de l'Horta estant

Em fa l’efecte que la utilització -amb caràcter pejoratiu- de termes relacionats amb l’emoció està molt relacionada amb una certa supèrbia d’espècie, que hem exhibit els humans al llarg de la nostra història, i que ens ha dut -massa sovint- a mirar de marcar les fronteres amb els altres animals. I és aquí, en la il·lusió d’una racionalitat exempta d’emocions animals, que hem volgut establir la nostra condició de criatures especials. En les últimes dècades, però, la neurociència ha acabat d’esberlar aquest deliri supremacista, i ara sabem que l’activitat cognitiva humana, per més superior que vulguem considerar-la, no està -ni de bon tros- exempta d’emocions. 

El llenguatge, una de les adquisicions de què podem estar més orgullosos com a espècie, no n’és una excepció. Per fam i per amor s’aprén qualsevol idioma, i els motius reals per a parlar una llengua determinada són profundament emocionals: la parlem perquè ens l’estimem; perquè és la nostra o perquè ens dóna la gana. Tot i que sovint fem servir el terme ‘emocional’ per a fer de menys la solidesa d’un argument, voleu dir que hi ha res més sòlid que això? 

Àngel Velasco i Quim Gibert han editat un volum (Llengua i Emoció. Set mirades sobre el goig de ser) que reflexiona sobre les complexes i fructíferes relacions entre emocions i llengua. Es tracta d’un llibre (Pagès editors, Lleida 2012) que també forma part del profund compromís emocional dels autors amb un país que tenen al cap en tota la seua integritat, i que inclou les aportacions de set noms ben destacats del nostre paisatge intel·lectual. 

Després de tants anys (segles, en realitat) de persecució i assetjament cultural, a mi em sembla especialment rellevant la capacitat que demostren editors i autors de centrar-se en els aspectes més positius del fet de voler viure en català. La creativitat (Josep Borrell), el caràcter gratificant de l’esforç de treballar per la llengua (Eva Monrós) o la transmissió de l’amor per l’idioma (Terricabras) acompanyen les incisives aportacions sobre l’imaginari col·lectiu de Rosa Calafat, l’aguda visió de Jordi Bilbeny sobre la històrica injustícia que vivim, i la reflexió sobre la vulnerabilitat de Mathew Tree.

Aquesta capacitat de focalitzar sobre les gratificacions derivades d’actuar en favor de la llengua pròpia (i -per tant- en favor propi) és -en si mateixa- una característica ben destacable. D’obres que se centren en les moltes maneres en què han intentat i intenten destruir-nos i exterminar-nos com a poble, se n’han escrit unes quantes (algunes excel·lents i de lectura imprescindible), però a mi em sembla clar que, si aspirem a l’èxit és indispensable que aprenguem a centrar-nos en tot allò que ens pot proporcionar emocions agradables, plaer, satisfacció, orgull. 

Sense això potser podrem sobreviure (i potser sí, que la supervivència és ja un èxit), però en volem més, molt més. Aspirem a viure bé, amb plenitud. Aspirem a ser iguals que els nostres veïns, a poder ser qui som i parlar com parlem, sense haver de donar ni més ni menys explicacions que les que donen espanyols, italians o anglesos per fer exactament el mateix. I una bona part d’aquesta aspiració depén de la nostra capacitat per al rearmament emocional. Gibert i Velasco ho saben, i han fet els possibles per a posar-ho també al nostre abast. La lectura d’aquest llibre no ens farà automàticament lliures, però ens acostarà més a la força que cadascú ha de trobar en si mateix, per tal d’assolir la llibertat que mereixem.  

El plaer d’assassinar elefants indefensos, convenientment proveït d’un rifle de mira telescòpica, i des de la còmoda seguretat d’un Land Rover, només pot ser comparable al de contemplar -en les notícies de la televisió- els desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca, mentre et prens un whisky de malta, assegut en una butaca de pell autèntica, en un dels salons del teu palau, pagat i mantingut pels imbècils dels teus súbdits.

Són plaers que -probablement- no podem entendre els mortals comuns, que no tenim l’imprescindible bagatge personal i familiar. No hem crescut rodejats de servidors i d’incomptables cercles concèntrics de galifardeus dedicats exclusivament a cantar les nostres excel·lències. I, de les parets de les nostres cases no pengen solemnes retrats d’avantpassats carregats de mèrits com ara arrasar països, cremar ciutats o espoliar pobles fins a matar-los de fam i de misèria. Sense tot això, deu ser molt difícil -si no impossible- captar la subtilesa intrínseca d’aquests plaers reials.

Els altres detalls, com ara el fet que estiguem immersos de ple en una crisi econòmica provocada pels rics (nobles i plebeus, això sí) i pagada íntegrament pels que -en qüestió de riquesa- no alcem un gat pel rabo, són això: minúcies que no poden pretendre destorbar la legítima aspiració de tot monarca a assassinar sense cap cost ni econòmic ni moral, qualsevol criatura que li vinga de gust.

Segur que alguns, els eterns queixosos i descontents, carregats d’enveja i amb la profunda incomprensió que caracteritza tots aquells que no han nascut amb la noblesa i la sang blava (hemofílica o no) incorporades, ho trobaran malament. diran que no està bé que el Cap d’un estat en profunda crisi econòmica malbarate els recursos en una activitat tan qüestionable com la cacera d’una espècie en vies d’extinció. Ja hi compten, amb això. De fet, fa segles que la seua família viu amb aquesta lacra de contestataris i antimonàrquics. I no podem dir que els hi haja anat malament del tot. 

