de l'Horta estant

Publicat a: http://opinions.laveupv.com/ferran-suay/blog/3481/aixo-dentendre-el-valencia

He sentit moltes vegades, sovint atribuïda a diferents persones, aquella anècdota que explica que el protagonista, en sentir algú que deia allò tan conegut de “Yo el valenciano no lo hablo, pero entenderlo, lo entiendo todo”, li retrucava “Xe tu, igual igual com el meu gos!”

Importa poc si és certa o no. Si no ho era la primera vegada que algú l’explicà, ara ja ho és, perquè molta gent ha fet servir l’argument en ocasions similars. I és que, d’ocasions com la que s’hi descriu, n’hi ha de sobres. I això passa, probablement i entre altres motius, perquè qui ho diu considera que això d’entendre el valencià ja és un mèrit, i també perquè els seus interlocutors, generalment li accepten la consideració, li riuen la gràcia, i fins i tot li lloen el suposat mèrit.

Més encara, molts, després de lloar-li’l, passen immediatament a parlar-li en castellà. Una conducta com aquesta podria indicar bàsicament dos coses: (a) que l’interlocutor en qüestió no s’ha cregut el que li ha dit l’altre (que entén el valencià), o (b) que considera que, per molt que l’entenga, no és apropiat parlar-li en valencià a una persona que entén aquesta llengua.

En el primer cas, podem afirmar que és una descortesia evident posar en dubte l’afirmació d’algú sense motius sòlids per a considerar-la falsa. En el segon, que es tracta d’una manera excel·lent d’aconseguir que la persona no passe mai del nivell d’entendre el valencià al de parlar-lo. I encara més, que és una forma efectiva d’aconseguir que ni tan sols arribe mai a voler parlar-lo. Si és això el que volem, no hi ha res a canviar en el nostre comportament: anem pel bon camí.

Diuen els experts que el nivell d’intercomprensibilitat entre bona part de les llengües anomenades romàniques s’aproxima al 80%. Això vol dir que un parlant d’un d’aquests idiomes, sense tenir cap experiència prèvia amb l’altre, podria entendre la major part d’una conversa convenientment contextualitzada.

Podem afirmar, per tant, que per a algú que viu entre valencians i té el castellà com a llengua primera, entendre el valencià no és cap mèrit especial. Indica només, això sí, que la persona no pateix cap dèficit intel·lectual sever. És per això que podem perfectament aprofitar aquesta seua normalitat i seguir parlant-li en valencià. D’aquesta manera, li proporcionarem tant l’oportunitat de millorar el domini de la llengua que ja entén, com la de començar a parlar-la. I més encara, li donarem alguns motius vàlids per a atrevir-se a fer-ho (que és l’excusa més utilitzada per a posposar-ho: “és que no em llance”, solen dir).

Per tant, per a la pròxima vegada que algú ens amolle allò que entén el valencià però no el parla, propose un senzill curs d’acció:
1) El mirem amablement
2) Li diem: “No ho havia dubtat en cap moment. Sembles una persona perfectament normal”
3) Li seguim parlant en valencià.

Amb això, (1) li demostrem que donem credibilitat a les seues paraules, (2) deixem clar que no és cap marcianada que algú que viu al País Valencià entenga i vulga aprendre a usar la llengua dels valencians, i (3) deixem de fer el joc a tots aquells que, des de les seues posicions de poder polític i econòmic, treballen cada dia sense descans per exterminar el valencià de la vida pública i social dels valencians.

Si sou un d’aquells, si pertanyeu al sector madrilenyista radical que, com el partit que ocupa actualment la Generalitat, no veu el dia en què no quede cap valencià expressant-se normalment en valencià, llavors seguiu parlant en espanyol a la gent que podria entendre-vos perfectament  en valencià. I si no ho sou, potser que prengueu la decisió de comportar-vos de manera que es note que sou valencians, i que no us n’avergonyiu, com fan els altres; els castellanistes radicals.

No cal fer cap recerca exhaustiva de les hemeroteques per a constatar quan i per quins motius s’ha interessat el PP per la llengua dels valencians. Per fer-ho curt, podem resumir totes les ocasions en què ho ha fet, en una sola frase: quan li ha semblat que en podia traure profit electoral.

El valencià, que és com habitualment l’anomenem els valencians (i no cal afegir-hi cap obvietat, com ara que és la mateixa llengua que en altres llocs es diu català) està tan completament absent de la vida pública del partit que governa la Generalitat, com de les vides privades dels seus dirigents. Si volem saber quina llengua respecta i estima una persona, no cal escoltar quin discurs fa sobre les llengües. Només cal fer dos observacions: (1) quina llengua usa habitualment? i (2) quina llengua parla amb els fills?

En el cas dels actuals ocupants del Palau de la Generalitat, la resposta és inequívoca: pensen, parlen, escriuen, crien i reneguen en perfecte madrileny. Per què, doncs, s’interessen tant ara en un diccionari. Un diccionari que d’altra banda, si tingueren algun interés real en l’idioma i alguna competència filològica mínima, potser criticarien per motius ben diferents. En realitat no és el diccionari el que els interessa (poc l’haurien de fer servir, ells que només consulten, si de cas, el María Moliner) sinó una sola definició, la de ‘valencià’.

I tampoc no és del tot cert que els interesse. Només els interessa la idea que atiar la polèmica, crispar l’ambient i fomentar divisions i enfrontaments pot resultar l’únic antídot eficaç per a ocultar allò que realment els preocupa. Els preocupa la creixent evidència (sempre n’hi ha hagut, però ara és més visible per a més gent) que són poc més que una banda de lladres i malfactors, que s’ha atrinxerat en les institucions per a saquejar el país i els ciutadans durant massa anys. 

Els preocupa que amb tot el seguit de Gürtels, Emarses, Calatraves i companyia, la percepció que només són uns vulgars lladres va creixent entre la societat i afectant fins i tot els qui eren més fèrriament seus; aquells que havien donat per bona la consigna de Zaplana (“Tranquilos, que hay para todos“) i esperaven accedir un dia o altre al seu lloc al sol. Els qui tot ho justificaven i ho donaven per bo, mentre creien que el saqueig sistemàtic els beneficiaria algun dia. Fins i tot eixa gent els està abandonant. 

I per a ells, el valencià és, en el millor dels casos, una bona cortina de fum.

És per això que no ens calen més discussions ni arguments lingüístics. A cada nou moviment estrambòtic de la banda o dels col·locats en les seues ben remunerades menjadores (com ara el Consell Jurídic Consultiu) només hem de respondre amb qualsevol dels molts temes que realment els interessen: parleu-nos dels milions que us heu embutxacat amb la visita del Papa, de Gürtel, dels vostres negocis amb faraònics arquitectes estafadors, de les factures que heu carregat a comptes institucionals.

