Ja no n’hi ha prou de condemnar la violència
La manera com estava redactada la notícia em va deixar perplex. Resulta que havien detingut Arnaldo Otegi i uns altres independentistes bascos quan es reunien “amb la intenció de fer tornar l’esquerra abertzale a les institucions … mitjançant un distanciament explícit de la violència”. No sé què els espantava més, si la intenció de retornar a les institucions, o el distanciament explícit de la violència. Fins ara, pensava jo que havia quedat clar que l’excusa per a il·legalitzar els partits sobiranistes bascos era que no feien una condemna explícita de la lluita armada. No entraré ara en els detalls d’aquesta absurditat, quan no es demana a cap altre partit que condemne res de res. En principi, en les societats democràtiques, una persona o un grup de persones no poden ser jutjats (molts menys, condemnats sense judici) per allò que no diuen, sinó per allò que diuen. I què passa, doncs, ara que el que volen dir és que renuncien explícitament a la violència? Que tant se val! Tant si callen allò que les autoritats espanyoles volen que diguen, com si ho diuen, seran il·legals. I així, els líders aniran a la presó i els seus milers de votants es quedaran sense opció a tenir representació democràtica. De quina manera hauran d’expressar-se si no poden fer-ho mitjançant les urnes? Ha quedat sobradament demostrat que allò que les autoritats espanyoles volen eliminar no és el terrorisme sinó l’ independentisme basc. Van començar per establir una connexió directa entre tots dos conceptes. Després, amb la teoria de “l’entorn”, van fer un pas més enllà, i van considerar que tots aquells partits que compartien objectius programàtics amb ETA eren susceptibles d’il·legalització. L’objectiu compartit és, ni més ni menys, la sobirania política del País Basc. I si provarem d’aplicar el mateix raonament a un altre context? El partit més indiscutiblement violent, assassí i enaltidor de la violència que hem conegut en les darreres dècades és la Falange, que mai no ha condemnat els assassinats en massa que va cometre durant la postguerra, ni s’ha desdit de l’ideari que els va justificar, i que continua fent una inequívoca exaltació del terrorisme d’estat cada 20 de novembre. Un dels principals objectius programàtics centrals de la Falange és la unitat d’Espanya. Per tant, tots els partits que comparteixen aquest objectiu programàtic haurien de ser considerats com a part de “l’entorn” de Falange i, en conseqüència, haurien de ser il·legalitzats. O és que volem que tornen a les institucions aquells que les van ocupar durant 40 llargs anys, per a cometre tota classe d’abusos, vexacions i barbaritats?
Una vegada més, queda clar que el règim que es va instaurar a l’estat espanyol després de la mort del dictador Franco no és una autèntica democràcia. Els sistemes democràtics no il·legalitzen idees, no tanquen diaris, no prohibeixen referèndums. Els sistemes democràtics, per contra, garanteixen que els seus ciutadans puguen sentir-se representats en les institucions, vetlen perquè la llibertat d’expressió siga un dret efectiu, i prefereixen -com a mètode del canvi polític–l’expressió de la voluntat del poble a través de les urnes. Qualsevol semblança amb els governs que hem patit des del 1939 és una mera coincidència.