Potser hi haurà algú que pensarà -mogut sens dubte per l’enveja i la incomprensió- que l’autèntica espècie a extingir és la d’aquelles nobles criatures que -sense ofici conegut ni capacitat demostrada-  viuen a cos de rei a expenses dels pressupostos generals de l’estat. Hi haurà -fins i tot- qui evocarà amb nostàlgia les guillotines que han quedat com a símbol d’una revolució, la francesa, que -junt amb molts defectes- va tenir la virtut d’abolir el dret d’aquesta púrria de paràsits sàtrapes i corruptes, a viure submergits en el luxe, a expenses del treball (i sovint de la misèria) dels seus súbdits. A mi, personalment, si em donaven a triar entre salvar la vida de l’elefant o la del vividor maldestre que li disparava, no hi tindria cap dubte.

Els aldarulls produïts a Barcelona durant les manifestacions del 29 de març, dia de la vaga general, han fet córrer rius de tinta. De fet, pot ser que més tinta -i tot- que la mateixa vaga general, o les causes que l’han provocada. No deu ser casualitat.

Sense caure en el ridícul de les ‘condemnes enèrgiques’ (en què es diferencies de les condemnes no enèrgiques?), començaré per deixar clar que no estic a favor de la violència consistent en cremar contenidors, trencar vidres i destrossar mobiliari urbà. També estic en contra de la violència consistent en precaritzar els contractes de la gent que treballa, facilitar que es queden al carrer sense motiu vàlid, o destruir el futur de tota una generació pel procediment de reinstaurar normatives laborals més properes a l’esclavisme que no a la democràcia.

Dit això, em sembla interessant fixar-me en la manera com els polítics afins al govern espanyol han afrontat allò que anomenen ‘gerrilla urbana’. Orfes de justificacions com han quedat , després que ETA haja abandonat les armes, els ha caigut com aigua de maig, aquesta eclosió d’actes vandàlics que -de manera encara més convenient als seus interessos- els agrada anomenar ‘kale borroka‘.

Encunyar termes convenients és una especialitat d’un partit com el PP, que poc pot aportar en el terreny de les solucions i -pot ser per això mateix- s’ha especialitzat en aportacions en l’àmbit de l’etiquetatge dels problemes. Saben molt bé que el nostre cervell té una facilitat extraordinària per a focalitzar-se en qüestions estretament entroncades amb la supervivència. La violència ho és, i ells se n’aprofiten. 

És per això que mostren fins a l’avorriment imatges d’encaputxats llançant pedres o cremant papereres, i que despleguen tota l’artilleria parlant d’endurir la llei i de castigar els culpables. No és que la idea estiga desencaminada. A mi també m’agradaria que castigaren els que són culpables que ara siguem més pobres, que tot siga més car, i que els nostres fills vegen -de manera realista- un futur molt més negre. Em sembla que eixa gent no va a les manifestacions ni tira pedres a la policia, però no per això són més innocents, ni menys dignes d’atenció informativa.

Cremar contenidors està molt mal fet, dur a la ruïna tot un estat, i desballestar els beneficis socials que s’havien assolit amb moltes dècades de lluita i sacrifici, també. Em semblarà bé que els qui provoquen aldarulls vagen a la presó, després d’haver vist ingressar entre reixes els salvatges antisocials que han provocat tanta destrossa en la nostra societat, encara que porten vestits cars, corbates de seda i bosses de Vuitton, i que acaben d’eixir dels luxosos despatxos d’una lucrativa entitat bancària, o d’un consell de ministres.

Per raons estrictament esportives, tinc un cert coneixement personal del fet de patir gana. Res, però, que ni s’aproxime a estar vint-i-sis dies sense menjar, com ha fet en Jaume Bonet, en un gest individual – i de profunda ressonància col·lectiva- contra la campanya de persecució que el PP balear, comandat per l’obsessió ultranacionalista d’en Bauzá, ha desencadenat contra l’idioma de les illes.

Tot i que la meua experiència és anecdòtica i limitada, em permet de saber que la fam és difícil de resistir. La major part de la gent que la suporta ho fa per causes de força major: perquè no tenen res per a menjar. Els que fan vaga de fam, en canvi, podrien fàcilment accedir als aliments. És per això que només una fèrria voluntat i una sòlida convicció poden sostenir la renúncia voluntària a una recompensa tan primària com l’aliment.

Vaig conéixer en Jaume Bonet fa quasi set anys, precisament l’any en què havia decidit jubilar-se. Des del principi em va semblar un home fort. El seu capteniment reflectia la solidesa de qui viu sense por, tot i saber que el poder no està precisament del seu costat. Probablement els molts anys d’exercici del magisteri l’havien dotat d’una autoritat serena, que es manifestava sense esforç en el seu parlar pausat i en la solidesa fluïda dels seus gestos, i que es deixava sentir en les coses que explicava, sempre amb bon humor i sense la menor afectació.

Em va sorprendre que no hi havia l’ombra de cap incertesa quan parlava de la seua nova condició de jubilat. Ja havia planificat la creació de Jubilats per Mallorca, i a mi em quedà clar que entenia el retir laboral com un nou escenari per a la mateixa lluita; la que l’havia acompanyat tota la vida, que no és més que el combat a què ens obliguen per tal de fer una cosa tan senzilla com ser qui som i parlar com parlem.

