de l'Horta estant - Política lingüística. O tota política ho és?

Arxiu de la categoria: General

Sobre les agressions

Publicat el 1 de setembre de 2013

Publicat 17/08/2013 a http://blogs.laveupv.com/ferran-suay/blog/1222/sobre-les-agressions

En els últims mesos, els valencians hem acumulat un seguit d’agressions protagonitzades per policies i similars, que paga la pena d’analitzar amb una mica de detall.

El primer aspecte a destacar és de caràcter positiu. Es veu que hi ha un cert percentatge de la població que ja considera legítim i normal adreçar-se a les autoritats en qualsevol de les dos llengües oficials, i no únicament en la llengua dels castellans. Això potser indica que, malgrat els esforços incansables dels successius ocupants del Palau de la Generalitat, els valencians no hem renunciat completament a la nostra dignitat.

La resposta de les esmentades autoritats (Guàrdia Civil, Policia Nacional espanyola, Policia local o guàrdies de seguretat) sí que resulta -en canvi- preocupant en un suposat estat de dret. Per a entendre-la cal recordar que totes les llengües s’imposen inicialment per la força bruta. No hi ha cap poble en el món que haja renunciat voluntàriament a usar regularment i transmetre als fills el seu idioma. Quan això passa, la causa és -invariablement- una ocupació militar que amenaça i exerceix la violència contra els parlants.

En el nostre cas, no cal que ens remuntem molt en la història per a trobar el moment en què això era el pa de cada dia. Les persones que ara tenen 80 anys o més, ho recordaran en primera persona. I en cada família valenciana circulen, segurament, històries que ho testifiquen. Com en tot programa d’aprenentatge ben dissenyat, el càstig i el reforç s’administren -inicialment- d’una manera consistent i sistemàtica, amb tanta freqüència com és possible assolir. És per això que els usos que es perden per a la llengua pròpia són fonamentalment els públics. L’administració, l’escola o els espectacles són entorns fàcilment controlables per mitjà de policies i altes autoritats colonials (mestres, capellans…).

Més difícils de controlar i reprimir són els àmbits familiars i informals, i és en aquests entorns on la llengua autòctona conserva més vitalitat. No és perquè els ocupants no vulguen també exterminar-la en aquests àmbits, és perquè no tenen prou agents de repressió com per aconseguir-ho. Aquesta fase ha d’esperar, per tant, algunes generacions, fins que s’ha assolit el desprestigi de l’idioma fins a tal punt, que els mateixos parlants renuncien a usar-lo. Hom pot considerar voluntària aquesta renúncia? Només els cínics més insensibles gosarien contestar afirmativament aquesta pregunta.

Arriba un moment en què l’ús de la força bruta (sancions, abusos, ridiculització en públic, exclusions…) ja no és tan necessari i pot ser substituït per sistemes més dissimulats. És el moment en què interessa més parlar de ‘bona educació’ o del fet que les llengües són només vehicles per a fer-se entendre i -per tant- és millor usar la que sap més gent (això, després d’haver forçat pobles sencers a aprendre l’espanyol, és d’un sarcasme difícil d’obviar).

Abandonar del tot la intimidació, però, no els interessa del tot. Especialment si les concessions mínimes pactades pels partits espanyolistes durant la farsa que els agrada molt anomenar ‘Transició’, han produït -com a efecte secundari i indesitjat per ells- un sector de població decididament partidària de gaudir dels mateixos drets que els seus conciutadans de llengua castellana.

És aleshores quan consideren convenient reeditar el mètode primari d’imposició, i tornen (el millor predictor de la conducta futura és la conducta passada) a intimidar i maltractar el personal, perquè deixen d’expressar-se amb normalitat en valencià. No els convé, però, fer-ho de manera quotidiana i general, com en els inicis del franquisme. Això tindria, ara mateix, massa mala premsa. És més intel·ligent fer-ho d’una manera dosificada, que puga presentar-se com a fets aïllats i esporàdics.

I és això el que ens trobem ara mateix. Uns fets que, en uns cossos de seguretat teòricament subjectes a una legalitat que consagra el bilingüisme, només és possible amb un nivell molt elevat de tolerància per part dels comandaments. No cal que donen instruccions específiques als agents, per què maltracten els valencianoparlants. Només cal -això sí- que siguen clarament tolerants amb els abusos, que justifiquen sistemàticament les actituds supremacistes dels policies, que menystinguen la gravetat de les denúncies. Ens sona la jugada?

No és cap novetat. Es tracta de l’aplicació al terreny sociolingüístic de la mateixa norma que ha dominat l’evolució política des que va morir Franco, i deixà la cadira al seu successor. Potser la podem resumir així: (1) Els privilegis assolits per la força de les armes no es qüestionen; (2) Mentre es poden mantenir sense tornar a recórrer a la violència, es mantenen; (3) Si sembla que es poden perdre, el recurs a la violència torna a ser admissible, i es tracta només de trobar la manera d’ocultar-lo i/o justificar-lo.

L’única solució estable que tenim a l’abast és la de dotar-nos d’una administració pròpia i democràtica, plenament decidida, a no que no consentir de cap manera els abusos lingüístics (ni contra nosaltres, ni contra ningú). Serem capaços d’aconseguir-ho?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

En defensa dels madrilenys

Publicat el 24 de juliol de 2013

Diu el batle de Gandia, el senyor Arturo Torró (observeu que compleix els requisits per a ser càrrec del PP: nom en castellà i cognom valencià) que cal retirar l’obra del valencià Toni Miró perquè els madrilenys no l’entenen. Deu ser el mateix motiu pel que ha retirat també obres de l’excel·lent artista plàstic -també valencià- Artur Heras (observeu que ni ell ni l’Antoni Miró no podrien ser un càrrecs del PP; el nom en valencià deu ser una condició plenament desqualificadora).

Anem a pams. Entenc que -militant del PP com és el Sr. Torró- potser els únics madrilenys que coneix són un grapat d’energúmens del seu partit, que -tal com fa ell- quan senten l’expressió cultura valenciana, se’ls en va la mà al decret-llei. I potser sí, que té raó, i els seus amics madrilenys ni entenen, ni volen, ni poden entendre aquesta obra d’art, ni probablement cap altra. No ha de patir el Sr. Torró per això. Estudis científics demostren que la majoria dels mandrils (Mandrilus Sphinx) tampoc no entenen el sentit profund de la Monna Lisa. I -malgrat això- la direcció del Louvre ha decidit de mantenir-la en exposició.

De madrilenys, però, n’hi ha molts, i de totes les classes. Pam amunt o avall, tal com passa amb els valencians, els canadencs o els habitants de Kuala-Lumpur. N’hi ha de burros de solemnitat i de molt intel·ligents. N’hi ha d’incultes, que no entendrien ni la portada d’un còmic infantil, i de sofisticadament cultivats, capaços d’embadalir-se amb un concert de Jordi Savall o de gaudir d’un quadre d’Artur Heras. També n’hi ha que venen a Gandia a fer unes vacances de platja i se’ls en refot si l’obra de Toni Miró commemora la desfeta d’Almansa o una lliga del València CF. I què?

