de l'Horta estant

Si viatges amb Metro València pots trobar moltes coses interessants. En l’apartat de paisatge sonor, per exemple, bones notícies: no cometen l’estupidesa de repetir “pròxima parada…” en dos idiomes que sonen pràcticament igual. És d’agrair. Tothom ho entén, i et permet seguir sentint la música ambient o concentrant-te en la lectura.

Hi ha, també, coses que poden ferir l’ull del viatger. Com ara quan arribes a l’estació que hi ha darrere del Mestalla i et trobes que tant la megafonia com el cartell escrit diuen “Aragón”. I penses si serà que els valencians, abans de la providencial arribada de les tropes castellanes, no tindríem una paraula per a referir-nos a l’Aragó veí. Que potser emetíem un ‘piiiip’, com quan a la TV volen camuflar una paraula malsonant? Així, diríem que aquelles persones o les altres mercaderies havien arribat des de “piiiip”, fins que amb els castellans ens arribà la llengua; l’única capaç de pronunciar i escriure un topònim tan venerable com el d’Aragó.

M’intriga quina podia ser la lògica subjacent a la decisió de retolar una estació concreta, en una llengua distinta de la que usa Metro València, i de la que, per estatuts fundacionals, ha d’usar. Què pensaria el (sens dubte altament qualificat) responsable de l’ens, en la gloriosa època en què les factures falses eren més comuns que les de veritat? Potser cavil·laria que tota una comunitat autònoma tan espanyola ella, no podia ser degradada fins al punt de vore escrit el seu nom en una llengua que només és cooficial? Li semblaria que el valencià no és prou digne per a donar un nom als territoris veïns? O senzillament va trobar una oportunitat (una més) de castellanitzar tot allò que siga castellanitzable?

Difícil de saber què podia passar pel cap d’aquelles persones, segurament tan afaenades amb enginyeries comptables diverses. En tot cas, no es limitaren a la futbolística estació. Mirem si no la grafia d’Alboraia, o el sorprenent fet que l’estació de Roses, abans d’arribar a l’aeroport s’haja de dir “Rosas”, o que no hagen pogut escriure ‘Enllaç’ sinó “Empalme”. O que, en arribar a Facultats, pugues optar per adreçar-te a l’Estadi de Futbol’ o a la “Facultad de Geografía e Historia”, quan tots els organismes de la Universitat de València tenen, explícitament, denominació única en valencià.

Probablement, la manifesta hostilitat al valencià dels anteriors ocupants de les institucions valencianes es manifestava en totes i cadascuna de les seues actuacions. Segurament, no podien resistir la temptació d’infligir tantes humiliacions com els fóra possible, a un idioma que detesten profundament. Ja ho entenc; hi ha passions que són difícils de controlar, i la valencianofòbia galopant en deu ser una de les més difícils de superar.

Entenc que cal una certa inversió per a corregir totes eixes destrosses, però també crec que caldria un gest, ni que consistira a superposar cartells provisionals sobre les denominacions insultants i les ‘errades’ manifestament (mal)intencionades. Alguna cosa, en definitiva, per a protegir la salut ocular dels esforçats viatgers. Com a mínim dels qui, malalts de llengua, patim per eixes coses que, sense ser (d’això no hi ha dubte) les més importants, també fan el seu paper, i seria molt agradable trobar-les corregides, com més prompte millor.

És certament habitual que, en discussions que inclouen la conveniència o no d’estar capacitat per a expressar-se en valencià, aparega la referència a l’anglés. Un dels últims abusos lingüístics que ha donat a conéixer La Veu, incorpora precisament això, quan una infermera, després de mostrar-se incompetent per a entendre una pacient, li diu “saber valencià no serveix per a res, aprenga anglès i en traurà més profit”.

Anem a pams. M’interessa, sobretot, explorar la configuració cognitiva subjacent a tan (aparentment) anglòfila actitud. Probablement, es basa en el fet que entenen que l’interlocutor ha hagut de fer un esforç, dedicar un temps i una energia a aprendre el valencià. Potser és perquè l’incompetent, poc més o menys, ho ha intentat i no ho ha aconseguit. O perquè entén que el valencià no pot ser més que això, un mer requisit incòmode, que demana hores d’estudi i exàmens. No li passa pel cap que la persona que té davant pot haver aprés el valencià tal com l’incompetent ha aprés el seu castellà patrimonial: a casa, i sense cap consciència d’estar fent un esforç, o dedicant un temps específic a l’aprenentatge. I si ha hagut de fer un esforç, per què no l’ha esmerçat en un idioma tan clarament superior en utilitat, com l’anglés?