Molt aviat va organitzar un congrés de l’entitat en què -entre altres coses- es va insistir en la necessitat peremptòria de mantenir-nos parlant, escrivint i vivint en català, amb independència de la llengua que utilitzen els nostres interlocutors. Avui mateix, en una entrevista televisada, l’he sentit afirmar que quan no usem la nostra llengua, estem col·laborant amb aquells que volen exterminar-la. Ho ha dit com sempre l’he sentit dir-ho: sense cap hostilitat ni rancúnia, però també sense vacil·lar; amb molts quilos i algunes forces de menys, però amb el mateix somriure. Ho ha dit amb la convicció de sempre, amb eixa força serena i constant que el caracteritza.

Crec que el millor homenatge que podríem fer al Jaume és el d’acceptar el seu consell i parlar amb tothom en català. Per a fer això no cal ser herois com en Jaume Bonet; només contagiar-nos una miqueta de la seua dignitat.

El ministre espanyol d’interior (amb èmfasi en ‘espanyol’) ha dit ben clar que cap agent de policia espanyol (amb accent en ‘espanyol’) no serà sancionat per la brutalitat exhibida en les càrregues contra escolars de l’institut Lluís Vives de València. Una vegada més, ni les proves documentals ni les protestes populars no han servit de res. Ells ja tenen decidit, a la bestreta, qui és culpable i qui és -sempre- innocent.

Tant se val si Amnistia Internacional acusa l’estat espanyol de tortura: ells són innocents. De res no serveixen les fotos de criatures maltractades per fornits energúmens d’uniforme, que han fet la volta al món. Els culpables són els qui protesten als carrers de València perquè no tenen calefacció a l’escola. La policia espanyola (per favor, dempeus quan sentiu la paraula ‘espanyola’) no fa més que complir amb el seu deure.

Molt bé, senyor ministre. Missatge rebut. Ja sabem que un policia -si és espanyol- pot unflar a hòsties uns quants adolescents i joves, si són valencians. I que si ens en volem queixar, ho podem fer. I que una vegada ens n’haurem queixat, ja ens en podrem tornar a casa, perquè això no servirà absolutament per a res mentre vostés siguen els amos. Ja ho sabem.

Hi ha coses que estan-o haurien d’estar- més enllà de la política; molt més enllà. Una d’eixes coses és la protecció dels nostres fills i filles. I ja ha quedat ben clar que aquesta funció no la podem deixar a la policia espanyola, perquè la policia espanyola ja ha demostrat sobradament que és capaç d’exercir contra ells la crueltat que es reserva a l’enemic, quan va armat i és perillós.

Mentre escric açò hi ha una pregunta que no se me’n va del cap: què passaria si una dotació de mossos d’esquadra apallissara una manifestació de xiquets espanyols? Què faria el senyor ministre de l’interior? Hi hauria o no responsabilitats policials, sancions i destitucions? 

Com que la resposta és evident, la conseqüència de tot plegat també ho és: no és només que a nosaltres ens consideren ciutadans de segona, bons per a pagar però no per a exercir els nostres drets (ni tan sols els que ens reconeix la seua constitució); és també que no consideren una prioritat garantir la seguretat i la integritat dels nostres fills. És per a protegir els seus que reserven la policia espanyola. Els nostres, els haurem de defensar nosaltres mateixos. O no?

Parlant de les revoltes socials provocades per la forta crisi que van viure els Estats Units després de la primera guerra mundial, el novel·lista americà Dennis Lehane fa dir a un dels personatges: “El Gran Capital s’ha fet més llest. Estan guanyant el debat pel procediment d’apropiar-se del llenguatge” (The Given Day).

Jo també crec que dominar el llenguatge, decidir quines paraules i expressions es faran servir, és una arma definitiva, que permet exercir i fins i tot abusar del poder, durant llargs períodes de temps. Un senzill exemple d’això és l’ús de la paraula ‘conservador’, que s’aplica típicament als partits de dretes.

Conservar és un mot que -en principi- evoca unes connotacions ben positives. Els conservadors dels museus preserven les obres d’art per a la posteritat. I, en el terreny de la saviesa popular, diu el proverbi que ‘qui guarda quan té, menja quan vol’. Encara més, conservar els recursos naturals és una tasca per a la qual tothom -si més no, sobre el paper- signaria ara mateix. 

I tanmateix, aquells que anomenem -políticament- conservadors, es caracteritzen més bé pel contrari. Si analitzem la seua  obra de govern, ací al País Valencià -per exemple- trobem que, lluny de conservar-lo, han destruït el territori, autoritzant construccions arran de costa o dins de parcs naturals; han espoliat les arques públiques en benefici dels omnipresents ‘amiguitos del alma’, i han fet (i continuen fent) mans i mànigues per a exterminar el llegat cultural més preciat que té tot poble: la seua llengua.

I damunt s’autoanomenen conservadors. Què és, concretament, el que conserven? El seu patrimoni familiar? Si és així, l’etiqueta adequada s’hauria de semblar més a ‘acumuladors’ o ‘acaparadors’ que no a ‘conservadors’. 