I què, Sr. Torró, i què? Pensar que una ciutat ha de supeditar els seus monuments als gustos dels visitants és una magnífica mostra de l’única estratègia política digna de tal nom que practica el seu partit: el llepaculisme radical. Deixem de banda el robatori simple i directe, que no és -per al PP- estratègia sinó declaració de principis ideològics, perfectament cristal·litzada en la gloriosa expressió d’Andrea Fabra “que se jodan!“.

Des d’una perspectiva psicològica, el que fan tants destacats membres del PP amb comandament en plaça no és tan difícil d’entendre. Torró i els seus coreligionaris practiquen una política consistent en pensar que com més s’acatxen i més submisament llepen les sabates dels amos castellans, més molles els pertocaran en el repartiment del pastís. I cal dir que els ha anat bé, mentre hi havia un gran pastís a repartir. Passa que, a cop d’endur-se’n porcions calentetes a Suïssa, i d’ensobrar-ne moltes altres, el pastís ha anat quedant-se en no res. Ells mateixos ja ho saben això. Però -ai las- els hàbits són molt més difícils de canviar que les meres percepcions de la realitat.

I és freqüent observar -en tots els àmbits- que la realitat canvia més de pressa que els costums ben arrelats de les persones. Especialment quan l’hàbit més arrelat és el d’obeir. Potser és per això que els Torrons i tota la patuleia de peperos valencians, després de segles de fer de la subordinaciò abjecta la seua virtut principal, no tenen prou reflexos ara per a canviar d’estratègia. No saben fer res més que sotmetre’s a l’amo i esperar la carícia. I quan no l’obtenen, només poden pensar que cal fer més ofrenes. No n’hi ha prou amb regalar-los la dignitat, la identitat, el territori, les carreteres… Han de fer més ofrenes que demostren a l’amo que ells són els millors esclaus que poden tenir mai- semla que es diuen.

No han aprés mai allò de ‘Roma no paga traïdors’, bàsicament perquè Espanya sí que ha recompensat llargament els traïdors. Amb les molles del pastís, és veritat, però són unes molles que han fet riques unes quantes famílies d’origen valencià. No cal donar-ne els noms. Reviseu senzillament la darrera llista d’imputats, i afegiu-ne unes quantes que encara deuen estar en la llista d’espera.

Retirar (i destruir) obres d’artistes valencians és un acte vergonyant, digne de passar a la història, justament de la manera en què hi passaran el Torró i molts altres: com a autèntics esbirros d’un estil de fer política i d’exercir el poder, que necessàriament ha de caducar ara. En bona part, això està en les nostres mans.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sucursalisme fonètic i essencial

Publicat el 9 de juliol de 2013

El passat 7 de juliol es jugava, a Xaló (Marina Alta) la final del campionat de llargues, de pilota valenciana, que enfrontava els equips de Murla i Agost. Arribant al carrer de l’Església, on es jugava la final, era difícil no parar atenció a la música que sonava a tot volum. Totes les cançons eren en espanyol. Algú pot imaginar una celebració de cultura popular castellana o francesa, en què el 100% de les cançons seleccionades sonaren en un altre idioma? És evident que la resposta és un NO rotund. Això és impossible, i ho conbsiderarien un insult.

Per contra, es veu que la Federació de Pilota valenciana troba que una final de la varietat més antiga del nostre joc nacional queda perfectament ambientada amb les cançonetes de moda en la llengua dels castellans. Potser ho feien per mantenir la coherència amb la pancarta que presidia el carrer, que resava -en estricta aplicació del bilingüisme castellà/espanyol, preferit pel partit que n’ostenta el poder: “La Diputación de Alicante siempre con el deporte“.

Ben passades des quatre de la vesprada, una dona de la Federació de Pilota agafava el micròfon per a presentar els jugadors de cada equip. En el de Murla, dos dels components tenen per cognom Giner. Endevineu com el va pronunciar l’esmentada senyora? Efectivament, com ho hauria fet una persona natural de Valladolid o de Burgos, amb un so gutural de la ‘g’ tal com s’emet en pronunciar -en castellà- Jaén o Jorge.

L’hàbit absurd de pronunciar cognoms valencians com si foren castellans és ben habitual, fins i tot entre els professionals de la ràdio i la televisió. És una mostra ostensible de submissió a l’amo, que transmet clarament el missatge “No som ningú; ni tan sols els nostres noms no mereixen ser pronunciats a la nostra manera, sinó a la vostra”. Sucursalisme fonètic podria ser una bona denominació per a aquesta forma pràctica de genuflexió permanent.

No és, però, un fenomen aïllat, sinó que prové d’una actitud global i molt arrelada, que és el sucursalisme essencial. El podríem definir com la disposició estable sotmetre’s en tot i per tot a aquells a qui consideren els seus amos. De motius perquè s’haja desenvolupat, prou sabem que n’hi ha. Fa més de 300 anys que la submissió abjecta ha pagat dividends a uns quants, a còpia de sacrificar drets, cultura, llengua, tradicions i benestar d’una majoria. Els sucursalistes, a força de beneficiar-se de la connivència amb monarques absoluts, colpistes i dictadors de tota mena han ocupat el poder polític durant massa segles i han fet mans i mànigues perquè la submissió esdevinguera la forma normal de comportar-se els valencians.

D’antídots, però, també n’hi ha. El més potent es diu dignitat, i es tracta d’una recepta molt vella. Consisteix bàsicament a pensar que no som superiors a ningú, però tampoc inferiors. Es prepara en una solució composta per una part de trellat -consistent en assumir que ser valencià és tan legítim i valuós com ser qualsevol altra cosa- i una d’amor propi. Amb aquests ingredients, és factible trobar l’esma i els recursos necessaris per a aprendre a pronunciar els nostres noms i cognoms tal com ho fem els valencians, a escriure els topònims en la forma que els correspon, que és en la llengua del poble en qüestió, i no en dos, ni en tres ni en cinquanta-quatre. Si Teruel és sempre Teruel, per quins set sous Castelló ha de ser Castelló/Castellón?

I ja posats en faena, aprendrem que la medecina és tan potent, que en uns pocs dies ens sentirem capacitats per a mantenir-nos dempeus davant de qualsevol, per a mirar als ulls qui siga que se’ns pose al davant i -arribat el moment- per a reclamar allò que és nostre i ens pertoca, amb la mateixa enteresa i presència d’ànim amb què ho farien els naturals de qualsevol altre país del planeta.

No ho resoldrem tot pronunciant com toca els nostres noms ni fent sonar música valenciana en els nostres actes culturals. Però seria un bon començament. Si més no, transmetria un mínim de dignitat, en comptes del sucursalisme vergonyós i patètic que hem d’aguantar tantes vegades.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No són analfabèsties, són lladres

Publicat el 24 de juny de 2013

La recent astracanada del valencià íber, ens l’hem agafada amb molt d’humor, tal com vam fer amb la del LAPAO. Està bé el sentit de l’humor. Ens fa riure, que quasi sempre és millor que plorar, i fins i tot ens pot donar forces, si no ens conformem amb la rialla. No hauríem d’oblidar, tanmateix, que ells van per feina. El PP ha tingut, des dels principi de la seua acció de govern al País Valencià, l’objectiu clar d’acabar amb l’ús social de la llengua dels valencians, i continua perseguint-lo de manera incansable.