I que responguen, si volen, en madrileny. Molts d’ells, després de tot, ni tan sols no saben parlar cap altre idioma que els dels seus amos. No ens vindrà d’ací ara mateix. Que responguen com vulguen, però que responguen les preguntes que realment ens interessen. Quants diners ens han robat? On els tenen? Quan i com els tornaran? I si pot ser, que les responguen des del lloc que legítimament i en virtut dels seus múltiples mèrits els correspon: la presó.

A poqueta nit, un café amb mobles de fusta i fotografies en blanc i negre d’escenes costumistes del país, acull la presentació d’un llibre i un disc, d’un mateix autor. Presenta el llibre un prestigiós autor i  professor d’universitat, que en destaca la difícil adscripció a un sol gènere literari. Aprofita l’avinentesa per a explicar com d’insuficients són les tradicionals taxonomies dels gèneres, i cita interessants exemples de diversos clàssics europeus, incloent-ne alguns de locals. L’ha llegit dos vegades, i a penes consulta unes poques notes d’una llibreteta per a desenvolupar la seua intervenció fluïda. Encara no ha acabat i ja saps que llegiràs el llibre amb devoció. 

El disc el presenta el millor especialista en música del país, que explica amb la senzillesa pròpia de qui coneix a fons la matèria, com de difícil és traduir sonets de Shakespeare, mantenint al mateix temps el sentit de les paraules i un ritme adequat, que s’ajuste a la sonoritat pròpia de la llengua del traductor. Els versos en anglés tenen una mètrica i un ritme molt marcats, que és complicat de fer coincidir amb els de l’obra traduïda. És per això que en lloa la traducció, abans de parlar pròpiament de la música, la instrumentació i la veu.

Després parlarà l’autor, per a contar com ha viscut el llibre i reflexionar sobre la naturalesa i les funcions de la memòria, els secrets que tots conservem, la vida que flueix com el mateix Riu dels ulls que dóna títol al llibre. La memòria, la vivència personal de moments, en molts casos compartits amb les persones que l’escolten, es transforma en cançons que travessen segles i distàncies per arribar allà on ens trobem ara. I explica l’autor que ell sempre ha volgut viure al seu país amb normalitat. Viure com si parlar com ell parla, escriure com ho fa, o cantar com canta fóra perfectament normal.

I per què no ho hauria de ser? En qualsevol poble nòrdic, tot el que explicat abans no tindria res de particular. Una vetlada literària com tantes altres que es fan arreu del món. Passa, però, que el poble nòrdic de què parlem, Massalfassar, només és nòrdic respecte a la seua comarca de l’Horta. Passa que l’autor i els presentadors no es diuen Larsson o Björk, sinó Rafa Xambó, Toni Mollà i Josep-Vicent Frechina. Passa que la llengua en què s’expressen ells i el públic assistent, només la fan normal les persones. Les autoritats, en canvi, la ignoren sistemàticament, quan no s’estan esforçant acarnissadament per exterminar-la. 

Passa que els sonets de Shakespeare, curosament traduïts i delicadament musicats, no sonaran en cap emissora de ràdio; que no hi haurà actuacions en cap televisió, perquè no en tenim. Passa que per a aconseguir una cosa tan elemental com viure amb normalitat, l’autor, els presentadors i el públic assistent s’han hagut d’entrenar amb dedicació digna de més olímpiques disciplines, i han de fer el cor fort cada dia de la setmana. Passa que és una ‘normalitat’ treballada, costosa, assolida a còpia de voluntat i fermesa, on pesen més les cometes que la mateixa paraula.

I amb tot i això, vivim una vetlada literària ben normal. Ens somriem amb el cor, dialoguem sense pressa, ens escoltem sense ànsia, bevem vi de la terra i mengem les delícies de l’horta que ens ha preparat l’Oriol. Durant unes poques hores, al Café de l’Infern, ens permetem el luxe de sentir-nos normals. Ens sentim, més encara, privilegiats per comptar amb gent que paga el preu d’haver-se-la de guanyar individualment, i que encara és capaç de compartir sense reserves la seua nòrdica normalitat.

Per si no n’hi havia prou amb els afanys inquisitorials de la casta franquista que governa el País Valencià, que després d’haver guanyat les eleccions gràcies al dopatge del finançament il·legal, l’enganyifa legal d’un sistema dissenyat per ells i per a ells, i la connivència tramposa dels qui haurien d’aplicar la llei, ara el Levante EMT també s’ha sumat a l’orgia de prohibicions i silenciaments.

Es veu que no els sembla prou que no puguem vore ni una sola TV en la nostra llengua, que puguem escoltar tota classe d’emissores de ràdio en rus, búlgar, àrab o romanés (m’agrada que ho poguem fer), però cap ni una en valencià. No cal dir que per a aquells éssers superiors i privilegiat que prefereixen fer-ho en castellà, l’oferta s’eleva a centenars d’opcions. 

Ara el Levante, aquell diari que durant anys ha passat per ser l’opció més progressista de la premsa escrita valenciana, ha decidit censurar el poeta Manel Rodriguez Castelló, que hi publicava una deliciosa columna des de fa 16 anys. No és la primera mostra de submissió abjecta i llepaculisme manifest que ofereix aquesta empresa subvencionada, que no gosa alçar la veu per si l’amo s’enfada i li lleva el caramelet de la publicitat institucional pagada amb fons públics, que mantenen viva una empresa privada -una més- dedicada a desinformar es valencians.

Reproduiré, sense més, el missatge que m’ha enviat Manel Rodríguez-Castelló, i la columna que li han censurat.

 “Amigues i amics, per si és del vostre interès us envie la columna que Levante-EMV no va voler publicar la setmana passada al·legant que era un tema personal (!). Jo n’he dit censura, amb el precedent d’un altre de dedicat a Alfonso Rus que tampoc no em van publicar. Quan ja havia enviat la columna de demà, en homenatge a Montse Anfruns, l’encarregat de la secció m’ha fet saber que havien decidit prescindir de les meues col·laboracions per la “deslleialtat” d’haver fet pública la censura al meu bloc. Després de setze anys dol una miqueta haver de dir adéu en tals circumstàncies, de manera que preferesc dir-vos gràcies per la vostra atenció i fins ara. Salu”t.

Onoris causa

Manel Rodríguez-Castelló

Em pregunte si l’opacitat i arbitrarietat que solem atribuir al món de la política i les seues institucions no necessita com l’aire que es respira l’opacitat i arbitrarietat simultànies de l’economia, no ja a gran escala, per descomptat, sinó en la de les petites transaccions diàries. Causa i efecte? Ou i gallina? O complementarietat que ens fa la vida més difícil i en trau bon profit, que d’això es tracta. Els reportaré un cas kafkià, real i personal, que m’ha passat amb ONO, com els passa a tants veïns en els seus contactes amb la cara oculta de la publicitat, l’economia pura i dura i les empreses dites de serveis. La qüestió és la següent: ONO em cobra per uns serveis que no he sol·licitat ni rebut per valor d’uns 70 euros. Com que es tracta d’un error, confie que ho solucionarem amb trellat en un tres i no res. Després de múltiples peripècies (els estalvie la part lingüística de l’abús de poder) i de no sé quantes estúpides sintonies d’espera, una veu de senyora que habita en algun lloc de la galàxia invisible i el nom de la qual ignore, em diu que la meua reclamació és desestimada perquè a ella li consta la comanda i l’entrega (ignore també de quina manera li consta tot això en el seu més enllà) i que no em tornaran els diners de cap manera. Em preguntar-li amb intenció si la sol·licitud havia estat realitzada des del telèfon de casa que en aquell moment fèiem servir, em respon que es pot tramitar des de qualsevol lloc i que només has de dir nom i DNI.

