de l'Horta estant

En el noble joc dels escacs, aquesta paraula alemanya s’utilitza per a descriure una posició en què -si fos possible- seria millor no realitzar cap moviment, renunciar a la propera jugada, perquè fem el que fem, ens serà perjudicial. Tanmateix, tant en els escacs com en la vida, això és impossible. El moviment és l’única constant, i no hi ha alternativa: la no-conducta és impossible. 

És aquesta la situació en què s’ha trobat recentment la inefable delegada del govern espanyol, la Sra Sánchez de León. Després d’haver autoritzat la violència policial contra estudiants menors d’edat, la resposta al carrer ha estat tan contundent i tan massiva, que ha col·locat el binomi virreina Sánchez-xèrif Moreno en un magnífic i incòmode Zutswang. Mal si continuaven agredint manifestants perquè ja havien eixit fins i tot al New York Times, i la cosa podia anar a més, i mal si es retiraven dels carrers perquè això implicava, d’una banda reconéixer la derrota (cosa que a aquesta gent tan castellana i tan fervorosament partidària del “sostenella y no enmendalla” els resulta extraordinàriament difícil), i de l’altra deixava ben clar que sense policia al carrer no hi ha violència, i que -per tant- el qualificatiu de violents corresponia plenament als uniformats.

Com que els era impossible abstenir-se de donar una resposta, han optat per la més discreta i -encara a risc de deixar ben clar que ells havien estat els autèntics causants dels aldarulls- han afluixat la pressió i s’han retirat dels carrers de València. La partida, però, no s’ha acabat. I, com en tot joc d’estratègia, seria un error celebrar una victòria que encara no s’ha produït. Més encara quan l’adversari posseeix forces tan enormement superiors.

En un terreny que dominen molt bé, com és el dels mitjans d’informació, ja han començat el contraatac. En tenen uns quants de plenament agraïts i submisos, que des del principi han estat escampant infàmies absurdes sobre el caràcter violent de les protestes. Ells saben molt bé -alumnes avantatjats de Goebels com són- que si ho repeteixen prou vegades, hi haurà qui s’ho crega. No tindran, però, prou amb això. El següent pas serà portar efectivament la violència a les protestes pacífiques. I ho faran infiltrant agents provocadors que faran mans i mànigues per instigar algunes accions contundents, com ara cremar contenidors o trencar finestres i aparadors.

Fer això és relativament fàcil, i ells deuen pensar que el fet que moltes de les persones que s’han mobilitzat en aquesta primavera valenciana són ben joves, els ho facilitarà encara més. En els jocs d’estratègia també és un error comú subestimar l’adversari. Fins ara, els joves valencians han mostrat una intel·ligència i una maduresa considerables. Esperem que aquestes qualitats, unides a la més que legítima indignació que és ja majoritària en una població que comença a estar farta d’espoliadors, xoriços i mentiders professionals, siguen prou com per a desemmascarar els provocadors i seguir mostrant al món que ací, al País Valencià, els violents porten vestits cars i corbata, o van d’uniforme.

Ja és curiós que siguen els més ferotges enemics del territori valencià, els qui l’han posat definitivament en el mapa del món. Ells que fan mans i mànigues per esborrar el país, que es carreguen els paratges naturals, que ens construeixen a les platges, que ens neguen fins i tot un nom digne, rebaixant-nos a la categoria insubstancial de ‘comunitat’, han estat -al capdavall- els qui han posat el nostre territori al mapa.

Ho han fet amb l’esclat de la bombolla de corrupció, fent saber a tot aquell que no té les orelles comprades, que ací han manat i manen els xoriços amb més solera i tradició familiar. Generacions de lladres i espoliadors, que -havent aprés l’ofici de la mà dels pistolers franquistes amb els qui entraren a casa nostra el 1939- han sabut transmetre’l als seus fills, sense que la tradició familiar s’haja estroncat en cap moment.

