de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

Full Monty

0
Publicat el 12 de febrer de 2015

La carta de Francisco Caja, president de Convivencia Cívica de Cataluña (CCC), a Albert Rivera, líder del partit nacionalista espanyol Ciutadans, és un autèntic exercici de transparència, que exposa sincerament la intimitat del corrent de pensament que s’ha refugiat sota el paraigua del bilingüisme.
El bilingüisme és una condició individual que posseeixen les persones que han estat educades en dos idiomes. Molt sovint, això es produeix perquè cadascun dels progenitors en parla un, o perquè tots dos en parlen un, i la societat en què viuen, un altre. Milions de ciutadans de tot el món, que som parlants de llengües minoritzades, tenim aquesta condició que, individualment, és beneficiosa en molts aspectes, incloent-hi l’estructura i funcionament del cervell o el retard en l’aparició de malalties neurodegeneratives relacionades amb l’envelliment.
Com a condició social, en canvi, és simplement una gran mentida, i sobretot una trampa mortal. Els suposats defensors del bilingüisme social ho han estat només, allà on una mmengua minoritzada aconseguia traure una miqueta el cap, i recuperar alguns dels usos socials que l’altra, la llengua imposada, li havia robat. És en aquestes situacions que els ‘bilingüistes’ alcen la veu en favor de la combinació dels dos idiomes en la vida social. Allà on l’idioma imposat ha aconseguit el seu objectiu i ha esborrat l’altre de la faç de la terra, per contra, els bilingüistes callen com morts.
Cal reconéixer, però, que el seu discurs ha tingut una certa penetració. Afavorit per l’autoodi instil·lat en els parlants de llengües minoritzades, gràcies a l’aculturació que els poders de l’estat permeten, i que inclou escampar una visió negativa, deslegitimada i -a tot estirar- folclòrica de la llengua autòctona, el missatge de ‘liberalitat’ consistent en demanar que es parlen (i s’ensenyen) els dos idiomes, ha pogut arribar a molta gent. Sobretot, en la mesura en què es presentava disfressat de tolerància i pluralitat.
“Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del “prestigio” que ha obtenido a costa del castellano”. 



Aquesta és la pluralitat i la tolerància que hi ha en la base de l’aferrissada defensa del bilingüisme social. El seu campió considera que “es evidente que C’s debe ser el máximo beneficiario de la guerra de la lengua. Una guerra que ganaremos contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgracia Franco no acabó de poner en su sitio”.

Una vegada aclarit l’objectiu real i final de tot aquest enrenou sobre si cal respectar el dret a l’educació en la llengua materna dels castellans que viuen en un territori on hi ha una llengua distinta, al mateix temps que es massacra el dret de milers de famílies valencianes que volen educar els fills en valencià, o que s’ignorem olímpicament el mateix dret, quan s’aplica a famílies que parlen llengües que no són el castellà. Un exemple perfecte de supremacisme: els drets són per a la raça/poble/idioma superior; els altres només tenen el dret de subordinar-se, i l’obligació de callar i somriure.
És molt d’agrair que el Sr Caja ho haja posat negre sobre blanc. Ell no és l’únic, però, que manté posicions ideològiques com aquesta. Potser és el més obertament supremacista i el més salvatgement clar, però no l’únic. I a mi em preocupen més els camuflats; aquells que, sense les estridències troglodítiques del president de CCC, practiquen i escampen un supremacisme lingüístic disfressat de pluralitat. Com aquell que considerava un èxit de la democràcia obligar l’AMPA del col·legi públic de Massalfassar a redactar els comunicats també en castellà. Atenció perquè aquest individu, com a exemple, lluny de predicar l’odi des dels púlpits supremacismes habituals, com fa el tal Caja, pot perfectament desfilar en la pancarta que obria la manifestació del passat 9 d’octubre, i alçar la mà amb quatre dits estesos quan sona la Muixeranga. 
Són aquestes les actituds que realment em preocupen, les d’aquells que camuflen de normalitat el seu supremacisme lingüístic; les dels qui en lloc de fer un Full Monty com el de la carta del tal Caja, legitimen calladament el manteniment d’uns privilegis lingüístics de casta, que provenen directament del franquisme, i que molts, dels que hom suposa que estan en política per a qüestionar privilegs i regenerar estructures, no volen ni tan sols esmentar-los. 
Ja ens han dit què s’amaga darrere les paraules aparentment amables d’aquells que s’autoanomenen cívics i convivencials. El desig intens d’exterminar tota una cultura, la nostra, simplement perquè no és la d’ella. Perquè és diferent. Perquè parla diferent. Lamenten que Franco no ho aconseguira, però això no vol dir que ellls no estiguen treballant intensament per a remeiar-ho. Estiguem atents, sobretot, als qui ho fan disfressats d’ovella. Els llops com Caja són tan evidents que fan molta menys por.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

