de l'Horta estant

La lògica espanyola no és tan sols una valuosa eina d’anàlisi a posteriori de la realitat social. També serveix extraordinàriament bé per a mirar d’influir sobre el curs de les coses, fent així que s’adapten al camí més correcte. Ho fa, això sí, amb algunes subtileses argumentals, que potser no resultaran fàcils de seguir per als no especialistes en tan sublim disciplina.

Vegem, per exemple, el cas recent de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre, en que un o dos milions (tant fa) de persones clamaven insistentment per la independència. Com que això, la independència de Catalunya, es considera negatiu per al futur i viabilitat d’Espanya, sembla que és convenient aconseguir que no arribe a produir-se. I com ho faran?

Doncs, en estricta i meticulosa aplicació de la lògica espanyola, raonaran: “Si els catalans volen anar-se’n d’Espanya, insultem-los fins que vulguen quedar-se amb nosaltres”. No em negareu que la cosa té una estructura de lògica paradoxal, que encisaria a més d’un teòric del caos. 

Encara tenen més interés les maneres d’insultar que seleccionen. Una de ben interessant és la que podríem resumir en la frase “Catalanes, joderos (sic) porque sóis españoles“. Queda ben clar que els autors de la frase donen per fet que ser espanyol és una desgràcia ben grossa, ja és -precisament- el terme que utilitzen per a insultar. Veritat que ningú no t’insulta dient “Et fots perquè ets alta, guapa i rica”?

També hi ha la variant “Cataluña es una región española”, etzibada igualment com a diatriba i amb notable afany ofensiu, que deixa ben palés que consideren que ser una regió espanyola (com ara, poser per cas, Cantàbria o Múrcia o Extremadura) és una condició ben patètica i miserable. Ep! que no ho dic jo, això, que tinc gran respecte per les persones nascudes en aquests i altres territoris. Ho diuen ells, els nacionalistes espanyols, i ho fan per tal d’humiliar i insultar els catalans. Una estratègia que -recordem-ho- els sembla ben adequada per tal de persuadir-los a no independitzar-se d’Espanya. 

Finalment, i com a meritori exemple del gran rigor intel·lectual que és norma entre opinadors espanyols de tots els pelatges, des de piuladors afeccionats fins a vividors professionals de la política o directors de diaris de gran tiratge, val la pena analitzar -ni que siga superficialment- la consistència interna dels seus arguments.

Ho faré quasi telegràficament. 

a) Afirmen que els catalans són garrepes i interessats, i trauen profit econòmic d’estar en Espanya. Però, si en trauen profit, i són garrepes de mena…per quins set sous haurien de voler anar-se’n?. 

b) Immediatament després d’assegurar que es beneficien d’Espanya, els acusen d’insolidaris perquè no volen aportar diners per a les comunitats més desafavorides (però, no havíem quedat que era Catalunya qui se’n beneficiava?).

c) Qualifiquen d’egoista l’aspiració d’independència, que haurien de considerar com un alliberament, ja que eixa Catalunya garrepa i aprofitada, deixaria de ser una càrrega econòmica per a la sacrificada i generosa mare Espanya. 

I per acabar-ho d’adobar, amb perfecta lògica espanyola, un senyor que no ha treballat en sa vida (no diguem ja remar), que deu tots els seus privilegis a un dels dictadors més sanguinaris de l’Europa del segle XX, i que sol ser notícia pels alts nivells de corrupció i desori en la seua pròpia família, ens diu que la independència de Catalunya no és una bona solució per a la crisi, i que hem de treballar tots junts per tal de mantenir intactes els seus interessos, i els dels seus descendents.

I, de veritat que es pregunten com és que Catalunya vol fotre el camp?