I ho fan ara, quan envien els seus gossos forasters i uniformats a acarnissar-se contra els nostres fills; a massacrar els estudiants valencians que es queixen perquè, després de tots els luxes que ells s’han permés, de tots els diners que han regalat als seus indecents ‘amiguitos del alma‘, de totes les obres faraòniques que han construït, a major glòria dels seus egos casposos, no queden recursos per a escalfar les aules on estudien.

Ens posen en el mapa com un poble governat per una colla d’estafadors sense escrúpols, que no són capaços ni d’experimentar compassió per les criatures del seu propi poble. Perquè per molt avergonyits que estiguen de ser valencians (i n’estan!), per molt que oculten la nostra llengua, parlant sempre la dels seus amos castellans, per molt analfabets i incultes que siguen (“el valencià lo parlo un poquet” -va dir la infame delegada Sánchez de León), les criatures que estan massacrant aquests salvatges a sou són valencianes. I la seua funció, com a governants, hauria de ser la de protegir-los; no la de justificar la carnisseria explicant sopars de duro (policies ferits, ‘radicals’ infiltrats…), i volent fer creure que eixos individus fornits, armats i equipats fins a les dents són les víctimes d’una colla d’estudiants de secundària.

Ens han posat en el mapa com a escòria, com a exemple dels alts nivells de putrefacció a què pot arribar l’espècie humana. Ara ens toca a nosaltres posar el País Valencià al mapa de la dignitat. Els estudiants de l’IES Lluís Vives han encetat el camí, però és cosa de tots fer d’aquesta #primaveravalenciana l’inici de la recuperació. És cosa de tothom dir alt i clar als buròcrates acastellanats del PP que som un país, i no la miserable comunitat subordinada en què ells pretenen convertir-nos, a major benefici de les seues butxaques de lladregots insaciables.

N’hi ha molts, de motius per dir això que diu el títol. I cada dia ens en donen de nous. Un dels més cridaners és el recent anunci de la resurrecció de l’eix ferroviari anomenat ‘corredor central’, que pretén -ni més ni manco- connectar Madrid amb Europa, via foradar els Pirineus (serà per diners!).

L’esmentat corredor no és només desorbitadament car i difícil. Sobretot és inútil. Les persones que ho entenen, des de totes les perspectives possibles, s’han fet un fart d’explicar per on viatgen les mercaderies, i quin és l’eix que té un sentit comercial i econòmic: l’eix mediterrani. Com a mostra i resum de les explicacions, val la pena citar la idea de l’eurodiputat Ramon Tremosa:  mirem -senzillament- el mapa nocturn que ofereix Google Earth, i pensem per on traçaríem un eix ferroviari, si en tinguérem la responsabilitat. No cal ser un geni de les infraestructures; només cal un nivell intel·lectual lleugerament superior al dels mandrils, per a trobar la resposta correcta.

El corredor mediterrani generaria incomparablement més beneficis econòmics a l’estat que el conté. Com que em consta sobradament que els qui perpetren el govern des de Madrid no són estúpids, i això ho saben perfectament, només em queda l’alternativa de pensar que la proposta no té una base econòmica sinó d’algun altre tipus (i això, tenint en compte la crisi que -cada dia- ens recorden amb sospitosa insistència, té pebrots! O no?). Deu ser -per tant- una raó que apel·la al sacrosant’ interés nacional’. I amb això hem arribat al moll de l’os de la qüestió. 

Si l’interés nacional els fa optar per una alternativa menys rendible, molt més cara, i més poc viable, deu ser que l’altra, la que és rendible, més barata i viable, no és nacional sinó una altra cosa. I això ens porta a pensar que, o bé no ens consideren part de la mateixa nació que ells, i -com a colònies que som- entenen que no han d’invertir a casa nostra, sinó únicament traure’ns el suc mentre ens en quede, o bé estan treballant ja amb l’escenari d’una Catalunya independent, i no volen afavorir-la amb inversions. 