Han implementat tots els mitjans al seu abast, des dels més subtils fins als més gruixuts, per tal de deslegitimar l’ús normal i espontani del valencià en tots els àmbits en què els ha estat possible. Com que l’escola era un dels que més se’ls resistia, la LOMCE impulsada pel ministre del somriure psicòtic els ha caigut com aigua de maig. No han oblidat en cap moment el seu objectiu: exterminar el valencià.

Ara es troben en una situació ben incòmoda. Assetjats en diversos fronts per algunes (massa poques) conseqüències de les múltiples activitats delictives en què s’ha basat el seu estil d’exercir el poder (potser ‘executar’ seia un terme més adient), ja treballen en l’escenari de perdre’l en les properes eleccions. No cantem victòria, però. Sens dubte intentaran canviar les regles del joc -a mitja partida- per tal de reduir l’impacte de la derrota.

D’altra banda, l’avanç del procés de independència de Catalunya els fa pensar, probablement, que nous actes de submissió incondicional ofrenats als seus amos madrilenys, els podran proporcionar beneficis en el futur. No sembla que siga una opció molt viable ni molt intel·ligent. Però fins ara, no han necessitat la intel·ligència. N’han tingut prou amb la subordinació.

Ja sabem que el fet de no tenir ni ètica ni escrúpols ha estat fins ara un avantatge per a ells. Mai no els ha tremolat la mà a l’hora d’atiar qualsevol foc capaç de sembrar la divisió entre els valencians, si pensaven que això podi beneficiar els seus interessos electorals i econòmics (que al capdavall, són els mateixos, perquè el poder polític el volen per a enriquir-se). És per això que no els fa por el ridícul. No hi tenen res a perdre. No tenen cap prestigi a conservar. Poden dir les burrades més analfabèsties i posar-les per escrit. No els importa si afirmar que el valencià és una llengua íbera destrueix -d’entrada-el caràcter de llengua romànica.

Ara bé, la incertesa en què estan vivint, així com les batalles internes i la manca de lideratge ferm, els poden fer cometre errors. I caldrà que els aprofitem. Podem riure i fer tota la conya que convinga sobre els jeroglífics íbers i la curtedat mental dels capataços del PP valencià. També convindrà, però, que anem fent passes decidides per a neutralitzar els intents de dividir-nos de nou amb nominalismes i altres foteses, per tal de seguir omplint-se les butxaques amb els nostres diners.

Caldrà utilitzar la via de la justícia, sí. Després de més de 40 sentències del Tribunal Suprem espanyol, que avalen que ‘català’ i ‘valencià’ són denominacions equivalents, no sembla molt legal un pronunciament com el dels diputats del PP a les corts.

I si pot ser, la de les institucions europees, com ara el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Caldrà també que les universitats s’hi pronuncien. Els departaments i les càtedres, no sols de Filologia, sinó d’Història, hauran de posar de manifest que darrere d’una afirmació com aquesta no hi ha simplement ignorància (ningú amb una intel·ligència superior a la del mandril pot creure’s una bajanada d’aquesta magnitud) sinó pura i simple mala fe.

I caldrà -sobretot- que no ens deixem desviar l’atenció per maniobres de distracció, i que ens centrem en assolir l’objectiu primer del qual depenen tots els altres: fer fora aquesta púrria de lladres, de les institucions valencianes.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jordi Sebastià

Publicat el 28 de maig de 2013

Conec personalment, des de fa anys, l’actual batle de Burjassot. A diferència de molts dels personatges a què estem habituats en la política actual, és una persona amb una sòlida formació acadèmica. Professor d’universitat, investigador qualificat, escriptor d’obres tan recomanables com ara “El parany cosmopolita“, en què desmunta amb erudició i habilitat l’engranatge argumental que habitualment s’utilitza per a camuflar un nacionalisme ranci de caràcter espanyolista, amb paraules més o menys ben sonants i modernes.

També a diferència d’uns altres polítics, molt notòriament, personatges del PP que ocupen càrrecs i usufructuen prebendes, Jordi Sebastià no està imputat en cap cas de corrupció, ni és sospitós de cap mena de malversació o mangarrufa com les que trobem cada dia a la premsa (que no a la televisió si mirem Canal 9; em referia a la premsa més o menys independent i democràtica).

Què té el PP per a contraposar a una figura com la de Jordi Sebastià? Diputats imputats per delictes tan presentables com robar diners a una ONG dedicada a atendre xiquets malalts? Càrrecs acusats de malversar cabals públics mitjançant empreses d'”amiguitos del alma“? Bròfecs d’escassa estatura mental capaços d’insultar públicament les dones, els mestres o qui faça falta, a canvi d’una quota de notorietat? Tresorers que podrien donar lliçons de criminalitat al mateix Al Capone? Borratxos i borratxes (ací és imprescindible el doblet) sempre disposats a impartir lliçons de pública virtut des dels seus caus de vicis privats, protegits per la força pública?

És des d’aquesta manifesta inferioritat moral, intel·lectual i ciutadana, que el PP, el partit que governa la Generalitat valenciana, opta per convocar una manifestació en harmònica companyonia i connivència amb el bo i millor de l’analfabetisme militant i l’apologia de la violència. Amb els que, no contents amb assassinar-lo, reivindiquen l’assassinat de Guillem Agulló i encara es permeten de fer-ne burla.

En un estat democràtic, aquesta convocatòria seria una cosa tan extravagant i incomprensible que cap partit en funcions de govern no s’atreviria a secundar-la. En l’estat que tenim, no hi veuen cap inconvenient. Els hereus del franquisme no troben cap inconvenient en assetjar un càrrec democràtic amb arguments tan sòlids com que “organitza orgies catalanistes”.

La qüestió no és que el PP siga un partit de dretes. Ni que siga un partit espanyolista. Ni tan sols que siga un partit atapeït de corruptes, lladres i vividors sense escrúpols. La qüestió, ara mateix, és que el partit que ens governa, ja sense ni tan sols la legitimitat derivada dels vots (ningú no va votar Fabra) no és un partit democràtic. Perquè cap demòcrata del món no es manifestaria mai amb els energúmens que convoquen -amb el PP- la manifestació a Burjassot contra Jordi Sebastià.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Opinió contundent: Matar el País Valencià

Publicat el 15 de maig de 2013

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4115302/ferran-suay-matar-pais-valencia.html

El PP valencià aprovarà, amb la seua majoria absoluta (i absolutament al·lèrgica al diàleg) una norma que pretén impedir l’ús del terme País Valencià. Ja sabem que vetos i prohibicions són les estratègies preferides d’un partit que, estacat fins al coll en casos de corrupció i sospites clamoroses d’activitats delictives diverses, només veu en la llei un instrument per a imposar les seues obsessions. Particularment, les derivades del seu caràcter ultranacionalista.