–Però això ho pot fer una criatura! Són coses de domini públic. Com és que no verifiquen la identitat del client quan fa una comanda, rep l’article i se li passa la

factura?

–Em tem que algú ha suplantat la seua identitat.

–I això és molt greu? Aquest matí m’he mirat a l’espill i no he notat res.

–Jo de vostè aniria a la policia. Bon dia.

Una empresa de comunicació incomunicada, amagada sota veus impertorbables i anònimes; especialistes en fibra òptica incapaços de veure la falsa comanda d’un 

client fantasmagòric, o simplement un robatori que es pepetra cada dia i que 

alimenta l’opacitat del sistema i la indefensió del ciutadà. Els sona? A mi m’han 

volat els diners, el telèfon fix i internet (comprendran que després del desgavell, 

me n’havia de donar de baixa), però ONO perd molt més. Temps al temps.

Per les festes de Nadal és quasi una tradició dur els xiquets al cinema. Una tradició ben fàcil de mantenir, a condició que sigueu una família castellana (vull dir, de llengua, no de lloc de naixement o residència). Si és el vostre cas, l’enhorabona. A la sala comercial de València que té la major oferta de cinema en valencià,  les famílies castellanes poden triar entre 17 pel·lícules, ja siguen per a públic adult o infantil.  Les famílies valencianes, en canvi, poden triar-ne concretament… una. Això sí, és una pel·lícula infantil.

I per si algú troba que es tracta d’una oferta desmesurada (per massa bona) per als valencians, no patiu. Les pel·lícules en castellà compten amb 4 sessions en horaris diferents, de manera que tothom puga trobar-ne el que més li convinga. Això fa un total de 68 sessions diàries, front a la bonica xifra d’una sessió en valencià. Això sí, és una sessió matinal, a les 12 del migdia, de manera que si resulta que encara hi ha algun valencià que treballa en horaris regulars… que es fota, o que envie els xiquets al cine amb els iaios.

I això, gràcies a l’esforç -en aquesta ocasió- d’Escola Valenciana (com en unes altres ha estat Acció Cultural o la Universitat de València), que han de treballar de valent cada any per aconseguir aquest privilegi. Perquè, per a nosaltres, els valencians, anar al cinema en la nostra llengua és un privilegi. Per als castellans no. Per a ells és un dret. Un dret bàsic, òbviament. Només faltaria que ara forem tots iguals. Que qui guanyà la guerra el 1939? I qui guanyà els 36 següents anys de franquisme amb Franco? I qui guanyà la farsa aquella que anomenaren Transició? I qui ha guanyat tots els anys de franquisme sense Franco que alguns anomenen pomposament ‘període democràtic’?

Home, no fotem! A vore si ara, pel fet de pagar més contribucions, de ser una de les cinc comunitats més pobres de l’estat i, alhora, una de les quatre que més paguen, voldrem -damunt!- tindre els mateixos drets que els guanyadors. Només faltaria!

Si volem dur les criatures al cinema, ho fem en la llengua de l’imperi. I l’educació, si tenim sort hi hi ha una escola amb línia en valencià a prop de casa, i si a la consellera li dóna la gana d’habilitar-la, i si els mestres tenen a bé de no ser analfabets en el 50% dels idiomes oficials… ja podem estar contents i pagats. I si no, a educar els fills en castellà com fan els espanyols de bé. Així, en el futur, podran ser uns inútils monolingües com el que governa a València o el que ho fa a Madrid, que per no saber, no saben parlar bé ni l’únic idioma que coneixen.

La constitució espanyola, eixa que du camí de ser molt més sagrada que la bíblia, diu que tots som iguals. El que no diu és que uns són molt més iguals que els altres. I nosaltres, els valencians, no estem precisament entre els qui són més iguals.

I, per cert, per a tots aquells que ens sentim indignats de constatar com, també en l’àmbit del cinema, ens pixen damunt i diuen que plou,  estarà bé que ho recordem la pròxima vegada que perdem el cul per canviar al castellà, a la mínima que algú se’ns adrece en aquesta llengua, o que pensem que potser hi ha algun dels presents que no ha parlat en valencià des del primer dia de la seua vida comunicativa. Perquè això, la submissió lingüística que practiquem alegrement cada dia; la manca de dignitat que exhibim sense vergonya cada vegada que canviem al castellà pels motius més pelegrins, és la base que permet que les empreses de l’espectacle es burlen de nosaltres com si no comptàrem per a res. Perquè qui no sap fer-se valdre, efectivament, no hi compta.

En les nostres mans està canviar-ho.  I feliç 2014! 

Ha acabat un any que pot ser l’últim de l’estat espanyol tal com el coneixem des de 1939. Un estat que ha liderat el concepte de decepció durant moltes dècades. El diccionari diu que decepció és “desengany de qui ha estat decebut”, i que decebre és “fallar en les expectatives (d’algú)”. 

La decepció d’aquella farsa anomenada ‘transició democràtica’ ha estat analitzada sovint, i crec que no deu quedar ningú que, amb bona voluntat i sense interessos il·legítims, continue pensant que allò va ser cap transició cap a un sistema democràtic. Que ho continuen proclamant aquells que en trauen un profit considerable, ho entenc: ningú -si ho pot evitar- tira pedres sobre la seua teulada.

No és, tanmanteix, només de caràcter democràtic la profunda decepció a què ens ha sotmés aquest estat que paguem entre tots (uns més que altres), i de què alguns se’n beneficien copiosament. No haver fet cap mena de tall amb el règim dictatorial té uns altres costos afegits.

En el terreny econòmic, per exemple, el sistema que tenim ha estat molt ben batejat per Vicent Partal cm el capitalisme del BOE. Un sistema que concita, segurament, els pitjors trets del capitalisme, junt amb els més nefastos de les economies planificades. Especialment si les planifica l’elit dirigent d’un estat profundament corrupte i incompetent, que són dos aspectes perfectament complementaris i probablement inseparables.

Per a prosperar en el capitalisme del BOE no cal cap mena d’iniciativa, creativitat o aquella qualitat que els valencians anomenem ‘tindre espenta’. El que cal és informació privilegiada i ser considerat ‘amiguito del alma‘ per algú que estiga en posició de proporcionar-la. És evident que això beneficia els qui es troben en aital posició. La part més perversa, però, és com perjudica als qui de veritat tenen les capacitats i la voluntat necessàries per a fer funcionar el sistema. La decepció afecta aquestes persones i, de retruc, tota la societat, que es veu abocada a fer ús dels negocis i serveis que creixen en virtut de tanta corrupció incompetent.