En qualsevol dels dos casos, la idea està ben clara, i podria resumir-se en tres punts: (1) No ens consideren territori espanyol, amb els mateixos drets que aquells que sí que ho són; (2) Saben que -també formalment- una part del nostre territori deixarà d’estar sota sobirania espanyola en el futur immediat; i (3) No tenen cap intenció d’invertir en infraestructures que ens puguen millorar la qualitat de vida a nosaltres.

Ells ho tenen ben clar. Tenint en compte que -a més a més- tenen tota la intenció de pagar-se les obres faraòniques amb els nostres diners, podem dir alt i clar que Espanya ens roba, ens maltracta, i es burla de nosaltres. La pregunta pertinent -per tant- és:  què esperem nosaltres per a tenir-ho -com a mínim- igual de clar que ells? Després, caldrà trobar la millor manera de gestionar la separació, però el primer pas és que ens quede ben clar que -crisi o no- si tenen deliris de grandesa, que se’ls paguen de la seua butxaca.

Des del dia que es va fer pública la sentència contra en jutge Garzón, per haver ordenat escoltes il·legals de les converses entre advocats i els seus clients (mafiosos implicats en el cas Gurtel), m’he fet un fart de sentir cors de galifardeus emetent tota mena de mostres de suport al jutge espanyol, que són una autèntic exemple del sucursalisme bavós que impregna el pensament (diguem-ne així, per deferència) d’alguns dels nostres opinadors.

Un del grans mèrits del jutge Garzón és haver fet tancar el diari basc Egunkaria, amb empresonament i tortura del seu director inclosos. Tot plegat va acabar en no-res, perquè cap dels càrrecs imputats no tenia la més mínima fonamentació. Això sí, l’empresa va quedar arruïnada, i molts professionals hi van perdre el lloc de treball. Més encara, Egunkaria era -en aquell moment- l’únic diari escrit en èuscar. El seu tancament, per tant, seria equivalent a clausurar el 100% de la premsa escrita es espanyol. Imaginem, només per uns instants, que un jutge tanca tots els diaris en espanyol. El qualificaria de progressista ningú que no fos rematadament imbècil? 

El delicte pel qual l’han condemnat és haver obtingut informació mitjançant mètodes il·legals i propis de règims totalitaris. En aquest cas han estat les escoltes il·legals, i resulta molt aclaridor de com funciona la justícia espanyola que h’hagen condemnat ara, i no cada vegada que ha obtingut la informació que perseguia, per mitjà de la tortura. L’any 1992, aquest ‘paladí de la democràcia’ va instruir un procés contra 38 independentistes catalans, molts dels quals van ser torturats en dependències policials. Cal recordar que el 2004, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’Estat Espanyol per aquestes tortures, i també per negar-se a investigar-les. En canvi, el Tribunal Suprem espanyol mai no s’ha dignat perseguir el jutge Garzón per aquest motiu.

Sóc conscient que el pensament humà queda sovint atrapat en les trampes poc subtils de la il·lusió d’alternatives. Una foto que ha circulat recentment, amb les cares de Camps i Garzón, respectivament acompanyades dels termes ‘Innocent’ i ‘Culpable’, n’és una bona mostra. Quina és la dificultat -per a un cervell normal- d’entendre que tots dos poden ser igualment culpables, igualment antidemòcrates, igualment retrògrads? És que posar una foto de Sadam Hussein al costat d’una de Bush ens hauria de fer pensar que un és menys culpable que l’altre?

És evident que per a l’alt tribunal espanyol són més importants els drets dels mafiosos que subornaven polítics corruptes i dels advocats d’aquestos, que no els dels  catalans i bascos torturats. Després de tot, els primers són inequívocament espanyols, i els altres -per contra- en reneguen. Però no es tracta ara d’analitzar l’inquietant biaix ultranacionalista de les instàncies judicials espanyoles, sinó el profund servilisme de tots aquells que han eixit en defensa de l’obstinadament antidemocràtic jutge Garzón.  