I això n’és només un exemple. Les paraules són la clau: permeten determinar de què  parlem, i com ho fem. És per això que tots els exèrcits colonitzadors del món han invertit grans esforços en destruir l’idioma del poble que ocupen. Ho sabia Felip V, ho sabia Franco, i ho sap molt bé la banda de malfactors que ens governa, parapetada en un sistema electoral esbiaixat i trampós, i en un règim que -de democràcia- només té l’etiqueta, però no el funcionament, ni la legitimitat.

Si volem guanyar alguna cosa, siguen debats, eleccions o lluites socials, el primer objectiu del combat consisteix a no deixar-nos imposar la llengua ni les paraules.

En el noble joc dels escacs, aquesta paraula alemanya s’utilitza per a descriure una posició en què -si fos possible- seria millor no realitzar cap moviment, renunciar a la propera jugada, perquè fem el que fem, ens serà perjudicial. Tanmateix, tant en els escacs com en la vida, això és impossible. El moviment és l’única constant, i no hi ha alternativa: la no-conducta és impossible. 

És aquesta la situació en què s’ha trobat recentment la inefable delegada del govern espanyol, la Sra Sánchez de León. Després d’haver autoritzat la violència policial contra estudiants menors d’edat, la resposta al carrer ha estat tan contundent i tan massiva, que ha col·locat el binomi virreina Sánchez-xèrif Moreno en un magnífic i incòmode Zutswang. Mal si continuaven agredint manifestants perquè ja havien eixit fins i tot al New York Times, i la cosa podia anar a més, i mal si es retiraven dels carrers perquè això implicava, d’una banda reconéixer la derrota (cosa que a aquesta gent tan castellana i tan fervorosament partidària del “sostenella y no enmendalla” els resulta extraordinàriament difícil), i de l’altra deixava ben clar que sense policia al carrer no hi ha violència, i que -per tant- el qualificatiu de violents corresponia plenament als uniformats.

Com que els era impossible abstenir-se de donar una resposta, han optat per la més discreta i -encara a risc de deixar ben clar que ells havien estat els autèntics causants dels aldarulls- han afluixat la pressió i s’han retirat dels carrers de València. La partida, però, no s’ha acabat. I, com en tot joc d’estratègia, seria un error celebrar una victòria que encara no s’ha produït. Més encara quan l’adversari posseeix forces tan enormement superiors.

En un terreny que dominen molt bé, com és el dels mitjans d’informació, ja han començat el contraatac. En tenen uns quants de plenament agraïts i submisos, que des del principi han estat escampant infàmies absurdes sobre el caràcter violent de les protestes. Ells saben molt bé -alumnes avantatjats de Goebels com són- que si ho repeteixen prou vegades, hi haurà qui s’ho crega. No tindran, però, prou amb això. El següent pas serà portar efectivament la violència a les protestes pacífiques. I ho faran infiltrant agents provocadors que faran mans i mànigues per instigar algunes accions contundents, com ara cremar contenidors o trencar finestres i aparadors.

Fer això és relativament fàcil, i ells deuen pensar que el fet que moltes de les persones que s’han mobilitzat en aquesta primavera valenciana són ben joves, els ho facilitarà encara més. En els jocs d’estratègia també és un error comú subestimar l’adversari. Fins ara, els joves valencians han mostrat una intel·ligència i una maduresa considerables. Esperem que aquestes qualitats, unides a la més que legítima indignació que és ja majoritària en una població que comença a estar farta d’espoliadors, xoriços i mentiders professionals, siguen prou com per a desemmascarar els provocadors i seguir mostrant al món que ací, al País Valencià, els violents porten vestits cars i corbata, o van d’uniforme.

Ja és curiós que siguen els més ferotges enemics del territori valencià, els qui l’han posat definitivament en el mapa del món. Ells que fan mans i mànigues per esborrar el país, que es carreguen els paratges naturals, que ens construeixen a les platges, que ens neguen fins i tot un nom digne, rebaixant-nos a la categoria insubstancial de ‘comunitat’, han estat -al capdavall- els qui han posat el nostre territori al mapa.

Ho han fet amb l’esclat de la bombolla de corrupció, fent saber a tot aquell que no té les orelles comprades, que ací han manat i manen els xoriços amb més solera i tradició familiar. Generacions de lladres i espoliadors, que -havent aprés l’ofici de la mà dels pistolers franquistes amb els qui entraren a casa nostra el 1939- han sabut transmetre’l als seus fills, sense que la tradició familiar s’haja estroncat en cap moment.

I ho fan ara, quan envien els seus gossos forasters i uniformats a acarnissar-se contra els nostres fills; a massacrar els estudiants valencians que es queixen perquè, després de tots els luxes que ells s’han permés, de tots els diners que han regalat als seus indecents ‘amiguitos del alma‘, de totes les obres faraòniques que han construït, a major glòria dels seus egos casposos, no queden recursos per a escalfar les aules on estudien.

Ens posen en el mapa com un poble governat per una colla d’estafadors sense escrúpols, que no són capaços ni d’experimentar compassió per les criatures del seu propi poble. Perquè per molt avergonyits que estiguen de ser valencians (i n’estan!), per molt que oculten la nostra llengua, parlant sempre la dels seus amos castellans, per molt analfabets i incultes que siguen (“el valencià lo parlo un poquet” -va dir la infame delegada Sánchez de León), les criatures que estan massacrant aquests salvatges a sou són valencianes. I la seua funció, com a governants, hauria de ser la de protegir-los; no la de justificar la carnisseria explicant sopars de duro (policies ferits, ‘radicals’ infiltrats…), i volent fer creure que eixos individus fornits, armats i equipats fins a les dents són les víctimes d’una colla d’estudiants de secundària.