No és estrany que res no funcione com caldria. Les institucions i organismes oficials no les dirigeixen persones que hi han accedit per la seua vàlua sinó llengües obsequioses, estómacs agraïts o favors pagats. Podríem pensar que el sector privat serà diferent, però el capitalisme del BOE l’iguala sobradament amb la incompetència suma del públic. Els negocis van a parar a les mans privilegiades d’aquells que han finançat faraòniques campanyes electorals i alimentat els comptes corrents de qui correspon. Tant fa si ho fan bé o malament, si la idea de negoci és nefasta o si es basa en una anàlisi correcta del mercat. Això és per als pobres desgraciats que no tenen línia directa amb el BOE; els pobres il·lusos que no saben, amb un parell d’anys d’antelació, quins terrenys es requalificaran o per on passarà la nova autopista. 

Aquest és l’estat que ens ocupa. No sé a qui li pot estranyar que la idea d’abandonar-lo amb què comença aquest any Catalunya, siga un motor potentíssim d’il·lusió i optimisme. Un nou estat, sabent com sabem que serà fet per éssers humans, serà sense remei imperfecte. Sense por d’enganyar-nos, podem afirmar que tindrà defectes i causarà decepcions. Ara bé, crear un estat tan decebedor com ho és l’espanyol, seria realment una tasca per a superdotats. Potser caldria dissenyar-lo expressament per a desencantar i decebre i, amb tot i això, difícilment superaria l’estat actual de les coses, que és el d’un estat autènticament fracassat i incapaç de regenerar-se. 

El PP exerceix plenament com a partit representatiu d’una ideologia, el franquisme, que té molt diverses implicacions i conseqüències. El vessant més ideològic del franquisme no causa grans problemes al PP. L’avantatge de no haver fet mai una autèntica transició és que els permet de seguir collint els fruits de 40 anys de persistent analfabetisme polític, i beneficiar-se de la preocupant manca de cultura i hàbits democràtics de la població. Una incultura democràtica que facilita enormement la manipulació basada en consignes grolleres i arguments de pa sucat amb oli.

Aquest franquisme ideològic ha donat al PP un magnífic rèdit electoral, i és comprensible -des del seu punt de vista- que no l’abandonen. Potser l’única preocupació que els genera és la possibilitat de ser suplantats, en l’exercici de la rendibilització sense escrúpols de l’herència franquista, per partits com UPyD.

És una altra dimensió del franquisme, l’organitzacional, la que els està creant dificultat, i pot arribar a tenir un cost elevat per a ells. El franquisme organitzacional és l’estil de funcionament que es basa en mantres tan coneguts com ara “lealtad inquebrantable” o  “adhesión incondicional”, com a únics criteris de promoció interna. A l’empara d’aquest franquisme  cristal·litzat en la llei de partits perpetrada durant la transició, i amb les suculentes aportacions il·legals, provinents del saqueig de les arques públiques, el PP ha construït una organització extremament vertical, en què els líders arriben a ser-ho en virtut del seu seguidisme submís, i es rodegen exclusivament d’estómacs agraïts i llepons incansables.

És cert que això resulta còmode per als líders profundament mediocres sorgits d’aquesta maquinària de selecció inversa que són els partits espanyols. També ho és que, en èpoques de bonança i majories absolutes, aquest estil genera unes unanimitats molt convenients per a la propaganda, i molt còmodes de gestionar per a les cúpules del partit. El problema és que en política és impossible que totes les èpoques siguen d’abundància. Les vaques flaques acaben arribant, i per a gestionar crisis i moments difícils cal disposar de personal competent. Un personal completament absent de les files d’un partit en què qui progressa és qui té una llengua més obsequiosa, sense que cap altre mèrit o capacitat siga tingut en compte. 

Un magnífic exemple és el recent decret de nomenament de la nova direcció de RTVV, que té uns defectes de forma, que probablement faran que fins i tot una justícia tan poc independent i tan submisa al poder com l’espanyola, acabe per anul·lar-lo. Com pot ser que un partit tan instal·lat en el poder no tinga un sol jurista competent, capaç de redactar un text formalment impecable? Resulta francament ridícul. O potser caldria dir ‘franquistament ridícul’, perquè és d’això del que es tracta, de l’impacte del franquisme organitzacional sobre l’acció de govern (passeu-me l’eufemisme) d’un partit que fa mesos que està funcionant en ‘mode pànic’.

El mode pànic mai no és bo, ni per a individus ni per a organitzacions. És comprensible, això sí, que ara mateix no puguen evitar-ho. Assetjat pels ja incomptables casos de corrupció, per la condició de delinqüents evidents d’una bona part dels seus alts càrrecs, i per la por cerval a que alguns dels més perjudicats (Bárcenas, Blasco…) prenguen la decisió de no enfonsar-se sols i vulguen compartir els seus coneixements sobre la trama criminal i mafiosa del partit, només els bons hàbits i els automatismes ben greixats que caracteritzen el funcionament dels bons professionals de qualsevol sector, poden salvar un partit d’entrar en caiguda lliure.

No serà aquest, crec, el cas del PP, perquè els únics hàbits i automatismes ben instal·lats i a punt són els de llepar les sabates del superior de torn, i això, ara mateix, no els serveix per a res. Ara és quan necessitarien professionals competents en sectors com ara la comunicació, el dret o la generació de noves idees. En comptes d’això, disposen d’esbirros servils que ocupen llocs de (poc) treball generosament remunerats. I aquests no els salvaran de res.

Una ullada ràpida als líders de què disposa el partit al País Valencià ajuda molt a confirmar la meua hipòtesi. El cas de Fabra és paradigmàtic. Un individu gris que no és capaç ni d’encadenar unes quantes frases amb sentit, estrepitosament mancat de qualsevol qualitat de lideratge digna d’aquest nom. Un polític que és incapaç ni tan sols de posicionar-se, ni que siga per ambició personal, enfront dels qui, des de Madrid, li ordenen la destrucció de patrimoni, estructures, paisatge i legalitat del nostre país, a major benefici d’ells.

És aquest franquisme, el de la submissió abjecta, el de la indignitat permanent de posar-se sempre als peus dels amos, el que pot acabar passant factura a un partit que ha sabut construir una estructura mafiosa altament depurada, però que no ha sabut dotar-se d’un sistema que aparte de la jerarquia andròmines inservibles i inútils rematats que, quan arriba el moment, no estan capacitats ni per a lligar-se les sabates, sense demanar instruccions al seu superior jeràrquic.

En qualsevol fàbrica de nines els haurien pogut explicar que no hi ha titella que puga funcionar només amb la frase “siempre a sus órdenes“. Ni que siga per a mantenir mínimament viu l’espectacle de la pseudodemocràcia heretada del franquisme, els caldran uns altres ninots, amb una mica més de versatilitat.