Entre aquestes obsessions ocupa un lloc principal la que pateixen amb el nom del país. Obsessió curiosa, si tenim en compte que el mateix preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, impulsat i votat pel PP, amb la connivència imprescindible del PSOE, diu: “Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l’autonomia valenciana […]”.

Potser és això, la concepció moderna, el que tant els molesta. Estarien més còmodes amb una concepció obertament feudal? Probablement sí, però crec que cal un esforç per entendre la bel·ligerància virulenta del nacionalisme espanyol (representat ara i ací fonamentalment pel PP, però no en exclusiva), que ara pretén prohibir una denominació que figura en el nom mateix de la majoria de les organitzacions cíviques, sindicals i polítiques que formen el teixit social valencià.

Després de la mort de Franco, i durant el procés mal anomenat ‘Transició’, el País Valencià va viure un primer assaig d’allò que, anys més tard, s’ha mostrat com una constant: la completa unitat de criteri dels dos grans partits del nacionalisme espanyol en relació a l’organització territorial de l’estat. En aquells anys, la UCD i el PSOE van pactar una estratègia orientada a amputar artificiosament el creixement de les forces polítiques valencianistes, en benefici -lògicament- d’ells mateixos. Aquella estratègia va aportar -entre més coses- la infausta barrera electoral del 5% (única en tot l’estat) per a poder accedir a les corts valencianes, i la guerra bruta d’incitació a l’odi que acabà abocant a la vergonyosa batalla de València.

L’obsessió malaltissa contra el nom País Valencià respon al coneixement profund del valor que tenen els símbols, per a qualsevol poble. Han tret profit de promoure l’analfabetisme desacomplexat i d’instigar a l’odi per qüestions com els colors de la bandera, el nom de la llengua i el del territori. I és perquè saben que la simbologia no és pas una qüestió menor. Algú s’imagina un estadi sencer cridant rítmicament “Co-mu-nitat Va-len-ciana”? Resulta senzillament impossible. No ho és, en canvi, esgargamellar-se cridant Espanya, o Astúries, o Catalunya. I això (òbviament, entre moltes altres) és una de les coses que fan país, que és el que -a tota costa- volen impedir.

‘Comunitat’ és -sense cap mena de dubte- un nom menor, una paraula dèbil. Ens remet a ‘comunitat de veïns’ o ‘comunitat de regants’, quan no a ‘comunitat religiosa’, però no reflecteix de cap manera una idea sòlida de poble que es dota d’una organització política i social. ‘Comunitat’ és el nom de la forma administrativa (comunitat autònoma) adoptada en la constitució de 1978. És -només- un terme legal, una denominació. No és ni pot ser el nom d’un poble. És significatiu que els mateixos que mai no han alçat la veu quan els mitjans espanyols de comunicació ens han insultat amb el terme sucursalista ‘Levante’, sí que s’esvaloten -en canvi- davant el fet que siguem un país i que ens anomenem així.

No ens deixem enganyar. Tota aquesta traca per a revifar lluites intestines i tornar a instigar l’odi, respon al fet que veuen que els perilla la continuïtat en el poder. Els importa ben poc la pau social o la convivència, perquè mai no han vist la política més que com una manera d’enriquir-se, ni la democràcia més que com un substitut convenient de les armes, quan aquestes ja no són sostenibles. I el nom País Valencià, eixes senzilles dos paraules, representen per a ells el pitjor dimoni: la imatge d’un poble que no es resigna a ser un simple apèndix d’un altre, i que -finalment- està en condicions de fer fora les sangoneres que l’han governat des de fa més de tres segles.

És a aquesta por a la que reaccionen. I és per defensar els seus privilegis que no dubtaran a causar tant de mal com podran, i a enfrontar els ciutadans entre ells, si poden tornar a fer-ho. Enfront, només ens tenen a nosaltres, als que venint d’on vinguem i parlant com parlem, no estem acomplexats de ser valencians; als que no ens sentim superiors, però tampoc inferiors als altres pobles; als que sempre hem desitjat un nom digne per a un poble tan digne com qualsevol altre. Nosaltres som els valencians, i el nom és País Valencià.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Brutalitat lingüística

Publicat el 27 d'abril de 2013

Les agressions de la policia espanyola, com la del 23 de març a Miquel Gironés, o la del 6 d’abril a un viatger en el tren de Girona, no són espontànies ni incontrolades. Darrere hi ha la necessitat de tot poder colonial, de mantenir la por dins dels caps de la població. Ens inoculen dosis de pànic perquè no oblidem qui són els amos, i qui té el monopoli de la violència.

Les agressions no són constants i quotidianes, com ho eren durant les primers dècades de la dictadura franquista, perquè no els convé. Perquè calculen que tindrien l’efecte de generar una contestació social i un ressó internacional que els resultaria contraproduent.

En canvi, els atacs violents esporàdics, duts a terme per valents membres dels cossos de seguretat que -armats i en parelles- abusen d’una persona desarmada, mentre violen sense manies els seus drets constitucionals (no era sagrada la constitució?, Ah, no, que és només l’article 3 el que importa), exerceixen un efecte molt convenient. Mantenen viva la flama de la por. Ens recorden, o més bé ens impedeixen que oblidem que ens poden fer mal quan vulguen.

Si més no, és això el que pretenen: recordar-nos que són ells qui tenen les armes. Que les nostres vides estan en les seues mans brutes, de carcellers i torturadors amb dècades d’impunitat que els avalen.

I no és veritat que puguen usar-les. No és cert que puguen traure els tancs al carrer, o recuperar els camps de concentració. Molt al seu pesar, l’Europa de 2013 no és la de 1939. És per això, per tot el que no poden fer, que se centren en la tàctica de sembrar la por amb atacs puntuals, impredictibles. Se’n diu terrorisme psicològic. I potser es tracta d’una de les poques habilitats en què els esbirros espanyols excel.leixen.

I la resposta més contundent amb què poden trobar-se és precisament la dignitat amb què els responen les persones agredides. Vull expressar el meu agraïment a la gent que, com va fer ahir Miquel Gironés, o Mateu Blay fa unes setmanes, és capaç de mantenir la serenitat, de mostrar als abusadors (uniformats o de particular) que no ens intimiden prou. Que els seus mètodes no funcionaran. Que amb tres segles d’imposicions, vexacions, espoliacions i humiliacions no han pogut amb nosaltres.

Hom parla sovint de la dignitat que hi ha en la derrota, però aquesta dignitat, la de persones com Miquel Gironés, Mateu Blau, Joan Pueyo, Bernat Gasull o Saïda Saddouki, entre tants d’altres, és la dignitat de la victòria. És justament l’esperit que necessitem per a deixar de ser una colònia i passar a ser un país.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Estatut exposat

Publicat el 26 d'abril de 2013

Resulta molt il·lustratiu observar com el PP demana la retirada d’una exposició que es mostra a les corts valencianes (per acord previ de la Mesa) on el PP té la majoria absoluta. Podríem pensar que tal desgavell retrata una situació de descoordinació interna, de proporcions preocupants. No ho crec.