Ens han posat en el mapa com a escòria, com a exemple dels alts nivells de putrefacció a què pot arribar l’espècie humana. Ara ens toca a nosaltres posar el País Valencià al mapa de la dignitat. Els estudiants de l’IES Lluís Vives han encetat el camí, però és cosa de tots fer d’aquesta #primaveravalenciana l’inici de la recuperació. És cosa de tothom dir alt i clar als buròcrates acastellanats del PP que som un país, i no la miserable comunitat subordinada en què ells pretenen convertir-nos, a major benefici de les seues butxaques de lladregots insaciables.

N’hi ha molts, de motius per dir això que diu el títol. I cada dia ens en donen de nous. Un dels més cridaners és el recent anunci de la resurrecció de l’eix ferroviari anomenat ‘corredor central’, que pretén -ni més ni manco- connectar Madrid amb Europa, via foradar els Pirineus (serà per diners!).

L’esmentat corredor no és només desorbitadament car i difícil. Sobretot és inútil. Les persones que ho entenen, des de totes les perspectives possibles, s’han fet un fart d’explicar per on viatgen les mercaderies, i quin és l’eix que té un sentit comercial i econòmic: l’eix mediterrani. Com a mostra i resum de les explicacions, val la pena citar la idea de l’eurodiputat Ramon Tremosa:  mirem -senzillament- el mapa nocturn que ofereix Google Earth, i pensem per on traçaríem un eix ferroviari, si en tinguérem la responsabilitat. No cal ser un geni de les infraestructures; només cal un nivell intel·lectual lleugerament superior al dels mandrils, per a trobar la resposta correcta.

El corredor mediterrani generaria incomparablement més beneficis econòmics a l’estat que el conté. Com que em consta sobradament que els qui perpetren el govern des de Madrid no són estúpids, i això ho saben perfectament, només em queda l’alternativa de pensar que la proposta no té una base econòmica sinó d’algun altre tipus (i això, tenint en compte la crisi que -cada dia- ens recorden amb sospitosa insistència, té pebrots! O no?). Deu ser -per tant- una raó que apel·la al sacrosant’ interés nacional’. I amb això hem arribat al moll de l’os de la qüestió. 

Si l’interés nacional els fa optar per una alternativa menys rendible, molt més cara, i més poc viable, deu ser que l’altra, la que és rendible, més barata i viable, no és nacional sinó una altra cosa. I això ens porta a pensar que, o bé no ens consideren part de la mateixa nació que ells, i -com a colònies que som- entenen que no han d’invertir a casa nostra, sinó únicament traure’ns el suc mentre ens en quede, o bé estan treballant ja amb l’escenari d’una Catalunya independent, i no volen afavorir-la amb inversions. 

En qualsevol dels dos casos, la idea està ben clara, i podria resumir-se en tres punts: (1) No ens consideren territori espanyol, amb els mateixos drets que aquells que sí que ho són; (2) Saben que -també formalment- una part del nostre territori deixarà d’estar sota sobirania espanyola en el futur immediat; i (3) No tenen cap intenció d’invertir en infraestructures que ens puguen millorar la qualitat de vida a nosaltres.

Ells ho tenen ben clar. Tenint en compte que -a més a més- tenen tota la intenció de pagar-se les obres faraòniques amb els nostres diners, podem dir alt i clar que Espanya ens roba, ens maltracta, i es burla de nosaltres. La pregunta pertinent -per tant- és:  què esperem nosaltres per a tenir-ho -com a mínim- igual de clar que ells? Després, caldrà trobar la millor manera de gestionar la separació, però el primer pas és que ens quede ben clar que -crisi o no- si tenen deliris de grandesa, que se’ls paguen de la seua butxaca.

Des del dia que es va fer pública la sentència contra en jutge Garzón, per haver ordenat escoltes il·legals de les converses entre advocats i els seus clients (mafiosos implicats en el cas Gurtel), m’he fet un fart de sentir cors de galifardeus emetent tota mena de mostres de suport al jutge espanyol, que són una autèntic exemple del sucursalisme bavós que impregna el pensament (diguem-ne així, per deferència) d’alguns dels nostres opinadors.

Un del grans mèrits del jutge Garzón és haver fet tancar el diari basc Egunkaria, amb empresonament i tortura del seu director inclosos. Tot plegat va acabar en no-res, perquè cap dels càrrecs imputats no tenia la més mínima fonamentació. Això sí, l’empresa va quedar arruïnada, i molts professionals hi van perdre el lloc de treball. Més encara, Egunkaria era -en aquell moment- l’únic diari escrit en èuscar. El seu tancament, per tant, seria equivalent a clausurar el 100% de la premsa escrita es espanyol. Imaginem, només per uns instants, que un jutge tanca tots els diaris en espanyol. El qualificaria de progressista ningú que no fos rematadament imbècil? 