La història de la RTVV és la d’una frustració per a alguns, els valencians, i la d’un gran èxit per a uns altres, els supremacistes castellans que, fins ara, ens han governat.

Més enllà de la comprensible il·lusió que despertà al seu inici, i del treball honest i valuós de molts professionals que s’hi han deixat la pell, les forces polítiques que han ocupat el palau de la Generalitat mai no han tingut cap interés per fer una ràdio o una televisió valencianes. 

Des de l’infame Amadeu Fabregat amb les ridícules llistes de paraules prohibides (només pot prescindir de paraules aquell que no parla una llengua més que per a dissimular), fins a l’estafador Zaplana, que les justificava les pel·lícules exclusivament en castellà amb el poderós argument que “así no se discrimina a nadie“, o l’actual Fabra, paradigma d’una medicritat grisa i acastellanada, que ha beneït la cesura de TV3 promoguda per l’egolatria fatxenda del seu antecessor, els successius governs s’han ocupat amb eficàcia que els valencians no tinguérem uns mitjans de comunicació capaços de contribuir de veritat a la normalització del valencià. 

El supremacisme necessita mantenir en precari el poble sobre el qual s’imposa. Com que no hi ha cap superioritat real de cap grup humà sobre cap altre, l’única manera de mantenir la submissió és deteriorar tant les condicions del subordinat, que arribe a creure’s realment inferior. I aquest és l’objectiu real que han perseguit i que encara persegueixen.

Perquè només qui se sent inferior tolera que el discriminen, n’abusen i l’espolien sense treva. Només que s’ha engolit totes les patranyes supremacistes pot suportar que el governen unes elits patèticament incompetents i palmàriament discapacitades per a qualsevol cosa que no siga robar i abusar d’una autoritat que els ve de l’engany permanent i de la trampa institucionalitzada.

El PP, només tensant una mica més el llaç que el PSOE els havia facilitat, ha usat la RTVV com un instrument d’agitació i propaganda. Han convertit la ràdio i la televisió públiques en un full parroquial de qualitat ínfima i dedicat en exclusiva a llepar públicament les sabates dels seus amos. Han saturat la plantilla de comissaris polítics, estómacs agraïts i inútils de tota mena. Han regalat els diners públics als seus ‘amiguitos del alma‘ que omplien la graella de programes miserables, específicament dissenyats per a embrutir els cervells més desproveïts de recursos.

Pel camí, han perdut el prestigi, la credibilitat, i l’audiència. Han acabat fent un ERO tan manifestament il·legal que es fa difícil creure que no sabien que els el tombaria fins i tot un sistema judicial tan poc independent i fiable com l’espanyol. I què? 

No els importa perquè quan l’objectiu és només destruir, des del poder sempre tens les de guanyar. Mentre poden esprémer un recurs, ho fan. Quan no, el deixen caure. Ells sempre guanyen.

Tancant RTVV ara s’eviten que el pròxim govern dispose d’uns mitjans públics capaços de transmetre un missatge diferent dels seus mesquins eslògans de fireta, de les seues mentides de fariseus bavosos, del seu estil de sangoneres insaciables. Avancen encara un pas més en l’objectiu d’exterminar qualsevol mitjà de comunicació en valencià. No n’hi havia prou d’emetre un 75% en castellà, perquè és encara millor un 0% en valencià.

La qüestió de fons és si, amb totes les maniobres que han perpetrat, els successius partits supremacistes que ens han governat fins ara, han aconseguit o no fer-nos creure que els valencians som realment inferiors. Perquè només un autèntic sentiment d’inferioritat instil·lat fins al moll de l’os pot fer que un poble suporte el govern d’uns individus tan manifestament deshonestos i tan profundament mediocres com els lladres que ens governen. La pregunta és què més els deixarem destruir abans de fer-los fora de les institucions?

Si ho deixem al seu albir, ho destruiran tot: llengua, cultura, paisatge, recursos, teixit productiu i, a poc que puguen, el mateix paisanatge. Ells no hi tenen res a perdre. No formen part de la nostra cultura. No són del nostre poble. Són només fills i hereus de l’avarícia atàvica dels explotadors.

A ells no els canviarem. La qüestió és, ho torne a dir, fins quan tolerarem que ens continuen xuplant la sang i rient-se en la nostra cara.

El gran èxit del nacionalisme espanyol al País Valencià ha estat, sens dubte, que ha sabut fomentar amb eficiència les divisions internes entre valencianistes. Atiar la polèmica sobre tota mena de qüestions simbòliques i onomàstiques ha estat una eina fonamental de la castellanització de la vida valenciana, que forma part inherent, i és un dels objectius centrals de l’acció política de l’espanyolisme. Han sembrat la confusió sobre tot allò que podien (orígens, història, denominació i normatives lingüístiques, banderes, topònims…), en bona part, gràcies a una intel·ligent utilització dels rèdits de 40 anys de franquisme, com ara, la ignorància, la manca de cultura democràtica i la xenofòbia convenientment alimentada.

La tossuda realitat, però, és que ara mateix, l’autonomia valenciana està entre les cinc més pobres de l’estat (és la tretzena de 17 en riquesa). Malgrat això, i en flagrant contradicció amb el principi de “solidaritat interregional” que, segons el govern espanyol, inspira la distribució de recursos econòmics, tenim un dèficit del 6% del PIB. És a dir: som dels més pobres i estem entre els qui més paguen. Ens obliguen a fer ‘donació’ d’una bona part dels nostres minvats recursos, a autonomies que són més riques que la nostra. Això només, ja hauria de ser una raó suficient per a trobar un punt d’unió i col·laboració entre totes les sensibilitats del valencianisme. 

Ho diré d’una altra manera. Hi ha valencianistes que pensen que l’objectiu és ser una autonomia pròspera i tractada amb justícia, dins d’Espanya. N’hi ha que creuen que mereixem una consideració més elevada que la d’una comunitat autònoma, i per tant, que ens cal més sobirania, o una sobirania plena, que és el que es coneix com independència. I també n’hi ha que consideren que això mateix, la plena sobirania, serà clarament millor si l’assolim junt amb els altres territoris amb qui compartim llengua, cultura i orígens. Les diferències són considerables. Especialment si tenim en compte que alguns tendeixen identificar-se amb banderes amb o sense blau, i que prefereixen anomenar el territori o la llengua d’una manera o d’una altra. 

No pretenc negar les diferències. Només, en canvi, deixar constància que ara com ara no són rellevants. Abocats com estem a una ruïna més que probable, de la mà dels espoliadors que ens han governat des del final (formal) de la dictadura, no són les diferències les que ens faran eixir endavant. Amb totes les peculiaritats que caldrà respectar, tenim un horitzó de treball comú que obre una possibilitat real de col·laboració honesta i eficaç, sense necessitat d’acordar tots i cadascun dels objectius finals. 

Només aquells que consideren que ja estem on ens mereixem, és a dir, els supremacistes que creuen que els valencians estem al món per a actuar com a esclaus virtuals d’una espècie de raça superior que té tot el dret d’apropiar-se o destruir tot allò que és nostre, des dels recursos econòmics fins a la cultura, passant pel paisatge i la memòria, en quedarien exclosos.

