El requisit supremacista
Fa pocs dies es publicava la notícia que els sindicats CCOO i UGT es mostraven en contra de l’exigència generalitzada del coneixement de valencià als funcionaris i treballadors de l’administració pública valenciana i, per tant, menystenint els drets dels ciutadans que trien aquesta llengua (la que l’estatut d’autonomia declara com a pròpia, no ho oblidem) per a comunicar-s’hi.
És greu que la notícia es presente, fal·laçment, com un rebuig a exigir el requisit lingüístic. Quin requisit lingüístic es rebutja? Per a treballar a l’adminsitració pública valenciana, fa segles que el requisit lingüístic està ben vigent. I ho està d’una manera radical, inapel·lable i transversal: ningú no hi pot treballar sense saber el castellà.
Es tractava ara de democratitzar la situació, de fer que tots els ciutadans, sense distinció d’origen ni d’idioma, pogueren fer servir el seu (a condició que fóra un dels dos oficials, per descomptat) en peu d’igualtat, amb la mateixa legitimitat i amb les mateixes opcions de ser atesos. L’única manera de fer això és que les persones que els han d’atendre estiguen capacitades per a fer-ho. Es veu que això no és una prioritat per a uns sindicats que, ignorant el fet que la gran majoria dels funcionaris ja poden acreditar coneixements suficients de valencià, han preferit seguir apostant pel mateix supremacisme que va inspirar el decret de Nova Planta i tota la legislació franquista. Han preferit mantenir la divisió entre els ciutadans de primera, els que opten pel castellà, que seran atesos amb totes les garanties, i els de segona, els que prefereixen el valencià, que hauran de seguir esperant la bona voluntat de la persona que els atenga.
Potser a ells els sembla que els valencians ja en tenim prou amb aquest recurs a la caritat o a la simpatia dels funcionaris, amb l’eterna voluntarietat del valencià, sempre subordinada a l’obligatorietat omnipresent de l’idioma dels castellans. A mi no m’ho sembla. Pague tants impostos com qualsevol altre dels meus conciutadans. I vull els mateixos drets. En tots i cadascun dels ambits. D’això se’n diu democràcia, i d’això altre que s’ha fet amb el suport de CCOO i UGT se’n diu consolidar el supremacisme antidemocràtic.
Ara bé, no és d’aquests sindicats espanyols tota la culpa. Com pot ser que un govern constituït per forces progressistes no prenga la inciativa per a revertir una anomalia democràtica d’aquestes proporcions? Que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) és i ha estat sempre un instrument inútil ho prova un fet inqüestionable: el PP, en més de vint anys de govern no ha considerat necessari derogar-la. Algú dubta que si hi haguera hagut la més mínima opció que la LUEV beneficiara l’ús i la salut del valencià, el PP l’hauria fet desaparéixer?
Em sembla correcte que, mentre s’avança, es vagen implementant tots els mecanismes que la LUEV conté i que han viscut en l’ostracisme. Fer decrets d’aplicació que desenvolupen la llei és una mesura provisional intel·ligent i apropiada. Ara bé, això no pot ser l’horitzó per a un govern valencianista, que està moralment obligat a establir les bases d’una veritable igualtat lingüística. I això demana una nova llei; una llei que supere definitivament el supremacisme subjacent que permet que determinades organitzacions voten a favor de la perpetuació del privilegi castellanista.
Una llei d’igualtat lingüística, les bases de la qual ja van ser proposades per Acció Cultural del País Valencià, en un document consensuatl amb les universitats públiques, amb els partits polítics de tradició democràtica, i fins i tot amb els mateixos sindicats que ara es posicionen tan clarament en contra del valencià, és un objectiu realista, assolible i sobretot, digne. Una llei capaç d’evitar que noves actuacions supremacistes, tant si venen, com seria esperable, de les organitzacions més clarament antivalencianes i antidemocràtiques, com si, com és ara el cas, provenen d’organitzacions que haurien d’estar al servei del treballadors (de tots, no només dels que prefereixen el castellà), no puguen prosperar en cap mesa negociadora. Perquè en els sistemes democràtics, la igualtat dels ciutadans és un principi bàsic, que no es negocia en cap mesa.