El delicte pel qual l’han condemnat és haver obtingut informació mitjançant mètodes il·legals i propis de règims totalitaris. En aquest cas han estat les escoltes il·legals, i resulta molt aclaridor de com funciona la justícia espanyola que h’hagen condemnat ara, i no cada vegada que ha obtingut la informació que perseguia, per mitjà de la tortura. L’any 1992, aquest ‘paladí de la democràcia’ va instruir un procés contra 38 independentistes catalans, molts dels quals van ser torturats en dependències policials. Cal recordar que el 2004, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’Estat Espanyol per aquestes tortures, i també per negar-se a investigar-les. En canvi, el Tribunal Suprem espanyol mai no s’ha dignat perseguir el jutge Garzón per aquest motiu.

Sóc conscient que el pensament humà queda sovint atrapat en les trampes poc subtils de la il·lusió d’alternatives. Una foto que ha circulat recentment, amb les cares de Camps i Garzón, respectivament acompanyades dels termes ‘Innocent’ i ‘Culpable’, n’és una bona mostra. Quina és la dificultat -per a un cervell normal- d’entendre que tots dos poden ser igualment culpables, igualment antidemòcrates, igualment retrògrads? És que posar una foto de Sadam Hussein al costat d’una de Bush ens hauria de fer pensar que un és menys culpable que l’altre?

És evident que per a l’alt tribunal espanyol són més importants els drets dels mafiosos que subornaven polítics corruptes i dels advocats d’aquestos, que no els dels  catalans i bascos torturats. Després de tot, els primers són inequívocament espanyols, i els altres -per contra- en reneguen. Però no es tracta ara d’analitzar l’inquietant biaix ultranacionalista de les instàncies judicials espanyoles, sinó el profund servilisme de tots aquells que han eixit en defensa de l’obstinadament antidemocràtic jutge Garzón.  

Em resulta comprensible que els supremacistes espanyols que no es consideren de dretes (m’estic referint a perfils polítics com els de Rubalcaba, Chacón o Cayo Lara, per citar-ne només tres exemples) estiguen entusiasmats amb el jutge-estrella, i vinguen ara a defensar la seua imatge. Ara bé, que persones que -tant per origen com per filiació política- no haurien de ser sospitoses d’adhesió a aquesta mena de supremacisme siguen capaces d’expressar suport a aquest individu, i esdevinguen la seua clac, em repugna profundament. Més encara, em sembla un exemple ominós de l’estil pensament segrestat i de servilisme intel·lectual, que és -sens dubte- conseqüència directa dels segles de saqueig que hem patit, i que ens llasta -com a poble- tant o més que la mateixa dependència.

Els governs solen comptar amb la complicitat submisa de molts mitjans de difusió (dir-ne ‘de comunicació’ seria una falsedat, i ‘d’informació’, una exageració imperdonable), que utilitzen -generalment sense manies- en benefici propi. D’alguna manera, estan en campanya electoral permanent, programant les notícies que més els convenen, i fent campanyes concretes que preparen el terreny per a les maniobres més difícils de justificar.

L’exemple el tenim ara en la campanya de ‘tir al funcionari’ que han mamprés -mancomunadament- diverses instàncies governamentals. Es tracta de preparar el terreny per a seguir fent pagar la crisi precisament a qui no la va provocar. No sé si cal recordar que la crisi és responsabilitat d’especuladors sense escrúpols, que han crescut a l’empara de polítics immorals, que han balafiat obertament els recursos públics, fent-los a mans dels seus amiguets, a canvi (suposem, perquè no els considerem imbècils sinó avariciosos) de sucoses comissions.

Una de les insídies més eixerides que han aconseguit col·locar darrerament és aquella que diu que els professors de secundària fan vaga perquè els demanen de treballar 20 hores en comptes de les 18 que fan actualment. Un argument molt interessant i ben fonamentat. Si l’apliquem tal qual als polítics, trobarem que hem de computar els minuts que passen parlant a la tribuna de les corts o l’ajuntament, com a única mesura del seu treball. A tot estirar, hi podem afegir el temps en què estan fent declaracions per ràdio o televisió. I prou. Si un mestre només treballa quan fa classe, un polític només ho fa quan actua públicament.

Clar que així haurem de concloure que molts polítics només treballen uns pocs minuts…al mes! (n’hi ha que no parlen ni una sola vegada). I si dividim els seus generosos salaris entre el temps treballat, serà escandalós constatar els diners que guanyen per minut, mentre més d’un 20% de la població valenciana té ingressos per davall del llindar de la pobresa. 

No cal dir que aquests càlculs ni els faran ni els mostraran mai. Ara es tracta de desprestigiar els funcionaris (que si treballen poc, que si no fan res d’utilitat, que si són uns privilegiats) per tal de facilitar les tisorades que pensen aplicar per tal de compensar el saqueig brutal a què han sotmés les arques públiques. I per això compten amb la complicitat d’uns mitjans tradicionals de difusió que, afectats per la crisi, són víctimes fàcils per als favors comprats a canvi de publicitat institucional o d’altres injeccions de diners públics que els governs saben fer quan els convé.

Caldrà que posem en quarantena les informacions que provenen d’aquesta mena de mitjans. És un fenomen ben conegut que la precarització provoca -entre altres coses- una sensible rebaixa dels principis ètics de les persones i empreses que la pateixen. Potser això explica que algunes d’aquestes empreses hagen prioritzat els atacs a organismes públics, com ara les universitats, per damunt de la necessària crítica a aquells que han provocat i mantenen la crisi, com són, en el cas valencià, els polítics que ocupen el Palau de la Generalitat i altres institucions importants.

