de l'Horta estant

Tenim, probablement, un dels teixits associatius més densos del món. Centenars d’associacions de caràcter culturals de totes les grandàries i condicions escampen el seu treball per tots els racons de la nostra allargada geografia. Això vol dir que milers de persones dediquen part del seu temps lliure a fer coses en favor de la cultura que compartim.

Les circumstàncies polítiques adverses que hem viscut durant els darrers segles han fet que les seues activitats hagen estat sovint molt ingrates, quan no directament costoses o arriscades. I tanmateix, les han dutes endavant. S’han fet càrrec de mantenir viva una flama que, en condicions de normalitat nacional, amb mecanismes d’estat i mitjans de comunicació a favor, seria molt senzill de mantenir. A nosaltres, en canvi, ens ha resultat molt difícil. Moltes de les persones que llegireu aquest article ho sabeu per experiència pròpia. 

Fa poc que he sabut que l’Ateneu d’Acció Cultural de Girona m’ha proposat com a candidat al Premi a la Normalització Lingüística i Cultural que es lliurarà el proper 13 de juny a l’Ateneu Josep Irla. Una simple ullada a les persones que l’han merescut en edicions anteriors bastarà per a entendre que em sent molt honorat i agraït per la nominació.

No és de la meua nominació, però, que vull parlar ara, sinó de l’ADAC, o més ben dit, de totes les altres organitzacions que li són germanes en objectius i en il·lusions. De totes les associacions que no han gaudit de condicions favorables, subvencions generoses, visibilitat garantida o publicitat gratuïta. Ans al contrari, s’han sustentat gràcies a l’esforç voluntari i a la constància, sovint anònima, d’un grapat de gent generosa, que en condicions enormement adverses, mitjanament complicades o només difícils (però mai no en condicions obertament favorables) s’han escarrassat per a dissenyar, planificar i dur a terme activitats culturals que, al capdavall, han possibilitat el miracle que encara estiguem vius com a poble, i que encara tinguem la força que tenim, i que de tant en tant demostrem.

Quan una d’aquestes associacions convoca un premi, ens ofereix també una oportunitat de retornar-los, amb un gest ben senzill i sense cap cost econòmic, una part de l’esforç que hi inverteixen. Esperen, legítimament, que les persones nominades contribuesquen a difondre el nom i la feina de qui convoca els premis. Entrant a la seua web i votant per qui siga, també els estem dient que el seu esforç no és balder. Que té, com a mínim, la compensació de ser reconegut per qui, com ells, s’estima el país, la cultura i la llengua que compartim.

Això és, senzillament, el que vull demanar, que des d’ara i fins al 23 d’abril, entreu a la web d’ADAC i voteu per qui vulgueu. Hi ha un premi per a entitats i un per a persones. I voteu qui voteu, el guanyador serà l’ADAC, seran totes les entitats que conformen el teixit de base de la nostra vida cultural; un teixit que, tot i ser dens, en no tenir el suport de cap estat, mai no ha deixat de ser precari. Que no ho siga, si més no, en l’atenció i el respecte que nosaltres, els usuaris de la cultura que ells defensen, els retornem.

D’acord amb els pressupostos de la Generalitat, la Conselleria d’Educació destinarà 100.000 euros a la promoció del valencià (http://www.docv.gva.es/datos/2013/12/30/pdf/2013_12444.pdf). Potser sembla una quantitat ridícula, sobretot si tenim en compte les grandiloqüents declaracions d’amor a la llengua (generalment fetes en perfecte madrileny, això sí) a què ens tenen acostumats els actuals ocupants del Palau.