L’atzagaiada, em sembla, respon més bé a dos característiques dominants en l’estratègia política del neofranquisme. D’una banda, hi ha l’absolut desinterés per tot allò que està relacionat amb el poble valencià, que els pot haver dut a aprovar rutinàriament la celebració d’una exposició sobre l’estatut d’autonomia, sense ni tan sols dedicar uns minuts a pensar quin tipus de material podria conformar-la. “Una exposición sobre el estatuto? Buena idea, adelante” – Podria haver estat, essencialment, tot l’esforç intel·lectual que hi van dedicar.

No van pensar, però, que en l’època en què la societat valenciana es mobilitzava en favor d’un estatut d’autonomia, i popularitzava famós aquell crit de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia“, o el cant que feia “de moment, de moment, volem l’estatut“, ells ni estaven presents ni se’ls esperava. Més encara: estaven radicalment en contra de l’estatut (i de la llibertat i de l’amnistia).

I aquesta és la segona de les característiques que esmentava. L’estratègia consistent en sacralitzar precisament aquelles coses a què -en el seu moment- s’oposaven amb tot el lleu. Ho han fet amb l’estatut com ho han fet amb la constitució espanyola, i amb la paraula ‘democràcia’ Quan la gent eixia al carrer per reclamar l’estatut, els individus i les famílies que ara componen el PP estaven a casa, despotricant en perfecte castellà (això encara ho fan) de la xusma que es manifestava, i exclamant-se amb indignació per la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola.

Com s’estranyen ara que només hi haja les nostres banderes, símbols i consignes en una exposició històrica sobre l’estatut? Potser esperaven que -en el millor estil orwelià de 1984- el Gran Germà hauria reescrit la història, i allà on només hi havíem aquells que ells anomenen catalanistes, ocupant els carrers i lluitant per l’autonomia, apareixerien les seues cares, els seus símbols i el seu cinisme disfressat. Estan tan acostumats a fer això amb Canal 9, que potser s’havien pensat que també als arxius històrics havien arribat les seues manipulacions.

Però no és així. L’exposició reflecteix un fet inqüestionable. Érem només nosaltres els qui volíem l’estatut. Com hem estat i som només nosaltres els qui volem una escola, una televisió, una premsa i una societat valencianes. I quan dic nosaltres, dic els valencians que ells anomenen ‘catalanistes’, i que fa dècades que malden per estigmatitzar-nos.

I ho volen fer precisament per evitar que s’impose l’evidència de quina és l’autèntica etiqueta que respon a la realitat: la de ‘castellanistes radicals’, aplicada a ells mateixos. A ells que no s’immuten quan les estadístiques mostren que hi ha 730.000 valencians sense treball. A ells que, en canvi, s’escandalitzen de trobar senyeres i penons de la conquesta en una exposició centrada un un període històric en què tots ells ni tan sols s’havien llevat encara la camisa blava, i la senyera -amb blau o sense – els semblava una cosa subversiva i intolerable.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Plataformes

Publicat el 19 d'abril de 2013

El descrèdit a què han sotmés -i estan sotmetent- l’activitat política, els partits que han ocupat el poder des de la mort de Franco ha provocat, entre moltes altres conseqüències, una certa proliferació de plataformes que opten a assolir un cert protagonisme públic i polític.

Sovint es presenten -i ho són- com a iniciatives sorgides des de la base (de baix cap amunt), que opten a unificar gent amb sensibilitats diferents, entorn d’alguns objectius comuns. La idea -sens dubte- és bona: juntem-nos per a assolir allò en què estem d’acord, i després ja resoldrem allò en què discrepem. És bona, però, únicament a condició que els mínims siguen autèntics mínims, i uno idearis polítics concrets i complets, camuflats de manifest unitari.

Un dels terrenys en què és més viable arribar al consens és el de l’alliberament nacional. Conforme la gent va adquirint consciència que la situació de subordinació que patim els valencians ens resulta ruïnosa, no ja en termes d’identitat o de cultura, sinó també -i sobretot- en el terreny estrictament econòmic, s’obre una possibilitat real d’arribar a construir majories favorables a un trencament real amb el sucursalisme que ens proposen (i imposen) els partits espanyols.

Això pot interessar a tota mena de persones, de qualsevol ideologia política, perquè tots els pobles del món, sense excepcions, volen ser amos del seu destí, i destinataris dels seus recursos. És per això que els manifestos i plataformes que pretenen aglutinar gent en favor d’un procés d’alliberament nacional no haurien de prejutjar la ideologia dels possibles signataris.

Si volem que molta gent signe i es comprometa amb un manifest que pretén ser punt de partida per a una futura República Valenciana, té algun trellat exigir que qui el signe estiga -a més a més- a favor de l’expropiació dels bancs, en contra de tindre exèrcit o a favor de la igualtat de gènere? O, dit d’una altra manera, no volem que signen el manifest aquells que, a banda d’estar a favor de recuperar la plena gestió dels recursos valencians per part del País Valencià, no tinguen clar si també són partidaris de tot un seguit de posicions polítiques, que són precisament les dels redactors del manifest?

Crec que no puc expressar-ho millor que el periodista Pere Cardús (Vilaweb, 17/04/2013), quan -inspirant-se en una obra d’Epictet, diu: “Algunes veus del moviment independentista volen fer dues coses: atènyer la independència i canviar la societat girant-la com un mitjó. És un plantejament legítim i tan vàlid com el dels qui no volen que canviï res. Però si volem guanyar una batalla amb els efectius que tenim, val més no encarar-se a dos exèrcits alhora”.

,La meua proposta és que s’elabore un autèntic manifest de mínims. Una proposta que puga signar tota persona que siga partidària que els valencians recuperem la plena capacitat d’autogestionar-nos, que deixem de pagar tributs exorbitants a uns gestors ubicats a Madrid, que els gasten fonamentalment en ell mateixos, i ens en retornen només les escorrialles. Vull dir, un manifest que puga subscriurequalsevol que estiga a favor que els valencians tinguem casa pròpia. Les altres qüestions, com ara el material de què farem les parets o el color de la pintura, les haurem de decidir -amb mètodes democràtics, és a dir, respectant les opcions majoritàries- quan tinguem la casa. Tractar de fer-ho abans és, senzillament, dividir les forces i reduir les probabilitats d’assolir els objectius.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Intolerable discriminació de l’espanyol

Publicat el 9 d'abril de 2013

Ara que el govern de José Ramón Bauzá, a les Illes Balears ha anunciat que els llibres de text del proper curs estaran escrits en ‘balear’ (sic), s’obrin dos interrogants de la màxima importància.

El primer seria (per dir-ho tècnicament) què collons és això del ‘balear’? He sentit persones de les illes referir-se a la llegua que parlen com a ‘mallorquí’, ‘menorquí’ o ‘eivissenc’, de la mateixa manera que jo ho faig, utilitzant la denominació ‘valencià’. Cap problema amb això. És el mateix que fa gent d’altres contrades quan anomenen la seua parla ‘andalús’ o ‘murcià’, per posar-ne dos exemples.