L’incompetent és, molt probablement, una persona monolingüe, perquè és ben sabut que qui sap més llengües, encara n’entén més. I perquè, senzillament, no és creïble que algú que domina el castellà, i té una intel·ligència superior a la del mandril, estiga realment incapacitat per a entendre una sèrie de nombres enters (o per a preguntar, si n’hi ha algun que no capta a la perfecció, com ara el huit). Com que no és així (estic convençut que fins i tot el més incompetent dels incompetents supera en intel·ligència la resta dels primats no humans), cal entendre que allò que pretén és humiliar l’interlocutor; possiblement perquè l’incompetent entén que tot aquell que no es plega amb inqüestionada submissió a parlar-li en la seua pròpia llengua, l’està insultant.

Això són altres calces! Si el que vol és humiliar algú, potser faria bé de buscar un procediment menys arriscat que el famós recurs a l’anglés. Perquè, què passa si l’altre, donant-se per al·ludit, passa a parlar-li en anglés? Quina és la probabilitat que un individu que s’acaba de declarar incapaç d’entendre unes poques paraules en una llengua germana de la seua, estiga capacitat per a dominar conversacionalment un idioma sensiblement diferent?

Em ve al cap una història que ho il·lustra prou bé. Fa anys voltava per València, dedicat a negocis d’importació, un australià, de nom Joe. Fill de valencians emigrats allà pels anys 50, Joe i el seu germà s’havien criat en valencià amb la família, i en anglés amb tota la resta del seu univers comunicatiu. Joe parlava un valencià tan fluid com qualsevol de nosaltres… amb un marcat accent australià.

Un dia m’explicà què li havia passat el mateix matí. “Esta t’agradarà a tu”, em va dir com a introducció. Havia estat a visitar un empresari, per un dels polígons de la Ribera, per a oferir-li alguns dels productes que ell importava des de la nostra antípoda. En començar a parlar, l’empresari, que immediatament li notà l’accent estranger, el convidà a parlar en espanyol (segurament, no se’n sabria avenir que algú tan evidentment estranger haguera pogut aprendre el valencià sense passar per l’espanyol). Joe, com feia altres vegades, li va dir que ell sabia valencià i anglés, que l’espanyol no el dominava. L’home, que en les fotos que decoraven la paret, apareixia amb autoritats diverses, gens sospitoses de valencianisme, optà per l’anglés. “English is OK“, em digué Joe que li havia semblat entendre-li. Joe, sense més preàmbuls, mamprengué a fer-li l’article amb impecable accent de Sidney. Per poc de temps, perquè allà per la tercera frase, l’home, el mateix que havia optat primer per l’espanyol, i després, com a mal menor, per l’anglés, li amollà: “Saps què? Que ja que estem al País Valencià (eixa és la part que Joe pensà que m’agradaria especialment), trobe que hauríem de parlar en valencià?”

No recorde com acabà la cosa, i si Joe va fer negoci aquell dia o no, però em fa pensar que si jo fóra un dels (desafortunadament molts) incompetents lingüístics que roden pel país, francament, faria un esforç per trobar un recurs diferent per a humiliar interlocutors valencianoparlants. Estadísticament, és molt més probable que algú que ja sap dos llengües (i la imposició del castellà és tan radical, que pràcticament el 100% dels qui sabem valencià, també el sabem), en conega una tercera, que no que algú que no pot ni entendre unes poques paraules en una comunicació clarament contextualitzada, estiga capaç per a expressar-se en anglés.

S’arrisquen a trobar-se amb algú que gire del valencià a l’anglés, i els deixe amb un pam de nas. És molt més recomanable que tornen als orígens i recuperen allò tan sentit de “Sea usted patriota, hable en español”. Com a mínim, serà una expressió més sincera, i no els exposarà a fer un altre ridícul espantós, que se sumaria al d’haver-se declarat tan vergonyosament incompetents com cal ser per a no entendre unes poques paraules en valencià.