Ja sabem que les universitat públiques valencianes no són tan perilloses com el govern, i sobretot, que no poden subvencionar la premsa escrita, però això de disparar contra el pianista té ben poca legitimitat.

El Sr. Ruiz Gallardón, nou ministre de Justícia del govern espanyol, ha fet unes declaracions ben aclaridores. Concretament ha tancat la porta a l’ús del català, l’èuscar o el gallec als tribunals, amb el sòlid argument que allò que cal és fer ús del “privilegi” de la “llengua comuna” que és “oficial a tot l’Estat”. 

És bo que ens deixen les coses tan clares. Perquè ja que la llengua anomenada ‘comuna’ (per cert, sabran ells quina és la cambra que nosaltres anomenem ‘el comú’?) és la dels castellans, el senyor ministre deixa ben clar a qui correspon el privilegi. I està bé que per una vegada el citen pel seu nom -privilegi- en comptes d’intoxicar parlant d’uns drets lingüístics que només tenen intenció de respectar quan s’apliquen als castellans. En canvi, per a tots els altres, per als ciutadans no castellans que vivim sota les lleis espanyoles, i que subvencionem (generosament i a la força) l’estat espanyol, ens reserven l’única llei que respecten sempre: la de l’embut. 

Ras i curt, això vol dir que si jo he d’afrontar un procés judicial, em concediran el privilegi d’haver d’expressar-me en la seua llengua. Així, per si no fóra prou la immensa quantitat d’arguments que tenim per afirmar que l’expressió ‘justícia espanyola’ és un oxímoron, ara n’afegim un altre: el ministre creu que el meu dret a defensar-me en l’idioma que més bé domine és lletra morta; i que ho hauria de fer en l’idioma que més dominen ells. Molt just i molt equitatiu, sí senyor! Ben propi d’un ministre espanyol de justícia.

I ja he dit que això és bo. És bo que ens ho diguen així de claret, que ens consideren ciutadans de segona a l’hora d’exercir els drets, malgrat el fet que som de primera quan toca pagar. Que els latifundistes andalusos cobren subsidis trets dels impostos abusius que paguen els nostres llauradors. Que les ambaixades espanyoles es decoren amb un excés propi dels palaus de les mili i una nits, a expenses que el nostre jovent haja d’anar amb mantes a instituts sense calefacció.Que regalen diners a la fanàtica i obscurantista església catòlica, mentre en falten per atendre els nostres malalts.

I mentrestant, el senyor ministre pot mirar d’engalipar-nos amb el conte que conéixer una llengua que ens han imposat a garrotades i que fa tres segles que malda per assassinar la nostra, és un privilegi. Doncs mira, ja que és un privilegi, jo hi vull renunciar. No és això el que es pot fer amb els privilegis?

El missatge està ben clar. Ells saben perfectament qui són espanyols (ells) i qui no ho som (nosaltres). I així, legislen i govern per a ells. La justícia és per a ells. I, tot plegat, em podria semblar molt bé. L’única objecció que tinc és que vull que s’ho paguen ells. Vull que deixen de subvencionar el seu estil ranci i caspós, i els seus tics absolutistes (monarquia inclosa) amb els nostres diners. I l’única manera de fer-nos respectar, l’única forma de deixar de pagar-los manutenció i vicis és tenir un estat propi. No sé si cal que ens ho diguen més alt, però estic convençut que ja no cal que ens ho diguen més clar.

Fa poc rebia un missatge que em convidava a col·laborar econòmicament amb una entitat valencianista, tot assegurant que es tracta de “l’associació que més ha fet, amb diferència, per la nostra llengua i cultura”. No cal dir que, com a estratègia publicitària és un autèntic nyap, ja que si s’adreça a persones que no en són sòcies (i que -per tant- ho poden ser d’altres entitats), no cal ser un geni per a entendre que no els emocionarà especialment saber que el remitent del missatge considera que les seues associacions són de segona, al costat de la que ell proposa.

El missatge maldestre m’ha fet mirar-m’ho des de l’altre costat i pensar quina seria l’entitat que més ha fet, amb diferència, en contra del valencianisme. Tot i que la resposta no sembla fàcil, jo diria que el primer premi ex aequo és per a tots els governs que hem tingut des de 1707. Situats a Madrid o a València, des de capitanies, diputacions o generalitats, tots han treballat (potser amb l’honrosa excepció del Consell preautonòmic d’Albinyana) de manera consistent i incansable per l’anihilació del País Valencià, cosa que inclou llengua i cultura, a més de paisatge, teixit associatiu i economia productiva. 

Ara bé, qui trau pit per això? Els heu vist mai reclamar honors i distincions pel seu treball? (“Jo sóc el més antivalencià”; “No és veritat, el més antivalencià sóc jo”). És evident que no ho fan. En lloc d’això treballen calladament i en perfecta sinergia per assolir el seus objectiu comú de castellanitzar el país fins que ja no ho siga. Allò que fan uns, ho validen els altres. En la desolació produïda per uns, els altres instal·len armes i campament. Ningú reclama per a si, més honors que els altres. Potser que -per una vegada si més no- n’aprenguem un poc, dels enemics.

