i -ara també- mira de collar judicialment uns activistes cívics que impulsen, de manera completament pacífica i civilitzada, un dret que és irrenunciable per a tot ésser humà, i que qualsevol poble amb un mínim de dignitat no renunciarà mai a exercir.

El dret de decidir el tenim nosaltres; individualment i col·lectiva. Ens el poden reconéixer o no. És clar que poden traure -una vegada més- l’exèrcit al carrer per a frustrar les aspiracions populars, però el dret, el tenim! I -posats a decidir- qui voldrà formar part d’un estat que posa la justícia en mans d’una colla d’energúmens que creuen en la democràcia, només en la mesura en què els serveix per a conservar uns privilegis obtinguts prèviament amb la brutalitat de les armes. Ben mirat, seria molt poc raonable decidir que volem que el nostre futur continue estant en unes mans tan brutes.