Tots els altres, tant si s’estimen més el Regne com el País, tant si volen la senyera amb blau o sense, o si prefereixen expressar-se en la llengua dels valencians o en la dels castellans, estan objectivament interessats en fer junts una bona part del camí. Concretament, la part que ens ha de dur a assolir un finançament i unes condicions de vida molt més ajustades a la situació real que tenim (‘que patim’ seria, segurament, més adequat).

Em consta que cal un esforç considerable per a posar fil a l’agulla i aparcar les diferències fins que arribem al moment i les condicions adequades per a abordar-les. Sé que una dinàmica així és radicalment contrària a la praxi política a què ens hem habituat des de finals de la dècada dels 70. I que això mateix ho dificulta molt. I tanmateix, la paradoxa és que és precisament la nostra marginació actual, l’evidència inescapable que per a Espanya no som res més que una colònia a explotar, per molt que això ens aboque a una situació desesperada, la que obri la porta a l’optimisme. 

Perquè el dia que anuncià el poeta, en què ja “no podrem més i llavors ho podrem tot”, pot estar tan a prop, que totes les alternatives excepte la unitat per a sobreviure, resulten manifestament inacceptables. Això, d’alguna manera depén de tothom, però no tinc cap dubte que algunes persones, i les forces polítiques que representen, estan en millors posicions i, per tant, tenen més responsabilitats que la majoria, per a dur a terme l’esforç que ens ha de rescatar de la debacle a què ens aboca l’actual statu quo. 

Espere sincerament que tindran i sabran mostrar la grandesa necessària per a possibilitar el retorn de la dignitat al nostre poble, després de tants i tants anys d’espoliació manifesta i de burla constant. Potser això és només un primer pas capa la sobirania a què tots els pobles del món aspiren, perquè no n’hi ha cap, ni un de sol, que opte per ser governat per uns altres quan pot governar-se a si mateix. És, però, un pas imprescindible, sense el qual, no podrem avançar.  

Linguistic discrimination cases have experienced a notable increase in the Autonomous Valencian Community (País Valencià), ruled by the right-wing Spanish party PP. Most of them have been perpetrated by forces belonging to the two Spanish police organisations: Guardia Civil and Policia Nacional. All of them have been performed against citizens who were just speaking their mother tongue, Catalan, which enjoys a legal co-official status and is recognized by the Estatut d’Autonomia (constitutional bylaw), as well as by the Spanish Constitution.

The worst part of this democratically anomalous situation is that neither political authorities nor judges ensure any protection against the abuses. The Valencian government (Generalitat valenciana), ruled by the PP, simply does not take any action to defend its own citizens, which is reflected in its policies against the Catalan Language at every level of administration: education, justice, public communications, TV and radio broadcasting….

Particularly worrying are the actions of the judiciary. They might be nicely summarized by the performance of the judge in the case of Carles-Mateu Blai, who argues that the only credible reason to speak to a policeman in Catalan is the desire to conceal a crime (in this case ‘being drunk’; which was not true).

I would like to point out that these attitudes, coming from the Police, the political authorities and the judges, leave us as citizens, in a state of helplessness, both legally and psychologically, and bereft of any democratic standards. Moreover, police actions have facilitated a new outburst of supremacist attitudes that have never been eradicated, after the Francoist regime had promoted and validated them with all the means at its disposal. These attitudes are a real threat to the democratic coexistence of all Valencian citizens, whatever language they speak.

We need legal protection against linguistic abuses. It is not conceivable that in 21st century European society you should be worried about teaching your own mother tongue to your children, just in case they get into trouble with the police forces, judges or authorities, and just because they speak one of the two the country’s official languages, and not the other one.

It’s not just that our current governments (Valencian and Spanish) are violating the European Charter for Regional or Minority Languages or the Universal Declaration of Linguistic Rights; they are undermining the very basis of democracy and seriously damaging any possible trust in public institutions.

El dia de Sant Donís de 1978, presidia el Consell valencià el Molt Honorable Josep-Lluís Albinyana. Recorde bé aquell dia perquè un amic meu, Domènec Serneguet, m’havia demanat de formar part d’una espècie de guàrdia personal del president, atés que hi havia motius sòlids per a pensar que la policia espanyola no el protegiria dels atacs -més que previsibles, anunciats- dels sectors més reaccionaris.

Efectivament, calgué defensar el president d’un seguit d’accions violentes que anaven des d’atacar-lo amb bastons (els màstils de les banderes que exhibien) fins a llançar pólvores tòxiques al públic, durant l’espectacle que tingué lloc al Teatre Principal. Els insults i les brofegades no cal ni esmentar-los; tenen l’avantatge que no fan brollar la sang. Tot això, davant la passivitat absoluta de les forces de l’ordre, que s’ho miraven amb un mig somriure sorneguer. 

Explique això perquè crec que il·lustra molt bé l’actitud dels poders públic espanyols respecte al valencianisme, que pot resumir-se en tres simples paraules: falta de respecte. O si voleu, només en dos: supremacisme castellanista. 

La passivitat policial front als atacs a la primera autoritat dels valencians no fou més que una bestreta d’allò que vindria després, i que no s’ha aturat en cap moment. Entre la decidida actitud exterminacionista d’uns (UCD, Aliança Popular i -després-PP) i la tebiesa i el conformisme submís d’uns altres (PSOE), les institucions autonòmiques valencianes mai no han fet res de significatiu per a dignificar i respectar els valencians. 

Han aprovat lleis tímides i coixes des del naixement, com ara la LUEV, que després ni tan sols han aplicat, ni molt menys, han fet respectar. Varen crear una televisió que naixia -teòricament- per a ser un instrument de normalitat cultural valenciana, i que van convertir des dels inicis en un nou (en calien més, encara?) instrument de castellanització. Pel·lícules en castellà, anuncis en castellà, programes en castellà….Com si no n’hi haguera prou amb totes les cadenes castellanes que emetien i emeten en territori valencià. 

I en cap moment no hi ha hagut la menor intenció de qüestionar i eradicar el supremacisme castellanista que el franquisme va consolidar, amb la brutalitat que li és pròpia. El castellà era una llengua superior, i el valencià una anormalitat indigna. Això, per extensió, ens convertia -i encara ho fa- als valencians en ciutadans de segona, amb els mateixos deures però molts menys drets que els nostres conciutadans de llengua castellana. 

És per això que ara mateix, en ple segle XXI encara ens trobem amb abusos policials contra persones que cometen el greu delicte de parlar en valencià en el seu poble o ciutat. Això que ara hauria de ser motiu d’estudi històric, i que hauríem de poder explicar als nostres xiquets com a una pràctica obsoleta de temps més foscos i absolutistes, encara és una habilitat que els hem d’ensenyar a evitar, no siga que caiguen en mans d’algun energumen amb uniforme, que els acabe llastimant. 