‘Balear’, en canvi no és res de conegut. La parla de Mallorca pot distar tant de la d’Eivissa, com de la de Girona, i el parlar de Formentera pot resultar més semblant a algunes variants comarcals valencianes que no al mallorquí. Quin de tots serà el ‘balear’? A banda de l’article salat, quines altres característiques tindrà? Fonèticament, serà com la parla de Sóller? Com la de Maó? o com la de Sant Ferran, a Formentera? Caldrà dir ‘tassó’ com diuen a Mallorca o ‘got’ com fan a Eivissa?

La segona qüestió és el greuge inacceptable que es generarà respecte d’habitants d’uns altres llocs del mateix estat (el que paguem entre tots, si bé no tots el paguem per igual). Per quins set sous els infants d’Àguilas (Múrcia) no podran accedir a llibres de text en la seua pròpia variant dialectal, que -a més de ser diferent de l’espanyol estàndard- també ho és del parlar de la ciutat de Múrcia. Com és que la gent de Plasència o la de Càdis no podran gaudir de llibres en les seues riques variants dialectals?

Com és que només els ciutadans balears tindran dret a ser educats en la seua variant dialectal, i tots les altres persones que -de grat o per força- tenen passaport espanyol no podran accedir a un privilegi similar. No és això una discriminació intolerable i -molt probablement- anticonstitucional?

I les persones immigrades que procedeixen de països americans, no tindran dret a rebre l’educació en les seues varietats pròpies?. Basta veure una pel·lícula mexicana per a comprovar que les diferències són més que notables, amb l’espanyol estàndard de -posem per cas- la TVE. Els fills de famílies mexicanes, colombianes o equatorianes no podran educar-se en mexicà, colombià i equatorià? No havíem quedat que els drets lingüístics són de les persones i no dels territoris? O això només és vàlid quan aprofita per a liquidar el català, l’èuscar o el gallec?

El senyor Bauzá faria bé de repensar-s’ho bé. És dubtós que un aguerrit nacionalista espanyol com ell tinga la voluntat d’introduir desigualtats tan notòries entre uns i altres ciutadans espanyols. O és que quan es tracta d’exterminar “la llengua cooficial que no és el castellà”, tot s’hi val?

Podríem pensar que aquesta nova atzagaiada del PP balear és el cas més brutal d’analfabetisme que hom pot trobar en un govern europeu. Estic convençut, però, que no és així. Els individus que han perpetrat aquesta maniobra no són ignorants. Són, senzillament, els exemples més evidents de supremacisme dèspota que s’han conegut en Europa des de 1945.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No hi ha crisi per al castellà

Publicat el 5 d'abril de 2013

Fa poc vaig anar al Museu de la Valltorta, que exhibeix -entre altres coses- uns magnífics exemples de pintures rupestres. En trobar-me que tots els fullets informatius estaven escrits exclusivament en castellà, em vaig adreçar a la persona que hi havia en recepció, per a demanar-ne en valencià.

“Fa temps que no n’envien” -em va dir, tot atribuint-ho a la crisi econòmica. “I per al castellà no hi ha crisi?”- li vaig replicar. La dona somrigué i m’ho va acceptar -“Es veu que no”- amb un somriure. No sé quin pot ser el cost extra d’imprimir la meitat dels paperets en una altra llengua. Sospite que molt proper a zero, si no és que hi comptem el cost de la traducció. Però, si ens ho mirem amb una miqueta de sentit comú, la versió traduïda hauria de ser la castellana, ja que els pamflets no els escriuen a Valladolid sinó ací, a casa nostra. I es veu que -efectivament- mai no falten diners per a això.

Molt més sonat és el fet que les 126.000 famílies que han demanat (i no han obtingut) l’escolarització dels seus fills en valencià han d’escoltar arguments (més bé excuses de mal pagador) que relacionen la terrible crisi econòmica que patim (com si fos una plaga bíblica o una catàstrofe natural, i no el producte del lladrocini continuat dels mateixos governants que l’esgrimeixen com a excusa) amb la dificultar d’implementar línies educatives d’immersió lingüística.

Es veu que implementar línies en castellà no costa diners. O que els diners no importen, si són per a gastar-los en promoure el castellà. Es veu que el pobret no ha tingut prou amb els 300 anys d’imposició radical, ni amb les més de 500 normes legals que -encara ara- n’imposen l’ús en el nostre territori, i encara necessita més ajuda.

Deu ser per això que les 17 famílies de tota Catalunya que han sol·licitat escolaritzar els fills en castellà sí que ho podran fer. Per a això no han de faltar diners. Junt amb les armes per als tres exèrcits i els diners per a l’església catòlica, els fons públics per a castellanitzar la població són l’autèntica prioritat d’un govern molt preocupat per la “marca Espanya”.

O és això, o és -senzillament- que les autoritats espanyoles (això inclou -òbviament- els actuals ocupants del Palau de la Generalitat de València) consideren que hi ha dos classes de ciutadans: els castellans -que són de primera, i tots els altres -que es veu que som de segona categoria. Els primers són mereixedors del respecte estricte als seus drets lingüístics, siga la que siga la conjuntura econòmica, mentre que els drets dels segons poden ser postergats, entre moltes altres causes, fins que hi haja un superàvit de recursos.

No em molestaré en qualificar aquest capteniment des d’un punt de vista ètic. Ja entenc que per als nostres governants, la paraula no té absolutament cap significat, ni pot formar part del seu vocabulari. Ho faré, en canvi, en uns termes que els són generalment molt grats: és anticonstitucional.

I és que -per a la seua sorpresa– la constitució espanyola, conté 167 articles més, a banda del dos i el tres, que són els únics que els interessen. I alguns d’aquests articles, fins i tot estableixen la necessitat de no discriminar els ciutadans per diverses raons, incloent-hi les lingüístiques. I, senyors i senyores governants: la constitució atorga els drets als ciutadans; no als castellans.

Sona paregut, però no són sinònims: els valencians també som ciutadans. I només ho serem de ple dret quan l’estat ens tracte, a tots els efectes, de la mateixa manera com tracta els castellans. Ni més obligacions ni menys drets. No tinc gens clar que un estat que tinga com a gentilici el mot ‘espanyol’ siga capaç de fer això mai.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ràdio i TV valenciana en l’exili

Publicat el 15 de març de 2013

Treballadors acomiadats com a conseqüència de l’ERO de RTVV han constituït la plataforma MilDeNou que es proposa cobrir el forat immens d’informació valenciana, que la ràdio i la televisió públiques, pagades a escot i segrestades pel PP, han renunciat a ocupar, pràcticament des de sempre.

