Cada habitant de la comunitat autònoma de Castella i Lleó rep una
inversió estatal cinc vegades més gran que la que ens assignen als
valencians. Tenim una línia ferroviària netament antiga i insuficient (de via única en alguns trams),
per a comunicar-nos amb els veïns amb qui més negocis fem, que són els
catalans. Per contra, per anar a Madrid a ofrenar glòries hi ha un tren
d’alta velocitat, que ha resultat ser -com tantes altres- una inversió
de dubtosa rendibilitat.
Tot això -i molt més- que fins ara no suscitava cap comentari entre els empresaris valencians, es veu que ja els comença a coure. ‘Més val tard que mai’ és l’expressió poc original que em ve al cap en llegir les recents declaracions dels dirigents de l’AVE (Associació Valenciana d’Empresaris) en què critiquen obertament la corrupció omnipresent al PP valencià, i el finançament deficitari que rebem de l’estat.
Bé està que després d’haver assistit mudament i obsequiosament al saqueig sistemàtic del país per part dels partits sucursalistes que han ocupat fins ara el Palau de la Generalitat, s’ hagen decidit a obrir la boca per a protestar. Tant de bo que hagen quedat arrere els temps en què finançaven generosament els partits dels mateixos xoriços (expressió utilitzada pel Sr. Boluda) que ara critiquen. Potser és que -per fi- han comprés que els estan negant el pa i la sal. Bo seria que hagueren entés que, per més glòries que li ofrenen, Espanya no els tractarà millor. En tot cas, ho faran pitjor, que és com els individus i els grups dominants tracten -en tots els ordres de la naturalesa- es submisos que no els planten cara i es deixen abusar sense presentar batalla.
Des que el procés d’independència de Catalunya ha agafat una embranzida tan indiscutible, que ja és tema habitual de conversa, he sentit repetir fins a la sacietat que els valencians no som igual, que ací la gent, i sobretot els empresaris, se senten molt espanyols. No ho negaré. Com ha dit el sociòleg valencià Vicent Flor, fins ara no s’ha percebut l’existència de cap altra alternativa. I si una opció es presenta com a única, té moltes probabilitats de ser l’elegida per la majoria.
La realitat social, però, és molt més dinàmica que no ens pensem, i hi ha fets que afecten l’experiència de tal manera que fan impossible tornar a l’estatus anterior. Quan una realitat deixa de ser percebuda com a única, perquè de sobte n’apareix una altra, deixem d’estar convençuts que no és possible triar. I l’Espanya única que -fins ara- ha provocat una resposta empresarial consistent en ajupir-se a llepar-li les sabates i riure-li les gràcies, fins i tot quan s’expressaven en forma de burla i menyspreu contra nosaltres, ja no és tan única. És -en canvi- un estat en galopant recessió, que ens mostra la cara més autèntica que té, que és també la més lletja i la menys profitosa per a nosaltres, també en termes estrictament econòmics.
És per això que fa temps que pense que la pregunta rellevant és si els empresaris valencians són més espanyols que empresaris o més empresaris que espanyols. Perquè potser arribarà un moment en què hauran d’escollir entre eixes dos opcions. Tal com van les coses, no està gens clar que continuen sent compatibles durant molt de temps.