Tenim per davant un repte: aconseguir la igualtat de tots els valencians, parlen la llengua que parlen. Ara com ara, els qui opten pel castellà tenen tots els drets que els corresponen. Poden dur els fills al cinema, escolaritzar-los en tots els nivells educatius, i accedir absolutament a tot, en el seu idioma. Els qui optem pel valencià, en canvi, difícilment podem completar una sola jornada sense haver de recórrer a l’altra llengua oficial. I, molt important, no hi ha ningú a qui cap cos policial haja maltractat per expressar-se en castellà. I jo no voldria que això passara mai, ni amb governs espanyols ni amb governs valencians. 

Només vull el mateix per a nosaltres, els valencians. Vull que puguem viure en condicions d’igualtat. Que gaudim dels mateixos drets que ja usufructuen plenament totes les persones que opten per expressar-se en la llengua dels castellans. Potser aquest 9 d’octubre, dia de Sant Donís de 2013, tot i que no sembla que hi haja massa honorabilitat en els nivells més elevats de l’administració, serà un bon punt de partida per assolir allò que diu la Declaració Universal dels Drets Humans, i que recull -fins i tot- l’obsoleta constitució espanyola: que totes les persones som iguals. 

El de Carles Mateu  és segurament el més notori d’una llarga sèrie de casos de discriminació lingüística perpetrades per autoritats policials, en els últims mesos. No és pas un cas únic ni nou. I precisament per això il·lustra molt bé l’estil de fer d’unes institucions, les espanyoles, que -de grat o per força- resulten inevitablement decisives en les nostres vides.

La fonamentació cognitiva de tots aquests abusos és la idea que hi ha idiomes superiors i inferiors. I com que les llengües són productes evolucionats en grups humans concrets, això implica -necessàriament- que hi ha éssers humans superiors i inferiors. En els casos que ens ocupen, vol dir que per a la Guàrdia Civil i els altres cossos policials espanyols, els castellans són superiors a la resta. I és per això que actuen en conseqüència.

Com ha dit, al congrés espanyol dels diputats, Joan Tardà, un detall especialment preocupant és que en tots aquests abusos hi ha policies joves implicats. És a dir, que no es tracta de reminiscències de la vella guàrdia franquista sinó -ben al contrari- de la manera de fer de les noves generacions d’agents de l’ordre espanyols. Això desvela l’existència -i més encara: la dominància- d’una cultura institucional de caràcter supremacista. Una cultura que justifica, tolera i probablement fomenta actituds de menyspreu cap a un ampli grup de ciutadans amb passaport espanyol: tots aquells que tenen com a pròpia una llengua que no és la castellana.

És especialment greu que la cultura de l’abús no se circumscriu a uns cossos policials més o menys dominats per individus impulsius i d’escassa formació, sinó que s’estén plenament a l’administració de la justícia. L’argument esgrimit pel jutge a l’hora de condemnar en Carles Mateu a sis mesos de presó fa feredat. Diu sa senyoria que el conductor s’adreçava en català als agents de la Guàrdia Civil com a estratègia per a retardar la prova d’alcoholèmia, per tal d’evitar un resultat positiu. L’argument és impecable: un ciutadà només pot fer ús d’un seu dret constitucional (expressar-se en la seua llengua, perfectament cooficial) més que com a instrument per a ocultar un delicte!.

No tinc els coneixements legals necessaris com per a dir si això és o no prevaricació. Sí que puc, en canvi, afirmar que és una violació flagrant, no sols de la lògica humana més elemental, sinó dels drets que ens haurien d’assistir a tots, pel fet de ser persones i viure en un estat que es reclama de dret. 

Que la policia abuse dels ciutadans, ja siga per motius de raça, orientació sexual, classe social o llengua, és profundament preocupant per a una societat democràtica. Que ho facen els jutges és letal. Un estat no pot considerar-se democràtic o de dret quan la casta judicial consagra la discriminació d’uns en benefici d’uns altres, i sanciona el fet que uns ciutadans siguen considerats i tractats (maltractats) en virtut d’unes característiques (en aquest cas la llengua) que els són pròpies, i que estan absolutament reconegudes per la legislació vigent. 

Crec que la intensificació d’aquesta cultura de l’abús sistemàtic està relacionada amb el procés que està vivint Catalunya cap a la independència. La jerarquia espanyola té la por al cos i desferma els mateixos mecanismes que ha fet servir històricament (el millor predictor de la conducta futura és la conducta passada), basats en la repressió, per tal de dissuadir altres territoris i ciutadans, d’emprendre camins similars. Pretenen instal·lar-nos la por al cos. I tenen moltes probabilitats d’aconseguir-ho si les autoritats judicials permeten que individus armats, perillosos i uniformats imposen el seu supremacisme a una població desarmada, que ha crescut en la il·lusió (potser caldria dir-ne ‘engany premeditat’) que vivim en un estat de dret, en què les lleis estan fetes per a protegir tothom per igual. 

És per això que crec que els abusos no aniran a menys sinó a més, i que hem de trobar la manera de parar-ho com més prompte millor. Ho hem d’aturar en tots els nivells, però especialment en els de caràcter internacional, perquè poc podem esperar d’un sistema judicial com l’espanyol que consagra -fil per randa- el mateix supremacisme que emanava dels pilars de la dictadura franquista. El que ens juguem és molt gran: ens juguem el dret efectiu a ser qui som sense haver de demanar perdó a ningú. 

Publicat a El Punt/Avui 16/09/2013: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/676913-sentencia-contra-el-franquisme.html

Dimecres passat va ser 11 de setembre, i la major cadena humana de la història va unir el Pertús amb Vinaròs sense parar esment a cap frontera artificial ni natural. Una cadena de persones que ajunten les mans és una de les formes més pacífiques (i més difícils d’organitzar) que es poden produir. Donar la mà és, per als éssers humans, un gest de confiança i de col·laboració; dos de les característiques que més ens han permés de progressar com a espècie.

Es veu, però, que agafar-se de les mans, o més ben dit, que uns altres s’agafen de les mans no agrada a tothom, i el partit que ocupa el Palau valencià de la Generalitat va fer mans i mànigues per tal de prohibir que uns quants milers de valencians anaren a donar-se les mans entre Vinaròs i Alcanar. Ho van fer tal com correspon a la seua essència sucursalista: demanant-ho als amos de Madrid. I és així com la subdelegació del govern espanyol va prohibir la concentració, tot al·legant dos motius barroerament absurds.

El primer era la possible perillositat deguda a un trànsit rodat que, senzillament, no existia. Estant -com ho estava- la carretera tallada en Alcanar, era impossible que la policia deixara els vehicles passar de Vinaròs, perquè haurien hagut de fer mitja volta només uns quilòmetres més amunt. Per tant, amb o sense tram valencià de la cadena, la carretera estava igualment tallada.