L’acte de presentació de MilDeNou va ser potent i emotiu. La sala Sanchis Guarner, de la Facultat de Filologia (amb més audiència que molts programes de Canal 9, com va dir Julià Àlvaro) vibrà amb les paraules d’uns i altres. D’entre totes les veus que -a banda de les dels afectats- podien haver sonat, l’organització va triar la de Beatriz Garrote, presidenta de l’Associació de Víctimes del Metro 3 de juliol. Començà dient “el valencià no és la meua llengua habitual, però hui he sentit que havia de parlar en valencià”. I continuà en un valencià ben correcte, que em va fer pensar en la diferència amb aquell “lo parlo un poquet” de la infausta delegada de Madrid, Paula Sánchez de León (es veu que se li dóna més bé apallissar escolars que no parlar idiomes).

Amb la dignitat sòbria de les persones que carreguen amb ferides profundes, Beatriz destapà la cara més crua del sadisme institucional d’uns governants a qui només interessen les víctimes si en poden traure profit electoral. Explicà com s’havia usat el control polític per a emmordassar les veus i el dolor de gent que havia perdut familiars, amics i estimats, mentre el PP convertia RTVV en la seua oficina de premsa. I com això només s’havia pogut fer fent callar els professionals del periodisme, en benefici dels interessos bastards de la casta governant.

L’acte tingué tota la força continguda d’una indignació ben comprensible, tant en la gent que s’ha quedat sense treball com en la ciutadania que s’ha quedat (fa ja molts anys) sense la informació que mereix i que necessita per a madurar com a societat i per a bastir un projecte comú, capaç d’oferir-nos un projecte de futur mínimament desitjable.

A ningú no li escapa, tanmateix, que no n’hi ha prou amb l’embranzida inicial. Que cal una força persistent, tenaç i duradora, que col·labore amb la tasca imprescindible de fer fora de les institucions valencianes aquests lacais que fa tant de temps que es dediquen a destruir-nos el país, sense treva i amb acarnissament.

És per això que voldria demanar dos coses a MilDeNou.

La primera és que facen ús de la seua professionalitat per a proporcionar a la societat valenciana una informació fidedigna i detallada sobre què s’ha fet i com s’han fet les coses a RTVV. No només declaracions i afirmacions, sinó noms, dates, fets i dades, a la manera en què ho ha fet el professor Xambó en el seu blog. Mereixem i necessitem informació concreta i fiable, per tal de combatre els lustres d’intoxicació partidista que han destil·lat les pantalles i els receptors de ràdio dels valencians.

La segona és que totes les seues accions incorporen la voluntat ferma de dignificar el valencià. I això només es pot fer usant la llengua per a totes les funcions que li són pròpies. Des de la redacció de notícies fins als perfils en les xarxes socials, passant pels cartells i les consignes de les manifestacions. Ens calen accions consistents i persistents que s’oposen al que ha estat un dels objectius prioritaris dels successius governs autonòmic que hem patit: destruir la llengua dels valencians. Si no fem això, encara que finalment acabem per expulsar-los, els lladrEROs hauran guanyat.

Siga o no la nostra llengua habitual, la que hem mamat a casa o la que ens han ensenyant a l’escola, tant se val. Ara és l’hora que fem exactament el contrari del que volen els lladres que fa tants anys que ens governen. Parlem, escrivim, cridem i piulem en valencià!. I més encara, fem-ho amb orgull i descaradament; ben conscients que és una de les coses que més fot als lladrEROs: que siguem un poble normal; que ens comportem i ens expressem com un poble normal.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fernández Díaz, l’evolucionista

Publicat el 3 de març de 2013

Una altra de les lluminàries de la
prolífica ultradreta espanyola, Don Jorge Fernández Díaz, ha fet unes
interessants manifestacions sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe i
la pervivència de l’espècie humana. Entenc que ha rebut moltes respostes fetes
des d’una òptica progressista, de respecte a la diversitat i a la llibertat
d’elegir la vida sexual que volem tenir.

Jo no parlaré des
d’aquest punt de vista, sinó que em centraré en les implicacions evolucionistes
que es deriven de la seua afirmació que el matrimoni gai no garanteix la
pervivència de l’espècie humana.

En primer lloc,
cal dir que la forma d’expressar-ho és manifestament incompetent. Hi ha milions
de coses que no garanteixen la pervivència de l’espècie. De fet, no hi ha res sobre
la faç de la terra capaç de garantir-nos la supervivència. Ni com a individus
ni com a espècie. Hi ha moltes coses, en canvi, que la poden posar en perill. El
matrimoni entre persones del mateix sexe, però, no n’és una. En realitat, és
més previsible que funcione en sentit contrari. Miraré d’explicar per què.

La pervivència
d’una espècie depén en gran mesura de la seua eficiència biològica (el terme
més habitual, en anglés, és fitness),
que es pot mesurar pel nombre de descendents vius que deixa cada generació. I
la paraula clau és ‘vius’, i no ‘descendents’. És evident que una parella del
mateix sexe no es reproduirà. En això ha estat brillant el Sr Fernández,
malgrat les seues limitacions intel·lectuals.

També és veritat
que en societats repressives, moltes persones homosexuals opten per dissimular,
casar-se i tenir fills, tal com ho fa tantes i tantes persones, com ara (i és
un simple exemple a l’atzar, que no guarda cap relació amb la seua orientació
sexual) el Sr Mariano Rajoy o el Sr Francisco Camps, mentre continuen vivint,
més o menys en secret, la seua opció sexual genuïna. Per contra, en societats
més obertes i democràtiques, que no castiguen amb l’ostracisme el fet de no
ocultar l’orientació homosexual, cap esperar que molts gais opten per una vida
no reproductiva. I això no depén de si el matrimoni homosexual és o no
legal.

En canvi, si
l’homosexualitat és considerada com una opció respectable, i les persones poden
legalitzar les seues relacions i -entre altres beneficis- tenir l’opció
d’adoptar criatures, això probablement resultarà en un major nombre de
criatures que podran sobreviure i -arribat el moment- reproduir-se. Perquè cal
recordar que les adopcions procedeixen majoritàriament de països on la
supervivència infantil no està, ni de bon tros, garantida. Ans al contrari, els
índex de mortalitat infantil són molt més elevats en els països habituals
d’origen dels nens adoptats, que no en els països receptors.

Això vol dir que molts xiquets que haurien mort en un orfenat tindran la possibilitat de ser adoptats
i sobreviure en una Europa que -per a disgust del senyor ministre- ja viu al
segle XXI, i ha superat la Santa Inquisició, que -per cert- amenaçava la supervivència humana molt més que qualsevol pràctica sexual.

Així doncs,
paradoxalment, la legalització del matrimoni gai pot beneficiar, més que no
perjudicar, l’eficiència biològica global de l’espècie humana. Això, però
hauria de ser irrellevant per a l’il·luminat ministre, atés que el fonamentalisme
catòlic que el Sr Fernández diu professar considera que la vida i la mort de persones
i animals, així com qualsevol altra circumstància del món terrenal, depenen de
la voluntat divina, i no –de cap manera– de les decisions que puguen adoptar un
grapat de legisladors, ni molt menys, de càlculs freds i materialistes com ara
l’índex reproductor d’uns pocs membres d’una modesta espècie viva.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El vot que busca UPyD

Publicat el 26 de febrer de 2013

Les declaracions cridaneres a què ens va acostumant el diputat populista Toni Cantó estan motivant molts comentaris en les xarxes socials. En molts casos, el qualifiquen de tararot, descerebrat o imbècil rematat, per les seues brofegades sobre destruir amb bombes la Televisió Valenciana, l’absència de drets dels animals, o el menyspreu de la violència contra les dones.