L’últim cas d’abús supremacista que hem conegut, és el de Jaume Monfort, regidor de Gata de Gorgos (la Marina Alta), que malgrat la seua condició d’autoritat pública, ha estat maltractat per uns agents de la Guàrdia Civil espanyola. El delicte: adreçar-se’ls en valencià.

Entenc la temptació, per parts d’uns i d’altres, d’atribuir la culpa als esmentats agents. Que si són gent autoritària i retrògrada, que si no tenen ni prou formació ni moltes llums, que si han actuat incorrectament per iniciativa pròpia… No crec que siga una anàlisi correcta.

Que unes persones que han superat les proves necessàries per a ingressar a la Guàrdia Civil, i  els cursos que deuen fer en les acadèmies corresponents, ignoren completament la normativa legal que assisteix els ciutadans del territori on treballen, no és responsabilitat individual d’ells. Que potser els que estan assignats a la divisió de trànsit ignoren el codi de la circulació? Els qui patrullen camps i hortes, desconeixen la legislació que protegeix la propietat agrícola?

És la institució, l’estat, qui ha de garantir que els funcionaris són coneixedors de la normativa legal que s’ha d’aplicar allà on exerceixen les seues funcions. I si els guàrdies se sorprenen quan algun ciutadà (rara avis) els parla en indígena, és perquè ningú no els ha explicat mai que allà on treballen hi ha gent que parla una llengua que no és el seu castellà d’origen i que, malgrat això, tenen els mateixos drets que els castellans de soca-rel.

Això és el mínim que es podria esperar d’un estat de dret, que aspira a integrar tots els seus ciutadans, i no a imposar-los la castellanitat, amb els mitjans que més convinguen en cada època. És cert que al Jaume no li han caigut els colps de culata que, sens dubte, hauria rebut 50 o 60 anys arrere. Li ha caigut l’equivalent actual: la fanfarroneria, la vexació i el menyspreu d’uns individus que haurien d’estar al seu servei, no com a regidor, sinó com a ciutadà.

Cert que és difícil esperar-ho d’un estat que no ha passat per l’equivalent al procés de desnazificació que s’aplicà a Alemanya. Un estat que, ans al contrari, ha garantit que els privilegis il·legítimament assolits mitjançant la violència franquista, hagen continuat ben vius després de la mort del dictador. Entre altres, els privilegis lingüístics que permeten que individus rabiosament monolingües i exageradament hostils a tota llengua que no siga la seua, continuen ocupant posicions de poder. Des del simple guàrdia fins a l’alcalde o el diputat que esperen de qualsevol interlocutor un gest inequívoc de submissió lingüística, en absència del qual, se senten insultats i, si poden, usen el  poder que tenen per a garantir-se’n la revenja.

Els individus en qüestió poden ser tan mesquins i ignorants com vulguem, però no són els principals responsables del supremacisme que apliquen. Ho és l’estat que els atorga el poder que tenen; el mateix que els permet arribar on són sense informar-los que els drets humans no són d’aplicació exclusiva als humans de parla castellana, sinó extensius a tots els membres de l’espècie homo sapiens. Ja ho vaig denunciar, així mateix, davant l’assemblea general de l’ONU, amb ocasió de l’examen periòdic de drets humans, a què se sotmetia Espanya l’any 2015: no són casos aïllats; és un supremacisme tolerat i fins i tot estimulat des del mateix cor de l’estat.

Com a involuntària (per part seua) confirmació de la veracitat de les paraules que vaig pronunciar, aportaré dos fets que fins ara no havia explicat. El primer és que l’ambaixadora del Regne d’Espanya, en la seua al·locució de resposta, no es va dignar respondre ni a una sola de les denúncies de caràcter lingüístic que s’havien expressat. Es veu que no les considerà ni tan sols mereixedores de menció. El segon, que un dels alts funcionaris espanyols que l’acompanyaven es referia, en privat, a ELEN (Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística) amb el simptomàtic apel·latiu de “los de las lenguas raras”.

En un estat que recompensa amb alts càrrecs internacionals, persones amb aquesta sensibilitat lingüística, com podem esperar que es comporten uns simples guàrdies civils destinats a algun poblet de “províncies”? No són ells; és Espanya!. És l’estat que paguem generosament perquè ens discrimine i perquè, sempre que vol (i ho fa sovint), se’ns burle a la cara. La pregunta és si el fet de seguir subvencionant-lo no ens fa, d’alguna manera, mereixedors d’aital tracte. M’agradaria pensar que no.