El segon motiu era “el possible dany econòmic als negocis de la zona”. Aquest despropòsit hauria de passar als anals del ridícul públic: els únics negocis de la zona eren arbres fruiters que, fins on jo vaig poder comprovar, no semblaven ni poc ni molt afectats per l’esdeveniment. Això, però, no ens hauria de fer passar per alt la intenció oculta del PP valencià. Si no fos perquè el Tribunal Superior de Justícia, reunit en sessió extraordinària, va rebutjar de ple i per unanimitat les pretensions de la prohibició, les conseqüències podrien haver estat molt greus. Podria haver servit de base jurídica per a prohibir totes les manifestacions en el centre de pobles i ciutats, on sí que hi ha negocis que podrien al·legar danys econòmics.

Segurament, una societat amb manifestacions i concentracions prohibides és un somni per als franquistes que ocupen càrrecs i canongies en el PP. De fet, és el somni del retorn del passat, tal com ho testifiquen les múltiples fotografies dels seus cadells amb tota mena de simbologia franquista, que han circulat darrerament.  I ho és sobretot ara, que la seua presència pública sol desencadenar gestos de protesta i recriminacions diverses per part del personal. 

Per contra, això mateix és el malson de qualsevol societat democràtica. Com diu la mateixa sentència, hi ha col·lectius que només compten amb instruments com les manifestacions, per a poder expressar els seus interessos i reivindicacions. Uns altres, en canvi, posseeixen tota mena de mitjans privats de comunicació, i -per si no n’hi ha prou- n’usurpen els públics i els converteixen en mers butlletins propagandístics de la seua ideologia reaccionària i dels seus interessos econòmics. Són els mateixos que posen tota mena d’entrebancs per tal que els altres, els menys afavorits, no puguen ni tan sols queixar-se. Els que canvien les lleis aprofitant la notable escassedat de garanties democràtiques en el funcionament de les institucions, per tal d’afavorir encara més les seues opcions de perpetuar-se en el poder. Els mateixos que, quan senten la paraula ‘cultura’, se’ls en va la mà… al decret-llei.

La sentència que ahir, a última hora, va donar clarament la raó a Acció Cultural del País Valencià és una sentència històrica, que ha tingut la virtut de parar un nou colp brutal del PP contra els drets més elementals, reconeguts per una constitució que a ells només els interessa com a instrument del nacionalisme rabiós i impositiu que professen, i que -en canvi- menyspreen profundament quan es tracta de garantir les llibertats dels ciutadans.

Ahir va ser un gran dia. Sobretot perquè, tots plegats, hem pogut mostrar al món que som perfectament capaços d’expressar el nostre legítim desig de llibertat, d’una manera completament pacífica i -alhora- d’una potència innegable. Ahir, però, també va ser un gran dia per això altre: perquè hem pogut aturar -una vegada més- els somnis absolutistes d’un partit que, cada dia, dissimula pitjor la profunda enyorança del franquisme. 

Les cadenes humanes són una de les formes pacífiques d’expressar unes voluntats de canvi que, històricament, solien manifestar-se per mitjà de revoltes més o menys virulentes. Quan l’evolució de l’armament arribà a establir desigualtats tan clarament perceptibles entre poder i ciutadania, l’enginy humà va trobar sistemes de protesta orientats a evitar els banys de sang.


Això va fer el tan admirat Gandhi, per tal d’assolir el seu objectiu –ni més ni menys que contra el poderós exèrcit britànic–, que no era pas inventar el pacifisme, sinó conduir el seu país cap a la independència. Gandhi era, abans que pacifista, un independentista de soca-rel, que trobà en la no-violència la millor arma a què podia aspirar.


Ara diu el senyor Ciscar, conseller i vice-president de la Generalitat valenciana, que farà tant com puga per evitar la cadena humana que el dia 11 de setembre ha d’enllaçar Catalunya amb el País Valencià. Quina deu ser, concretament, la llei que vulnera el fet que unes persones vulguen donar la mà als veïns? 


Podríem pensar que es tracta d’un dels nombrosos tics franquistes del PP. Més que no de ‘tics’, caldria parlar d’un TOC, que són les sigles que –-en psicopatologia– designen el trastorn obsessivo-compulsiu. Crec, però, que seria un error d’atribuir la conducta repressiva del PP a cap patologia. Em sembla, més aviat, que respon a dos factors principals.


D’una banda hi ha el fet que, acorralats com es veuen per l’aflorament dels múltiples delictes perpetrats per càrrecs i militants del partit, només tenen temps i facultats per a actuar a la defensiva. Com un púgil mig estabornit per algun colp inesperat, el PP recorre als automatismes i prova, una vegada i una altra, totes les martingales que en el passat li han donat bons resultats. No són capaços d’adonar-se que l’enemic (per a ells, el poble és, sense cap mena de dubte, l’enemic) ha evolucionat i ha variat l’estratègia, de manera que els colps que etziben van, molt sovint, directament a l’aire. 


El segon factor és estructural. Els partits espanyols, sobreprotegits i hipertrofiats per una llei de partits descaradament continuista del franquisme (no em referesc a la llei feta expressament per a prohibir partits bascs, sinó a la que determina l’estructura, funcions i omnipotència dels partits polítics), són autèntiques fàbriques de polítics mediocres i incompetents, que acaben ocupant tots els nivells jeràrquics. Fins i tot els llocs d’assessors, sovint generosament remunerats amb diners públics, no són per a gent competent, amb els coneixements i les destreses que calen, sinó per a simples llepaculs i estómacs agraïts de tot pelatge, que, quan cal que el partit reaccione i que algú dissenye estratègies de resposta mínimament efectives no són (òbviament) capaços de fer la feina. 


En el pecat va la penitència, diria probablement algú amb més coneixements bíblics que l’autor d’aquestes ratlles. El cas és que la política comunicativa del PP sembla dissenyada per algú tan políticament mediocre com el president o la majoria dels alts càrrecs del PP. 


Com a exemple, la pensada de l’esmentat conseller Ciscar d’assegurar que ‘no poden celebrar-se actes relacionats amb l’expressió del dia d’afirmació nacional o autonòmica de qualsevol altra comunitat autònoma’. Voleu dir, honorable conseller, que si organitzem una cadena humana per a commemorar el 2 de maig –dia de la comunitat de Madrid– ens ho prohibireu? Que potser prohibiu cap de les múltiples celebracions de l’andalusa Feria de Abril que es fan en territori valencià?


Si voleu posar-vos decididament al costat de la llei, us serà ben fàcil: per començar, feu detenir els delinqüents del vostre partit; els polítics  i els comuns. Els qui fan oberta apologia del terrorisme franquista i els qui –més calladament però amb idèntica passió– s’enduen a casa o a Suïssa (depenent de les quantitats) els mateixos diners que robeu a escoles i hospitals, entre més serveis públics. I sobretot, Sr. Ciscar, si no sou capaços, amb tot el vostre estol d’assessors, consellers i més animals de companyia, de generar un argument aproximadament sòlid o creïble, mantingueu un respectuós silenci. La mediocritat sempre és menys evident quan va acompanyada d’una certa discreció.