Ha passat hui mateix, durant un col·loqui entre profes de Psicologia, que acabàvem de vore l’entrevista que Cathy Newman va fer al psicòleg canadenc Jordan B. Peterson.
Algú ha comentat que l’estil de la periodista li semblava agressiu; que més que no una entrevista, havia conduït un debat encobert en què ella atacava els punts de vista de l’entrevistat. Llavors, una altra professora ha dit que a ella li semblava que qui era agressiu era Peterson.
Li he fet notar que ell (a) no l’interrompia en cap moment, (b) no alçava la veu, i (c) mantenia un to i una conducta no verbal excepcionalment calmats durant tota l’entrevista. La resta dels assistents han confirmat això mateix, i quan ja pensava que passaríem a un altre tema, ella ha tornat a prendre la paraula per a dir que sí, que tot això era cert, però que Peterson estava sent passiu-agressiu.
He esperat (de bades) una rialleta o algun altre signe d’estar fent broma. No en feia. De manera que la cosa va així:
”Jo dic que algú és agressiu. Si actua agressivament, és evident que tinc raó. Si, pel contrari, es comporta amb una calma excepcional, també tinc raó, perquè el que està fent és ser passiu-agressiu”.
Com a mètode per a guanyar discusions, no té rival; és com la tòmbola de les fires: sempre toca!.
Em pregunte si l’única manera de no ser considerat agressiu serà deixar que et guanyen els debats, fins i tot si has de fer un esforç per a perdre’ls.
De ben segur que aquesta professora que deia que el sr. Peterson era agressiu-passiu, en realitat volia dir que era un mascle típic de l’heteropatriarcat. Això o es que vol fer punts per a ser psicoanàlitica…
De gent d’aquesta (d’una i altra mena) n’he conegut a les reunions d’Ampes (de primària i de secundària). Qui no tingui res a fer, que no pantini el gat: que vagi a una reunió de l’Ampa o a una reunió de veïns; de ben segur no s’aburrirà (compte, però, en riure: algú es pot emprenyar!).
Atentament