Em resulta comprensible que els supremacistes espanyols que no es consideren de dretes (m’estic referint a perfils polítics com els de Rubalcaba, Chacón o Cayo Lara, per citar-ne només tres exemples) estiguen entusiasmats amb el jutge-estrella, i vinguen ara a defensar la seua imatge. Ara bé, que persones que -tant per origen com per filiació política- no haurien de ser sospitoses d’adhesió a aquesta mena de supremacisme siguen capaces d’expressar suport a aquest individu, i esdevinguen la seua clac, em repugna profundament. Més encara, em sembla un exemple ominós de l’estil pensament segrestat i de servilisme intel·lectual, que és -sens dubte- conseqüència directa dels segles de saqueig que hem patit, i que ens llasta -com a poble- tant o més que la mateixa dependència.

Els governs solen comptar amb la complicitat submisa de molts mitjans de difusió (dir-ne ‘de comunicació’ seria una falsedat, i ‘d’informació’, una exageració imperdonable), que utilitzen -generalment sense manies- en benefici propi. D’alguna manera, estan en campanya electoral permanent, programant les notícies que més els convenen, i fent campanyes concretes que preparen el terreny per a les maniobres més difícils de justificar.

L’exemple el tenim ara en la campanya de ‘tir al funcionari’ que han mamprés -mancomunadament- diverses instàncies governamentals. Es tracta de preparar el terreny per a seguir fent pagar la crisi precisament a qui no la va provocar. No sé si cal recordar que la crisi és responsabilitat d’especuladors sense escrúpols, que han crescut a l’empara de polítics immorals, que han balafiat obertament els recursos públics, fent-los a mans dels seus amiguets, a canvi (suposem, perquè no els considerem imbècils sinó avariciosos) de sucoses comissions.

Una de les insídies més eixerides que han aconseguit col·locar darrerament és aquella que diu que els professors de secundària fan vaga perquè els demanen de treballar 20 hores en comptes de les 18 que fan actualment. Un argument molt interessant i ben fonamentat. Si l’apliquem tal qual als polítics, trobarem que hem de computar els minuts que passen parlant a la tribuna de les corts o l’ajuntament, com a única mesura del seu treball. A tot estirar, hi podem afegir el temps en què estan fent declaracions per ràdio o televisió. I prou. Si un mestre només treballa quan fa classe, un polític només ho fa quan actua públicament.

Clar que així haurem de concloure que molts polítics només treballen uns pocs minuts…al mes! (n’hi ha que no parlen ni una sola vegada). I si dividim els seus generosos salaris entre el temps treballat, serà escandalós constatar els diners que guanyen per minut, mentre més d’un 20% de la població valenciana té ingressos per davall del llindar de la pobresa. 

No cal dir que aquests càlculs ni els faran ni els mostraran mai. Ara es tracta de desprestigiar els funcionaris (que si treballen poc, que si no fan res d’utilitat, que si són uns privilegiats) per tal de facilitar les tisorades que pensen aplicar per tal de compensar el saqueig brutal a què han sotmés les arques públiques. I per això compten amb la complicitat d’uns mitjans tradicionals de difusió que, afectats per la crisi, són víctimes fàcils per als favors comprats a canvi de publicitat institucional o d’altres injeccions de diners públics que els governs saben fer quan els convé.

Caldrà que posem en quarantena les informacions que provenen d’aquesta mena de mitjans. És un fenomen ben conegut que la precarització provoca -entre altres coses- una sensible rebaixa dels principis ètics de les persones i empreses que la pateixen. Potser això explica que algunes d’aquestes empreses hagen prioritzat els atacs a organismes públics, com ara les universitats, per damunt de la necessària crítica a aquells que han provocat i mantenen la crisi, com són, en el cas valencià, els polítics que ocupen el Palau de la Generalitat i altres institucions importants.

Ja sabem que les universitat públiques valencianes no són tan perilloses com el govern, i sobretot, que no poden subvencionar la premsa escrita, però això de disparar contra el pianista té ben poca legitimitat.