Jo no crec que ho siga. No crec, de cap manera, que siga un retardat o un imbècil, per molt que els seus comentaris puguen invitar a atribuir-li qualificacions per l’estil. Crec, més aïna, que tot i ser un actor mediocre, té un coneixement de la professió i de l’escena, que el qualifica perfectament per a intentar assolir en la política, el protagonisme que no li han donat les seues facultats artístiques, potser una mica massa justetes.

Crec, en canvi, que l’olfacte de la seua cap de files, que fa més de trenta anys que viu exclusivament de la política, ha detectat perfectament una certa flaire de final de cicle. Durant 35 anys, els dos partits beneficiaris de l’operació de maquillatge del franquisme, que es va anomenar -pomposament- transició democràtica, han fet mans i mànigues per mantenir el personal en un estat d’ignorància i d’indiferència, que els ha resultat clarament beneficiós. El sistema ‘ara tu, ara jo’, que els ha dut a ser cada vegada més semblants entre sí, pot estar caducant ara mateix. I això obre un espai polític que, tradicionalment, el populisme ha tractat d’ocupar.

Per aprofitar les (nefastes) conseqüències del bipartidisme pràcticament monocolor del PP/PSOE, que, convertits en maquinàries de selecció inversa, han acabat per saturar el personal de polítics mediocres i incompetents, obrint així el meló del recanvi possible. En aquestes circumstàncies, el populisme maldarà per captar un vot que podríem anomenar (passeu-me el barbarisme) ‘vot garrulo‘. Una mena de votants atrets per proclames estridents, tòpics adotzenats, propostes simplistes i declaracions “antipolítiques”. Recordem que el mateix Franco deia allò de “haga como yo, no se meta en política“. En perfecte paral·lelisme, la Rosa Díez carrega -ara i adés- contra els “polítics professionals”, obviant que ella mateixa n’és la degana.

Crec que és aquest el sector que partits com UPyD pretenen captar, amb declaracions com les del ‘figura’ Toni Cantó, que passa de menysprear Catalunya, o totes les autonomies, a ridiculitzar els animals, i tots aquells que no estan a favor de torturar-los públicament. De tant en tant se’ls en pot anar la mà i fer un pas en fals, com ara quan s’han burlat de les dones maltractades. Potser conclouran que això no els aporta vots, i ja no seguiran més per la mateixa línia.

No cal, però, pensar per això que són imbècils o que no saben què fan ni què diuen. Entenc que és una estratègia ben calculada per assolir una notorietat i una presència pública que els permeta de col·locar el seu missatge simplista. Si volem començar a preocupar-nos d’això, n’hi ha prou que mirem al nostre voltant i ens preguntem quants votants garrulos coneixem. Parle de personal capaç d’empassar-se que el dèficit econòmic és culpa de les autonomies, que la mala imatge d’Espanya la provoca l’independentisme, o que tots els polítics són iguals. En trobeu pocs, d’aquesta mena?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cal un centre valencià?

Publicat el 16 de febrer de 2013

Potser el títol sembla una pregunta de
caràcter filosòfic. Sobretot tenint en compte que una de les necessitats
més peremptòries dels valencians és la d’autocentrar-nos; és a dir, mirar
el món des d’allà on estem i vivim, i no des de –posem per cas– Madrid. No ho
és, però. Vull referir-me, en canvi, a la possibilitat i conveniència d’un
partit de centre en el panorama electoral valencià.

Tots els països
normals tenen espectres polítics que van des de la dreta fins a l’esquerra,
sense que les diferències entre els partits estiguen basades en el grau de
respecte envers el seu poble. En condicions normals, les diferències se centren
en els models productius que defensen i també en les propostes d’organització
social i distribució dels diners públics, però totes les forces polítiques
mostren nivells pareguts d’interés i dedicació als recursos naturals,
industrials i culturals del seu país.

El nostre, en això
també, és una excepció. Després de la mort de Franco, el procés cosmètic
que es va encetar (dir-ne ‘transició’ seria un insult a la intel·ligència dels
lectors), va posar especial interés en convertir el panorama electoral valencià
en una còpia burda de l’espanyol. Els dos partits espanyolistes van pactar –fins
i tot- condicions especials (barrera del 5%) per tal de dificultar la presència
de partits no sucursalistes en les corts valencianes.

Per tal d’assegurar l’èxit de la maniobra
antidemocràtica, van esmerçar bona cosa de recursos econòmics i humans en atiar
la divisió entre valencians per motius de caràcter simbòlic, com ara els colors
de la bandera o els nom que havia de tindre la nostra terra i una de les
llengües que parlem.

Ho van aconseguir. Ens hem passat dècades
barallant-nos per eixes coses, mentre els partits espanyolistes, còmodament instal·lats
en el poder, destrossaven metòdicament tot allò que podien, des de la llengua i
la cultura fins al teixit productiu, passant per l’agricultura valenciana.

Durant les últimes legislatures, el PP, un
partit que potser quedaria millor definit per l’expressió ‘màfia institucional’,
ha fagocitat –gràcies a una acció política basada en un clientelisme radical i
sense matisos– tot l’espai polític que va des del centre fins a l’extrema
dreta més salvatge. I això és profundament anormal.

El centre polític és –en la major part
dels països civilitzats– una opció amb sòlides expectatives d’assolir majories en
qualsevol contesa electoral. Ho compartim o no, és fàcil d’entendre que la
moderació i les propostes d’estil reformista capten l’atenció, l’interés i –eventualment–
el vot de molts electors.

I els valencians necessitem que hi haja un
partit de centre. I ens cal que siga un partit valencià i –per tant–
valencianista. Es tracta d’una opció política actualment inexistent en el
nostre panorama polític. No hi ha cap partit que mantinga posicions reformistes
(ara mateix, és imprescindible que siguen radicalment regeneracionistes); que siga capaç d’atraure
empresaris, professionals i altres tipus d’electors que no se senten atrets per
opcions d’esquerra, però que tampoc estan disposats a seguir deixant-se
governar per una colla de lladres descaradament antivalencians i humiliantment
sucursalistes, que posen sistemàticament els desitjos dels seus amos madrilenys
per davant de les necessitats del seu poble.

El moment és ara, i crec que si apareix
una formació capaç de proposar una acció política autènticament centrada en els
interessos valencians, i netament superadora de trifulgues absurdes i
polèmiques interessades, tindrà bones opcions de captar l’atenció de molts
milers de valencians, que –a hores d’ara– ja deuen estar ben farts de les conseqüències
desastroses dels governs sucursalistes que hem patit des de finals dels anys
setanta.

Publicat dins de General | Deixa un comentari