3+2: la nova matemàtica del despotisme

0
Publicat el 6 de febrer de 2015
La nova cacicada del Ministeri d’Educació consisteix a imposar (com ja és habitual, per decret, que és la manera més antidemocràtica de governar) una nova reforma del sistema d’estudis universitaris, que es basa en tornar a l’antic 3+2.
I sí, he dit ‘tornar’, perquè, com explica molt bé el professor Vicent J. Martínez, és això el que es feia a les llicenciatures prèvies al pla actualment vigent, conegut com el Pla Bolonya, que estableix graus de quatre anys i especialitzacions (màsters) d’un any (4+1).
Ara bé, no és exactament un retorn al passat. Sobretot perquè, com tot el que fa aquest govern, no ens eixirà de bades, ni tan sols barat. Els tres anys comuns més dos d’especialitat de les antigues llicenciatures tenien tots el mateix cost de matrícula, mentre que el nou sistema implica tres cursos a preu de grau (que ja és molt més alt que abans), seguits de dos anys a preu de màster, és a dir, caríssim. Lleven un curs dels estudis menys cars, per afegir-lo als més cars, cosa que apartarà de la universitat, precisament, les famílies més perjudicades per la desigualtat econòmica.
Aquest decret s’aprova precisament ara, quan encara no hem pugut ni tan sols avaluar la implantació del sistema anterior (en moltes titulacions només hi ha hagut una promoció), i forçarà a una nova reforma dels plans d’estudis a una comunitat universitària ja fatigada de fer canvis a cost zero; un eufemisme que significa carregar tot el cost sobre els treballadors, sense cap compensació. I es presenta, amb l’acostumada demagògia, basada en insistir que és més barat (encara seria més barat 1+1 o 1+0!), i que accelerarà l’eixida al mercat de treball (quin mercat, amb un 52% d’atur entre els joves?), cosa que, a més és falsa, perquè l’anomenada ‘especialització’ (el +2) equival a la finalització dels estudis, i si la matemàtica elemental no falla,  3+2 = 4+1.
Les intencions del govern són meridianament clares. D’una banda, provocarà una nova reducció de les plantilles de les universitats, i serà excusa per a retallar-ne encara més els pressupostos, i deixar fora més gent sobradament preparada, titulada i carregada de mèrits investigadors i docents. De l’altra, avança un pas més en l’autèntica obsessió del govern, que és afavorir encara més els negocis privats de l’educació superior, que aposten clarament pels estudis de postgrau: el gran ‘beneficiat’ d’aquesta reforma a colp de decret. 
Que són negocis i que el seu àmbit de lucre és l’educació superior, no hi ha dubte. Que siguen privats, ja és més discutible. Si tenim en compte les facilitats, prebendes i fins i tot cessions de sòl públic de què són beneficiàries les universitats de l’esgléssia catòlica, més bé hauríem de dir que són els beneficis, els que són privats. 
Amb tot l’assetjament que han patit els darrers anys, les universitats públiques aporten més del 99% de la investigació que es fa al conjunt de les universitats. Això vol dir que les privades, amb tot el tracte de favor que han rebut, no arriben ni tan sols a un minso 1%. És això l’excel·lència de què tant s’omplin la boca el ministre Wert i els seus adlàters? 
Amb un rendiment així, no caldria tancar-les (per decret, faltaria més!) per manca de productivitat?
En comptes d’això, els governants, que com ha dit recentment un diputat valencià, potser haurien de tornar a la universitat, opten per deteriorar-la com a única forma d’afavorir els negocis dels seus ‘amiguitos del alma’.
No es tracta de discutir si 3+2 és millor o pitjor que 4+1: si els preus de les matrícules són assequibles per a tothom, els dos sistemes poden ser acceptables i donar bons resultats. Es tracta de deixar de fer ballar tot un sistema universitari al ritme de les obsessions malaltisses i els interessos econòmics d’uns quants (pocs i ben coneguts). Es tracta de deixar d’hipotecar el futur de la gent, jugant a fer i desfer des d’uns despatxos de Madrid que, més que a 350 km sembla que estan a milions de km de la realitat.

Es tractaria, per una vegada, de pensar i planificar la universitat en funció d’interessos socials legítims, que possibiliten el progrés sostenible i la rendibilització de les inversions en formació que tota societat moderna necessita fer, en comptes de fer-ho pensant exclusivament en la rendibilitat partidista a curt termini, i -diguem-ho ben clar- l’avarícia sense límits d’uns gestors que ja han mostrat la seua incapacitati la seua mala fé en tots els nivells de l’administració.
Publicat dins de General | Deixa un comentari