La rivalitat dóna bons fruits en l’àmbit esportiu perquè hi ha unes regles de joc ben clares, i un context final, competitiu, on mesurar les forces. Així, voler ser més fort que el rival acaba també beneficiant aquest, que farà mans i mànigues per superar-se, i -sobretot- elevant el nivell de l’esport. La política, però, no és així. Les regles del joc les ha fixades una de les parts contendents, que és -a més de part- àrbitre i jutge suprem. Així, la rivalitat entre els qui juguem en el bàndol més dèbil no fa més que aguditzar-nos la feblesa i fer-nos més vulnerables.

Proclamar-se el millor entre els febles potser serveix de consol als pusil·lànimes que s’aconformen amb una derrota honrosa. Jo crec que hem d’aspirar a la victòria. I si volem guanyar, ja és hora que deixem de posar per davant les nostres fílies i fòbies, que abandonem la mesquinesa de maldar per ser cap de gat en comptes d’esforçar-nos per fer avançar el lleó, ni que siga des de la cua. No és l’hora de traure pit dient “nosaltres som els qui millor ho fem en la situació miserable en què ens trobem”, sinó d’unir esforços per abandonar la misèria i saltar a la dignitat. No es tracta de ser millor que el veí, sinó d’unir forces amb la generositat dels qui de debò persegueixen ideals i no amb la gasiveria de qui només opta als premis de consolació.

I els qui no entenen això, els sectaris, són potser els qui mereixen el segon premi del rànquing d’antivalencianisme. No ens hauran fotut tant com ho han fet els governs des que vam perdre en Almansa, però la seua tasca és mesquina i constant. Posant per davant el seu petit orgull de perdedors permanents, fiquen bastons quotidians a les rodes del valencianisme. Potser és que no arriben a entendre que amb els enemics poderosos, ja en tenim prou; que no necessitem que ningú, ni que siga amb maldestra bona voluntat, els ajude des de dins. 

La manifestació de dissabte 21 de gener, a favor del nostre sistema educatiu i en contra del robatori indiscriminat que practica el PP, és un bon exemple de com cal que actuem, amb unitat, generositat i més interés pels objectius importants que no ànsia de protagonisme. Per contra, el missatge que citava al principi, és simplement un trist símptoma del mal que ens ha fet -i ens continua fent- l’herència de tants i tants anys de governs forasters; una trista mostra de la petitesa i la curtedat de mires que han aconseguit d’introduir en els nostres cors.

Haver aconseguit que es considere la corrupció com una cosa normal és un dels èxits més grans dels llargs anys de govern del PP a la Generalitat valenciana i altres institucions importants del país. I és aquesta percepció de pretesa normalitat la que acaba fent perdre l’oremus a alguns polítics. És molt greu -per exemple- afirmar que a València “lo normal es un Vuitton“, quan hi ha més d’un 20% de valencians que viuen per davall del llindar de la pobresa.

És indiferent si uns altres càrrecs públics reben regals més cars o més barats. Considerar normal que n’accepten és una barbaritat digna de les dinasties franquistes que es perpetuen al PP. Només l’herència cultural i ideològica (a més de genealògica) de la dictadura pot explicar que algú que ostenta -a banda de bosses de marques caríssimes- un càrrec públic considere normal l’acceptació de suborns. Perquè, quina altra cosa és un regal fet a una autoritat? A canvi de què regalen coses els membres d’una màfia dedicada íntegrament a l’apropiació de diners públics?

L’èxit de l’acció política del PP no es limita a que han aconseguit de presentar la incultura i l’analfabetisme com a qualitats que -en lloc d’incapacitar-lo- fan d’un polític una figura popular. També han estés la brama que mentir, robar i enganyar són les coses normals que faria qualsevol, si arribava a ocupar un càrrec públic. El conegut “tots són iguals” els ha fet un gran servei. Perquè si tots són iguals, per què canviar?. Si tots són iguals, paga la pena deixar que siguen ells els que continuen manant i enriquint-se -encara més- a costa dels diners que paguem els qui no som rics. Després de tot, ells són els autèntics professionals d’això, i venen d’una llarga tradició familiar que els avala.

En realitat, la casta que governa ara no ha fet més que canviar les corretges i les baionetes que feren servir els seus avis falangistes per l’enginyeria electoral i el clientelisme polític, sense modificar ni un punt l’objectiu d’enriquir-se a costa del poble. I no es limiten a robar-nos; damunt ens insulten dient que som iguals com ells: ignorants, immorals i prepotents fins a la nàusea.

I no. Tots no som iguals. Com a mínim, n’hi ha que no han demostrat a bastament que són uns xoriços. I seria completament injust aplicar-los la consideració que ens han de meréixer els que sí que ho han fet. Si ells consideren que és normal que una banda de delinqüents els faça regals costosos, potser haurien d’explicar d’on els ve tanta familiaritat amb aquestes màfies, i quins són els recursos públics que han posat al seu abast, barat als regals, les possibles comissions i el llepaculisme barat, bavós i barroer (“amiguito del alma”, “te quiero un huevo”, “tu serás el próximo presidente del gobierno español“…) que els oferien en canvi.

Tota la gent que -a diferència dels polítics i els mafiosos- sí que té dificultats per arribar a final de mes, mereix molt més una explicació, que no que els insulten dient que a València és normal que ens comportem com a imbècils i ens deixem robar perquè ells puguen continuar vivint en el luxe i l’ostentació.